dimecres, 30 de desembre del 2015

L'HERÈNCIA (Un microrelat de Mercè Bagaria)

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.

Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.

—Només trenta? —va fer ella.

—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.

—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.

—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.

La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.


Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

dissabte, 26 de desembre del 2015

PURISME (Un microrelat nadalenc de David Vila i Ros)

En Baltasar ha estat empresonat perquè no tenia els papers en regla. En Gaspar, acusat d'integrisme islàmic. En Melcior, per associació indeguda. Les vacants han estat cobertes per afiliats al partit que, tot i que no tenen cap mena de qualificació, almenys són obertament monàrquics.                           

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

dimarts, 22 de desembre del 2015

I MAI NO VAM MENJAR TORRONS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Agenollat davant del nadó, el rei Baltasar, que es vantava de tenir dots profètiques, va augurar al nen portentós una vida dedicada a la prèdica i a la divulgació de la paraula divina, unes arengues que despertarien tant l'admiració d'un grapat de deixebles com l'animadversió de la classe governant. També va predir dies de persecució, de martiri i la mort a la creu, als trenta-tres anys d'edat.

Alarmats, el fuster Josep i la seva esposa Maria van vigilar la infància del fill de ben a prop: el pare va instruir-lo aviat en els rudiments de l'ebenisteria, la mare va inculcar-li els valors saludables de la vida familiar i, de seguida que es va presentar l'oportunitat, van casar-lo amb una jove del poble. Tres néts van venir a alegrar la plàcida vellesa del matrimoni.




La galeta és obra de la Chus Castro.

divendres, 18 de desembre del 2015

CARAMELS (Un microrelat nadalenc de Damià Bardera)

Tots els nens, davant l'església, en ple hivern, ulls botits del vent i mans parades, esperen els reis d'Orient a la plaça del poble. Com estàtues de sal, baden boca al pas de la carrossa –un tractor vell i atrotinat. De la carrossa estant, majestuosos com esquelets deslluïts, condemnats a la repetició eterna, els tres monarques escupen caramels sense compassió, en totes direccions, com aspersors rebentats. I ja tens les criatures a terra, de quatre grapes, com si escarbotessin per desenterrar els morts, mentre el fred lluent de la il·lusió –esmolat, anònim– els penetra ben endins, com la punta d'un ganivet a frec de ronyonada.

Microrelat inclòs al recull contes de propina (El Cep i la Nansa, 2014)

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna animal", "els homes del sac", "els nens del sac", "contes de propina" i "viladelsac", tots a l'editorial "El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

dilluns, 14 de desembre del 2015

FAMÍLIA FELIÇ (Un microrelat de Maria Cirera)

El pare, que faci un somriure. La mare, que llanci un petó. Però el nadó, d’un mes i mig de vida, encara no vol complaure ni l’un, ni l’altra.

El duel és acarnissat. En moments d’intimitat, la mare es desfà en afalacs i simpaties per mirar de convèncer la criatura, ni que sigui per imitació. Quan ningú no el veu, el pare li busca les pessigolles i s’inventa tot tipus de magarrufes per fer riure el nadó.


Un diumenge, tot just despertar-se, el pare fa bon dia a la criatura amb un gest amorós. Com a resposta, sent un soroll inconfusible. Se’l mira bé i veu repetir-se l’estrany prodigi. Els llavis petits queden ben premuts i espeteguen a l’aire: sens dubte un petó. El pare queda embadalit, però decideix amagar-ho a la dona. Tampoc no fa falta admetre la derrota!

Uns minuts després, abans d’esmorzar, la mare bressola la criatura en braços després d’haver-li donat el pit. Just abans d’aclucar les parpelles, al rostre del nadó s’hi dibuixa una ganyota plàcida i plena de satisfacció: un somriure de línies del tot definides. La mare té un esglai d’alegria, però decideix no dir-ne res al marit. Només faltaria fer pública la rendició!

Les torrades ja són a taula. Abans de fer la primera queixalada, el marit s’acosta a la dona i li llança un petó. Ella li correspon, amorosa, amb l’encís d’un somriure. 

Il·lustra el microrelat "Delight" de Norman Rockwell, 1956.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dijous, 10 de desembre del 2015

MAI NO ES POT DESCANSAR EN PAU (Un microrelat de Xavier González-Costa)

Quan va llegir la seva esquela, es va molestar. No solament va constatar que havia mort, sinó que, a més a més, els altres se n'havien adonat, i a ell mai li havia agradat la notorietat.

La il·lustració és de Yorgos Konstantinou.

Xavier González-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres” que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

diumenge, 6 de desembre del 2015

LA SOPA QUE VA ARRIBAR DEL FUTUR (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Tota la família estava asseguda a taula quan la mare va entrar amb la sopera.

–Avui, fills meus, tastarem la sopa que ens ha enviat l’oncle Robert des d’Amèrica. Un nou invent d’aquell país. És una sopa preparada: només cal afegir-hi l’aigua i fer-li arrancar el bull.

Amb fruïció, tots van engolir aquella menja exòtica i saborosa. Eren dels pocs elegits que, en època de privacions, podien gaudir dels invents de la modernitat. Acabada la guerra, Barcelona era una ciutat aïllada i trista.

Van passar uns quants dies d’ençà d’aquell dinar memorable, i, un matí, el carter els va dur notícies de la família de Nova York. En una carta la tia Nelly els deia que l’oncle feia dies que havia mort i els preguntava si ja havien rebut les  cendres.

Microrelat inclòs al recull El ventríloc tartamut (Témenos, 2015)

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes”, “Desig i sofre”, “Caïm” i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

dimecres, 2 de desembre del 2015

RETRETS ESMOLATS (Un microrelat de Sergi G. Oset)

«No em fas cas», gemegava. «Passes de mi», m'etzibava. Doncs, durant la seva última hora de vida, va tenir tota la meva atenció per a ell solet. La meva i la dels nostres ganivets de cuina.

Microrelat inclòs al llibre “El último vuelo del Microraptor” (Nazarí, 2015). La versió catalana és de l'autor.


Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. Paràsits mentals (Bubok, 2012) va ser el seu primer recull de microrelats i acaba de publicar el recull de minificcions El último vuelo del Microraptor a l'Editorial Nazarí.