El dia que vaig veure l'Orestes entrar a l'oficina
amb un bigoti esponerós es van confirmar les meves sospites.
Tot havia començat amb una corbata. Una corbata
blava amb franges negres. Era discreta i elegant. Va despertar l'admiració dels
companys de la feina i d'alguns clients. Una corbata bonica, em deien.
L'endemà, l'Orestes en portava una igual. Una coincidència, vaig pensar, el bon
gust no pot ser patrimoni d'una persona. M'agrada la teva corbata, li vaig fer
saber. S'hi havia fet un nus Windsor, com jo.
La taula de l'Orestes estava al costat de la meva.
Atenia els clients amb una cordialitat excessiva, postissa, fent servir
diminutius (un momentet, una trucadeta, un paperet) i frases fetes (posem fil a
l'agulla, qui no arrisca no pisca).
La corbata només va ser el principi. La meva
influència en la indumentària de l'Orestes es va estendre a les camises, els
pantalons i les americanes. Semblava que anéssim d'uniforme, ell i jo. Eren
coincidències? Començava a dubtar-ho.
Als migdies, en el restaurant, demanava el mateix
que jo: sempre peix, mai carn. El dia que vaig decantar-me per un entrecot poc
fet —no em venia de gust, però volia posar a prova el meu rival— ell també va
triar-lo. Ben sagnant, eh?, va afegir.
Sóc un marit raonablement fidel, però durant un mes
vaig veure'm en secret amb la Mònica de Comptabilitat. La Mònica és la noia més
desitjada de l'oficina i hi ha oportunitats que tan sols es presenten una
vegada a la vida. Quan ho vam deixar córrer, l'Orestes va anar-li al darrere
fins a seduir-la. Cada matí, des de la seva taula, em llençava mirades de
complicitat viril.
Vaig pensar de demanar a l'Úrsula de sortir un
dissabte només per esbrinar si el meu plagiari també m'imitaria. M'hauria estat
fàcil (ningú no fa mai cas a la pobra Úrsula de Recursos Humans) però vaig
preferir deixar-me un bigoti: un bigoti frondós que em feia pessigolles als
narius i s'humitejava quan bevia. Un bigoti obsolet, ridícul. Un bigoti
estalinià que cap home no voldria veure's reflectit al mirall. Cap home?
Inevitablement, al llarg dels dies, sota el nas de l'Orestes hi va anar
apareixent una ombra fantasmal i amenaçadora. Tornant d'un cap de setmana, el
seu bigoti era la reproducció exacta del meu.
Una tarda, en sortir de la feina, vaig seguir
l'Orestes d'amagat. Volia saber com es comportava fora de l'òrbita del meu
influx, quins eren els seus gustos, preferències i aficions. Potser si el
coneixia més a fons, el podria combatre. La primera cosa que va fer va ser entrar
al bar on acostumo a prendre una cervesa a mitja tarda; i en sortir, va
passejar pel parc que freqüento abans de tornar a casa. Allò va sorprendre’m:
l'Orestes no podia tenir notícia dels meus costums fora de l'oficina. ¿M'havia
espiat alguna tarda? Era improbable. Més aviat semblava haver-se identificat
tant amb mi, que ja no li calia seguir el model per saber com actuo. Havia
integrat la còpia a la seva personalitat, el plagi havia esdevingut
inconscient. Ell era jo.
Per això no em va estranyar veure'l entrar al
portal del bloc on visc, encaminar-se cap a les escales (jo no utilitzo mai
l'ascensor), pujar tres pisos (saltant els esglaons de dos en dos, com faig jo)
i pitjar el timbre de la porta de casa meva. Com era de preveure, la posició
coital era la que prefereixo.
Sovint penso en la mort. Morir no m'espanta. El
sofriment i l'agonia, sí. Quan arribi el moment, voldria que el teló s'abaixés
sense adonar-me'n, tenir una mort fulminant, sobtada: un cop sec. Segur que
aquesta també era la voluntat de l'Orestes. Segur que, si hagués pogut,
m'hauria donat les gràcies.
Relat guanyador del 3er premi al
Concurs Núvol de Contes 2016.
L'il.lustra una obra de René Magritte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada