RECONEIXEMENT (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

—Pare.....què representa? —pregunten uns ullets blaus encuriosits, tot assenyalant cap a ell.

La pregunta l'ha sobresaltat. Aquell interès l'ha agafat desprevingut.

Membre de família conservadora i fidel a costums i tradicions, va heretar el nom del pare. El progenitor, orgullós, no va dubtar, però, a posar-li’n el diminutiu. Mai no se’n va poder desempallegar.

Durant els anys d’escola va constatar que, sovint, resultava invisible, cosa que no va millorar a l’institut de secundària, on en repetides ocasions l’ignoraven.  De res va servir la seva ajuda en les estones de lectura, el seu paper clau en moltes classes de Llengua, o quan passaven text de les obres de teatre, ni tampoc va servir de gaire la seva valuosa aportació en les classes de Ciències. Semblava que no existís, ni tan sols li coneixien el nom! Com s’atrevien a (mal)tractar-lo d’aquella manera?

Ha passat la vida entre llibres, un món que l’apassiona, però sempre s’hi ha sentit tractat injustament, “com de segona categoria”.  Mai no ha vist recompensades les corredisses d’última hora per passadissos d’impremtes i editorials; les decisions dràstiques dels seus caps a més alt nivell, que li van fer perdre part de les competències de què gaudia; els llibres d’estil; els bolígrafs vermells...

Cansat de tot plegat, un bon dia va decidir  buscar sort en un altre sector. Es va congratular quan, després de fer tots els aclariments i les puntualitzacions que considerava pertinents, li van atorgar la plaça.

El trobareu en un jardí habitat per xiprers, crisantems, gladiols, clavells i margarides, on es respira una perenne quietud, malgrat la generosa munió d’ànimes que li fan companyia. Ocupa el lloc central de la làpida núm. 13 del passadís esquerre. Dues dates li fan d’escorta.

—Vida, filla! Aquest guionet representa tota una vida!!!

 Per fi, algú li reconeixia la feina.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou.

TRANSMORTALITAT (Un microrelat d'Étienne Pagès)

Avui només hi ha dos noms a la llista. Sota el primer llençol el cos masegat d'una noia jove. En té prou amb un cop d'ull per intuir l'enorme potencial del pentinat, ben curt, en contrast amb l'exotisme de les faccions.

 

Després de netejar la sang li posa el vestit verd que guardava per una ocasió especial i no l'americana i pantaló que havien portat els familiars. No acostuma a permetre's aquestes llicències però està convençut que agrairan la iniciativa.

S'escarrassa una bona estona intentant aconseguir el to de maquillatge idoni. Primer, una base ambre que emmascarà l'equimosi del coll. Als ulls, poca cosa, només una fina ratlla que n'accentua el perfil ametllat. Finalment, un toc transparent per enllumenar els llavis. Quan ha acabat s'enretira i comprova, satisfet, que el resultat és espectacular. Si s'afanya, potser podrà enllestir el cadàver de l'home abans de dinar. Per desgràcia, quan el destapa i descobreix el cos d'una anciana, se n'adona de l'error: Andrea, era un nom masculí.

Étienne Pagès nascut el 1979, sóc sociòleg i treballo en l'àmbit dels serveis socials. Lector empedreït, especialment de ciència-ficció, sovint he acompanyant la meva dèria amb l'escriptura de relats. Vergonyós de mena, mai m'havia atrevit a compartir-ne cap, però, sempre hi ha d'haver una primera vegada, no?

ELS MESOS (Un microrelat de Sandra Freijomil)

No ho aconseguiré mai. Gener, febrer, maig... No. Torna-hi. Gener, febrer, març, juny... No. Ara les nenes canten. Han inventat una cançó perquè jo aprengui els mesos. Elles ho fan com si res, cada matí, després d’esmorzar i abans d’anar a la platja, la mateixa cançoneta. Sense esforç. Jo m’hi enganxo però no em surt. M’enfado. Amb el pare i amb elles, en el fons m’enfado amb mi mateix. Perquè no me l’aprenc.

El pare carrega el cotxe, les tovalloles, la nevera amb el dinar, la síndria ben grossa, les galledes i pales, el diari, el protector solar. Les nenes pugen i riuen. Jo encara estic provant de repetir la cançó, la que canten cada matí i que a mi no em surt. Han decidit anar a migjorn avui, no hi bufa el vent.

