No m’agrada córrer, ni crec que tingui massa sentit fer-ho per plaer.
Admeto, això sí, que més d'una vegada m'he embalat fins a perdre l'alè, però
sempre per causes de força major, quan tot semblava indicar que qualsevol altra
opció era massa arriscada. Diuen que ser polonès, pertànyer a un poble que s'ha
vist obligat a defensar la seva llibertat i sobirania al llarg de més de mil
anys d'història turbulenta, confereix un cert caràcter, un orgull tan gran com
el poder agressiu de Rússia i Alemanya, però jo tinc la impressió que el lloc
de naixement no té tanta importància. Vull dir que, més enllà dels teus
orígens, la vida és plena de situacions dramàtiques, de moments angoixants i
caòtics que retroalimenten l'esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d'una
òrbita que sembla moure's al compàs del llibertinatge.
Més d'un cop he intentar oblidar-me dels companys i de les atrocitats
que he presenciat o m'han explicat, tancar-me en mi mateix i crear al meu
voltant tanta indiferència que tothom acabés oblidant-me o, si més no, pensés
que sóc una mostra molt clara de la imperfecció del planeta. Potser ho
aconseguiria amb els que són com jo, que per raons òbvies poden arribar a
entendre les causes de la meva desmoralització, però no amb els altres, criminals
despietats que es delecten amb la mort i la destrucció. I emigrar o amagar-me
no serviria de res: sembla que olorin la nostra sang, que gaudeixin amb la mort
d'éssers innocents que hem tingut la desgràcia de ser diferents.
És per això que vaig començar a córrer i, poc a poc, vaig mobilitzar
un grapat de companys que també covaven a les entranyes un impuls de revenja.
Es tractava de posar fre a tantes injustícies i desgavells, lluitar pels
nostres drets i combatre les infàmies dels opressors. Per què hem de viure
pendents dels atacs d'uns individus que no respecten res ni ningú? Per què hem
de permetre que s'endinsin a la nostra terra, als nostres boscos, i en surtin
victoriosos, amb els nostres cadàvers com a trofeu, sense experimentar el més
mínim remordiment?
Ja m'agradaria, ja, no haver de tornar sempre a la concreció d'una
matèria que, guiada pels meus batecs, em fa pujar, baixar, accelerar o
alentir-me en funció dels moviments dels enemics, eternament condemnat al
regust de les victòries efímeres, a una sèrie de fugides que no tenen res de
sublim. I encara m'agradaria més no haver de córrer a la velocitat d'una sageta
cada cop que fem les nostres pròpies batudes i estomaquem algun d'aquests
malparits, però he d'admetre que la nostra organització, que ja fa dos anys que
reivindica el dret a l'autodeterminació de la serralada de Karkonosze, té pocs
mitjans i, al cap i a la fi, no passem de ser un grupet de porcs senglars.
Microrelat inclòs a “L’últim alè de Fidípides” (Adhara,
2009). L'il·lustra una fotografia d'Emil Zátopek entrenant.
Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966.
Gironí. Periodista. Escriptor. Pare d’en Pol. Autor de nou llibres, com ara “Vida
i miracles d’Odell Kraus”, “Temps de neguit” i “L’últim alè de Fidípides”. Corredor
amb aspecte de boxador. Introvertit a estones. Despistat quasi sempre. Frugal. Voraç.
Contradictori. Sinistre recent: m’he fracturat el colze mentre feia dominades a
la Devesa. Objectiu de futur: escriure millor. Lema
favorit: Nosce te ipsum