divendres, 31 de desembre del 2010

PELLS DE XAI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim. El meu pare, per exemple: tota la vida va semblar-me un pare de família modèlic fins el dia que vaig saber que, secretament, era aficionat a desfogar-se entre les cames d’altres dones i era client assidu d’un prostíbul. I la mare: jo sempre l’havia vist com una dona assenyada i d’una gran fortalesa, però sembla que cada nit, d’amagat, ofegava en litres d’alcohol el desencís que li provocaven les disbauxes del pare. També vaig trigar a descobrir que l’eufòria contagiosa del meu germà, més que producte d’un tarannà de natural benhumorat, era fruit de les substàncies que s’injectava. Que l’afable oncle Gustau era un proxeneta i la tia Agnès una bagassa redimida no s’ha pogut comprovar, però, per si de cas, no he volgut furgar el passat dels meus avis perquè ara em temo que veuríem confirmats tota mena de rumors malèvols que fins avui emmarcàvem, confortablement, en un halo de llegenda.

És així com m’he anat adonant que els humans som llops amb pells de xai. Jo mateix em tenia per una persona pacífica, i ja veu, senyor jutge, amb quin acarnissament vaig acabar amb la vida de la meva dona. S’entenia amb el fill del forner, un noi que jo considerava un veí ideal: era atent, generós, ens teníem confiança. I és que mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim.

Microrelat finalista del Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l'Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

dilluns, 27 de desembre del 2010

CONVICCIÓ (Un microrelat nadalenc de Maite Crespo)


Pagesos i pastores portaren llet, flassades, llenya, formatge... Quan Maria veié encens, mirra i or, Josep la sentí exclamar:

–Homes!
.
Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.
.



La Bona Confitura us desitja unes bones festes!

dijous, 23 de desembre del 2010

BUTXAQUES BUIDES (Un microrelat de Sergi Sampere)

Furgant a la butxaca dels pantalons he trobat una postal. He mirat el continent i he llegit el contingut. Palmeres i una història d’amor. Mèxic i una dona que es declara a un home. Jo porto aquests pantalons. Jo sóc un home. Aquesta dona m’estima? Tancant el cercle. He buscat un mirall. He vist un home vell duent uns pantalons que no son seus i portant a les mans una ampolla de vi. Somric i no trobo dents. Em toco el cap i no trobo cabells. Estic al carrer. Dormo al carrer. Visc al carrer. El mirall és l’aparador d’una botiga de roba. No conec l’amor. No busco l’amor. No furgaré més a la butxaca.


Sergi Sampere (Barcelona, 1973). Escriure el primer que em passa pel cap sempre ha estat, és i serà la millor manera d’evadir-me de mi mateix. “Butxaques buides” va aparèixer com tots els meus escrits, de sobte, sense avisar. Va ser fruit de la ràbia per perdre l’única còpia existent de més de vint poesies molt personals i autobiogràfiques, d’aquelles que no ensenyes mai a ningú perquè et poden veure nu, però no només nu de roba, sinó també nu de carn i ossos, deixant a la vista la teva ànima despullada. No he deixat mai d’escriure. Actualment estic treballant un parell de guions per a cinema, que és la meva gran passió. He participat en més d’una desena de curtmetratges i videoclips musicals, encara que la meva vida laboral es troba en una altra direcció ben diferent a l’escriptura i el cinema. 

La il·lustració és de Duncan Hannah

diumenge, 19 de desembre del 2010

VENJANÇA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Els lladres de bestiar van irrompre d’albada. Gebrava. Primer, van matar els gossos a cops de garrot. Tot seguit, van entrar a la cabana per violar la seva mare. Eren quatre. Li van estripar la roba sense contemplacions i mentre un li immobilitzava els braços, dos més, agafant-la un de cada cama, l’obrien per oferir-la al cap. Era tanta la tensió en aquell cos rebel, que no la va poder penetrar. Furiós, va treure la daga de la funda i l’enfonsà amb tota la ràbia en la vagina de la indefensa. En enretirar-la, va brollar una glopada viscosa barreja de sang, fluids corporals i excrements. Amb expressió de fàstic, els que la subjectaven van llençar el cos convuls al terra d’argila i van sortir, renegant, darrere del seu cap. Es van endur tot el bestiar dels corrals.

L’Àngel, amagat en el paller que hi ha damunt del jas, ho va veure tot. Paralitzat pel terror, sense pampalluguejar, no havia apartat la mirada. Quan va sentir que els lladres s’allunyaven, va sortir i s’agenollà, tan tremolós com impotent, al costat del cos ja inert i sangonós de la seva mare. A fora, el sol que sortia començava a fondre el gebre i de l’herba del prat es desprenien les primeres boirines.
–Et venjaré, mare. Ho juro per Déu! –va bramar. Tenia el rostre tan encès, que les llàgrimes s’evaporaven.

Per tal de no oblidar el jurament, cada dia a la mateixa hora que va passar, l’Àngel va reviure aquell moment. Durant vint-i-dos anys. Fins que una matinada que gebrava, es va venjar en el cos de la filla del lladre, matant-la de la mateixa manera que havia vist violar i matar la seva mare. Va sentir un plaer breu i després, buidor.

Quan l’Àngel i les seves ostes van marxar, el fill de la dona va sortir de l’amagatall. Ho havia vist tot.

–Et venjaré, mare. Ho juro per Déu! –va bramar. Tenia el rostre tan encès, que les llàgrimes s’evaporaven.


Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

dimecres, 15 de desembre del 2010

EL COMTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El comte em va rebre mudat amb una capa llòbrega, absurda i antiquada. Una indumentària escaient a aquell casalot rònec, una construcció que mantenia escassos vestigis de la magnificència d’èpoques pretèrites. No m’hi hauria quedat mai a passar la nit, però la tempesta s’intensificava i jo temia que l’alba em sorprengués a mig camí o perdut per paratges desconeguts. El comte, hospitalari, va oferir-me una habitació a bon preu, i un sopar frugal, que vaig engolir assegut a la taula excessiva del menjador. Ell no menjava: m’observava des de l’altre extrem amb uns ulls hipnòtics, vermellosos, que contrastaven amb la pal·lidesa malaltissa del rostre demacrat, exsangüe, que conferia a la seva imatge la fesomia d’un moribund. “Fa dies que dormo malament”, va explicar per justificar el mal aspecte. Va començar a relatar-me amb parsimònia els orígens nobles del seu il·lustre llinatge, però pels meus badalls va endevinar que m’avorria i s’avingué a acompanyar-me a la meva habitació.

