dijous, 31 de desembre del 2020

EL CAÇADOR (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El petit ratpenat clavà les dentetes al dit del caçador. Ell es llepà la sang, tot seguit retorçà el coll de l’animal. Omplí la bossa amb les preses capturades i començà a caminar pel bosquet cap a la ciutat. Wuhan encara dormia.

 

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. Els seus últims llibres són la novel·la juvenil El món fosc. Talps (Santillana, 2018), el recull de contes Mans negres (Pagès, 2017) i la novel·la La barrera(Alrevés, 2019).

divendres, 25 de desembre del 2020

DESPRÉS DE LA PLUJA (Un microrelat d’Ariadna Herrero)

Feia temps que no em trucava, per això em va sorprendre que em digués de fer un cafè.

A fora plovia i bufava un vent glaçat.


Dins del bar, mentre ella sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va confessar que portava anys enamorada d'un company de feina casat.


Em va explicar que de vegades ell era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l'alè d'un bes, però que d'altres es mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic.


El desig la consumia i no sabia com canalitzar tota aquella passió reprimida.


Després d'un silenci compartit, li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les pulsions no resoltes.


Ens vam acomiadar a la parada de l'autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s'hi reflectia.


Al darrer instant, molt de passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat.


Mentre me n'anava avinguda enllà amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que mai arribaria a passar.


Ariadna Herrero i Molina (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica i treballa de professora de Llengua Catalana i Literatura. La seva obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006) va guanyar el Premi La Carrova l'any 2004. És autora de la novel·la Seràs un dels nostres (Llibres del Delicte, 2017) i de la novel·la juvenil Hem arribat tard a classe (Voliana, 2018).

diumenge, 13 de desembre del 2020

GORG (Un microrelat de Carles Castell Puig)

En les hores de més calor la gent cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta. Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar.

 

En canvi, els que es tiren de cop al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa. Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i succionar, ara l’un, ara l’altra.

 

El cos d’avui ha aparegut de sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en l’altre extrem.

 

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dilluns, 16 de novembre del 2020

DESGRÀCIES (Un microrelat de Jordi Masó)


Si aquella nit l’home hagués baixat les escombraries, un test d’hortènsies hauria caigut des del balcó del tercer segona i li hauria esberlat el cap. Una ambulància l’hauria portat a l’hospital del qual n’hauria sortit nou mesos més tard compromès amb una de les infermeres de rehabilitació, la dona de la seva vida. Durant aquells nou mesos, el veí del tercer segona, el propietari del test d’hortènsies, desolat, hauria començat a visitar la dona de l’accidentat, primer per confortar-la, més tard per interessar-se pels progressos del malalt, finalment per quedar-se a dormir. Per ella, hauria resultat ser l’home de la seva vida.


Però aquella nit, per desgràcia, l’home no va baixar les escombraries. 


Microrelat guanyador del mes d'octubre al X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim llibre és Ambrosia (Males Herbes, 2020).

dimarts, 10 de novembre del 2020

LA CONFESSIÓ WALDORF (Un microrelat de Pere Herrero)

 

Es veia incapaç de dir-li a la seva dona que l’enganyava. Si més no així, en fred, sense moure’s ni tan sols una mica. Tenia por que, en quedar-se dempeus en un racó de la cuina, li agafessin rampes, i que el bloqueig afectés les seves cordes vocals. No volia que li tremolés la veu en un moment tan delicat. De manera que va obrir la nevera per semblar ocupat i va començar a preparar una amanida Waldorf.


Va explicar que el sopar d’ahir amb els amics es va allargar més del compte, i va tallar en juliana, després de rentar-les, quatre tiges d’api blanc. Que algú aleshores va proposar anar a ballar a un lloc que estava de moda, que va barrejar amb dues pomes pelades i tallades a trossos, on va coincidir amb una companya d’universitat, i mitja cullerada de suc de llimona. Després hi va afegir cent grams de nous pelades i va batre la maionesa amb la crema de llet, a qui no veia des que va acabar la carrera, fins que va obtenir una salsa fina. I que quan va voler adonar-se’n, i va mesclar tots els ingredients, ja era massa tard. I ho va servir en un plat damunt un llit d’enciam.


