diumenge, 27 de novembre del 2016

ELS LLADRES NO TRUQUEN A LA PORTA (Un microrelat de Núria Tort)


Ell va arribar de dia. Duia un vestit elegant i un somriure acabat d’estrenar. I va trucar a la porta. Tu pelaves ceba per fer el sofregit, et vas passar aigua a les mans, te les vas eixugar amb un drap i vas anar a obrir, confiada. No havies après, encara, que hi ha lladres que sí, que truquen a la porta. I s’esperen, ensenyant les dents, fins que els vas a obrir.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dimecres, 23 de novembre del 2016

PREDESTINACIÓ FALLIDA (Un microrelat de Ariadna Herrero)

Algú no va fer bé la seva feina aquell dia. Per aquest motiu quan la Marta es va entrebancar enmig del carrer, en Jofre, en comptes d'ajudar-la i veure's reflectit en la llum dels seus ulls, va passar de llarg. I després d'aquell error monumental, l'esmena ja no va ser possible.

Amb el destí trastocat, en Jofre va dedicar els seus dies a saltar de relació en relació buscant una ànima bessona que mai arribaria. Mentrestant, la Marta es va cloure en una solitud laxa i silenciosa.

El dia que en Jofre va morir, cap antiga amant el va assistir.

La Marta va ser més afortunada. La van veure caure, fulminada, cinc gats domèstics i un periquito.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dissabte, 19 de novembre del 2016

NINA (Un microrelat de Georgina Guixà)


Semblava una nina, amb aquells ulls grossos i blaus, el nasset com un pessic i la boqueta menuda i vermella. Servia cafès al bar del poble i ell l’havia clissat de seguida. Tenia debilitat per les noies com ella, dolces i bufones. La va enamorar amb quatre paraules i dues mirades i la va portar a casa. Entre petons i carícies, ràpidament li clavà un obrecartes a l’orella i la deixà morta al sofà, sobre un toll de sang. La buidà sencera, l’omplí de cotó i flors, la vestí de seda i llaços i la profanà. En acabar, la col·locà al costat de les altres nines, mirant aquells ullassos blaus amb satisfacció.

2n premi concurs microcontes de por Uuh! d’Igualada 2016

Georgina Guixà (Igualada, 1986). M'he graduat en filologia catalana i tinc un màster en assessorament lingüístic i serveis editorials sota el braç, tot cursat a la Universitat de Barcelona. He treballat de correctora en diferents tipus de mitjans, he estat traductora una temporada i he tret el cap al món de la comunicació. Un cop a l'any faig incursions per terrenys víkings i m'endinso en la literatura nòrdica medieval. Em va la narrativa breu a l'hora d'escriure, però m'atreveixo amb tot a l'hora de llegir. El 2014 em vaig autoeditar un recull de contes titulat Entre llums i ombres, i segueixo acumulant material per a propers reculls. Publico articles en un blog de cine i col·laboro en un diari digital igualadí.

dimarts, 15 de novembre del 2016

MANTIS (Un microrelat de Javier Puche)

Ningú no tria de qui s’enamora. Pel que fa a mi, sempre vaig experimentar una forta inclinació vers les femelles perilloses i estilitzades. Què hi farem. Per això convisc actualment amb un majestuós exemplar de mantis religiosa que vaig capturar a la selva verge de Khao Sok, al sud de Tailàndia. Mai no he estat tan feliç. Ni tan sols en l’úter matern. Tot i que he de confessar que aquesta criatura m’intimida força (medeix quasi dos metres, sense comptar les antenes). Tant és així que encara no hem consumat el nostre amor, després dels mesos que hem passat plegats. Però intueixo que el moment s’acosta inexorablement. De nit, quan me’n vaig a dormir, ella roman a la sala contemplant embadalida el canal porno. Necessita plaer amb urgència. I juro per l’Antic Testament que el tindrà tan aviat com aconsegueixi vèncer el temor idiota que m’inhibeix. Mentrestant, gaudeixo hipnotitzat del seu encant salvatge. Ara està devorant un felí a la nostra cambra. Puc escoltar-la des d’aquí. Lloat sia Déu. Estimo amb tota la meva ànima el sorollet que fa mentre mastega. Què hi farem. Ningú no tria de qui s’enamora.

La traducció és de Pere Herrero.