A mitjanit em va tornar la gana i no podia dormir. Els llampecs il·luminaven intermitentment el passadís mentre m’encaminava en silenci cap a la cambra del comte. Vaig trobar-me’l despert. “¿Què hi fa vostè aquí?”, va preguntar-me, sorprès. Mai no hauria dit que d’aquella desferra humana –una pelleringa escanyolida, macilenta i eixuta– se’n pogués extreure tant de suc. Després sí que vaig poder dormir, tot el dia. I a la nit següent –un nit serena i estelada, esplèndida– vaig reprendre el meu camí.


Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)

dissabte, 11 de desembre del 2010

MIRADES (Un microrelat de Joan Pinyol)


La pilota arribà al pou i ella mirà cap avall.
-Hi ha ulls que em miren!
-És clar, són els teus reflectits!
No la convencé. N’hi havia tres.


Microrelat guanyador del Primer Premi Hespèria de Relats Curts de Terror, 2009

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

dimarts, 7 de desembre del 2010

LA ROSA DE W.B. YEATS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Ibrahim-al-Muqaffa va escriure un poema dedicat a Umar on jurava que era capaç de retornar a la vida les cendres d’una rosa. Musqaffa era un expert en l’art de la paraula, que va viure apassionadament una existència plena de sorpreses.

És evident que els fets no van donar la raó al poeta, però en llegir els seus versos torbadors, el jove Príncep va entendre que només el misteri de la poesia pot tornar immarcescible allò que és permanent i irreparable.
(A la memòria del poeta Angel Crespo)

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)
Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

divendres, 3 de desembre del 2010

DESARRELATS (Un microrelat de Maria Cirera)

Uns hereus vinguts de lluny van expulsar els masovers i es van afanyar a transformar la masia en un xalet. Tot just arribar, van guillotinar els tres xiprers de l’entrada, aquelles tres flames altes, símbol de la bona ànima dels antics ocupants. Van fer saltar les rajoles vermelles i van folrar el terra de parquet. Les bigues, van envernissar-les de betum de Judea. Van convertir l’era en un garatge cobert, l’eixida en piscina, gran part de les terres de conreu en un exagerat jardí japonès.

Feia poc que hi vivien, quan el primer desaigua va rebentar a plena nit. Van culpar-ne les baixes temperatures, però la veritat és que no va tardar a aparèixer un tramat d’esquerdes a les parets. El terra del celler es doblegava com una onada boteruda. Per molt que en tenien cura, la piscina sempre feia olor de resclosit. La llum saltava cada dos dies i les plantes del jardí es pansien amb una ganyota contreta. En definitiva, la vida, al xalet, es feia cada cop més difícil.

Les arrels dels tres xiprers, tot i escapçades, continuaven gratant enfollides a l’altra costat de la soca, sota la casa. Més encegades que els talps, teixien venes de sang emmetzinada. Ho empenyien tot, cargolant-se i recargolant-se entre el substrat. Aconseguien vèncer els fonaments. Ofegaven amb els dits nerviüts tot allò que els molestava. Rebentaven. Bramaven amb la boca tancada, xisclaven baixet que les arrels d’un arbre escapçat sempre bateguen.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dilluns, 29 de novembre del 2010

DE LA IMPLANTACIÓ DE LA SERENITAT (Un microrelat de George Smith)

Van anunciar que l’1 de gener s’implantaria la serenitat, que érem una regió pilot, que seríem pioners del que aviat s’estendria per tot el món. A alguns, pocs, l’anunci els va agradar, els va complaure, sobretot, que fóssim l’avançada de la humanitat en un fet tan cabdal. La majoria, però, no ens ho vam prendre gaire bé. Vam trobar-hi multitud d’inconvenients i reserves: que ningú ens havia demanat opinió, que era prematur, que millor que ho experimentessin altres primer, que no se’n sabien ni els efectes secundaris ni les contraindicacions, que anava contra la nostra llibertat, que no ens donava la gana, que...

A l’estat d’opinió en contra contribuïa la indefinició i el secretisme que envoltaven la iniciativa i la seva implementació. Tot eren especulacions: caldria fer un curset? Prendre una medicació? Practicar sofisticades tècniques orientals? Hi hauria un certificat o carnet per demostrar que es complia el requisit? S’hauria de renovar cada pocs anys com una ITV qualsevol?

Manifestos, debats, enquestes, manifestacions i aldarulls es van succeir les setmanes prèvies a l’1 de gener. Tot, però, endebades; s’anunciava que els preparatius tiraven endavant, per una vegada la maquinària administrativa funcionava amb diligència i sense retards ni entrebancs. El mecanisme seguia sent secret, encara que als cims d’algunes muntanyes i als terrats dels edificis més alts de les nostres ciutats s’estaven aparellant unes antenes semblants a les de telefonia mòbil. Alguns van denunciar que eren les encarregades de difondre la serenitat, un portaveu de l’administració assegurà, en canvi, que no hi tenien res a veure.

Els dies abans del termini s’acabaren les mobilitzacions i les queixes, com si tothom ho donés per inevitable. La gent, però, els individus un a un, patien i manifestaven una gama variada de sentiments i emocions, des de por fins a expectació, des d’aprensió fins a desànim, des de excitació fins a ràbia; ningú, en tot cas, restava tranquil i indiferent.

Arribà l’1 de gener, el programa va funcionar –fos com fos el mecanisme que encara avui el desconeixem– i la serenitat ho envaí tot. I ja està, des de llavors que res no ens preocupa ni ens inquieta, ni tampoc hi ha, després d’aquesta, més històries per explicar.


George Smith és el pseudònim d’un reconegut metge, autor d’una extensa obra literària guardonada en diversos concursos. Entre els seus relats més celebrats cal mencionar “Espai tribal”, “Amb el nostre esperit” i “Mai més no he passejat per les Rambles”. També ha escrit l’assaig “Sense ànim de polèmica”.

dijous, 25 de novembre del 2010

L’ESCRIPTOR QUE VA ACABAR COM HEMINGWAY (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Bec com Faulkner. Fumo com Camus. Empaito papallones com Nabòkov. Vaig amb meuques com Simenon. Viatjo com Melville. Però res!



diumenge, 21 de novembre del 2010

WISHMAN AL RESCAT! (Un microrelat de Jordi Solé)

En Carles estava a l’antípoda del que s’entén per un súperheroi. Prim com un filferro, desmanegat i amb set diòptries per ull, imaginar-lo entatxonat dins d’un d’aquells pijames amb capa que caracteritzen als del gremi del superheroinat garantia més rialles que una esnifada d’òxid nitrós. Però en Carles era un superheroi.