Va admetre que era el primer cop, però que amb una mica de pràctica se’n podria sortir.


Traducció al català del propi  l'autor.


Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos (Cuadernos del Vigía, 2010) i De antología, la logia del microrrelato(Talentura, 2013). En solitari, és autor de Los días hábiles (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

dimarts, 27 d’octubre del 2020

LÍNIA VERMELLA (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Avui tampoc he trobat feina. La resposta sempre és la mateixa, no encaixo. Ho seguiré intentant. Jo sempre busco el meu millor perfil per al currículum. Per això vaig al fotògraf una vegada i una altra. I miro de fer-li cas.

«Estàs molt pàl·lid, sembles malalt». Deu sessions de raigs UVA.


«Se’t veu poc expressiu pel bigoti». Me’l vaig afaitar i en paus.


«Els cabells blancs recorden que passes dels cinquanta». Vaig elegir un tint castany obscur.


Tot per evitar el pitjor. Perquè el meu pare no m’ho perdonaria i l’avi Lluís s’aixecaria de la tomba... «Aquest nas aquilí té massa personalitat», insistirà quan ens tornem a veure.

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

FONS D’ARMARI (Un microrelat de Núria Tort)

Les coses es veuen millor amb la distància, però la Lola és miop. Ara mateix, no veu res. És clar que és a les fosques i en un laberint construït amb muntanyes de roba curosament plegada. A cegues, estira un mocador de seda natural que havia fet el cim al mur esquerre i s’eixuga la suor del front. Li costa respirar. Juraria que era al Carrer de les Samarretes per Dormir cantonada amb Samarretes per Pintar, però l’olor de naftalina dels abrics la desorienta. Pensa-en-alguna-cosa-bonica. Pensa-en-alguna-cosa-bonica. Fanàtica de les frases que no necessiten espais buits entremig, s’ho està dient a ella mateixa i la veu se li ofega torres bessones de llana endins.


Recorda el matí feliç en què va estrenar l’armari encastat darrere la porta del dormitori. El va omplir amb les bosses de roba que la veïna de l’àtic, sobtadament arrodonida, havia deixat una nit al costat del contenidor. La Lola no va tornar a tancar la porta del lavabo annex (hi va passar llargues i plaents estones, asseguda a la tassa, contemplant l’esplèndida panoràmica de l’armari esbiaixat).

 

Vuit quilos i dues talles més tard, la veïna va reincidir en l’abandó de roba. La Lola la va recollir i la va col·locar al passadís. Es va emprovar uns pantalons negres de tub i va sentir una immensa buidor. Potser perquè li anaven notablement grans, però ella va alçar el cap i va veure clar que la buidor venia de dalt. Entre el seu serrell mal tallat i el sostre del passadís hi havia molt d’espai desaprofitat. El va omplir amb un Per-si-de-cas-m’engreixo-guardo-la-roba i unes bigues travesseres que li va instal·lar el fuster. Tot embolicat amb un vestit de fusta immens que tenia forma d’armari horitzontal. A l’extrem, una trapa estreta permetia a la Lola enfilar-se al mig pis i passejar-se encongida per l’interior.

 

En aquestes dates, la va deixar el marit. Ell va al·legar mal d’esquena (una excusa versemblant: era alt com un Sant Pau i havia de circular a la gatzoneta pel passadís escapçat). Però ella sabia que un buit creixent els separava.

 

Passat el disgust de veure’l marxar, es va adonar que li deixava un armari per omplir. I va descobrir els mercats de segona mà. Era una caçadora nata. Amb un clàssic Demà-començo-règim es va auto-convèncer per endur-se el vestuari complet d’una ex-model rossa platí. L’armari de mig pis engendrat al passadís aviat es va ramificar per totes les habitacions.

 

No ens confonguem. El planejament urbanístic va ser rigorós. La Lola mai ha actuat a la babalà! Per això ara li costa respirar, perquè el Carrer de les Camises de Coll Mao no ha de fer xamfrà amb l’Avinguda de les Bruses. I on para el Passatge de la roba de Camuflatge? La Plaça de les Faldilles va ser edificada al davant del Castell de Pantalons Curts i al darrera de la Rotonda dels Pantalons Pota d’Elefant (perquè ella sap Que-tot-torna). I en diagonal, hi havia la trapa de sortida que ara no és enlloc!

