dijous, 29 de setembre del 2011

L’ASSASSÍ (Un microrelat de Pep Homar)

L’assassí viu al pis de dalt, es el meu veí. Es per això que cada nit he de tancar la porta amb clau. Estic segur que ell es l’assassí, sempre arriba molt tard, quan tothom dorm menys jo, que l’espero pacientment al rebedor de casa. Quan sento les seves pesades passes que s’acumulen als graons de l’escala, estic tens. Sé que ve de matar algun innocent, i em fa por que entri a casa meva i em mati. El veig per l’espiell de la porta, puja gansonerament cap a casa seva. Probablement el pes dels seus crims li fa portar aquest pas feixuc. Escolto fins que sento que tanca la porta del seu segur atrotinat apartament. Espero. Trec el cap per la finestra del celobert i sento com tira la cadena del wàter i es renta les mans, suposo que brutes de sang de la seva darrera víctima. Miro enlaire i veig que tanca el llum. Quan estic segur que dorm tanco la porta amb clau.

Però se’m fa pesat cada nit pujar fins al pis del meu veí i tancar la seva porta amb clau, per què no surti i vingui a casa a matar-me.

Il·lustra el microrelat, un fotograma de "Suspicion" (1941), d'Alfred Hitchcock.

El meu nom és Pep Homar i Giol. Vaig néixer al segle passat a Barcelona, un 28 d’octubre de l’any de la nevada. Vaig començar a escriure com la majoria de gent, a l’escola. A hores d’ara encara no en sé massa, però m’hi esforço i faig el que puc. M’agraden (de fet m’entusiasmen) els contes i les narracions curtes. He participat en diversos reculls de contes com “Els fills del Capità Verne”, “Relats en català 2.0”, “El matí i altres contes” (finalista Premi de Contes Emili Teixidor 2003) i “Regal d’aniversari i altres històries” (finalista Premi Les Millors Pàgines 2009). En l’actualitat procuro mantenir un parell de blogs (un d’ells només amb contes) i vaig omplint fulls de paper amb paraules i paraules, que no sé del cert si mai ningú llegirà, però aquesta és la intenció.

diumenge, 25 de setembre del 2011

BRAU (Un microrelat de Jordi de Manuel)

Irromp al cercle com una exhalació, com si guanyés la llibertat. La graderia s’esglaia, l’ovaciona.

Baveja, albira una taca roja que oneja i corre a clavar-li les banyes. L’intent fa voleiar vanament un drap vermell. Ho repeteix, infatigable, una vegada rere l’altra, amb un remor d’olés que no comprèn.

Una figura el crida, enlaira les mans, es posa de puntetes. Corre a escometre’l i en l’instant que banyega l’aire sent dues fiblades a l’esquena. Trota, esgotat, amb la llengua que li penja. Pels punts de les fiblades la carn s’esquinça a cada pas.

Sonen trompetes. Davant seu apareix un monstre cuirassat, muntat per un ésser grotesc que l’escridassa. Abaixa el cap, grata la sorra amb l’unglot i agafa embranzida. Envesteix monstre i genet, els enlaira un pam de terra. Brama victoriós, ignorant del destí, aliè al martiri que tot just comença.


La il·lustració és de Guillem Cifré. Aquest microrelat forma part del recull inèdit "Kurts", amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.


Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. www.jordidemanuel.cat


Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

dimecres, 21 de setembre del 2011

EL MANUSCRIT (Un microrelat d’Alícia Gili)

Era un manuscrit vell, ennegrit pel temps, força curiós. Havíem fet altres troballes curioses però aquell document ho superava tot.

–El llegim? –el seu marit era un antropòleg sense por al treball de camp.

–Compte amb els cucs del paper, es pot malmetre. Un entomòleg ens contextualitzarà el document –tanmateix ara tenia més curiositat pel que deia que no pas per saber d’on venia.