Tot fou producte de la juxtaposició de dos esdeveniments inusuals en el microcosmos de la seva vida: un llamp entrant per la finestra d’un gimnàs i la seva presencia en un d’aquests locals. S’informava de les tarifes, fart de ser un nyicris, quan la descàrrega l’impactà a traïció. Una persona normal s’hauria mort. A ell, li donà el que vulgarment coneixem com superpoders. El convertí en Wishman (un superheroi que es faci respectar ha de tenir un nom anglès, que acabi en “man”), l’home que feia realitat qualsevol dels seus desigs.

Decidit a exercir, desitjà un vestit d’heroi i es trobà abillat amb un pijama brillant, de color mandarina llampant. Entusiasmat, sortí al carrer decidit a fer el bé a tort i a dret. Només posar el peu a la vorera, una moto que passava per un bassal i li va posar l’uniforme perdut d’aigua bruta. Instintivament, desitjà:

–Així t’estavellis contra un tràiler!

Un segon després, la moto impactava contra un camió sorgit del no res. L’explosió fou tan forta que el casc del motorista aparegué a la punta del dit de l’estàtua de Colón. I llavors, per un instant fatal, el pobre Wishman, superheroi novell, desitjà morir-se...

Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor dels llibres “Telemanía” (Salvat, 1999), “Vudú” (Drac, 2006) –guanyador del V Premi Joescric–, “Hijo de dioses” (Pàmies, 2010) i “Barcelona Far West” (Pàmies, 2010).

dimecres, 17 de novembre del 2010

MOTIUS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.

Microrelat inclòs al recull “Una sortida digna”, publicat per Cossetània Edicions.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

dissabte, 13 de novembre del 2010

BRIDGE (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)


Des de darrera de la vidriera emplomada de la galeria de la mansió, Lord Filmore fa adéu amb la mà als darrers convidats. Mentre veu com el cotxe del coronel Grant desfila, amb aquella dignitat, pels jardins de la propietat, pensa que la vetllada de bridge ha estat un èxit. Tot ha sortit rodó: el rostit del sopar, al punt; els Bordeus que els han servit, en el seu moment òptim de maduresa. La sobretaula, una delícia com sempre: els millors havans i els vins de Porto més selectes del celler han fet la companyia que els seus il·lustres convidats requereixen.

Lord Filmore sap ser un bon anfitrió. Està orgullós que els seus visitants li agraeixin les atencions que els dispensa en cada reunió, de la mateixa manera que se sent un dels darrers mantenidors del bon gust britànic, un dels darrers membres d’aquella gran societat que es va difuminant, com el propi Imperi… Què en quedarà de tot plegat, quan aquests petits signes d’etiqueta hagin desaparegut? On anirà a parar el món sense la cacera de la guineu, sense cricket i sense les delicioses partides de bridge? Què serà de la bona societat sense els seus estimats amics? Vells companys d’Eton, antics camarades de l’exèrcit, amistats forjades durant anys i anys a la City i estius a la verda campanya… I del servei, què se’n farà del servei? La governanta, l’ama, les cambreres, i el seu entranyable Andrew, el majordom que ha estat la seva ombra durant gairebé cinquanta anys.

La marxa dels darrers convidats representa un bon descans per l’Andrew. Ell, home fidel i discret, sap positivament (després de tantes i tantes sessions de bridge) que després de la festa, en fer endreça dels salons, en un lloc o altre hi trobarà a faltar un canelobre de plata i que, invariablement, algun dels convidats (o les seves mullers), haurà fet ús dels lavabos sense estirar la cadena del vàter.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa” (http://blocs.mesvilaweb.cat/jmsansalvador).

dimarts, 9 de novembre del 2010

LA TRANSFORMACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan, un matí, en Roger G. va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un ésser monstruós. El primer impuls va ser devorar la seva dona: després d’una vida de deseganys i baralles no convenia desaprofitar les urpes que sobresortien de les puntes dels seus dits, ni aquells ullals esmoladíssims que esquinçaven la carn amb l’eficiència del ganivet d’un carnisser. De la dona només en van quedar els ossos més resistents i un bassal d’un vermell fosc que l’estora amb prou feines podia absorbir. Per postres no va poder-se estar d’empassar-se el ridícul caniche blanc, una mascota que sempre l’havia fastiguejat.

Encara amb la cua de la bèstia a mig mastegar, va sortir a visitar la veïna del replà per aclarir vells litigis. Si va trucar el timbre va ser per la convicció que no s’han de perdre les maneres, fins i tot sota l’aparença de monstre. Però pel moviment furtiu de l’espiell va endevinar que no li obririen la porta, així que va haver d’esbotzar-la. La dona duia els cabells atapeïts de rulós i clips. Que proferís uns esgarips eixordadors només va esperonar-lo a complir la feina amb més eficàcia. Havia pensat d’entaforar el cos xemeneia amunt, seguint l’exemple il·lustre d’un clàssic de la literatura, però no se’n va sortir. A la planta baixa, d’una queixalada es va endur la caròtida de la portera malcarada: ja no l’importunaria més amb queixes i renecs!

No sense dificultat, va encabir-se dins del cotxe. De camí a l’oficina va decidir que aquell seria un dia inoblidable: s’encararia amb el director de vendes i li faria pagar les humiliacions i escarnis de tants anys. Es veia arrencant-li el cap i donant-hi puntades de peu. Però abans potser es desempallegaria del conserge impertinent i d’algun dels companys fatxendes.

Va arribar al despatx puntual, com cada matí. Acabava de connectar l’ordinador quan la seva secretària li va passar una trucada: “És la seva esposa, senyor R.”.


Microrelat guanyador del 4rt Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2010)

divendres, 5 de novembre del 2010

INFANTICIDI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Escombrant els encenalls escampats pel terra, li sembla sentir una veu que li parla a l’esquena. Es gira però no veu a ningú, és tot sol. “Em faig vell”, pensa. Està cansat, ha estat una tarda de molta feina. Els clients venen cada dia amb més exigències i presses. Potser hauria de començar a pensar en la jubilació.

Mentre desa les eines –és meticulós, li agrada mantenir el taller polit– torna a sobtar-lo el xiuxiueig. Prové del racó on hi amuntega la llenya. Encara amb un ribot a la mà s’hi acosta, i arrufant el nas –per evitar que rellisquin les ulleres– observa els troncs amb deteniment. No hi ha ningú, és clar: ¿per què voldria algú amagar-se en aquell lloc?

