divendres, 16 de setembre de 2022

EL CAMALEÓ (Un microrelat de Marc Capdevila)

El camaleó es mostra als altres tal com aquests són. D’aquesta manera, els altres es senten còmodes, guanyen seguretat, i ell evita ser el centre d’atenció —que és el que més odia a la vida. Tothom hi surt guanyant.

Al camaleó li encantaria anar una mica més enllà i ser tal com els altres són. Atènyer la fase, ja més avançada, de la transformació.


I el cas és que podria aconseguir-ho: té bastant talent, ell, en l’art de l’alienació i la suplantació de personalitat. El problema és que el seu anhel no té límits: el que ell voldria, en el fons, és ser com els altres són i ser-los, tots ells, a la vegada.


Aquí és on es passa de la ratlla, perd el cap d’una forma estrepitosa, i acaba per no saber qui dimonis és.


Microrelat inclòs al recull L’univers no està gaire per històries (Témenos, 2022) que acaba de publicar-se i que es presenta a la Setmana del Llibre en Català el diumenge 18 a les 13.30. 


Marc Capdevila Peña (Barcelona, 1974) és autor del llibre de poemes Instant. L’any 2012 va codirigir el videopoema animat A fora i el 2018 va guanyar el primer premi als Premis Literaris Sant Narcís a Girona amb el recull El somni del microescriptor.

dimecres, 7 de setembre de 2022

RENAIXEMENTS (Un microrelat de Carles Castell Puig)

No va conèixer els seus pares. Ella va morir durant el part. Ell, unes setmanes més tard, en un estrany accident de trànsit. La seva infantesa va estar marcada per l’amor desmesurat dels avis i la convicció que algun dia descobriria el secret de la immortalitat.

Als trenta anys ja era director de l’empresa capdavantera mundial en tractaments genètics. Després de superar entrebancs tècnics, ètics i legals va engegar el seu gran projecte: la clonació humana. Malauradament, el cos de la mare havia estat incinerat. Però va poder extreure el material necessari de les restes del pare per fer realitat el seu somni.


Avui, tot li va de cara i se sent ben feliç de tenir al costat un pare renascut i jovenívol. Per això, no entén res quan el veu entrar al despatx amb un revòlver. Amb veu vella i cansada, el pare li confessa que l’odia. Igual com va odiar aquell maleït nadó que en néixer va matar l’única persona que ell havia estimat. Mai li podrà perdonar, per moltes vides que visqui.


D’un tret, acaba amb ell. Després, es torna a treure la vida. Espera, per fi, poder descansar en pau. No està al cas de les mostres genètiques emmagatzemades ni de les últimes voluntats del seu fill.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu recull Set pecats (Edicions del Bullent, 2018) va guanyar el premi Soler i Estruch i la novel·la Camins de desig (Cossetània, 2021) el XXXIII Premi de Narrativa Vila d'Ascó 2021.

dilluns, 18 de juliol de 2022

FINAL FELIÇ (Un microrelat de Jordi Masó)

Aquesta història comença allà on les històries solen acabar. Els llavis de l’heroi es desenganxen dels de la noia que acaba de salvar, mentre els malvats es dessagnen a terra i sonen sirenes de freqüències diverses. La història comença en aquest punt.

Ella està agraïda al seu salvador, un home alt, cepat i de faccions harmonioses —no podria ser d’altra manera—, l’home amb el qual, no caldria dir-ho, compartirà la vida des d’avui, l’home amb qui es casarà i tindrà fills. És feliç, només faltaria: si no fos per ell, ja seria morta. Però l’home encara l’abraça —se li aferra com una paparra— i ella no pot passar per alt el mal alè d’aquell petó llarg i massa ensalivat, ni una fortor d’aixella difícil de justificar, ni l’expressió arrogant de la cara, ni aquelles manasses que la magregen amb una ànsia desmesurada i fora de lloc. ¿I pot refiar-se d’algú tan arrauxat que ha estat capaç de liquidar sense contemplacions els malvats i deixar-los agonitzant en un bassal de sang? ¿No hauria de témer aquests músculs esculpits amb perseverança en algun gimnàs i que, per bé que avui li han salvat la vida, potser algun dia la posaran en perill? I qui és aquest home? D’on ha sortit? Què en sap, d’ell? Abans de prendre cap decisió vital, hauria de reflexionar, no deixar-se endur per les aparences ni per l’eufòria del moment. No hauria de confiar el seu futur a un tòpic cinematogràfic.