 

La Lola força la vista i es concentra per arribar al fons de la qüestió. No és fàcil, però ella té capacitat. Troba un racó buit on estirar-se. L’últim pensament és per la sort que tindran els que la trobin aquí tancada, potser la setmana vinent, o el mes vinent, perquè podran remenar i escudellar-se tot el que els sembli!

 

Segur que no trobaran a faltar res.

 

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dissabte, 26 de setembre del 2020

L’INTÈRPRET (Un microrelat de Karlos Linazasoro)

Lintèrpret per sordmuts feia amb les seves mans papallones, volcans en erupció, cirerers plens doriols, cascades i rierols, àngels custodis, nàufrags com llavis, escultures vivents i neus perpètues.

El President, amb les seves categòriques paraules, contradeia un a un els gestos del seu company destrada. 


Microrelat inclos a Literatura hiperlaburra (Elkar, 2016). Traducció de Jordi Masó.

 

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Els seus últims llibres són la novel·la Versus (Jekyll & Jill), el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea) i el d’aforismes Buzón de sugerencias (Trea, 2020).

divendres, 11 de setembre del 2020

FER OLOR (Un microrelat de David Gaffney)

El llavi d’en Gordon es va tòrcer en un gest de menyspreu quan va veure que m’aplicava desodorant. «Per què et poses això?».

 

«Hi ha un munt de dones atractives a la ciutat», vaig explicar. «M’agrada fer bona olor».

 

«No en tens ni idea, company», em va dir en Gordon. «Aquestes oloretes no faran que s’engeguin els motors. Les dones s’exciten amb l’olor real d’un home. La suor agra, les cèl·lules mortes de la pell. És la via principal per accedir als bits del cervell que controlen el desig». Va posar les mans rere el cap i va mirar al sostre. «Jo mai no faig servir cap mena de perfum i, excepte aquella vegada al supermercat, mai no m’ha rebutjat cap dona raonable».

 

Així que no m’he posat cap més perfum en les últimes dues setmanes i crec que les coses estan canviant. Les dones em continuen preguntant si visc sol i això sempre és un bon senyal.

 

Microrelat inclòs al recull Sawn-off Tales (Salt Publishing, 2006). Traducció de Jordi Masó.

 

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

 

diumenge, 23 d’agost del 2020

GÒLUX (Un microrelat d’E. Viladoms)

Ella havia anat a una botiga de llenceria fina i s'havia comprat un deshabillée vaporós i suggerent, del bany li arribava la flaire d'afthershave, la seva parella també s'estava posant a punt. Entrà a la cambra amb bata de seda Cary Grant i una bossa del Condis a la mà.

 

Melmelada de maduixa, gelat de vainilla, crema de cacau i avellanes, mantega, llet condensada, mel de romaní... Mira si n'hi havia de possibilitats per untar malucs, esquena, cuixes, pits, ventre, sexe... El contrast d'aquells sabors dolços amb la salabror de la pell era embriagador. El pessigolleig de llavis i llengua resseguint-li l'espinada la féu estremir de dalt a baix.

 

I si ens passem al salat?

 

Xuclets a l'entrecuix de sobrassada, xarrups al membre amanit amb maionesa... però el més excitant de tot va ser compartir aquell braksburt. Van començar a mossegar un per cada punta i quan les seves boques es van trobar, l'una amb l'altra, l'una dins l'altra, la comunió de carn, salives, fam i desig va ser enfollidora. No en tenien prou! Arrasaren rebost i nevera, arribant a l'apoteosi coital damunt un llit de fulles d'escarola i créixens, amb una reducció de vinagre de Mòdena lliscant-los pels cabells.

 

De matinada, sota la dutxa, escoltant els roncs satisfets del seu home, sentia una mena de cremor per dins, just entre el melic i on comencen les costelles, i un gran pes a l'estómac. Potser no havien acabat d'entendre els consells de la sexòloga quan li anaren a consultar la impotència del marit: trencar la rutina, el joc...