Llicenciat en Filologia Hispànica i professor de piano clàssic, ha treballat com a crític musical, corrector d’estil i guionista de televisió. Imparteix classes a l’Escola Contemporània d’Humanitats (Madrid). Les seves narracions, publicades en revistes com Quimera o Litoral, s’han inclòs en diverses antologies, com ara “Por favor, sea breve 2” (Páginas de Espuma, 2009), “Velas al viento” (Cuadernos del Vigía, 2010) o “Mar de pirañas” (Menoscuarto, 2012). Manté el blog literari “Puerta falsa”. És autor dels llibres “Seísmos” (Thule, 2011) i “Fuerza menor” (La Isla de Siltolá, 2016), al qual pertany el present microrelat.

divendres, 11 de novembre del 2016

CENSURADA (Un microrelat de Frederic Blanco)

Olga estimada,

No fa ni dos mesos que el batalló ens vam instal·lar en aquest camp. El temps em passa lent. És com si hi portéssim dos anys. Però no passis ànsia. Estem bé, el comandant ens té bon tracte, les racions del ranxo són abundants, i als barracons no s'hi passa fred. A més la meva feina és la pròpia del meu ofici. Aquí tots fem de jardiners i també ens toca cremar les fulles mortes. Com als jardins de Marienbad, quan al març apilàvem les fulles de la tardor. Recordes aquelles piles immenses de fullaraca on la canalla s'hi llançava com en una bassa? Igual que aquí, passàvem matins inacabables, un cove rere l'altre, portant tota aquella fulla morta cap a les fogueres que no deixaven de fumejar aquell ferum que empal·lidia els prats d'una boira cendrosa. Ja som ben entrat el maig i seguim cremant. 

Només penso en el dia que podré tornar al teu costat quan s'acabi aquesta guerra. Junts, en les tardes d'estiu, a l'ombra de les fulles de castanyers, freixes i bedolls, contemplant com creixen els nostres petitons. Digue'ls que mai deixen d'estar presents en el pensament i el cor del seu pare.

Olga estimada, estic bé. No passis ànsia.

El teu Heinrich.

PD. Penso que quan tot acabi canviaré d'ofici. No vull fer més de jardiner.

Auschwitz
11 de maig 1944

Microrelat guanyador del Tercer Premi en el VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC).

Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-seudònim de frederic.

dilluns, 7 de novembre del 2016

EXORCIZAMUS_TE.EXE (Un microrelat de Sergi Monteagudo)

Passava sovint. No era com abans, que els únics que es perdien i no sabien dir el seu nom eren nens o ancians amb demència. Des que els humans ens vam implantar el xip, li podia passar a qualsevol.

El xip tenia avantatges obvis. Connectava el cervell a Internet a través d'una antena. Cercar dades, parlar telepàticament amb amics i familiars, connectar-se a les xarxes socials... Ara era possible sense teclejar ni dur a la mà cap mòbil obsolet.

Però els riscs també eren evidents. I més si et deixaves el xip funcionant mentre dormies, com havia fet el jove que reposava a la cadira de la comissaria amb la mirada buida d'un zombi. Els pirates podien trencar la seguretat informàtica i entrar al teu cervell. Molts cops te l'infectaven d'spam perquè els compressis productes o accedien als teus secrets. Però en casos com el del jove, podien arribar a robar-te tota la memòria. Després eren capaços d'instal·lar-te una ment digital que s'apropiés del teu cos i fer qualsevol cosa amb ell.

—Com ho veu? —vaig dir-li al Mèdium.

—Un cas crític. Sembla que ja fa temps que està absent. Podria ser a qualsevol lloc. Però ho intentaré —respongué el Mèdium.

El Mèdium era un hacker a sou de la policia, un especialista en telepatia informàtica. Es connectava a la ment de les víctimes i intentava rastrejar les vies per les quals els pirates hi havien accedit.

Amb un massatge a la templa activà els protocols de seguretat, connectà el wifi i s'introduí a la ment del jove. Al cap de dos minuts, a l'altra banda del món, un home patí un sobresalt, una estrebada que el sacsejà com una descàrrega elèctrica. Semblava que algú hagués posseït el seu cos i això era exactament el que estava passant. Només quan el Mèdium acabà, l'home va tornar en si.

A comissaria, el jove absent també va recuperar la consciència. El Mèdium l'acabà de despertar amb una bufetada.

—Vigila més, noi. Aquest cop era un aficionat però qualsevol dia et hackegen uns professionals i llavors hauràs begut oli per sempre.

Microrelat guanyador del Segon Premi en el VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC).

Sergi Monteagudo (Barcelona, 1979) és llicenciat en Química. Treballa de professor. Entre altres premis, ha guanyat el "Llavor de Lletres" i la Lliga de Microrelataires (2015). Recentment ha publicat el llibre de relats "¿Quant valen els teus somnis?". Escriu setmanalment al blog "Àtoms i lletres".