La noia es desfà dels braços que l’estrenyen. «Gràcies», diu a l’heroi, educadament.


Aquesta història comença aquí. També aquí acaba.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) (finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

dissabte, 4 de juny de 2022

ATAVISME PERVERS (Un microrelat de Jordi Sedó)

Havia sortit de París de bon matí i estava ben tip de cotxe. Havia fet una sola parada a mig camí, a Châteauroux, per dormir i ara conduïa novament ben avorrit. Uns quilòmetres més enllà de Llemotges, vaig recollir un autoestopista que mostrava un rètol on hi deia «Perpignan». Vaig pensar que el viatge seria més agradable amb algú al costat i vaig parar. En pujar al cotxe, va dir: «Bonjour! Vous parlez Français?». Vaig fer que no amb el cap i vaig preguntar-li: «¿Hablas español?»

Em va tornar el mateix gest i vam fer el camí callats. Hores i hores de viatge tan avorrit com abans i ara, a més, amb una certa violència de tenir una presència tan a la vora amb qui no podia comunicar-me.


Arribant a Perpinyà, em va voler oferir un Gitanes, però li va caure el paquet a terra. Contrariat, se li va escapar un «Collons!» i li vaig percebre clarament el típic accent rossellonès.


Llavors ja em va fer vergonya donar-li a conèixer l’absurd de la situació i vam continuar el camí fins a Perpinyà sense dir un sol mot. Quan va baixar, em va dir «Merci et au revoir» i jo li vaig contestar amb un somriure, amb el qual vaig mirar d’amagar la vergonya que sentia de mi mateix.


Jordi Sedó, lingüista i escriptor, és llicenciat en filologia catalana i mestre i, a més, domina set idiomes. Jubilat de la docència, avui es dedica a escriure i a pronunciar conferències sobre lingüística i sociolingüística. Ha escrit una vintena de llibres i més de mil articles a la premsa. Més informació a www.escriptors.cat/autors/jordisedo

dimecres, 18 de maig de 2022

FUM (Un microrelat de David Madueño)

Ressegueix amb mirada distreta l’ascensió sinuosa del fum del cigar, amarant-se de la lentitud i la seda voluble de la seva textura. Després d’una celebració d’aniversari plena de retrets, es perd en la inanitat del moment. La marca de l’enèsima discussió ja ni cou; el que li dol és no saber si finalment es decidirà a deixar-la. Seria el millor, malgrat que ella, un cop plantejat, li donaria la volta al mitjó de l’argument. Llavors, ell tan sols seria un egoista, l’únic que sortiria guanyant amb una solució fàcil i covarda.

 

La sent pintar a l’estudi i se la imagina amb els cabells recollits i aquella camisa del seu pare que li va baldera i està plena de taques. Se la mira des del llindar de la porta, i s’hi atansa sense fressa. Lentament, amb mans de seda, l’envolta per la cintura amb la delicadesa que correspon a la seva fràgil sinuositat, però allí on sovint troba el tremolor de l’enuig a punt d’esquerdar-se després d’una discussió, avui només hi troba la textura ingràvida del fum en què ella es transforma i que se li escola entre els braços, amb la lentitud i el dolor somort de la inanitat.


Microrelat guanyador del 8è concurs de microrelats d'iSabadell.


