Quan feia ja unes setmanes que havia iniciat la nova vida, es va decidir
a treure el llençol del damunt del mirall i va demanar de veure el seu futur i
el del seu estimat. Les imatges que va veure la van fer xisclar.
Per molt que el seu seny li digués que potser allò era normal, que
segurament era l'evolució natural de les persones, no acabava d'acceptar ni de
fer-se a la idea que aquell fos el futur que l'esperava. El mirall reflectia la
imatge d'un príncep, ara ja rei, panxut, malparlat, obscè i que brutejava. I
ella, una reina avorrida i ploramiques, carregada amb quatre canalles
insuportables que saltaven i cridaven palau amunt, palau avall, empaitant-se,
barallant-se i fent la vida impossible als seus pares i al servei.
Va sortir de palau i, a cavall, es va dirigir de nou al bosc on havia
passat dies meravellosos, amb l'esperança de retrobar els nans i la idea de
quedar-s'hi per sempre.
El que no estava era prou preparada per veure que el seu lloc havia estat
ocupat per la seva madrastra que, lluny de morir en caure pel penya-segat,
havia recuperat el seu aspecte i arts de bellesa malèvola i havia seduït -en
tots els sentits- els set encantadors nans que ara es mostraven com uns éssers
depravats, lascius i luxuriosos.
Antoni Casals i Pascual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de
mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives
col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...). El seu últim
llibre de poemes és Els imperis implícits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada