divendres, 30 de març del 2018

DISCULPEU (Un microrelat de David Vila i Ros)


Divendres, hora de plegar. L'edifici és gairebé buit. L'ascensor s'atura al tercer pis. Hi pugen tres nois. Els únics que queden a l'oficina. No em diuen res. Dec ser invisible, penso. L'ascensor s'atura al primer. En surto. Adéu, els dic. Cap resposta. La porta es tanca. Obro el quadre elèctric de l'aparell i en tallo els cables. L'ascensor s'atura entre el primer pis i la planta baixa. Des de fora els sento cridar. Si no fos invisible, els ajudaria. Dilluns serà un altre dia.

Microrelat inclós al llibre Roba estesa (Voliana, 2017).

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls Ni ase ni bèstia (La busca, 2010), Verba, non facta (Voliana, 2014) i Roba estesa (Voliana, 2017). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

dilluns, 26 de març del 2018

MENTIDES (Un microrelat d'Imma Torné)



Sovint diu mentides, és propensa a dir mentides sobre coses que estarien bé si fossin veritat. Són mentides que espera la faran més agradable als ulls dels altres. Li complau complaure i s’hi esforça. S’hi esforça tant que de les mentides en fa històries, i esbossa anècdotes i elabora raons i justificacions. I ja fa temps que es va adonar que refiar-se de la memòria seria un risc. Així que metòdicament i disciplinada recull sobre el paper aquests relats, semblances i arguments, sense escatimar un detall. Tants detalls inclou que ha vist necessari establir uns índexs. Índexs de continguts, de topònims, onomàstics i temàtics, que detalla en fitxes que elabora per duplicat per poder ordenar alfabèticament i per cronologia. La  tasca li reclama constància i mètode, i són tantes les hores que hi inverteix que amb prou feines recorda la darrera vegada que va sortir de les quatre parets emparedades de lleixes, fins al sostre plenes de mentides. Mentides ben endreçades i catalogades que sent a les nits com fan cruixir el terra i les parets mestres del seu pis.

Microrelat seleccionat en el Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2017-18. L'il·lustra una fotografia de la biblioteca de Tianjin Binhai (Xina).

dijous, 22 de març del 2018

LA FALDILLA (Un microrelat de Sandra Freijomil)


Surt de casa ajustant la porta amb suavitat. Duu una faldilla curta, massa curta segons diria el pare, ajustada per la mare, poca cosa per a l’àvia. A ella tampoc li agrada. Quan s’ha vist reflectida al mirall, les cames primes, com dues potes de flamenc, ha estat a punt de treure-se-la i de ficar-se de nou en els texans que ha dut tot el dia. Però han acordat amb les amigues que aniran amb faldilla curta, la que van comprar la setmana passada, just per a la festa d’avui, a la moda, com una faixa negra que li envolta el maluc, una faldilla ben curta.

També s’ha pintat els ulls, una ombra grisa, les pestanyes de negre, els llavis massa vermells. Si es toca la boca amb el dit, podria traçar una línia recta, com una ferida que sagna. No s’agrada. No és ben bé ella. Encara que porti el jersei fi de color rosa pàl·lid que tant l’afavoreix i que es posa tot sovint, encara que els cabells nets i lluents li escaiguin, encara que la jaqueta li arribi gairebé al genoll i l’amagui tota.

Camina pel carrer fent passes curtes. Les botes tenen un xic de taló, poca cosa diran les amigues, però a ella li semblen massa altes, perquè sap que en unes hores li farà mal l’esquena, des de les lumbars fins al clatell i tota l’espatlla com una estrebada des dels cabells. Camina de pressa i agafa la bossa amb força, com si fos un cadell.

Les noies l’esperen al bar de la cantonada, tres carrers avall. S’afanya per arribar-hi de pressa. No li agrada caminar tota sola, ja fosc, ni sortir de puntetes de casa perquè no la vegin, ni mentir a la mare i dir-li que dormirà a casa d’una amiga, però sense explicitar que l’amiga està sola, que sortiran de nit. No li agrada res del que fa, però sobretot no suporta la faldilla, tan curta. Si la veiés el noi que li agrada però que no la contempla mai amb ulls dolços, li diria que sembla una meuca. I ella també s’ho pensa.

Quan les amigues la veuen l’escridassen, la xiulen, estàs preciosa. Però ella no s’hi veu. Ella només sent que no està còmoda, que si la miren amb ulls obscens, en serà responsable, culpable. Li han ensenyat això, que val més no cridar l’atenció, que els homes no poden evitar-ho això de mirar les dones, ni els culs, ni les cuixes. Si el pare la veiés, la tancaria a l’habitació. Per això es neguiteja i desitja que passin les hores, tornar a casa, poder treure’s treure la roba i amagar-se al llit. Estàs espectacular, li diu una de les amigues. Però ella troba que la faldilla és massa curta.

Nascuda a Barcelona el 1975, sóc llicenciada en Filosofia per la UB. Escric des de ben jove i sobretot llegeixo. Vaig fer els cursos de novel·la de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu i tinc tres novel.les al calaix que busquen editorial. També escric relats breus i els publico al blog www.sandrafreijomil.com. Treballo, faig de mare de tres fills i observo la vida per extreure'n relats.

diumenge, 18 de març del 2018

SALVACIÓ (Un microrelat de Carles Cartell Puig)


Havia arribat a aquella edat en què no es pot canviar el curs d’una vida. Èxits i fracassos han traçat un solc massa profund i només resta deixar que tot rodoli avall fins al final. Sempre que no succeeixi algun fet extraordinari que ho capgiri tot, és clar.

Això és el que cercava. Un esdeveniment miraculós que pogués donar sentit a una existència grisa, anodina, prescindible. Va pensar-hi fins que va comprendre que l’únic que podia donar significació a una vida era salvar-ne una altra. A partir de llavors va deambular pels suburbis més marginals, convençut que acabaria trobant algú a les portes d’una mort segura, que ell podria evitar amb la seva oportuna intervenció.

El fred i el cansament el temptaven d’abandonar gairebé a diari. Només la imaginada escena del moribund reposant a la seva falda mentre arribaven els socors, com en una moderna Pietat, l’insuflava els ànims necessaris per ser capaç de continuar.

Fins que ja no va poder més. Arrossegant els peus, es va enfilar al terrat d’un edifici buit, disposat a acabar amb tot. Abans de saltar, va mirar enrere i el va veure allà, palplantat, fitant-lo amb aquella mirada d’algú que acaba de trobar un significat a la seva vida.

Microrelat guanyador del mes de febrer del Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà Esteve Paluzie (2017-18).

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.