David Madueño Sentís (Sabadell, 1976). Llicenciat en Filologia catalana, és professor de secundària. Col·labora amb la revista Quadern de les idees i coordina l'Arxiu Josep-Ramon Bach. Ha guanyat el Premi Estrem i Fa de poesia de Falset, entre d'altres. El seu darrer llibre s'anomena Cua de foc (2020, Papers de Versàlia). 

dimarts, 5 d’abril de 2022

L’ESCOLA (Un conte de Donald Barthelme)

Bé, doncs teníem tota aquella canalla plantant arbres, oi, perquè pensàvem que... que era part de la seva educació, per veure com, ja m’entens, els sistemes d’arrels... i també el sentit de la responsabilitat, tenir cura de les coses, ser responsable individualment. Ja saps què vull dir. I tots els arbres van morir. Eren tarongers. No sé per què van morir, però simplement van morir. Algun problema amb el terreny probablement o potser l’adob que ens van vendre al viver no era el millor. Vam fer una reclamació. Així que tenim els trenta nens allí, cada nen o nena amb el seu propi arbre per plantar, i ara tenim aquests trenta arbres morts. Tots els nanos mirant aquells palets marrons, va ser depriment.
        No hauria estat tan terrible si no fos que només un parell de setmanes abans d’això dels arbres, van morir totes les serps. Però crec que les serps... bé, les serps van dinyar-la perquè... te’n recordaràs, van tallar la calefacció durant els quatre dies de vaga i això ho feia comprensible. Era una cosa que podies explicar als nens per allò de la vaga. Vull dir, cap pare hauria deixat als fills travessar la barrera que formaven els vaguistes, sabien que hi havia una vaga i el que allò implicava. Així que, quan les coses van tornar a la normalitat i vam trobar les serps, els nens no van alarmar-se gaire.
        En el cas de l’herbari va ser probablement un problema d’excés de reg, si més no ara han après que no convé regar en excés. La canalla era molt curosa amb l’herbari i alguns dels nens probablement... ja m’entens, van abocar-hi una mica més d’aigua quan no estàvem vigilant. O potser... bé, no m’agrada pensar en un sabotatge, encara que vam considerar-ho. Vull dir que ens va passar pel cap. Vam pensar-hi probablement perquè abans d’allò els jerbus havien mort, i els ratolins blancs havien mort, i la salamandra... bé, ara ja saben que no s’han de transportar en bosses de plàstic.
        És clar que esperàvem que els peixos tropicals morissin, allò no va ser cap sorpresa. Aquells animalons, només mirant-los ja te’ls trobes a la superfície panxa amunt. Però la unitat didàctica exigia peixos tropicals en aquell moment, no s’hi podia fer res, passa cada any, només t’has d’afanyar a passar-ho.
        No havíem de tenir un cadell.
     No havíem de tenir-ne un, era un cadell que la noia de Murdoch va trobar un dia sota un camió de Gristede’s i va témer que el camió l’aixafés quan el conductor hagués acabat d’entregar les comandes, així que va posar-se’l a la motxilla i el va portar a l’escola. Així que teníem un cadell. De seguida que vaig veure el cadell vaig pensar: Oh, Déu meu, segur que viurà dues setmanes i després... I així va ser. No havia d’estar-se a la classe en cap cas, hi ha una reglamentació sobre el tema, però no els pots dir que no poden tenir un cadell si el cadell ja és allí, davant d’ells, bellugant-se per terra amb el seu bup bup bup. Van posar-li de nom Edgar... és a dir, li van posar el meu nom. «Aquí, Edgar! Edgar maco!». I es morien de riure. Els agradava l’ambigüitat. A mi també m’agradava. No em fa res que es burlin de mi. Li van construir una caseta en el magatzem i coses així. No sé de què va morir. Del virus del brom, suposo. Probablement, no l’havien vacunat mai. Comprovava el magatzem cada matí, rutinàriament, perquè sabia el què li passaria. L’hi vaig donar al conserge.
        I llavors va haver-hi aquell orfe coreà que la classe va adoptar a través del programa Ajudeu els Nens, cada nen havia de portar vint-i-cinc centaus cada mes, aquesta era la idea. Va ser una desgràcia, el nen es deia Kim i potser el vam adoptar massa tard o alguna cosa així. La causa de la mort no s’especificava en la carta que vam rebre, suggerien que n’adoptéssim un altre i ens van enviar alguns historials interessants, però no ens hi vam veure amb cor. La classe s’ho va prendre malament, van començar a sentir (em sembla, encara que mai ningú no m’ho va dir directament) que potser alguna cosa no anava bé a l’escola. Però jo no crec que hi passi res particularment dolent a l’escola, n’he vist de tots colors. Només passàvem una mala temporada. Per exemple, vam tenir un nombre extraordinari de pares que van traspassar. Crec que va haver-hi dos atacs de cor i dos suïcidis, un ofegat i quatre víctimes d’un accident de cotxe. Un infart. I vam tenir l’habitual alta taxa de mortalitat entre els avis, o potser va ser més alta aquest any, ho va semblar. I finalment la tragèdia.
        La tragèdia va passar quan Matthew Wein i Tony Mavrogordo estaven jugant en la zona on estan excavant pel nou edifici federal d’oficines. Hi havia un munt de bigues de fusta, ja m’entens, prop de l’excavació. Hi ha una demanda judicial arran d’allò, els pares reclamen que les bigues no estaven ben amuntegades. No sé què és veritat i què no ho és. Ha sigut un any estrany.
     I oblidava mencionar el pare de Billy Brandt, fatalment apunyalat a casa seva mentre forcejava amb un intrús emmascarat.
     Un dia, a classe vam fer un debat. Em van preguntar: a on van anar? Els arbres, la salamandra, els peixos tropicals, Edgar, els papàs i les mamàs, Matthew i Toni, a on van anar? I jo vaig dir: no ho sé, no ho sé. I em van dir: qui ho sap? I jo vaig dir: ningú no ho sap. I van dir: és la mort la que dona sentit a la vida? I jo vaig dir: no, és la vida la que dona sentit a la vida. Llavors ells van dir: però no és la mort, considerada com un fet fonamental, el mitjà a través del qual la mundanitat quotidiana que donem per feta pot ser transcendida en el sentit de...
         Vaig dir: sí, potser sí.
         Ells van dir: no ens agrada.
         Jo vaig dir: és clar.
         Ells van dir: és una puta merda!
         Jo vaig dir: sí que ho és.
    Ells van dir: faràs ara l’amor amb la Helen (la nostra professora assistent) i així podrem veure com es fa? Sabem que la Helen t’agrada.
         M’agrada la Helen, sí, però vaig dir que no ho faria.
         N’hem sentit a parlar molt, van dir, però mai hem vist fer-ho.
        Vaig dir que m’acomiadarien i que mai, o gairebé mai, no es feia com a exemple a classe. La Helen mirava per la finestra.
      Ells van dir: si us plau, si us plau, faci l’amor a la Helen, necessitem trobar un sentit a les coses, tenim por.
        Vaig dir que no havien de tenir por (encara que jo sovint en tinc) i que podien trobar el sentit de les coses a tot arreu. La Helen em va abraçar. Li vaig fer uns petons al front. Ens vam abraçar. Els nens estaven emocionats. En aquell moment van trucar a la porta, vaig obrir-la i va entrar el nou jerbu. Els nens van celebrar-ho amb crits.

