diumenge, 27 d’abril del 2014

L'OMBRA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Quan el sol està dalt de tot, si et poses d'esquena a la teva ombra, miraràs al sud.

Em vaig adonar que no tenia ombra el dia que em vaig perdre al desert. Per sort, vaig trobar l'esquelet d'un camell. Vaig triar un os llarg i recte, el vaig plantar, i així, gràcies a la seva ombra, em vaig poder orientar.


En arribar a la ciutat, em vaig atansar a un home que passejava un gos i li vaig preguntar l'hora. Me la va dir com si res mentre el gos m'ensumava els camals. No estava mort ni m'havia tornat transparent, doncs. Després vaig abordar una dona amb uniforme verd que escombrava les fulles del parc. Li vaig demanar si podia veure la meva ombra i em va dir que no. El mateix el jubilat que seia en un banc i tenia aspecte de bon observador.

D'ençà aquell dia, em fixava molt en les ombres dels altres.

De la mateixa manera que el gat havia tornat quan ja el creia desaparegut, avui l'ombra ha fet cap a mig matí. Me n'he adonat quan, en el moment d'entrar a casa, el sol l'ha projectada meitat al terra, meitat la paret del rebedor.


Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.


dimecres, 23 d’abril del 2014

LA VERSIÓ DEL DRAC (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Jo era una bèstia inofensiva i eminentment herbívora. Pasturava als prats de prop de casa, i vivia feliç seguint un règim d’enciams, cols i falgueres. No sé qui va empescar-se que em cruspia les donzelles! Desenganyeu-vos: aquell cavaller, estirat i fatxenda, va venir a la meva cova portat per un afany d’heroisme i –diguem-ho sense embuts– encegat per la bellesa de la princesa i la promesa de casar-s’hi. L’hauria socarrimat de bon grat, però sóc dòcil, ja ho he dit abans. Així que el pocavergonya va clavar-me l’espasa i va enviar-me a l’altre barri.

De tot plegat sembla que n’ha sortit una tradició inexplicable que barreja llibres i roses.



Microrelat inclòs al llibre de l'Associació de Relataires en Català "Criatures fantàstiques" (Meteora, 2011)

dissabte, 19 d’abril del 2014

EL NEGRE (Un microrelat de Raquel Picolo)


Si el Negre, l'orgullós pastor alemany, hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d'atura, hauria seguit l'olor de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l'hort, el galliner i els conills, en lloc d'esperar sota la noguera que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis. Però el Negre, quan es tractava del seu amo, era com si no tingués nas.


L'olfacte se li va despertar de cop el dia fatídic: l'olor de l'amo era esfereïdora, insuportable. L'home agafava la nena pel coll amb violència i li bavejava el rostre. El Negre va estrebar la cadena fins alliberar-se i va saltar damunt del seu amo, el va matar d'una sola queixalada, precisa i neta, i es va posar a udolar al costat del cadàver com fan els llops les nits de lluna plena. No plorava pel seu amo estès, com molts van pensar, sinó que celebrava l'olor dolça de la mort que havia netejat aquell home del ferum insofrible que feia.

El Negre no va saber mai que el senyor volia canviar-lo per un gos d'atura.

Raquel Picolo va néixer a Cerbi i és free-lance de l'escriptura i la lectura. Llicenciada en biologia, es va formar com a guionista audiovisual i va treballar d'editora a McGraw-Hill Interamericana. Ha escrit contes en obres col·lectives i el 2012 va publicar La nit dels armaris (Voliana Edicions).

dimarts, 15 d’abril del 2014

ESTÍMULS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


–Folla'm –li va xiuxiuejar la Sílvia a cau d'orella, i en Gaspar va apressar-se a pensar en la Verònica, la caixera del súper amb uns pits que tibaven suggestivament l'uniforme blau fosc. Però amb allò no en tenia prou i, per sort, va venir-lo a socórrer la imatge de la María Teresa, la cunyada de Toledo. La rotunditat de les natges manxegues no fallava mai i en Gaspar va entrar en la Sílvia amb una fermesa que augurava un coit sense entrebancs. No va ser així: quan va notar que perdia pistonada, van reviscolar-lo els llavis molsuts de la veïna del sisè pis (coincidien a vegades a l'ascensor) i les aixelles suades de la bibliotecària (en Gaspar també tenia les seves discretes perversions). La Sílvia va agrair la nova empenta amb un gemec i ell va animar-se: "Vas bé, Gaspar!", va pensar, però encara va necessitar imaginar que les ungles que li esgarrapaven l'esquena eren les de la Neus, la secretària del despatx –punxegudes i rosades– i que la respiració delerosa era la de l'Íngrid, la professora d'anglès de l'escola del nen. La imminència de l'orgasme sempre abocava a en Gaspar a la nostàlgia: va emprendre les darreres embranzides inspirat pel record de la Caterina, la companya de l'institut per la qual bavejaven tots els nois, abans de buidar-se dins la Rocío, la dona de fer feines de casa dels pares, la primera passió secreta de la seva adolescència. Pel crit ofegat de la Sílvia va saber que també ella havia arribat a bon port. Així, una nit més, en Gaspar satisfeia el desig de la seva dona, desig que havia encès la llengua juganera d'en Nicolau, el company de feina que solia portar-la a casa.

La imatge és "The Mainbocher Corset " de Horst, 1939