dijous, 31 de gener del 2013

LA TARDA (Un microrelat de Montse Piquer)


El nen caminava fent saltirons al costat de la mare. Ella li agafà la maneta quan travessaren el reixat de l’entrada. El nen saludà els guardians alts i solemnes que vorejaven el camí. Observà les floretes blanques i minúscules que s’escampaven arreu i escoltà els ocells que, damunt les branques dels xiprers o les ales d’aquells àngels blanquíssims, cantaven baixet per no destorbar cap son. La mare i el nen s’aturaren davant d’un quadradet de ciment guarnit amb dos grans gerros de cristall que contenien unes flors pansides.

–Ara canviarem les flors –digué la mare mentre treia dos poms de flor fresca d’aquella bossa gran que sempre portava quan anaven a visitar el germanet.
I mentre la mare es capbussava en aquell ritual de neteja i guarniment quotidià, el nen buscava els amics per passar la tarda. Els còdols de mides diverses ja l’esperaven per ser col·locats en altres posicions. Les manetes del nen els treien d’aquella rutina immòbil o de ser trepitjats sense cap mirament. Un, dos, tres. Tres còdols aquí, quatre còdols allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara dos còdols feien un saltiró.

–Vigila –digué la mare al sentir el cop de les pedretes

El nen les removia, les barrejava, les col·locava per mides, per colors. El còdols més emblanquinats al costat de les floretes minúscules. Els més enfosquits col·locats dos fileres més enllà, com torretes de guaita, per avisar de passes inoportunes. Un, dos, tres. Tres pomets de floretes blanques aquí, quatre pomets allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara els còdols al mig, ara les floretes vorejant els branquillons caiguts. La juguesca començava. I entre un brogit de sospirs el nen, embadalit, passava la tarda.


Vaig néixer a Poblenou i visc a Sant Boi de Llobregat. Treballo de professora de secundària en l'especialitat de Ciències Socials. Estic seguint cursos d'escriptura creativa a l'Ateneu Barcelonès. Entre altres m'agrada l'estil de la Rodoreda i en Perejaume, potser perquè aquests autors evoquen el món de la natura que a mi tant m'omple.

diumenge, 27 de gener del 2013

EL JOC (Un microrelat de Rosana Alonso)


La nena col·loca les nines assegudes a terra al seu davant. Sa mare treu el cap amb el nadó en braços i li recorda que és hora de berenar. La nena parla amb les nines, els pregunta si han fet bondat i si ja han acabat els deures. Calla i observa amb deteniment la nina petita i flonja dels ulls blaus, la que duu la pipa als llavis. L’agafa i la llença a terra amb totes les seves forces. S’empassa el crit que li puja a la boca i deixa anar un gruny animal. L’emprèn a mastegots amb la resta de les nines, esbufega i es mira al mirall: té els ulls molt negres i la cara vermella. Sent la mare que la crida per berenar. Recull les nines i les desa al llit; els endreça la roba i les pentina. “Porteu-vos bé”, murmura abans de sortir. Després s’acosta a la cuina, acarona el cap del nadó i pren el pa amb xocolata amb el seu millor somriure.

Microrelat inclòs al llibre “Los otros mundos” (Talentura, 2012). La traducció és de Pere Herrero.

Rosana Alonso. Com gairebé tothom, en realitat porto dues vides (n’hi ha que en porten tres o quatre amb la desimboltura d’un malabarista). Als matins treballo en el laboratori de biologia molecular d’un hospital de Madrid. A les tardes, a més d’afers més prosaics, llegeixo i escric (no necessàriament en aquest ordre). M’he format en diversos tallers literaris i he participat en concursos de microrelats (unes vegades guanyadora, altres finalista). La meva obra està inclosa en diverses antologies dedicades al gènere. Però el més apassionant és inventar ficcions, poder viure realitats alternatives a través de l’escriptura; el moment de la idea, el treball d’intentar reflectir-la (gairebé sempre és un reflex) i la tasca final (la més dura) de polir i retallar el que sobra. A l’Abril de 2012, l’editorial Talentura va publicar el meu primer llibre de microrelats titulat “Los otros mundos”.