            

Traducció de Jordi Masó.

Relat inclòs al recull Amateurs (1976) i a Sixty Stories (1981).

 

Donald Barthelme (1931-1989) va ser un dels més destacats escriptors nord-americans, autor també de quatre novel·les i considerat un dels millors contistes de la seva generació. Va recopilar bona part de la seva producció a Sixty Stories (1981) i a Forty Stories (1987).

diumenge, 13 de febrer de 2022

LA MEMORIOSA (Un microrelat de Jordi Masó)

Estamos hechos de olvido.

J. L. BORGES


I un dia l’àvia va començar a recordar. Solemnement, va pronunciar el seu nom i el del marit difunt. El nom dels fills i el de tots els nets (amb les respectives dates de naixement). El nom de les coses que l’envoltaven, dels dies de la setmana, dels mesos de l’any. Les paraules van tornar-se a disposar en frases comprensibles. La mirada, que durant mesos s’havia immobilitzat en un punt imprecís de l’horitzó, ara acaronava la superfície de la realitat. Els ulls havien recuperat l’espurna, la vivesa. Era un miracle.

Però el doctor va examinar-la amb les celles arrufades: «És un cas d’Alzheimer invers, una malaltia degenerativa». Vam corregir-lo: ¿no convindria anomenar-la regenerativa? El doctor va dedicar-nos un somriure condescendent: «No es facin il·lusions. L’oblit és consubstancial amb l’ésser humà. Vivim perquè oblidem». Si no ho combatien, l’àvia ho recordaria tot: errors, desgràcies, traïcions, vileses, tot allò que el temps havia aconseguit esborrar. «La memòria és un llast insuportable», va sentenciar. Va receptar-li un fàrmac. Destruïa les neurones, deteriorava les connexions, impedia la regeneració fatal.


No l’hi vam administrar mai: vivim perquè oblidem.


Microrelat guanyador del mes de gener del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català). El quadre que l’il·lustra és de Van Gogh.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019) i Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020. El proper 16 de març Males Herbes publicarà un nou recull de contes titulat Les males herbes.

dilluns, 24 de gener de 2022

EL PÈL DEL GOS (Un microrelat de Lydia Davis)

El gos ha marxat. El trobem a faltar. Quan truquen a la porta, ningú no borda. Quan tornem tard a casa, no hi ha ningú que ens esperi. Encara trobem els seus pèls blancs per tota la casa i a la nostra roba. Els recollim. Els hauríem de llençar. Però és tot el que ens queda d'ell. No els llencem. Tenim una esperança insensata: si n’aconseguim arreplegar suficients, podrem recompondre el gos de nou. 

Microrelat inclòs a Can't and Won't: Stories (Farrar, Straus and Giroux, 2014). Traducció de Jordi Masó.

 

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és traductora i autora dels llibres de contes i microrelats Break it Down (1986), Almost no Memory (1997), Samuel Johnson is Indignant (2001), Varieties of Disturbance (2007), Can't and Won't (2014) i de la novel·la The End of the Story (1997). La seva narrativa breu s'ha recollit a The Collected Stories of Lydia Davis (2009), traduït al castellà a Seix Barral.

divendres, 14 de gener de 2022

DIFAMACIÓ (Un microrelat de Josep Pastells)

No en tenia pas constància, que el déu del foc l'hagués creat, per ordre de Zeus, com a part d'una conspiració per castigar Prometeu i els homes. Ni tan sols era conscient de la seva bellesa, ni d'uns atributs que anaven des del seu encís innegable a un domini rotund de la paraula, la curiositat i la mentida. Era la primera dona, només sabia això. No n'hi havia cap altra amb qui comparar-se i, per tant, era absurd creure's la més bonica ni la més llesta ni la més res. De fet, no era especialment hàbil amb les mans; més aviat era una mica maldestra. I, malgrat el que ens han volgut fer creure llegendes antigues i gens fidedignes que beuen d'històries encara més remotes en la nebulosa del temps, el que va succeir-li a Pandora no tenia res a veure amb la seva tafaneria infinita, ni tampoc amb el misteri que pretesament captava la seva atenció amb una força irresistible. Simplement, la gerra li va caure i es va fer miques. Els mals que suposadament contenia també es van trencar en mil bocins. Només restava intacta l'esperança; però, en un gest comprensible quan es tracta de fer net, ella va decidir fotre tots els vidres a mar. 

Amb tot, es va estendre la idea que la gerra era una capsa i que, en obrir-la, havia desfermat les desgràcies humanes. Hauria sigut molt més fàcil inventar-se que havia trencat la gerra del bé, o qualsevol altra parida que la deixés com un ésser malèfic i satisfés la misogínia del desgraciat que va crear el mite amb la clara intenció –podeu estar-ne segurs– de justificar els disbarats que fan alguns homes en ser abandonats per les dones. 

 

Microrelat inclòs a Apunts imprescindibles per a una correcta comprensió del desamor, recull guanyador dels Premis Literaris Relata’ns 2017. El quadre és de Thomas Benjamin Kennington.

 

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).