El pròleg era d’un monjo de Poblet que havia presenciat la crema d’una bruixa a finals de segle XV. Vaig començar a llegir en veu alta. Fets boirosos i terribles s’esdevenien dins el meu cap línea darrere línia, el monòleg d’aquell monjo cistercenc omplia el meu esperit de fosques imatges: una dona cremada, la pell caiguda a tires, els ossos de la cara i els muscles vermellosos i sangonosos, els cabells pudint a recremat. La dona, venjativa, s’apareixia davant nostre a mida que llegia. I malgrat tot vaig continuar la lectura:

El monjo era ajagut en la cel·la d’una esglesiola sota una vella manta en un jaç de palla, mentre aquella terrible dona, travessant parets i mobles, s’apropava a ell. Incapaç de contenir un crit de terror, no se sentí la veu. La pudor de la pell i cabells recremats li perforà les narius quan aquell monstre s’apropà al seu rostre:

–Tu i els teus descendents executareu la meva venjança. Occireu aquells que han encès la llesca del foc que m’ha cremat avui. El foc es paga amb foc.

Vaig deixar de llegir, espaordida, vaig notar dins les meves narius aquella olor esfereïdora de cremat. La mà es va contraure com una urpa sobre el manuscrit. Vaig sentir el terror que m’envaïa, incapaç de reaccionar a mida que sentia aquella presència horrible que se m’apropava.

***

Quan al dia següent ens varen trobar, a ell totalment cremat, calcinat al terra, i jo catatònica, amb la llauna de benzina a una mà, i el manuscrit a l’altra, tothom es preguntà què podia portar a una sociòloga de fama mundial a matar a tota la seva família.


Microrelat guanyador del Primer Premi al "Concurs ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Vuelo de brujas" de Francisco de Goya, 1797-98.

Alícia Gili (Terrassa, 1966) és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista: “Livingstone, paradigma dels viatgers-missioners”, “Los masai: la producción de lo exótico, entre el mito y la realidad”, “Imatges en blanc i negre”. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: “L’últim esglaó”, “Una mort d’amor”, “Pagava la pena morir”, “Amor d’amo” (Premi Ciutat de Banyoles), “Basarda” (I Premi Creep Show de Terror) entre d’altres. Ha publicat dues novel.les en autoria compartida amb Sílvia Romero: “Iskander un viatge a la màgia dels llibres” (Premi Ciutat de Lleida 2006) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010).

dissabte, 17 de setembre del 2011

LA VERSIÓ OFICIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La llegenda ha estat molt benèvola amb Guillem Tell. Perquè se sap que la fletxa disparada amb la ballesta es va desviar uns mil·límetres fatals, i va travessar el crani del nen, partint-lo en dues meitats admirablement simètriques. La poma, col·locada sobre la tofa de cabell, va caure a terra, intacta. Aquests són els fets inqüestionables.

Un pare que esberla el cap del seu fill per un error de càlcul (però un mal dia el té qualsevol!) no és una història gaire edificant. Per això els rondallaires van afanyar-se a alleugerir-la, a redreçar-la, a amorosir-la: a tergiversar-la. Els primers narradors mencionaven la imprudència del nen: s’havia mogut al moment transcendental (així la punteria del ballester insigne quedava fora de dubte). Però poc satisfets amb aquesta versió –que menava al mateix desenllaç tràgic– van fer circular una variant més compassiva: la poma sí havia rebut l’impacte de la fletxa i el nen n’havia sortit malferit. Al llarg de generacions la ferida del nen Tell va esdevenir successivament un trau, una esgarrinxada i una rascada superficial. Finalment (oh, miracles de l’oralitat!) el fill de l’heroi suís va sortir il·lès del mal pas.

Però l’evolució de la història no s’atura aquí. En una època dominada per la correcció política, no es d’estranyar que darrerament expliquin que, superat el tràngol, a Guillem Tell van retirar-li la tutela de la criatura: ¿qui no es malfiaria d’un home tan arrauxat capaç d’arriscar el cap d’un fill?