dimecres, 23 de gener del 2013

PRINCESA (Un microrelat de Marina Martori)


Princesa,
M’han dit que t’ha vist plorar, tancada dins la teva torre, esperant que ell torni a buscar-te. M’ha dit que plores sovint i que les llàgrimes, en una imatge poètica, omplen de boira la vall que s’estén als peus de la teva torre dia si dia també, creant un país melancòlic, gris, humit, fred. M’han dit que ell et va prometre que tornaria i que tu te’l vas creure. I ho entenc. Quan un estima s’ho creu tot. Fins i tot es creu les veritats. Però que ja hauria d’haver tornat perquè allò que et va dir que havia de fer era una gestió més curta, un pimpam, un vaig i torno, que, no se sap perquè s’està allargant. N’estic segura, princesa, que quan et va prometre que tornaria, ho va dir de debò. Els homes no menteixen mai. I que, simplement, alguna cosa ha passat que l’ha fet oblidar-se del que prometia. No crec que tingui res a veure el fet que visiti sovint una altra torre, en un reialme veí, on se’l veu feliç.

Princesa,
M’han dit que ets massa bonica per plorar. Per plorar i per perdre el temps. Per plorar, per perdre el temps i per emboirar la vall. M’han dit que ets tan bonica que qualsevol altre príncep estaria encantat de rescatar-te, baixar-te de la torre, fer-te tocar de peus a terra, dur-te al teatre i follar-te com cal.

Princesa,
No et diré que saltis per la finestra i et busquis la vida. Qui sóc jo per dir-te que el teu príncep no tornarà. La vida és inconstant, voluble i cruel i, per tant, qui sap si, quan es cansi de l’altre torre on és feliç, tornarà a tu. Això no se sap mai. Ni et diré tampoc que l’esperis. Esperar és avorrit. Només et diré, princesa, que, triïs el que triïs... paris de plorar. N’estem fins els ous de la boira.


Marina Martori va néixer a Barcelona l’any 1979 però viu a Llinars del Vallès des que tenia dos anys. És llicenciada en comunicació audiovisual i treballa com a freelance en el món de la comunicació, Internet i les lletres. Ha publicat set novel·les, un llibre biogràfic, articles periodístics i d’opinió i un munt de contes per a nens i nenes. El seu últim llibre és “Dones salvatges” (Marcòlic, 2012).

dissabte, 19 de gener del 2013

ACOMBOIAT (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)


En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d'un ésser d'una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l'acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l'escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L'acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L'atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s'adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanarn proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d'emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim... Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s'han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l'acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 52 anys,  és metge, està casat i té dues filles. L’any 2010 va publicar el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes. 

dimarts, 15 de gener del 2013

FI DEL MÓN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


El profeta va anunciar la fi del mon amb la grandiloqüència habitual. Va descriure el col·lapse, l’hecatombe, l’agonia, l’extinció. Va concretar una data, una hora.

El vaticini va ser rebut amb burles i suspicàcies, retrets i amenaces. Malgrat tot, per una vegada, el pronòstic va complir-se: en el dia i hora augurats, el ventricle dret del profeta es va col·lapsar, va produir-se l’hecatombe del sistema cardiovascular i, després d’una agonia fulminant, la seva vida es va extingir.

El món del profeta arribava així a la seva fi.


Microrelat finalista del II Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula “Doctor Strangelove” (1964) de S. Kubrick.

divendres, 11 de gener del 2013

COMPTADOR A ZERO (Un microrelat de Sergi G. Oset)

El 03 de juny, un grup de cosmonautes es va aïllar voluntàriament a la cambra simuladora per preparar-se pel primer viatge a Mart.
Després de 555 dies, la resclosa estanca es va obrir automàticament amb un xiuxiueig esmorteït.

No en va sortir ningú.