De camí, observo per la finestra del cotxe els metres i metres de tanques de pedra amuntegada i portetes de fusta. Tot d’una, en passar per una casa blanca i lluminosa, ho recordo, xisclo tot content, rere aquesta corba hi ha un ruc. El pare, la mare, les nenes, tots em miren incrèduls. Què dius tu ara! Jo em faig petit, penso que possiblement m’he equivocat però encara murmuro, jo recordo un ruc. Perquè és cert, perquè l’estiu passat hi era, i el vam veure i vam riure, perquè què hi feia un ruc lligat amb una corda, a la vora de la carretera.

El pare tomba i allà, imponent, com un regal de reis, hi ha la bèstia, el ruc, gris indefinit, lligat a la tanca. Les nenes criden, tenia raó! El pare somriu i murmura, aquest noi té molta memòria. Jo faig un bot, content, inflat, mentre repeteixo endins, gener, febrer, maig... com era allò dels mesos? I me n’adono de nou que no em surt.

Nascuda a Barcelona el 1975, sóc llicenciada en Filosofia per la UB. Escric des de ben jove i sobretot llegeixo. Vaig fer els cursos de novel·la de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu i tinc tres novel.les al calaix que busquen editorial. També escric relats breus i els publico al blog www.sandrafreijomil.com. Treballo, faig de mare de tres fills i observo la vida per extreure'n relats.

LA CRINFLACCIÓ DEL CUMBRENY (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El primer impacte va esquinçar la nau

com si fos un obrellaunes gegantí.

RAY BRADBURY, Calidoscopi

Els sensors d’hipermaneig havien detectat un entòmit que descrivia una òrbita helio-el·líptica al voltant de Sigma 7. Vaig entuscar les coordenades. L’anàlisi dels paràmetres de Frey eren taxatius: la crinflacció era imminent. Els gràfics Morris-Svenson i el Paradigma de Jones ho corroboraven. El capità va exigir una premanació. A contracor, vaig verificar el tablatge de mussems i brònquils. De passada, vaig demanar al meu assistent que comprovés els carbencs i els nivells de portecoil i benzamina. Amb els resultats a la mà, no em quedava cap dubte: si no entrompàvem el garbam, se’ns desfimbraria el trenc.

Vaig decretar una discrumpció urgent dels grufonys. La nau va fer un trifoll espantós, una virella rescumbrosa. «Es pot saber per què heu discrumptat els grufonys?», va protestar el capità, fora de si. Però l’arcam se’ns envintrollava i els torells nimfàtics es trengien. Un regum espès va contrifar el pengrer, va refisclar-lo. El capità renegava: «Escròtil putèfic!». Vaig còrrer cap a la baraula d’emprunament: calia fer una maniobra de cligregació. Però el tribec devia estintar-se perquè, mentre jo mirava de girlar les cletxines i les carbenyes, vaig sentir un brunc estifòl·lic que ens fesqueia. El rínjol va brumar-se, els xipridors s’aventraven, s’enllonguien, es marcofaven. Els compingidors no responien. La gatzina va empitrar-se. No quedava cap albúrmia estràfica, cap birlot, res. Tot era garbony i llúcul. Tranglòdia, frungícia, albort. «Anauli! Anauli!», cridaven els companys.

I l’entòmit va crinfladir. Escròtil putèfic!

La il·lustració és de Robert Hochstoeger.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

LLARG CAMÍ (Un microrelat de Maria Figueras)

El pagès de pell torrada nota el tacte de suor al coixí. Ha lluitat tants anys contra el fantasma, que li sap greu deixar-se endur. Finalment però, acluca els ulls. Cau avall, per un forat profund. L’olor de terra acabada de llaurar l’embolcalla. Gotes de rosada sobre uns pàmpols li mullen la cara. Llum, veu llum. Una escletxa que s’acosta, s’escolten veus. Lentament surt de la foscor i amb la vista borrosa s’observa, va nu. Algú l’agafa, s’ofega. Enyora el suau xiuxiueig de la vinya i plora amb gran desconsol. S’intenta eixugar les llàgrimes, però no en troba, i llavors s’adona de la seva petita mà. Una dona suada i exhausta l’observa.

La fotografia que acompanya el microrelat és d'Herminio Alcaraz.

Maria Figueras Tutusaus (Sant Vicenç de Calders, 2001), sóc estudiant de 1er de batxillerat científic i m'agradaria ser metge. Gaudeixo descobrint la natura, toco l'oboè, escric de tant en tant i m'apassionen les noveles policíaques. El 2015 vaig guanyar el primer premi del concurs Joan Perucho amb el relat "El vestit vermell".