ESPOSA MARXA ENRERE (Un microrelat de Stephen Dixon)

La seva dona mor, la boca lleugerament badada i un ull obert. Ell truca a la porta de l’habitació de la filla petita i diu «Val més que vinguis. La mamà és a punt de morir». La dona entra en coma tres dies després de tornar a casa i continua així durant onze dies. El segon dia després d’haver tornat a casa fan una petita festa: salmó de Nova Escòcia, bombons, un risotto que ell prepara, formatge brie, xampany. Una ambulància duu la seva dona a casa. Ella li diu «Porta’m a fer un volt pel jardí abans de ficar-me al llit per última vegada». La seva dona refusa el tub d’alimentació que els metges li volen ficar i insisteix que vol morir a casa. Diu «No vull més suport vital, sèrums, ni menjar». Ell truca per quarta vegada en dos anys al 911 i explica «La meva dona; segur que torna a tenir una pneumònia». A la seva dona li han introduït un tub a la tràquea. «Quan me’l trauran?» diu, i el doctor diu «Vol que sigui sincer? Mai». «La seva dona té un cas agut de pneumònia», els diu el doctor a ell i a les seves filles la primera vegada, «i té entre un i dos per cent de possibilitats de sobreviure». La seva dona ara fa servir una cadira de rodes. La seva dona ara fa servir un escúter mòbil. La seva dona ara fa servir un caminador amb rodes. La seva dona ara fa servir un caminador. La seva dona ha de fer servir un bastó. A la seva dona li diagnostiquen esclerosi múltiple. La seva dona té dificultats per caminar. La seva dona pareix la segona filla. «Aquesta vegada no has plorat» diu ella, i ell diu «Em sento igual de feliç, però». La seva dona li diu «Tinc algun problema als ulls». La seva dona pareix la filla. L’obstetra diu «Mai havia vist un pare plorar a la sala de parts». El rabí els declara marit i muller i ell esclata a plorar. «Casem-nos», diu ell, i ella diu «Per mi, bé», i ell comença a plorar. «Quina reacció», diu ella, i ell diu «Soc tan feliç, tan feliç» i ella l’abraça i diu «Jo també». Ella li truca i diu «Com estàs? Vols que quedem per parlar?». Ella el deixa davant de casa seva i diu «Això no està funcionant». Ell coneix una dona en una festa. Parlen una bona estona. Ella ha d’anar-se’n de la festa per assistir a un concert. Ell aconsegueix el seu número de telèfon i diu «Et trucaré demà» i ella diu «M’agradaria». S’acomiaden a la porta i es donen la mà. Un cop ha marxat pensa «Aquesta dona serà la meva esposa». 

Microrelat inclòs a Late Stories (Artifice Books, 2016). Traducció de Jordi Masó. El dibuix és un autoretrat del mateix Stephe Dixon.

 

Stephen Dixon (1936-2019) va ser un escriptor nord-americà. Va guanyar premis com la Guggenheim Fellowship, l’O. Henry Award o  el premi de l'American Academy of Arts and Letters. Va escriure uns 500 contes i va publicar 27 llibres de ficció: 14 novel·les i 13 col·leccions de contes.

EL NEDADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Una tarda de diumenge, l’Otger Forcadell es va capbussar a la piscina del seu xalet i va emergir a la dels Cardona, a l’altre cap del carrer. No va saber com justificar-se davant les mirades desconcertades dels veïns, sorpresos en plena barbacoa. Per no recórrer a l’explicació sobrenatural, va argumentar que no s’hi havia pogut resistir, a aquella aigua tan cristallina. «Un altre dia ens ho demanes, Forcadell!», li van dir.

No tan comprensius van ser els Pelletier d’Arlés: quan els va explicar que ell només pretenia fer unes braçades innocents en la seva piscina de Vallvidrera, se’n van burlar. Les lloances al bon clima provençal no van impedir que avisessin els gendarmes. Li van permetre una trucada: «Porta’m roba», va demanar a la dona.

Menys sort va tenir a la mansió dels McCallister d’Illinois. Aficionat a la caça, John McCallister Jr. va abatre l’intrús d’un precís tret d’escopeta. Al Chicago Tribune, va declarar que l’havia confós amb un dels ànecs salvatges que solien envair-li la propietat. L’incident va promoure un debat encès sobre els drets dels animals i l’ús d’armes de foc. Mentrestant, el cos de l’Otger Forcadell retornava a Vallvidrera. Ara per via aèria.