 

E. Viladoms neix l'estiu del 1989 al suplement Guilleries, del setmanari osonenc La Marxa de Catalunya, signant una sèrie de contes sobre el cicle de l'any. Forma part dels grups literaris Tarats pels Relats i Entintats, així com de l'Associació de Relataires en Català. Alguns dels seus contes i microrelats han estat premiats en diversos concursos i publicats en volums col·lectius.

dimarts, 18 d’agost del 2020

DICTADURA (Un microrelat de Josep Pastells)

La seva relació amb l’actual dictador passa per quatre fases. De la primera, quan ell ni tan sols havia estat nomenat successor del seu pare com a màxim dirigent nord-coreà, ens n’arriben poques notícies nítides, però totes coincideixen que van entendre’s prou bé com per formar parella i practicar un munt de vegades el fornici en versió desenfrenada. Pel que fa a la segona, l’únic segur és que van deixar-ho córrer, però no acaba d’aclarir-se qui va prendre la iniciativa; de tota manera, un home tan poderós mai no confessarà que va ser abandonat per una ballarina. La tercera fase ja és francament obscura, tot i que fonts poc solvents especulen que l’esposa del futur dictador és víctima d’un atac sever de gelosia quan descobreix, o això apunten els rumors, que el seu marit ha continuat veient-se amb Hyon Son-wol, que així es diu l’artista en qüestió. El secretisme del règim dificulta enormement mullar-se amb la quarta fase, però la versió més consistent que circula per la xarxa indica que la seva participació en un vídeo suposadament pornogràfic —on, sense deixar en cap moment al descobert ni els pits ni els genitals, es limita a ballar al compàs de l’Aloha Oe d’Elvis Presley— provoca l’execució de Son-wol i d’una dotzena de músics, ballarins i cantants que són metrallats en presència dels seus familiars, posteriorment traslladats a un camp de treballs forçats.

 

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).


dissabte, 8 d’agost del 2020

L’ADÚLTER / L’ADÚLTERA (Dos microrelats de Jordi Masó)

 L’ADÚLTER

Abans de bufar les espelmes, el marit li va dir: «Pensa un desig». I van ser les seves últimes paraules.

 


L’ADÚLTERA

 

Abans de bufar les espelmes, el marit li va dir: «Pensa un desig». I van ser les seves últimes paraules.

 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim llibre és Ambrosia (Males Herbes, 2020).

divendres, 31 de juliol del 2020

ÈXTASI (Un microrelat de Vicenç Ambrós i Besa)

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat

divendres, 24 de juliol del 2020

LA TAULA (Un microrelat d’Imma Torné)

Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, vénen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imans de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

Imma Torné Sans (Tarragona, 1969) és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, ha guanyat la 5a edició del Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina de Montornès del Vallès i ha quedat finalista en diferents edicions del Concurs la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

dissabte, 18 de juliol del 2020

LA PARAULA PROHIBIDA (Un microrelat d’Elisenda Flo Csefkó)

Em diverteix observar-la. Evitar-me no li és fàcil, però no puc negar que és llesta. Desplega tot un ampli ventall de tàctiques per tal d’amagar-me, segurament fruit de molts anys de pràctica, algunes d’elles fins i tot em commouen de tan infantils que arriben a ser.

Com quan fa veure que no em sent. Quan abaixa el cap pretenent fer-se invisible com feia quan anava a escola per por que li preguntessin la lliçó. Quan gira el cap per no mostrar la ràbia. Quan es queda quieta i es mimetitza amb l’espai que l’envolta creient ser un camaleó. Quan riu fort per amagar la vergonya. Quan canvia de conversa...

Sí, puc dir que se’n surt prou bé.

En ma vida havia gaudit tant. Així que decideixo fer-me més present.

Jugo amb ella a fet i amagar, quan menys s’ho espera aparec. Em moc ràpida. M’arrossego. Plano. Salto. Corro. Nedo. Sóc com un animal a l’aguait, esperant que la meva presa es distregui per llançar-m’hi al damunt. No la deixo tranquil·la, no vull. Tard o d’hora m’haurà de mirar de front i ella ho sap.

Arriba el dia. Sense miraments li esclato a la cara. Ella gira el cap i sospira amb ràbia. Sabent-se vençuda es deixa anar. Potser és que està cansada de tant fugir.

