I aquella nit, el soldat va tornar a casa. No
tornava pas sencer: una granada li havia esberlat el cap i a l'hospital li
havien hagut d'amputar una cama. Ara caminava amb l'ajuda d'una crossa i, damunt
les espatlles, el coll de la guerrera es tancava al voltant d'un buit incòmode.
Era comprensible que truqués a la porta de casa atemorit: tradicionalment, la
visió d'un decapitat inspira horror i repulsió. Però el van rebre bé, o això li
va semblar, perquè va notar el contacte de braços afectuosos que l'amanyagaven,
que l'empenyien cap a dins i que el feien seure en una butaca. No s'ho podia
creure: la butaca reservada al pare per llegir la premsa! Ara, tornat com un
heroi, potser s'havia guanyat el privilegi d'asseure-s'hi.
De seguida va sentir que el Benji refregava el llom
contra la cama bona (i única) i una escalfor reconfortant que devia provenir de
la llenya que cremava a la llar de foc. I va suposar que era l'Alison, la seva
xicota, qui li acariciava el braç dret (sort que havia triat el dret: la
metralla li havia deixat l'esquerre insensible). Les manotades a l'espatlla les
atribuïa al pare; els ocasionals cops de puny al pit, al germà gran (batedor de
beisbol professional). Imaginava la mare i la germana enfeinades amb els
preparatius del sopar, els avis aclofats als sofàs i els nebots empaitant-se
pel menjador, potser fent burla de l'oncle escapçat («Sleepy Hollow!», devien
cridar amb aquella falta de tacte pròpia de la canalla). I segur que tots
plegats l'estaven atabalant amb preguntes, una rere l'altra. Però tot eren només
suposicions i va maleir el Creador per haver concentrat quatre dels cinc
sentits en una mateixa part del cos humà: com si veure's privat de tenir un cap
no fos prou enutjós, no podia escoltar els comentaris que li adreçaven, ni
veure les mirades d'admiració que ben segur li dedicaven, ni ensumar l'olor del
gall d'indi que es rostia al forn (tampoc no el podria paladejar). Però s'hauria
d'acostumar a aquelles privacions! A l'exèrcit no acceptaven els soldats decapitats
(com si no poguessin ser útils a la causa!) i ara hauria de buscar altres
objectius a la vida.
Com si responguessin als seus neguits, quan devia
ser l'hora de sopar el van aixecar i, en lloc de conduir-lo cap a la taula, van
acompanyar-lo a un racó del menjador. Se'n va alegrar perquè a l'àpat hauria
estat un convidat de pedra. També va agrair que el falquessin entre la
llibreria i un secreter: no tenia la destresa dels flamencs per mantenir
l'equilibri sobre una sola cama! Li van desplegar els braços en forma de creu i,
per les maniobres i els frecs, va imaginar que el guarnien amb cintes, boles,
penjolls i purpurina; potser també algun enfilall de llumetes que
pampalluguejaven. Al capdamunt del tronc va notar una pressió punxant: una estrella
de Nadal? Va imaginar que les medalles i condecoracions de l'uniforme devien
reforçar l'esplendor del conjunt. I va pensar, orgullós que, l'endemà, amb l'estesa
de regals del Pare Noel al seu voltant, formaria una estampa perfecta de
l'esperit nadalenc.
La galeta que il·lustra el text és obra, un any més, de la Chus Castro.
Jordi
Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els
reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg
de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les
mil i una (Témenos, 2015) i Polpa
(Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La
biblioteca fantasma, sortirà també a Males Herbes el mes de gener.
Jo
estava convençut que eren els meus sogres. Fins que un dia ella em digué que es
pensava que eren els seus, de sogres. En definitiva, que tenim uns senyors a
casa que no sabem qui són, però què hi farem, els hem agafat estima i ens sap greu
dir-los que marxin.