Microrelat guanyador del mes d’octubre del XII Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català). L'il·Lustra un fotograma de la pel·lícula The Swimmer (Frank Perry, 1968). 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

FERMÍ (Un conte de Núria Martí Constans)

Era aquí mateix, te’n recordes, deu faltar poc. És veritat que tot són alzines, mira el tronc, quin suro més gruixut, i pins i roures alts, i a les obagues, avellaners, freixes i faigs. I els matollars, que són espessos i que amb prou feines deixen el pas lliure, això que la mestressa de la pastisseria ha dit que sí, que encara en rajava aigua, de la Font del Pic. Que hi feien obres però que s’hi podia anar pel caminoi de sempre. La dona deu estar acostumada a trepitjar corriols poc fressats. 

                —No hi anem, Tina. Ja t’ho he dit, tot és bosc ara.

            Adoràveu la Font del Pic. I deu ser a la vora. Però abans no passàveu per aquí, ara te n’adones. Baixàveu unes escales sense barana que donaven al bar. Els graons eren alts. Un estimball que tu saltaves com si res. Tot era diversió. Només d’arribar-hi, la mare s’asseia a les cadires de fusta, demanava un cafè amb llet i es posava a fullejar una revista o a llegir aquelles novel·les de policies, amb cobertes grogues i negres, que li encantaven.

             —A vegades cosia, Tina.

            És veritat. Hi tenia tanta traça que totes les veïnes li encarregaven vestits. Tallava la roba a la taula del menjador de casa, disposant els patrons com si fossin peces d’un puzle per aprofitar la tela al màxim. Els encaixava, aquest aquí, aquell allà, i després rac-rac, les estisores. Però a la Font del Pic gairebé sempre llegia. I només aixecava la vista de tant en tant. 

            No les clisses, les escales del bar. Potser t’has equivocat. El pont. Ara ho entens, has fet la volta i has anat per darrere, per l’altre costat. El veies des del gronxador, el pont, i una vegada hi vau passar. Vau trobar una casa abandonada i tot era ple d’ortigalls, i quan vau tornar teníeu les cames plenes de rascades i de butllofes, que la mare us va renyar, “On us havíeu ficat, criatures?”. Tot era aventura. El pont era lluny i ara el veus tan a la vora... Encara hi ha les parets mig enrunades de la masia. Són a tocar, només uns metres més enllà del camí. Baixes i t’entrebanques.

            —A qui se li acut venir amb talons, germaneta?

            T’havies d’haver posat les bambes però no hi has pensat. Ha estat un rampell, venir. Has agafat el cotxe, has passat per l’eix i després, revolts amunt fins al poble. I al poble, has anat al carrer on us estàveu i quan has sigut davant de la pastisseria t’has adonat que la casa de la senyora Mercè ja no hi era i no has pogut entrar enlloc, que el passadís i el pati ple d’hortènsies i l’apartament petit que hi donava tampoc no hi eren. No hi havia la comuna que compartíeu amb altres llogaters ni els safarejos sota el cobert, que trobaves gegants i que sempre estaven plens d’aigua com si s’hi hagués d’anar a rentar en qualsevol moment. No hi havia res, només un solar deixat de la mà de Déu. Per això has entrat a la pastisseria i has parlat amb la mestressa, i no saps com, li has dit si encara existia, la Font del Pic.

            —La mare s’ha mort, Fermí.

            —Per això vens?

           Camines i mires. El gronxador que penjava de l’arbre ja no hi és, però l’arbre és aquell, un roure fornit. I més enllà, les quatre rajoles enganxades a la roca són un record del bar. Al davant hi havia la barra. Era estiu i el bar era això, una barra a l’aire lliure. Les màquines de les obres no t’hi deixen acostar. La font raja. I prou. Només queda el doll d’aigua i la pedra arrodonida que aguanta el canó. Hi venien homes i dones del poble a abastir-se’n amb garrafes. A les tardes, era un formigueig continu. Ara no hi ha ningú i et fa un xic basarda. Et sentiries forastera del tot si no fos per l’arbre del gronxador. 

            —Tenies set anys, Fermí.