Elisenda Flo Csefkó (Barcelona, 1970). Alumna de l’escola d’escriptura Laboratori de Lletres. Ha realitzat els cursos d’Escriptura d’Exploració Personal I i II, Escriptura de Records i Biografia i Conte I i II. Voluntària del programa LECXIT de la Fundació Jaume Bofill. Ha publicat el conte «L’esmorzar» a la revista Valors (núm. 182 / Juny del 2020).

dissabte, 11 de juliol del 2020

L’HOME PRONOSTICAT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Malgrat estar prenyada —o precisament per aquest motiu—, la va deixar: no se sentia amb forces per fer de pare. No va arribar a conèixer el petit Damià. Ella el va criar tota sola, amb molt esforç i amb el concurs eventual d’una veïna. No va ser fàcil, però el Damià no va trobar mai a faltar un pare que tenia per mort. Va estudiar a la universitat i després va trobar una bona feina a la gran ciutat. El Damià es va casar, però no vol tenir fills. Malgrat això, la seva dona s’ha quedat prenyada i, quan ho ha sabut, l’ha deixada: no se sent amb forces per fer de pare, etcètera.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

divendres, 3 de juliol del 2020

UN LLOC TRANQUIL (Un microrelat de David Gaffney)

L’habitació que li van donar tenia set armaris. Set. De nit, els armaris l’aclaparaven. Figures fosques i melancòliques s’apropaven al llit, cares amb mirades amenaçadores sorgien de les vetes de la fusta. El propietari no permetia desfer-se’n. Eren clàssics. Sòlids. Així que havia de pensar una manera de fer-ne ús. En un va encaixonar-hi el televisor, en un altre l’equip de música, els estris de cuina en un tercer, i va omplir de trastos la resta. Però no se li ocorria què fer amb l’últim. Una nit va entaforar-hi el seu edredó i va dormir millor que mai.

Va decidir quedar-se a l’armari. Hi va instal·lar la ràdio i també menjava allà dins. Finalment va convidar sis persones més a viure en els altres armaris. Perquè ell era un home sociable.

Traducció de Jordi Masó.

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

diumenge, 28 de juny del 2020

MEGAFONIA (Un microrelat de Núria Mirabet i Cucala)

De petit va anar a un gran fira amb els pares i els germans. De cop es va trobar sol i no va saber cap a on tirar. Es va sentir trist, perdut i desvalgut. Una altra família el va veure i el va portar al punt de megafonia. Van dir el seu nom. Van arribar el seu pare i la seva mare que s’havien separat. Ella pensava que era amb ell i ell que era amb ella. D’adult també se sent trist, perdut i desvalgut, però no hi ha servei de megafonia.

Núria Mirabet i Cucala (Barcelona 1954) és llicenciada en Filologia catalana, ha estat professora de Llengua i Literatura catalanes a secundària. És traductora de l’alemany, el francès, l’italià i el txec. L’any2013 se li va concedir el Premi Vidal Alcover de Traducció per l’obra de J. W. Goethe De la meva vida. Poesia i veritat, l’any 2011se li va concedir el Premi Ciutat de  Barcelona de Traducció per la mateixa obra. És autora de contes per a infants i va rebre el Premi «Catalanets de Berlín e. v.». És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

dimarts, 23 de juny del 2020

L’ASSETJADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i en beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Microrelat inclòs a Ambrosia (Males Herbes, 2020). Ambrosia, el nou llibre de Jordi Masó, és des d’avui, 23 de juny, a totes les llibreries del país.

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 18 de juny del 2020

LA PREGUNTA (Un microrelat de Vicenç Ambrós Besa)

El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden «no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies» i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «Qui és, vostè?».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat

dissabte, 6 de juny del 2020

L’HOME PACIENT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Té fama de fotògraf observador i pacient. El Tomàs és capaç d’estar-se hores alerta per captar la imatge d’una abella pol·linitzant una flor d’ametller o esperant l’eclosió de l’ou d’una cria de tortuga. Ha plantat el trípode en paratges recòndits, des de la Capadòcia fins a Islàndia, des d’Austràlia fins a la Patagònia. Però la revista no es ven gaire bé. Per això, quan el director l’ha cridat al seu despatx per comunicar-li que aquest any tampoc li apujaria el sou, el Tomàs, sense dir res, ha tret el sobre de la maleta i l’ha posat sobre la taula. Abans d’agafar-lo, el director l’ha mirat breument, intentant endevinar-ne el contingut. Mentre observava les fotos, unes gotes de suor s’han insinuat al seu front.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

dimarts, 2 de juny del 2020

EN QUIN MÓN ESTIC? (Un microrelat de Joaquima Pellicer)