Va endreçant-ho tot amb molta parsimònia, el reuma li ha fet perdre agilitat. Encara creu tornar a sentir la veueta que el crida –un lament agut, insistent– però ja no en fa cabal. Aquell és l’hivern més fred que recorda, i abans de marxar omple un cabàs amb tions. Al vespre, quan els llenci a la llar de foc, no sentirà els crits d’auxili: Geppetto cada dia és més dur d’oïda.


Microrelat inclòs al recull inèdit "Catàleg de monstres".

dilluns, 1 de novembre del 2010

LA RECLAMACIÓ (Un microrelat de Mireia Rocher)


Senyors,
Sóc una fervent admiradora dels seus productes cosmètics. Confio en la marca des de fa anys i segueixo atentament les novetats “per la bellesa de la dona madura i preocupada pel seu aspecte”, tal i com anuncien.

M’adreço a vostès per constatar l’eficàcia de la nova crema facial “AZK”. N’estic fascinada! El virtuosisme científic de l’emulsió i la delicadesa de l’aplicador fan que cada aposició sigui un plaer impagable.

Desenroscant el pot, la dolça fragància de camèlies em transporta a jardins laberíntics, corredisses enrojolades i petons prohibits. Després? Obro els ulls, i trobo l’aplicador, que sobresurt tímid del llit de l’emulsió. Meravellada, l’extrec i l’utilitzo per estendre delicadament la crema pel rostre, dibuixant petites rodones a les galtes, pinzellades laterals pels ulls i copets seductors a la barbeta. L’estri arriba a cada racó de la cara, el seu tacte és una carícia i la seva fermesa pren la mesura justa de crema. No ho hauria fet millor. Exacte, mai m’ho he fet tan bé. Els resultats han estat espectaculars en pocs dies: les arrugues del contorn d’ulls han desaparegut, les línies d’expressió s’han minimitzat i les taques s’han fos.

Cap altre producte cosmètic havia resultat ser miraculós fins que vaig comprar el primer “AZK”. No exagero: els bons resultats es deuen a l’aplicador immers en la crema que, com el Déu de la Sixtina, m’entrega la vida i la bellesa que sempre he desitjat.

Abans d’ahir vaig acabar l’envàs. Al comprar-ne un de nou, inexplicablement no contenia l’aplicador! He remenat la crema buscant-lo però no n’hi ha cap. Ni un de petit! És per això que els reclamo que me n’enviïn un el més aviat possible a l’adreça indicada al sobre. A poder ser, un dit índex, igual que el del primer envàs.

Atentament,
T

Microrelat guanyador del II Premi de Microrelats “La Nau” organitzat per Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2010). La il·lustració que acompanya el microrelat és de Laura Aubert(http://lauraaubert.com).

Mireia Rocher (St. Vicenç dels Horts,1978). Podria dir que sóc moltes coses, però si parlem en termes acadèmics i professionals, diré que sóc Llicenciada en Filologia Francesa (UAB) i Tècnica Superior en Gràfica Publicitària (Escola Llotja, Barcelona). Aparentment allunyats l’un de l’altre, aquests estudis tenen punts en comú que m’identifiquen: sóc amant de la paraula, les lletres i, per extensió, en el disseny gràfic, de la tipografia i la comunicació. Per mi, doncs, cada paraula ha d’anar al lloc pertinent i amb la forma adequada al context i a l’objectiu. Escric contes quan una història volta pel cap demanant ser vestida i passejada. Així doncs, de mica en mica vaig buidant l'armari i vestint paraules nues.

dijous, 28 d’octubre del 2010

GRAFÒMAN (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Hi ha un home assegut a una taula que escriu amb un bolígraf en un full. L’home seu rígid, aparentment concentrat en el que escriu amb la mà dreta. A la taula a tocar de la mà esquerra de l’home que escriu hi ha un revòlver. L’home escriu i escriu, rígid, apressat, molt concentrat.

L’home que seu a taula i que escriu apressat amb un posat rígid en un full, de sobte s’atura. Es mira el full i la mà dreta amb el bolígraf i després la mà esquerra i el revòlver que reposen damunt la taula.

L’home torna a escriure, encara més apressat. I mentre escriu agafa amb la mà esquerra el revòlver i amb un moviment lent i premeditat el puja cap a la templa. Quan el canó fred i metàl•lic toca la pell de la templa l’home, que encara escriu, tremola. L’home amb la mà esquerra armada amb un revòlver que li apunta a la templa segueix escrivint amb la mà dreta armada d’un bolígraf que apunta al full ara gairebé ple de paraules. I mentre escriu l’home acarona suaument el gallet amb el dit índex de la mà que aguanta el revòlver. L’home encara escriu amb la mà dreta al full quan l’índex esquerre prem fermament el...


Microrelat inclòs al recull “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

LA ROSA D’ALEXANDRIA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Un matí, la millor rosa de palau va aparèixer brutalment trossejada –va explicar el Príncep als seus convidats–. De seguida vaig ordenar que busquessin el culpable. L’endemà mateix, em van presentar un jove inquiet com a responsable de l’atemptat.

–Ho has fet tu? –li vaig preguntar.

–Senyor, ho he fet jo –em va contestar el jove–. Volia saber si la meva enamorada encara m’estimava, i vaig anar desfullant la rosa amb aquesta intenció.

–I què et va predir, la rosa? –vaig demanar-li, intrigat.

–Que ella m’estimava, Senyor –va replicar-me, somrient.

–Deslligueu-lo! Només l’amor pot vèncer la rosa –vaig dir-li en to solemne–. Ets lliure!



Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i Versions profanes. I dos llibres de teatre Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà).

dimecres, 20 d’octubre del 2010

A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU (Un microrelat de Joan Pinyol)

Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona estona furgant-li la ferida. Creia fermament que la víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.


Microrelat inclòs al recull "Glops" (Petròpolis, 2009).

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

dissabte, 16 d’octubre del 2010

EN BLANC I NEGRE (Un microrelat de M. Jesús Royo)


Vaig començar per casualitat tot fent fotografies d’ulls en un període de la meva vida d’estudiant. Al principi maldava per trobar l’enquadrament apropiat o bé per captar les emocions amb la resta de faccions. Ara he reduït l’espai, emmarcant-los en un únic paisatge possible: la pell i les clivelles que conformen l’expressió; i uns arbres que fan ombra: les celles. En tinc un àlbum ple, ja puc dir que en faig col·lecció. El que més m’ha sobtat al llarg d’aquests anys, ha estat la docilitat de les persones a deixar-se retratar aquest petit fragment del seu rostre. “Els ulls?”, preguntaven tot fent un somriure burleta. “Sí”, els deia jo, “no pensis en la càmera!” en un intent de vèncer la seva resistència…, ningú fins ara s’hi ha oposat. M’he convertit en una col·leccionista compulsiva de mirades.

Mentre giro els fulls d’aquest àlbum, recordo els moments i els noms (sempre el demano, potser en un intent de donar-hi una dimensió real, un to humà)..., en Joan..., sí… aquests, Joan es deia, va ser el primer. Em va commoure intensament: me’l mirava des de la barra d’un bar sense que ell se n’adonés. Intentava desxifrar els motius del dolor que regalimaven les seves ninetes… Els ulls li brillaven d’una manera esfereïdora, un clam silenciós se’n desprenia. Tenia tota la pinta de beure més que un clot d’arena. De sobte les nostres mirades es van creuar, vaig sentir un fibló potent que em travessava les entranyes i en aquell moment ho vaig decidir. Mentre ell xerrava amb el cambrer, vaig treure la càmera buscant l’angle perfecte. Volia captar aquella mirada fosca i tèrbola… sense color.

Sí, recordo en Joan… ara sóc com l’Indiana Jones a la recerca del Sant Graal, o com un “voyeur” en una platja nudista. Cerco l’essència d’uns ulls perduts, recreant-los en un instant d’eternitat.

La imatge que acompanya el conte és el fotogravat “Ulls anònims” de la mateixa M. Jesús Royo.
M. Jesús Royo (Manresa,1958). La seva aficció a l’escriptura es va iniciar paralel·lament al descobriment del web relatsencatalà. Construint i enderrocant paraules es va trobar atrapada en una teranyina sense fi. En realitat només es considera una aprenent de les lletres. La seva gran passió és la il·lustració i el gravat artístic. Actualment treballa de dissenyadora gràfica.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

EL TEMPS CIRCULAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Vaig sortir d’excursió amb una motxilla a l’esquena i en tornar, l’endemà, en lloc de la meva ciutat vaig trobar-me en un poble d’il·luminació somorta, amb carrers polsegosos, sense asfaltar, cases baixes i gent desconeguda. Durant els primers dies vaig creure que vivia un somni angoixós, del qual aviat despertaria; lamentava la pèrdua dels familiars, de la meva promesa, dels amics. Però mentre la revelació del malson no arribava, em vaig instal·lar en una pensió regentada per una parella encantadora. Tenien una filla amb la qual aviat vaig intimar. Vam casar-nos, i un any després naixia un nen. Amb el temps, la semblança amb el meu fill va accentuar-se –era el reflex fidel de la meva imatge adolescent–, i també vaig anar reconeixent en aquell poble –que s’expandia i es renovava– la ciutat on jo havia viscut la joventut.

Aquest matí el meu fill ha sortit d’excursió amb una motxilla a l’esquena. L’he abraçat: sé que no el tornaré a veure.


Microrelat finalista del VIII Certamen Internacional de Microconte Fantàstic miNatura 2010

divendres, 8 d’octubre del 2010

SE LI’N VA EL CAP (Un microrelat de Jesús M. Tibau)


L'àvia sempre diu que se li'n va el cap. Però quan diu que se li'n va el cap, vol dir que se li'n va la memòria. No recorda on deixa les coses, i s'atabala. I com que la veig amoinada quan li passa això, li he fet un pentinat especial, amb pega que em sobra del cole i bastanta laca, perquè sempre ho tingui tot a mà.

Com que li he fet jo, aquest pentinat, ella es posa tota contenta, i em diu que no pateixi, que de les coses més importants, de les persones que més estima com jo, mai se n'oblida.

Microrelat escrit per a participar en una iniciativa del bloc "Xim xim d'historietes" (http://ximximhistories.blogspot.com/)


Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

dilluns, 4 d’octubre del 2010

PRESSES MORTALS (Un microrelat de Joan Pinyol)

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula. Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a primera vista, el parell de peixets amb què la seva germana volia obsequiar-lo pel seu aniversari.

Microrelat guanyador del II Premi de Microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia (2004) i inclòs al recull “Glops” (Petròpolis, 2009)




Joan Pinyol Colom (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic d’Ensenyament Secundari i li deu molt a Pere Calders, tant que dubta que mai li pugui arribar a tornar. Els deu anys en què van mantenir una relació epistolar (1984-1994) van servir-li per engrescar-lo a fer-se un raconet dins l’univers de la narrativa catalana i a descobrir que el gènere dels microcontes l’apassiona de debò. D’aquí ve que dels onze llibres que ha publicat fins al moment, tres siguin compilacions de microcontes: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Aquests reculls a banda, ha guanyat altres premis amb microcontes com “Presses mortals”, “Estar a l'alçada” i “Mirades” i ha elaborat diferents estudis sobre el gènere que han estat publicats en revistes culturals com Diónysos o Quadern. També imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

divendres, 1 d’octubre del 2010

L’ALTRA VIDA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Després de l’accident, vaig patir amnèsia. Em van donar un nom. Van presentar-me la meva dona i la meva filla. Convivíem en un pis modest. Passàvem estretors econòmiques, però érem feliços.

Amb els anys vaig començar a recordar. Vaig recordar la meva família veritable i la meva casa, als afores de la ciutat: un xalet amb piscina envoltat de jardí.

Una tarda vaig arribar-m’hi. A través de la tanca, veia que prenien el sol: ella, amb els cabells més grisos, i la nena, ja adolescent. I em vaig veure emergir de l’aigua, bronzejat, atlètic, i assecar-me vigorosament amb una tovallola abans d’ajeure’m sobre una gandula, amb un còctel en una mà.





dimarts, 28 de setembre del 2010

ENVEJA (Un microrelat de Jordi Solé)

Mentre escolta la ràdio, fluixeta, el vell del 1er 2ª se sent sol. La seva dona morí l’any passat i els fills no venen mai. Es pren el pot sencer de pastilles que prometen un son tranquil i enveja, per darrer cop, el bullici que surt del 2on 2ª.

La mare del 2on 2ª no aguanta més. Tres fills hiperactius i un marit catatònic han destruït la seva resistència. Mentre els nens destrossen el rellotge de l’avi davant l’apatia paterna, marxa per no tornar. Al replà es troba amb el noi guapo del 3er 2ª i enveja la seva vida, alegre i sense responsabilitats.

El noi guapo del 3er 2ª rebutja entrar a l’ascensor amb la veïna i segueix baixant a peu. Ocultar la seva homosexualitat l’obsessiona i el fa evitar qualsevol contacte que no sigui estrictament necessari. Al portal, deixa passar la noia prima del 1er 1ª, de qui enveja el seu perenne optimisme.

La noia prima del 1er 1ª tanca la porta de casa i corre al lavabo. Mentre vomita l’esmorzar, com gairebé tot el que menja, enveja el nen gras del 2on 1ª, que està com un tambor de sabó de màquina i sempre riu. Ignora el que s’estripa dins seu cada vegada que els companys de classe li criden “Booooombaaaa!”.


Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació i va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor del llibre “Telemanía” (Salvat, 1999) i del llibre de relats “Vudú” (Drac, 2006), guanyador del V premi Joescric. Després de l’èxit assolit amb la seva primera novel·la “Hijo de Dioses” (Pàmies, 2010), n’està preparant una seqüela. “Barcelona Far West” serà el seu primer treball que veu la llum en llengua catalana.
.
El quadre que il·lustra el microrelat és "Caim i Abel" de Tiziano.

dissabte, 25 de setembre del 2010

LA ROSA NEGRA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Mohammad Qayyim va ser el jardiner més famós de tota la dinastia dels Haarum. Gràcies a la seva habilitat inigualable havia obtingut la rosa negra. Un somni impossible que el temps es va encarregar d’esvair.

Amb tot, la saviesa de Qayyim era inseparable de la seva arrogància. Va assassinar un exaltat defensor de la puresa de les roses, un crim execrable que ni tan sols la justícia podia redimir. El Príncep, a contracor, el va condemnar a la màxima pena.

El dia de l’ajusticiament, el botxí de palau va deixar caure l’espasa sobre el coll misteriós de l’única rosa negra que mai ha existit. Des de la finestra de la seva cel·la, Mohammad moria horroritzat veient com brollava la sang del cos d’aquella rara bellesa.

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Segons l’editor Manuel Costa: “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada que el lector estima i agraeix”. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

dimecres, 22 de setembre del 2010

REPLÀ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Sempre havia esta molt difícil poder-li entreveure les intencions. Deien d’ella que si la trobaves en un replà d’una escala, no sabries mai si pujava o baixava. Així ha estat. Des que va fer el ferm propòsit de no tornar a mostrar a ningú la seva voluntat amb claredat, s’està tot el dia palplantada al replà del segon pis. D’allí no la mou ningú. Els nens del tercer, en baixar al matí per anar cap a escola, ja hi coincideixen. Quan el veí del quart puja a casa tornant de treballar, la saluda ritualment. Ningú podrà saber, mai més, si puja o si baixa, però ella seguirà somrient, displicent, mentre va veient com puja i baixa tothom.

Microrelat seleccionat al concurs de microrelats “El Basar” que organitza Montcada Ràdio, i inclòs al recull “Microvisionaris” (2006)



Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

diumenge, 19 de setembre del 2010

ET FARÉ MÉS FELIÇ QUE NINGÚ ALTRE (Un microrelat de Maria Cirera)

Sí. Últimament estic enamorada, enamorada de mi mateixa, vull dir. Visc un període d’embriaguesa absoluta que sembla no encabir ni limitacions ni obstacles. Tot i aquest estat de gràcia en què em trobo, arrossego tothora l’angoixa d’imaginar-me què passaria si algun dia m’abandonés. Em veig estirant-me la camiseta davant el telèfon, esperant la meva trucada durant hores senceres. Em veig acompanyant la guitarra cap a una panoràmica de la ciutat i composant cançons sobre com em trobo a faltar. Em veig anunciant-ho als amics que ens van conèixer a totes dues; com explicar-los qui va abandonar i qui va ser abandonada? Em veig parant taula per a una sola persona. Em veig sense poder compartir tot allò que tant m’agradava de compartir amb mi mateixa...

No. Em sembla que no podria suportar viure sense mi.


Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dijous, 16 de setembre del 2010

LA INCOMPETÈNCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan el metge em va comunicar, amb posat compungit, que em quedaven tres mesos de vida, vaig pensar que algun incompetent havia traspaperat els expedients. Poques coses em molesten més que la ineptitud professional, però no vaig voler discutir el dictamen del doctor, perquè el corporativisme en aquests casos s’imposa, i ell mai no hauria reconegut l’error d’un col·lega, encara que es tractés de la negligència d’un simple auxiliar. Així que, per no contradir-lo, vaig adoptar la preceptiva actitud d’amoïnat, tot dirigint-li una mirada còmplice i comprensiva.

Però des d’aquell dia vaig encadenar una successió d’equívocs que corroboraven la mediocritat i la poca solvència de molts professionals de la sanitat: anàlisis maldestres que insistien amb tossuderia en el meu imminent traspàs, radiografies presumptament alarmants interpretades sense rigor, i una medicació errònia que em provocava unes punxades molestes en un costat que en pocs dies em van impedir alçar-me del llit. M’atenia una infermera miserable que confonia pastilles i xarops, i que m’injectava substàncies que en lloc d’alleujar el dolor, l’esperonaven i el feien més agut. També els meus familiars es comportaven amb manifesta incompetència, somicant i planyent-se tot el dia, ignorant l’evidència de l’error.

Però era difícil lluitar tot sol contra tanta adversitat: al final em vaig veure abocat a una mort que no era la meva. Després només va faltar que portessin un fèretre erroni –l’havien encarregat de fusta de cedre i no pas de bedoll–, que durant l’al·locució fúnebre, inadequadament llòbrega, el sacerdot confongués els evangelis –atribuint a Sant Joan una cèlebre sentència de Sant Mateu– i que els ineptes de la funerària s’equivoquessin de nínxol. Ara només espero que per algun malentès no acabi a l’infern, jo que he estat una persona eficaç i competent tota la vida.


Microrelat guanyador del I Premi de Microrelats “La Nau” organitzat per Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2009)

dilluns, 13 de setembre del 2010

NÚMERO DESCONEGUT (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

La dona és a casa prenent el cafè i una torradeta amb confitura de codony, tranquil·lament asseguda al sofà pensant que ha de posar una rentadora de color i que després recollirà els quatre plats del seu dinar. I de sobte sona el telèfon i el timbre l’esglaia. Qui deu ser, pensa, a aquesta hora? Mira, acaba en 327, no coneix el número. La truquen d’un número desconegut! Torna a sonar. El seu marit ve de camí, en cotxe, de la feina; la filla és al bàsquet, el noi no sap on para, com sempre. Sona un altre cop. S’imagina contestant. “Digui?”. I que una veu seriosa i anònima li pregunta: “...és la senyora de...? o bé “...és la mare de...?”. Sona més. Estrident, impertinent. L’agafarà? S’atrevirà o no s’atrevirà? “...Li parla la policia, li hem de donar una mala notícia...”. Sona. Per cinquena vegada. Per sisena vegada. El seu marit dessagnant-se enmig d’un munt de ferralla; la nena jaient a la pista de bàsquet, el cap trencat contra el ciment; el noi agonitzant per la sobredosi d’alguna droga terrible. Sona encara, un altre cop. S’adona que no contestarà, que no pot contestar, que no permetrà que la mort i la desgràcia entrin en la seva vida. Ja no sona. S’acaba el cafè. Comença a destriar la roba i a omplir una rentadora de color. Tremola, però, pensant que pot tornar a sonar el telèfon i que potser tornarà a ser el número desconegut.

Microrelat guanyador del Repte 436 del web “Relats en català”.


Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. Aquest setembre del 2010 sortirà publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

divendres, 10 de setembre del 2010

L’ESCOLLIDA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

Quan va al cinema no se’n pot estar de cruspir-se una galleda gran de crispetes. Quan mira els partits de futbol engoleix un parell de pizzes gegants i unes quantes cerveses. Quan va a una granja demana totes les varietats de pastissos del dia. Mai no s’ha privat de res. Tots els excessos que li ha demanat el cos han estat satisfets amb escreix. I, per arrodonir-ho, llueix una silueta esplèndida i una cara angelical.

Avui està més contenta que mai perquè ha recollit els resultats d’una analítica i tot ha sortit perfecte, colesterol inclòs. Per celebrar-ho prepara el moneder i es compra una paperina gran de xurros de xocolata. Mentre va assaborint-los pel carrer li cau un test al cap, però es refà de seguida. S’aixeca com aquell que res i, davant l’estupefacció dels vianants, segueix el seu camí. Ara es disposa a creuar el parc que hi ha a prop de casa seva i un jove despistat l’envesteix de ple amb una bicicleta, però ella s’espolsa la sorra que li ha quedat després de la topada i s’adreça tranquil·lament cap a casa. Abans, però, fa una ullada a la bústia i amb una cara resplendent de felicitat obre la carta que ell li ha adreçat. Ha trigat un temps en arribar, però, per fi, l’ha contestat. El remitent és el mateix de sempre:

Àngel Argenter
Gran Via del Protectorat s/n
CELOBERT (PAÏSOS ALTS)


Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web www.relatsencatalà.com. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista”. Aquest estiu la llibreria escalenca “El racó dels contes” li ha concedit el tercer premi al seu microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

dimarts, 7 de setembre del 2010

ÚLTIMA VOLUNTAT (Un microrelat de Ferran Cerdans)

Ara mateix, tot d’una, m’ha convidat, ell que no ho havia fet mai.

Me l’he quedat mirant, la cigarreta. És segur que sap que no fumo ros, si no estic molt desesperat, i després de les últimes batusses a la secció, jo sol contra tots, no ho veig gens clar.

Els altres s’han anat acostant. Ningú no deia res. Han deixat els seus llocs i ara m’observen tenebrosament.

Em sembla que esperen que l’acabi per fer alguna cosa.



La fotografia que il·lustra aquest microrelat, és del mateix Ferran Cerdans.



Ferran Cerdans Serra és escriptor autor-editor, activista copyleft, dissenyador gràfic i fotògraf. Ha publicat un parell de reculls de relats breus (“Revolta alcalina” el 2001 i “Perdonin que no em disculpi” el 2006), així com nombrosos llibres de poemes i aforismes que podeu llegir en línia al seu lloc http://www.llibres-artesans.com/.

dissabte, 4 de setembre del 2010

LA POSTERITAT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


En veure al fotògraf, van afanyar-se. “Una foto per a la posteritat, senyores!”, devia cridar. La dona gran avançava amb pas ferm –pel vol de l’abric i la llarga gambada deduïm que caminava a una velocitat impròpia d’un passeig– i no es va dignar a contestar. Aferrada al seu braç i maldant per seguir la marxa accelerada, la jove, somrient amb timidesa, va atrevir-se a girar el cap i mirar de reüll, un gest precís que la va immobilitzar per sempre, com una estàtua de sal –la cama esquerra eternament flexionada, el cos en un estrany escorç–, fugint de l’assetjament de la càmera. I així, paralitzades, suspeses en el temps, han viatjat fins aquí. Del fotògraf no en sabem res.

dimecres, 1 de setembre del 2010

AMISTAT (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

“Anirem a sopar i després de les postres cadascú triarà un regal de la pila: dotze euros, pressupost màxim”, deien les noies de l’oficina. I quan, entre copes de xampany i serpentines de colors, vaig desembolicar aquell llamp d’anell ja vaig adonar-me que no eres un company normal. Qui ets? Com ets? La nit de la festa vas voler mantenir secreta la teva identitat, però ara l’espera ja se’m fa exageradament llarga. Et vull conèixer. Sé que ets ben a prop meu, segurament ets al meu costat en aquest instant, i aquesta teva presència, absent, m’inquieta però alhora em fa sentir segura i en pau, amb tu.

Dijous vaig anar a córrer al parc i gairebé notava el teu alè sobre les espatlles. Dissabte al vespre, al cinema, vaig sentir com m’agafaves la mà en aquella escena final. Aquesta nit, al llit, he fruït –estremint-me– de com m’abraçaves i em besaves. Et vull conèixer d’una vegada. Vull veure com ets. Vull tenir-te.

No puc seguir tenint un amic com tu, invisible.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

diumenge, 29 d’agost del 2010

VIATGE A LA PLATJA DELS DESPULLATS (Un microrelat de Jeremias Soler)


El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats, nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada, m’arribaren uns càntics. Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames, mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri... Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”. I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.


