dilluns, 29 de novembre del 2010

DE LA IMPLANTACIÓ DE LA SERENITAT (Un microrelat de George Smith)

Van anunciar que l’1 de gener s’implantaria la serenitat, que érem una regió pilot, que seríem pioners del que aviat s’estendria per tot el món. A alguns, pocs, l’anunci els va agradar, els va complaure, sobretot, que fóssim l’avançada de la humanitat en un fet tan cabdal. La majoria, però, no ens ho vam prendre gaire bé. Vam trobar-hi multitud d’inconvenients i reserves: que ningú ens havia demanat opinió, que era prematur, que millor que ho experimentessin altres primer, que no se’n sabien ni els efectes secundaris ni les contraindicacions, que anava contra la nostra llibertat, que no ens donava la gana, que...

A l’estat d’opinió en contra contribuïa la indefinició i el secretisme que envoltaven la iniciativa i la seva implementació. Tot eren especulacions: caldria fer un curset? Prendre una medicació? Practicar sofisticades tècniques orientals? Hi hauria un certificat o carnet per demostrar que es complia el requisit? S’hauria de renovar cada pocs anys com una ITV qualsevol?

Manifestos, debats, enquestes, manifestacions i aldarulls es van succeir les setmanes prèvies a l’1 de gener. Tot, però, endebades; s’anunciava que els preparatius tiraven endavant, per una vegada la maquinària administrativa funcionava amb diligència i sense retards ni entrebancs. El mecanisme seguia sent secret, encara que als cims d’algunes muntanyes i als terrats dels edificis més alts de les nostres ciutats s’estaven aparellant unes antenes semblants a les de telefonia mòbil. Alguns van denunciar que eren les encarregades de difondre la serenitat, un portaveu de l’administració assegurà, en canvi, que no hi tenien res a veure.

Els dies abans del termini s’acabaren les mobilitzacions i les queixes, com si tothom ho donés per inevitable. La gent, però, els individus un a un, patien i manifestaven una gama variada de sentiments i emocions, des de por fins a expectació, des d’aprensió fins a desànim, des de excitació fins a ràbia; ningú, en tot cas, restava tranquil i indiferent.

Arribà l’1 de gener, el programa va funcionar –fos com fos el mecanisme que encara avui el desconeixem– i la serenitat ho envaí tot. I ja està, des de llavors que res no ens preocupa ni ens inquieta, ni tampoc hi ha, després d’aquesta, més històries per explicar.


George Smith és el pseudònim d’un reconegut metge, autor d’una extensa obra literària guardonada en diversos concursos. Entre els seus relats més celebrats cal mencionar “Espai tribal”, “Amb el nostre esperit” i “Mai més no he passejat per les Rambles”. També ha escrit l’assaig “Sense ànim de polèmica”.

dijous, 25 de novembre del 2010

L’ESCRIPTOR QUE VA ACABAR COM HEMINGWAY (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Bec com Faulkner. Fumo com Camus. Empaito papallones com Nabòkov. Vaig amb meuques com Simenon. Viatjo com Melville. Però res!



diumenge, 21 de novembre del 2010

WISHMAN AL RESCAT! (Un microrelat de Jordi Solé)

En Carles estava a l’antípoda del que s’entén per un súperheroi. Prim com un filferro, desmanegat i amb set diòptries per ull, imaginar-lo entatxonat dins d’un d’aquells pijames amb capa que caracteritzen als del gremi del superheroinat garantia més rialles que una esnifada d’òxid nitrós. Però en Carles era un superheroi.

Tot fou producte de la juxtaposició de dos esdeveniments inusuals en el microcosmos de la seva vida: un llamp entrant per la finestra d’un gimnàs i la seva presencia en un d’aquests locals. S’informava de les tarifes, fart de ser un nyicris, quan la descàrrega l’impactà a traïció. Una persona normal s’hauria mort. A ell, li donà el que vulgarment coneixem com superpoders. El convertí en Wishman (un superheroi que es faci respectar ha de tenir un nom anglès, que acabi en “man”), l’home que feia realitat qualsevol dels seus desigs.

Decidit a exercir, desitjà un vestit d’heroi i es trobà abillat amb un pijama brillant, de color mandarina llampant. Entusiasmat, sortí al carrer decidit a fer el bé a tort i a dret. Només posar el peu a la vorera, una moto que passava per un bassal i li va posar l’uniforme perdut d’aigua bruta. Instintivament, desitjà:

–Així t’estavellis contra un tràiler!

Un segon després, la moto impactava contra un camió sorgit del no res. L’explosió fou tan forta que el casc del motorista aparegué a la punta del dit de l’estàtua de Colón. I llavors, per un instant fatal, el pobre Wishman, superheroi novell, desitjà morir-se...

Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor dels llibres “Telemanía” (Salvat, 1999), “Vudú” (Drac, 2006) –guanyador del V Premi Joescric–, “Hijo de dioses” (Pàmies, 2010) i “Barcelona Far West” (Pàmies, 2010).

dimecres, 17 de novembre del 2010

MOTIUS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.

Microrelat inclòs al recull “Una sortida digna”, publicat per Cossetània Edicions.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

dissabte, 13 de novembre del 2010

BRIDGE (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)


Des de darrera de la vidriera emplomada de la galeria de la mansió, Lord Filmore fa adéu amb la mà als darrers convidats. Mentre veu com el cotxe del coronel Grant desfila, amb aquella dignitat, pels jardins de la propietat, pensa que la vetllada de bridge ha estat un èxit. Tot ha sortit rodó: el rostit del sopar, al punt; els Bordeus que els han servit, en el seu moment òptim de maduresa. La sobretaula, una delícia com sempre: els millors havans i els vins de Porto més selectes del celler han fet la companyia que els seus il·lustres convidats requereixen.

Lord Filmore sap ser un bon anfitrió. Està orgullós que els seus visitants li agraeixin les atencions que els dispensa en cada reunió, de la mateixa manera que se sent un dels darrers mantenidors del bon gust britànic, un dels darrers membres d’aquella gran societat que es va difuminant, com el propi Imperi… Què en quedarà de tot plegat, quan aquests petits signes d’etiqueta hagin desaparegut? On anirà a parar el món sense la cacera de la guineu, sense cricket i sense les delicioses partides de bridge? Què serà de la bona societat sense els seus estimats amics? Vells companys d’Eton, antics camarades de l’exèrcit, amistats forjades durant anys i anys a la City i estius a la verda campanya… I del servei, què se’n farà del servei? La governanta, l’ama, les cambreres, i el seu entranyable Andrew, el majordom que ha estat la seva ombra durant gairebé cinquanta anys.

La marxa dels darrers convidats representa un bon descans per l’Andrew. Ell, home fidel i discret, sap positivament (després de tantes i tantes sessions de bridge) que després de la festa, en fer endreça dels salons, en un lloc o altre hi trobarà a faltar un canelobre de plata i que, invariablement, algun dels convidats (o les seves mullers), haurà fet ús dels lavabos sense estirar la cadena del vàter.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa” (http://blocs.mesvilaweb.cat/jmsansalvador).

dimarts, 9 de novembre del 2010

LA TRANSFORMACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan, un matí, en Roger G. va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un ésser monstruós. El primer impuls va ser devorar la seva dona: després d’una vida de deseganys i baralles no convenia desaprofitar les urpes que sobresortien de les puntes dels seus dits, ni aquells ullals esmoladíssims que esquinçaven la carn amb l’eficiència del ganivet d’un carnisser. De la dona només en van quedar els ossos més resistents i un bassal d’un vermell fosc que l’estora amb prou feines podia absorbir. Per postres no va poder-se estar d’empassar-se el ridícul caniche blanc, una mascota que sempre l’havia fastiguejat.

Encara amb la cua de la bèstia a mig mastegar, va sortir a visitar la veïna del replà per aclarir vells litigis. Si va trucar el timbre va ser per la convicció que no s’han de perdre les maneres, fins i tot sota l’aparença de monstre. Però pel moviment furtiu de l’espiell va endevinar que no li obririen la porta, així que va haver d’esbotzar-la. La dona duia els cabells atapeïts de rulós i clips. Que proferís uns esgarips eixordadors només va esperonar-lo a complir la feina amb més eficàcia. Havia pensat d’entaforar el cos xemeneia amunt, seguint l’exemple il·lustre d’un clàssic de la literatura, però no se’n va sortir. A la planta baixa, d’una queixalada es va endur la caròtida de la portera malcarada: ja no l’importunaria més amb queixes i renecs!

No sense dificultat, va encabir-se dins del cotxe. De camí a l’oficina va decidir que aquell seria un dia inoblidable: s’encararia amb el director de vendes i li faria pagar les humiliacions i escarnis de tants anys. Es veia arrencant-li el cap i donant-hi puntades de peu. Però abans potser es desempallegaria del conserge impertinent i d’algun dels companys fatxendes.

Va arribar al despatx puntual, com cada matí. Acabava de connectar l’ordinador quan la seva secretària li va passar una trucada: “És la seva esposa, senyor R.”.


Microrelat guanyador del 4rt Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2010)

divendres, 5 de novembre del 2010

INFANTICIDI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Escombrant els encenalls escampats pel terra, li sembla sentir una veu que li parla a l’esquena. Es gira però no veu a ningú, és tot sol. “Em faig vell”, pensa. Està cansat, ha estat una tarda de molta feina. Els clients venen cada dia amb més exigències i presses. Potser hauria de començar a pensar en la jubilació.

Mentre desa les eines –és meticulós, li agrada mantenir el taller polit– torna a sobtar-lo el xiuxiueig. Prové del racó on hi amuntega la llenya. Encara amb un ribot a la mà s’hi acosta, i arrufant el nas –per evitar que rellisquin les ulleres– observa els troncs amb deteniment. No hi ha ningú, és clar: ¿per què voldria algú amagar-se en aquell lloc?

Va endreçant-ho tot amb molta parsimònia, el reuma li ha fet perdre agilitat. Encara creu tornar a sentir la veueta que el crida –un lament agut, insistent– però ja no en fa cabal. Aquell és l’hivern més fred que recorda, i abans de marxar omple un cabàs amb tions. Al vespre, quan els llenci a la llar de foc, no sentirà els crits d’auxili: Geppetto cada dia és més dur d’oïda.


Microrelat inclòs al recull inèdit "Catàleg de monstres".

dilluns, 1 de novembre del 2010

LA RECLAMACIÓ (Un microrelat de Mireia Rocher)


Senyors,
Sóc una fervent admiradora dels seus productes cosmètics. Confio en la marca des de fa anys i segueixo atentament les novetats “per la bellesa de la dona madura i preocupada pel seu aspecte”, tal i com anuncien.

M’adreço a vostès per constatar l’eficàcia de la nova crema facial “AZK”. N’estic fascinada! El virtuosisme científic de l’emulsió i la delicadesa de l’aplicador fan que cada aposició sigui un plaer impagable.

Desenroscant el pot, la dolça fragància de camèlies em transporta a jardins laberíntics, corredisses enrojolades i petons prohibits. Després? Obro els ulls, i trobo l’aplicador, que sobresurt tímid del llit de l’emulsió. Meravellada, l’extrec i l’utilitzo per estendre delicadament la crema pel rostre, dibuixant petites rodones a les galtes, pinzellades laterals pels ulls i copets seductors a la barbeta. L’estri arriba a cada racó de la cara, el seu tacte és una carícia i la seva fermesa pren la mesura justa de crema. No ho hauria fet millor. Exacte, mai m’ho he fet tan bé. Els resultats han estat espectaculars en pocs dies: les arrugues del contorn d’ulls han desaparegut, les línies d’expressió s’han minimitzat i les taques s’han fos.

Cap altre producte cosmètic havia resultat ser miraculós fins que vaig comprar el primer “AZK”. No exagero: els bons resultats es deuen a l’aplicador immers en la crema que, com el Déu de la Sixtina, m’entrega la vida i la bellesa que sempre he desitjat.

Abans d’ahir vaig acabar l’envàs. Al comprar-ne un de nou, inexplicablement no contenia l’aplicador! He remenat la crema buscant-lo però no n’hi ha cap. Ni un de petit! És per això que els reclamo que me n’enviïn un el més aviat possible a l’adreça indicada al sobre. A poder ser, un dit índex, igual que el del primer envàs.

Atentament,
T

Microrelat guanyador del II Premi de Microrelats “La Nau” organitzat per Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2010). La il·lustració que acompanya el microrelat és de Laura Aubert(http://lauraaubert.com).

Mireia Rocher (St. Vicenç dels Horts,1978). Podria dir que sóc moltes coses, però si parlem en termes acadèmics i professionals, diré que sóc Llicenciada en Filologia Francesa (UAB) i Tècnica Superior en Gràfica Publicitària (Escola Llotja, Barcelona). Aparentment allunyats l’un de l’altre, aquests estudis tenen punts en comú que m’identifiquen: sóc amant de la paraula, les lletres i, per extensió, en el disseny gràfic, de la tipografia i la comunicació. Per mi, doncs, cada paraula ha d’anar al lloc pertinent i amb la forma adequada al context i a l’objectiu. Escric contes quan una història volta pel cap demanant ser vestida i passejada. Així doncs, de mica en mica vaig buidant l'armari i vestint paraules nues.