A l’exterior, tampoc no quedava ningú per preguntar-se què havia fallat.



Microrelat inclòs al recull “Paràsits mentals” (Bubok, 2012). L'il·lustra un fotograma de "2001: An Space Odyssey", 1968, de Stanley Kubrick.

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V i al I Premi de Relats Pulp. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) és el seu primer recull de microrelats.

dilluns, 7 de gener del 2013

TEMPS DE FAM (Un microrelat nadalenc –l’últim de la temporada– d’Anna Maria Villalonga)


Enguany, la solemne celebració catedralícia de la tradicional missa de Nadal ha quedat totalment aigualida. Per més que el bisbe, el mossèn i els escolanets ho han intentat, a l’hora de la veritat no hi ha hagut cap manera de trobar el gall.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Fa crítica de cinema a la revista La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

dissabte, 5 de gener del 2013

HI HA FAMÍLIES I FAMÍLIES (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)


La família Soler considerava que qualsevol ordre vinguda del més enllà s’havia d’acatar. En aquesta ocasió el més enllà s’encarnava en les paraules del Papa de Roma, el qual havia parlat recentment en un comunicat sobre les figures animals del pessebre, concretament el bou i la mula, tot dient que no hi feien res allà, acompanyant la sagrada família. Vaja, que eren figures sobreres, per dir-ho clar i italià.

En cap moment els Soler es van qüestionar tal despropòsit. Ans al contrari, a l’hora de preparar les figuretes del pessebre van ignorar els dos animals que, per tradició, havien donat escalf al cos mig nu de l’infant Jesús durant anys i anys. Un cop enllestit el pessebre val a dir que el menjador dels Soler va prendre un caire diferent, enigmàtic. Sobretot de nit. Sembla ser que quan tots els membres de la família eren al llit passava quelcom a la rústica caseta del nouvingut. Efectivament, a mesura que queien les nits, en Josep tenia unes converses amb Maria d’allò més reivindicatives: reclamava la presència d’aquells animals que els resolien una convivència més càlida. Llavors va ser quan Jesús, cansat d’escoltar cada nit el mateix discurs dels pares, va optar per prendre una decisió. La decisió probablement donaria un disgust als Soler però era ben evident que calia posar-s´hi amb fermesa i contundència. Van esperar, però, el moment propici. I aquest va esdevenir el mateix dia de Nadal quan representava que ell acabava de néixer – tot i que en realitat ja tenia uns dies de vida, ja que els Soler sempre el presentaven en societat el dia de Santa Llúcia-. Per unanimitat es va acordar que ell, el més menut, amb el poder celestial de la seva paraula, s’adreçaria a l’avi Soler per convèncer-lo del despropòsit papal.

Així va ser com l’avi Soler, a primera hora del matí del mateix vint-i-cinc de desembre, s’apropà a la cova i s’adonà que el nen Jesús s’havia incorporat del seu llitet de palla, tot solet, talment com un homenet, i prenia la paraula. Va fer un parlament molt savi reivindicant la companyia del bou i de la mula, que ja portaven massa dies oblidats dins la caixa del pessebre. Discrepava sobre les darreres instruccions vaticanes, i sostenia que qui tenia la darrera paraula respecte aquest tema insòlit era ell mateix. Ni que fos -assegurà- per la gratificant experiència viscuda en la pròpia pell al llarg dels anys. L’avi Soler, bocabadat, fregant-se els ulls d’incredulitat, no li tocà més remei que obeir: sempre havia obeït a ulls clucs.