Jeremias Soler és professor de secundària. Guanyador, entre d'altres, del Certamen Literari de Vila-real 2008, del IV Premi de Relats Breus de Sant Joan Despí, del X Concurs de Contes Fernando Rodríguez Contreras, del XIX Premi de Narrativa Breu d'Artesa de Segre, i del XXIX Premi Joan Fuster de l'Ajuntament d'Almenara.

dijous, 26 d’agost del 2010

L’ABELLA I LA BÈSTIA (Un microrelat de Maria Cirera)


Cada dia l’esperava a la sortida de la feina. Mai no li deia res, però se la mirava amb el moc penjant, els peus girats, les mans premudes, l’expressió de l’esgarrat. Ella passava de llarg: en el repicar de talons, la seguretat, en la melena estirada, l’altivesa, en l’hàlit de perfum, la impermeabilitat. Vint metres, de la feina al cotxe, que recorria sabent-se observada sense haver gosat comprovar-ho mai. Pujava el cotxe i respirava alleujada. El fàstic, el temor i alguna cosa d’inexplicable li acceleraven el pols i les idees. “I si mai s’atreveix a declarar-me el seu amor d’idiota?”.

El dia de Sant Jordi veu una rosa, els pètals a punt d’esberlar-se entre la força de les seves mans. Els talons es descompassen, la melena perd rigidesa, el perfum de la rosa ho emplena tot. Arriba al cotxe amb el bleix entretallat. Se sent salvada.

Pel retrovisor veu l’esguerrat com dóna la flor a la portera. La noia surt sempre al seu darrere després de tancar-ho tot. Les galtes se li encenen, un dolor punyent se li clava al torç. La fiblada d’una abella.


Microrelat seleccionat al “V Premi de Microrelats El Basar de Montcada”.
Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dilluns, 23 d’agost del 2010

PERDRE LA FE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Convertir-se en pasta de paper per fer nous llibres és llei de vida. Això no hauria d’espantar un pobre recull de contes que vivia a la lleixa d’una llibreria des de fa dos anys, però passar aquest tràngol per cinquena vegada li ha fet perdre la fe.






Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

divendres, 20 d’agost del 2010

PROU! (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)


Si pronunciéssim la paraula exacta en el moment precís res no se’ns podria resistir, res ni ningú restaria indiferent. Seria tan immensa la força del fet que encara que la xiuxiuegéssim esclataria com un crit, com l’explosió d’una nova, com el plor d’un déu acabat de néixer.


Això devia pensar el meu veí quan després de molts dies en silenci —un mutisme estrany i voluntari— una matinada, sol a la seva habitació, va pronunciar la paraula exacta per aquell moment precís: PROU! Aquest mot escàs, aquesta única síl·laba retrunyí per les parets de la cambra, s’escolà per les portes i les finestres, zigzaguejà entre els mobles, dringà pels vidres, vibrà per les baranes i abastà tot l’edifici, enfilant-se al final cap al cel fins arribar al terrat i allà, a la llum incerta de l’alba, envolà un estol d’espantats coloms encara somnolents.

Després, en l’aclaparador silenci sobrevingut, un espetec: curt, sec, concret. Un tret que li escampà el cervell i li esbarrià els records per tots el racons de l’habitació.



Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. Aquest setembre del 2010 sortirà publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

dimarts, 17 d’agost del 2010

ADDICCIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Els símptomes comencen sempre de bon matí: un pessigolleig al ventre, acompanyat de marejos i d’una sensació de buidor. En dies així arribo a la feina cargolant-me de dolor, i és un miracle que pugui atendre algú sense defallir. Però els anys m’han ensenyat a controlar els tremolors i a mantenir una aparença serena: mentre enceto una conversa tranquil·litzadora amb el pacient, busco la vena més adient per la punció, l’acaricio, l’amanyago fins que la sento bategar sota els meus guants de làtex, la ressegueixo amb delectança i imagino el corrent sanguini fluint per aquells rierols escarlates. Faig penetrar l’agulla amb delicadesa i llavors arriba el moment exquisit en que la xeringa, amb parsimònia, va xuclant el líquid anhelat. Pocs s’estranyen que els n’extregui un tub de més (“i aquest, de propina”, comento, si estic de bon humor). Només quan marxen –prement-se un cotó fluix contra el braç, com si se’ls hagués d’escapar la vida– em prenc la dosi. La tebior em guanya l’esòfag, omplint-me cada racó de l’organisme, s’aturen els espasmes i revisc, respiro alleujat, i amb un mocador de paper m’eixugo els llavis tacats de vermell.


Avui, però, he arribat a l’ambulatori desencaixat. Una abstinència, forçada per les vacances de Nadal, m’estava consumint: arrossegava dies de turment i nits d’insomni. “¿Es troba bé?”, m’ha preguntat la dona rabassuda que ja m’esperava amb una màniga alçada. Tenia un d’aquells braços tous, embotits de greix. Les venes s’amagaven juganeres entre els plecs, i he hagut de punxar-la fins a tres vegades, sense encert. “¿Es pot saber què fa?”, ha protestat quan em disposava a provar-ho de nou. Jo suava, angoixat, l’ansietat em tenallava. Quan s’ha aixecat, indignada, li he clavat la xeringa a la papada. Mentre es desplomava m’hi he amorrat: el raig de sang m’ha colpejat el paladar com un sortidor i he begut a galet, assedegat, llargues glopades de vida.

En acabar, reprimint un rot inoportú, he pressionat el foradet amb el preceptiu cotó fluix.

Microrelat guanyador del 3er Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2009)

dissabte, 14 d’agost del 2010

ELS ANYS MALMESOS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)



La humitat de les parets fa que el guix caigui i, a trossos, deixa veure uns totxos oblidats des de fa tant de temps, que han perdut l’interès pel món que els restava. El marc de la finestra necessita una mà de pintura, i l’aigua de pluja que ha entrat tots aquests anys, com un lladre, hi ha deixat cicatrius. Els vidres estan bruts i vells, plens de teranyines del temps, i per l’únic que està trencat es veuen teulades veïnes, uns quants nius d’orenetes i roba eixugant-se als terrats.

Una noia estén la bugada de llençols amb moviments apamats per la repetició. Duu un parell de pinces a la boca i, quan s’inclina, deixa endevinar uns pits tremolosos. La nuesa dels muscles es banya temptadora sota el sol, i ell recorda, llàgrima avall, els anys malmesos.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és un especialista en relats breus, recollits a “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008) i “Una sortida digna” (2009) a més de nombroses participacions en reculls col.lectius. L’any 2009 ha publicat el recull de poemes “A la barana dels teus dits”. També és coneguda la seva activitat com a blocaire des de "Tens un racó dalt del món" http://jmtibau.blogspot.com/, que va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009). Des de març de 2010 presenta un programa de televisió literari al Canal 21 de les Terres de l'Ebre. A principis de 2011 publicarà amb Cossetània el seu cinquè recull de contes, “I un cop de vent els despentina”, on es trobarà inclòs aquest relat.