            —I tu dotze, Tina.

          Recordes el gronxador, tan alt, i sents el nyec-nyec que feien les cordes lligades a la branca quan anaves amunt i avall. Amb el cul a la fusta travessera, enlaire, enlaire. Els peus no tocaven mai a terra i cames endavant, cames endarrere, cada dia al gronxador fins que va ser prou.

            —No t’hi havia d’haver enfilat, nen.

            T’apropes al roure, t’hi atures al davant i el toques. Tanques els ulls i passes la mà a poc a poc per l’escorça. És aspra, humida, rugosa. Lentament, fas la volta. Saps on són les lletres i els números. Per més que hagin passat quaranta-dos anys recordes exactament on ho vas gravar amb aquell ganivet de la cuina, l’endemà mateix, mentre a l’apartament de la senyora Mercè tothom somicava. Ningú se’n va adonar, que sorties. Ara t’atures. Els dits han trobat les cicatrius. Són gruixudes i s’han fet rivets a les vores. “Fermí, 1970 – 1977”.

Núria Martí Constans (Calella, 1966) és escriptora i professora. Ha publicat la novel·la Hores prohibides (Ara Llibres, 2009) i les biografies Demà tindrem sort (CCG, 2018) i Dona de teatre (Editorial Gavarres, 2022). També ha escrit els reculls de contes Naturalesa humana (2011), Un excés de felicitat (2013) i Espècies invasores (2016), tots editats per Curbet Edicions. En Lectura Fàcil, compta amb els títols Les mateixes estrelles (2010) –Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil–, Trampa de foc (2011), Set dies al llac (2012) i Hores secretes (2022). Coordina la col·lecció de caire divulgatiu ‘Les rutes de Marcus Marc’ i n’ha signat dos volums, i ha adaptat una quinzena llarga d’obres a Lectura Fàcil.

EL MISSATGER (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan va agenollar-se davant del rei li tremolaven les cames: sabia que el monarca manava tallar el cap dels missatgers que portaven males notícies. Així que en sentir la temuda pregunta —«Quines noves em portes?»— va dubtar. Silenci. Un calfred li va recórrer l’espinada. Va estossegar i de la gola tenallada pel terror només en va sortir un fil de veu: «Les tropes enemigues han estat derrotades, majestat».

El rei va mirar la submisa tofa de cabell d’aquell cap que ara ja no podria tallar (un contratemps: li agradava esbravar-se escapçant els missatgers!). «Unes notícies magnífiques», va dir tot fent al noi un copet resignat al clatell. «Celebrem-ho doncs!». I va decretar tres dies de festejos.

L’endemà, els invasors van arribar a les muralles. Van ocupar el castell amb poca oposició, van empresonar el rei i tota la cort i van decapitar, entre d’altres, el missatger.

 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

BASTÓ (Un microrelat de J. Robert Lennon)

Al parc, jo seia en un banc rere un vell que llegia un diari curosament plegat. Un bastó de fusta, fet d’una branca sòlida, polida i lacada, es repenjava contra el seu genoll. L’home tenia l’aire d’haver fet això mateix cada matí durant dècades. No mirava passar la gent. Només llegia el seu diari i, de tant en tant, reposava el palmell de la mà lliure sobre el mànec del bastó i el bressolava suaument.

Aleshores un nano amb els cabells llargs va acostar-se corrent amb unes velles vambes i uns texans amples i li va arrabassar el bastó: va passar volant com una ràfega i va arreplegar el bastó amb una gran elegància i delicadesa i sense modificar en cap moment les seves gambades. El vell va trigar un segon o dos a adonar-se’n. La vora del diari va voleiar una mica i el bastó ja no hi era.

Un parell de nois corpulents ho van veure i van perseguir el nano. Jo vaig preguntar al vell si estava bé, però en realitat no m’importava. Estava gelós. Del nano, vull dir. M’agradaria ser capaç de robar una cosa amb tanta gràcia, tornar a ser jove i brètol una altra vegada.

Microrelat inclòs a Let Me Think (Graywolf Pr, 2021). Traducció de Jordi Masó.

John Robert Lennon (1970) és un novel·lista i contista nord-americà. També ha publicat els reculls de microrelats Pieces for the Left Hand (2005), The Great Zombini (2011) i See You in Paradise (2014).