dimecres, 30 d’octubre del 2013

ENTRE LA VIDA I LA MORT (Un microrelat de Pere Herrero)


Mentre esperava que l’executessin, el pres allotjat dins del corredor de la mort va patir un infart, del qual va haver de ser atès amb la màxima urgència. L’equip mèdic que es disposava a aplicar-li la injecció letal, i que després havia de certificar la seva defunció, es va fer càrrec de l’emergència a la mateixa llitera prevista per al cas. A l’altra banda de la mampara de vidre, guaitant la resposta del governador a la darrera petició d’indult, el director del centre penitenciari no es va separar ni un instant del telèfon mòbil, pendent de la trucada que podia decidir la sort del reclús, i alhora de la seva incerta recuperació. I una tensió similar es podia veure a les cares de les persones que havien vingut a presenciar la pena capital, ja fossin o no partidàries de la seva aplicació. Minuts més tard, amb el pacient estabilitzat i fora de perill, tothom comentava que si no hagués estat per la ràpida intervenció del personal acreditat el condemnat no hauria superat una crisi de la que, ara mateix, sense saber encara si valia la pena que el moguessin d'on era, començava a recuperar-se.

La fotografia és de Fernan López.

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats "El Basar" de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull "Velas al viento - Los microrrelatos de La nave de los locos", de Fernando Valls i al llibre "deAntología - la logia del microrelato" publicat per l'Editorial Talentura. A internet manté la seva bitàcora "Humor mío" (http://humormio.blogspot.com) i coordina l’edició de microrelats de la revista "En sentido figurado" (www.ensentidofigurado.com). Acaba d’enllestir el seu primer llibre de microrelats "Els dies hàbils", per al qual cerca editor.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

PALLASSO (Un microrelat de Sònia Ainós)

L'avi n'ha fet vuitanta-vuit, i per celebrar-ho porta els seus néts al circ. A l'entrar a la carpa recorda la primera vegada que, amb cinc anys, ell hi va anar. Recorda l'olor, els lleons, els trapezistes, i sobretot la por que li va fer el pallasso. Somriu, com li podia fer por...

A meitat de la funció anuncien el pallasso. Quan surt, els nens no tenen cap por, ell sí. És el mateix pallasso.


Microrelat finalista en el II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.


Sònia Ainós és tècnica comptable i també ha treballat de secretària de direcció. Va néixer a Cerdanyola el 1974, va viure a Terrassa des dels 18 i ara viu a Anglaterra.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

LA CASETA BLANCA (Un microrelat de Maria Cirera)

La seva amistat era d’aquelles de sang i de saliva però, passat un parell d'anys, va quedar diluïda en un breu intercanvi de missatges massa de tant en tant. Els anys s'escolaven per entremig de cada missiva i sempre que s'escrivien ja havien superat un nou graó vital en la recargolada escala de la vida. 

... fa mig any que em vaig doctorar... vam ser més de vuitanta convidats... he tingut bessonada... les coses no ens anaven prou bé... m'han proposat prejubilar-me... malauradament, va ser fulminant... el mes passat va néixer el meu tercer nét...

No podien evitar llegir aquestes notícies amb cert rancor: creien trobar, en les paraules de l'altre, justament allò que a ells els hauria agradat ser. Sovint, la tendresa obria el record d'aquella amistat perduda. El cas és que, sense adonar-se'n, s'havien convertit en dos autèntics desconeguts. Al capdavall, els fills, les morts, els mals, els guanys... tot això no explica absolutament res de cadascun de nosaltres.

El temps va anar passant fins que un d'ells es va adonar de l'absència de resposta de l'altre. Va insistir en els seus missatges, però la contestació mai no va arribar. Mica en mica, va haver d'acceptar que, possiblement, el destinatari havia pujat un últim i definitiu graó vital. Mai no va poder imaginar que aquell últim graó, en realitat, l'havia dut a realitzar un vell somni, el somni d'una caseta blanca on l'única connexió amb la vida era a través de la voluptuositat del mar.


Il·lustra el microrelat "Rooms by de Sea" d'Edward Hopper.


Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

divendres, 18 d’octubre del 2013

CELLES (Un microrelat de Jordi de Manuel)


S'apropa al mirall: el borrissol bru que neix al cap; les pestanyes incipients; les celles nues.

Com canvia una cara, sense celles, pensa.

Continua observant-se: més pàl·lida, més prima; les marques als braços; el semicercle rosat de la cicatriu; la buidor al pit.

Avui té una cita amb el metge per parlar del seu cranc.

S'asseu. Una taula ampla la separa de l'home de la bata blanca. No gosa mirar-lo. Només escolta.

No hi ha rastres de malignitat, torni d'aquí a sis mesos. El metge la mira de front, no de biaix com altres vegades. Ella fita els ulls d'ell; si l'home pogués veure les celles absents d'ella, sabria què se sent quan s'està guanyant un combat, sabria què significa continuar vivint, ser-hi.


La il·lustració és de Guillen Cifré. El microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré. Demà dissabte 19 d'Octubre és el "Dia Mundial contra el càncer de pit".

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

LA CUA DE L'ELEFANT (Un microrelat de Damià Bardera)


Era el seu primer dia netejant cases, Margarita de les Cabres, casada i amb tres filles ja grans, un marit sempre encorbat i dues gates força embarassades, i la casa era de luxe i en una de les habitacions de dalt hi havia un malalt crònic –no es movia– que necessitava aparells per respirar i neteja diària, i a baix un saló molt gran i una cuina "amb nevera, rentaplats i moltes, moltes coses" i l'escombra i el recollidor no eren enlloc "ni al garatge ni al jardí ni enlloc", quina cosa més estranya, "potser que vagi a casa a buscar-ne", i de camí cap a casa recorda un nom, un aparell, "l'aspiradora", i torna a entrar a la casa de luxe, "l'aspiradora és al recambró de dalt", li havia dit la senyora, i ara la veia, per primera vegada, "com un petit elefant amb una trompa llarga, molt llarga", i també una cua "encara més llarga", i l'elefant petit havia d'aspirar "tota, tota la casa", de dalt a baix, i no faria pols, i el primer lloc que s'havia de netejar era l'habitació del malalt crònic, "bon dia, senyor malalt crònic", i deixa l'elefant a terra, desendolla "un cable gruixut que hi havia per allà", i hi endolla la cua de l'elefant, i l'animal ja comença aspirar "com si s'ho hagués d'emportar tot, absolutament tot".

Microrelat inclòs al recull "Fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011).


Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia. Actualment cursa el Doctorat en la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011) i "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).