Microrelat guanyador del Segon Premi al Concurs “ARC a la radio” de l’Associació de Relataires en Català, 2011.

dimarts, 13 de setembre del 2011

POSAR-SE AL DIA (Un microrelat de Santi Sala)

Com cada dilluns després de dinar, l’Enriqueta i la Lourdes es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, es saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.
–Has vist l’exdona de l’Antonio?
–Quin Antonio?
–El pintor... Sí home, el que fa poc es va deixar amb aquella andalusa grassoneta.
–Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?
–A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.
–Vés a saber el temps que feia que li posava les banyes.
Després d’uns minuts en silenci, l’Enriqueta torna a parlar.
–Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!
–Qui?
–Els Garrolera.
–Ai sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a Punta Cana i encara fanfarronegen.
–Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.
El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Lourdes qui pren la iniciativa.
–Aquesta sí que no me l’esperava.
–Quina?
–No ho saps això del nen gran dels de Cal Lladre?
–El què?
–Es veu que li agraden els homes.
–Què dius ara?
–T’ho ben juro, Enriqueta, que l’he vist fent-se un petó amb un altre noi.
–Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Pepeta, a la seva edat i veure això del seu nét...
–Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.
–Doncs jo no ho hagués dit mai.
En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga a les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.
–Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Pepeta de Cal Tàbac.
–La Pepeta també te “facebook”??
Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió de “batuka” i al taller de cuina japonesa.
Microrelat guanyador del Tercer Premi al Concurs "ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Gossip" de Norman Rockwell.
Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.

divendres, 9 de setembre del 2011

ESTÈTICA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

“La senyora Romagosa s’ha operat els pits”, penso quan la veig arribar a la platja. Ho endevino per l’embalum que s’insinua sota la brusa de seda. I quan es treu la roba, la carn de la pitrera –efectivament– tiba el biquini vermell i vessa sobre les vores. Amb una contorsió voluptuosa, la senyora Romagosa es desfà de la part superior del biquini i els pits es mantenen ferms com soldats, sense cedir ni un mil·límetre a la força de la gravetat. Els mugrons que l’estiu passat semblaven capcots, han recuperat la posició a l’epicentre de cada sina; en estirar-se damunt la tovallola, són les cireretes que coronen el pastís, encerclades per arèoles de xocolata.

Però la restauració, observo, no s’ha limitat a les mamelles: de les cames han desaparegut els rierols de varius, no hi ha vestigis de cel·lulitis als malucs, les cuixes han recuperat la fermesa i el ventre no fa cap plec de greix. És evident que la senyora Romagosa ha passat pels bisturís d’un exèrcit de cirurgians! Però també s’ha tornat altiva –en arribar, ni tan sols m’ha saludat– i ha perdut la discreció habitual: quan es banya se sap observada i força les postures com ho fan les models davant dels fotògrafs. “Admireu-me!”, sembla que digui, desafiadora, mentre s’espolsa la sorra molla o s’eixuga l’aigua que llisca per les corbes.

Em treu de l’embadaliment una veu femenina a la meva esquena:

–Bon dia, senyor Dalmases.

Em giro. És la senyora Romagosa.


El dibuix que il·lustra aquest microrelat l'ha fet en Ramon Navarro Bonet especialment per l'ocasió.

dilluns, 5 de setembre del 2011

DAMA DE COMPANYIA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.

Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.

–Que trist és morir sol! –pensà el malalt amb la ment clara.

–Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.

La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.

El microrelat l'il·lustra l'obra "Vida i mort", d'Edvard Munch, 1894.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

dijous, 1 de setembre del 2011

ÀNSIA (Un microrelat de Judit Pujadó)

Sento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.


Microrelat guanyador del Premi "Posem fil a l'agulla, 2004".


Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. (www.juditpujado.cat/)