L’endemà, doncs, per Nadal, l’avi Soler va haver de donar explicacions a la resta de la família sobre el per què el bou i la mula tornaven a estar en el lloc que sempre havien ocupat, és a dir, al fons de la cova, i mirant-se l’un a l’altre. Sembla ser que tots van entendre el nou missatge posat en boca d’un nadó molt especial, i, per tant, s’hi van avenir. Van arronsar les espatlles, van acatar l’ordre i van celebrar el dinar exactament igual com ho havien fet al llarg de tota la vida: al cap i a la fi tot tornava a la normalitat.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

dijous, 3 de gener del 2013

CONTE D’HIVERN (Un microrelat nadalenc de Mercè Bagaria)


Hi havia una vegada un arbre tímid. Quan arribava l’hivern, no li agradava gens despullar-se com feien els seus amics. Tot al contrari, a ell li agradava imaginar-se que s’abrigava amb llums de colors i es posava una estrella resplendent per barret, i que, al seu voltant, hi havia una rotllana de regals que els nens es miraven amb esguard embadalit i obrien amb dits tremolosos.

L’arbre tímid dubtava que aquell desig tan intens es complís algun dia, però no perdia l’esperança. Tampoc no sabia si els arbres desvergonyits, que s’espolsaven les fulles per cobrir-se de neu, en tenien, de desitjos. Ell no parlava mai perquè era tímid, però desconeixia el motiu dels altres arbres per mantenir-se en un silenci tan persistent. D’una banda, el silenci li agradava molt. Molt és poc: li agradava moltíssim, sobretot a aquella hora en què clarejava el dia i ni tan sols el vent gosava moure’s, quan el mantell nivi era més corprenedor. D’una altra, el feia sentir-se sol. Segur que a les persones no els passava això, segur que sempre estaven contentes, cantant, rient, explicant-se històries... Que fessin servir la serva escorça com a testimoni d’amor, acostumava a fer-li pessigolles i l’entendria d’allò més. Com es pot desconfiar d’algú capaç d’estimar?

Per això l’arbre tímid no s’amoïnà quan veié que s’acostaven aquells llenyataires; per això l’arbre fou feliç quan sentí que un d’aquells homes parlava de convertir-lo en arbre de Nadal, a ell, tan tímid com era! Per fi tindria un barret estrella i els nens el rodejarien emocionats! Però quan les destrals van començar a colpejar-li el tronc esvelt, la saba se li aturà i la ment se li enterbolí. Encara va tenir temps, però, de lamentar no haver sabut despullar-se a temps.


La il·lustració és de Norman Rockwell.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

dimarts, 1 de gener del 2013

MÀCULA (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

A mig dinar de Nadal, entre la sopa de galets i el pollastre rostit, la nena els anuncia que està embarassada.

Notícies d’aquesta mena sempre provoquen una commoció i, durant uns segons, un silenci espès s’ensenyoreix de la reunió: els coberts deixen de repicar contra els plats, les converses s’encallen, les respiracions es contenen (fins i tot el vent, que a fora colpejava els porticons amb força, s’atura). Amb dinou anys acabats de fer, a la nena no li coneixen cap pretendent, cap amic ocasional, cap disbauxa nocturna. Per això una de les tietes demana qui és el pare de la criatura. “El volem conèixer!”, insisteix engrescada una cosina. “No hi ha cap pare”, contesta ella, enigmàtica. I afegeix: “Sóc pura. El meu cos no ha estat maculat”.

La mare, amb el pollastre a mig trinxar, esbufega. El germà renega. L’àvia para l’orella bona: “què diu?”, crida. Un oncle informa que coneix un metge especialista; “discret”, puntualitza. Algú suggereix que abans consultin el cas amb un espiritista televisiu. Del pare s’espera una aportació mesurada i serena a la polèmica, però només se li ocorre preguntar a la filla: “I què penses fer?”, i ella, amb un deix inevitablement melodramàtic, contesta: “Vull tenir aquest fill”.

Tothom compadeix la pobra noia: quin trasbals ser mare soltera amb un fill fruit d’una inseminació espectral! Però no poden permetre que una història tan coneguda els esgarriï un àpat tan esperat. Així que, entre sospirs de resignació, les converses tornen a agafar volada, les forquilles i els ganivets reprenen la seva activitat i el vent, tossut, torna a acarnissar-se amb els porticons. Només l’àvia sembla inquieta per l’avenir de la nena: “Que diu que què?”.


Les galetes decorades són obra de l’artista Chus Castro.