Des de fa uns quants dies, quan la visito a l’hospital sempre em fa la mateixa pregunta: «En quin món dels morts estic, en el món del cel o de l’infern?». «En cap dels dos, ni en un ni en l’altre», jo li contesto, «estàs a la terra, tia, en el món dels vius, entre tots nosaltres.» El facultatiu ens ha dit que la situació no és preocupant, que les persones d’avançada edat i malaltes sovint es desorienten.

Però abans-d’ahir vaig ser jo qui es va desorientar del tot amb el seu nou i desconcertant comentari. Tot passejant-la amb la cadira de rodes pel passadís de la tercera planta de l’hospital, va insistir molt a entrar en una de les habitacions dels altres malalts. Em va dir que allí estava descansant el seu marit i que cada dia li feia una estona de companyia. «Això que em dius no és possible, tia», jo li vaig dir tota sorpresa, «perquè l’oncle Josep, el teu marit, fa més de vint anys que va morir». Ella, tota disconforme i aparentment serena, amb veu alta em contestà: «Ja ho sé que el meu marit és mort, no en tinc cap dubte. És per això que et pregunto, sense resposta: en quin món dels morts estic?». La pobra dona, a més de desorientada, s’havia begut l’enteniment.

Joaquima Pellicer Solà (La Bisbal d’Empordà, 1952). Des de molt jove ha treballat d’administrativa. Ha publicat el llibre poemes i històries Coses de l’avi, coses de casa, vivències del passat (2008), el conte infantil il·lustrat En Mic i la nit de Reis i la novel.la El llac de les papallones (Curbet Edicions, 2020). Col·labora mensualment en la revista de lletres Doll de tinta, amb una secció titulada Petites històries i llegendes empordaneses.

dijous, 28 de maig del 2020

PRECAUCIONS DE MATINADA (Un microrelat de Josep Pastells)

Què els hi he de dir, ara? Parlar-los del meu avantpassat Onofre de Dip seria una estupidesa, em temo. En l'hipotètic cas que sàpiguen qui és i entenguin els meus justificadíssims motius per conduir de matinada, encara em relacionaran, via ratpenats, amb la propagació del virus i, moguts per l'impuls heroic inherent als pànics moderns, actuaran per preservar la salut comunitària. L'estat d'alarma ho complica tot fins a extrems inaudits: seguir les meves rutines nocturnes és quasi més perillós que ser el Tigre del Maestrat a la Primera Guerra Carlina!

El més raonable serà admetre que he transgredit les normes, acceptar impassible la multa de 600 euros. Malgrat la ira que em domina, tinc un aspecte força presentable i puc passar per un ciutadà que almenys ha omplert el certificat autoresponsable de desplaçament. També és cert que no hi especifico la causa de força major que m'ha fet agafar el cotxe a aquestes hores, però no penso confessar que tinc una amant a Llançà i consagrem el nostre amor mossegant-nos les goles. Decideixo que simplement diré lo de l'amant i suportaré amb estoïcisme les mirades burletes.

Tot es complica quan un dels agents se m'acosta més del compte i constato que no fa gaires hores que s'ha tallat afaitant-se. La flaire de sang seca és tan deliciosa, tan irresistible, que m'obliga a actuar com el vampir modern que soc. Veloç, implacable, amb dentegades profundes i precises que, per simple precaució, faig extensibles a l'altre mosso.

Microrelat escrit en homentage a Joan Perucho.

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d'aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d'Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l'Empordà (2018).

divendres, 22 de maig del 2020

VENJANÇA (Un microrelat de Jordi Masó)

Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més la cantarella irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El proper mes de juny apareixerà el seu nou llibre de microrelats Ambrosia, també a Males Herbes.