dimecres, 31 de juliol del 2019

CANVI (Un microrelat de Dolors Puig-Alsina)


Arriba tard. S’ha perdut per aquestes carreteres comarcals un munt de vegades abans d’ensopegar amb el càmping. Tampoc costaria tant tenir-ho tot més ben indicat. Tenim el món rural sobrevalorat.

Pel camí s’ha creuat amb una rua de cotxes de pares i mares que ja han recollit els nanos. Encara en queden uns quants ajaguts a sota dels arbres, els monitors estan a peu dret. S’hi acosta i diu que ve a recollir en Marc Co..., però encara no acabat de dir el cognom que el monitor ja crida: «Marc! El teu pare!».

Un nano, alt com un sant pau, es posa dret, agafa una motxilla i fa adeu als altres. Ostres! Sí que ha crescut durant aquests quinze dies. El nano li passa pel costat i li diu: «Hola, pare!». I entra al cotxe sense fer-li ni un petó ni cap altre gest de confiança.

Ell ha quedat parat. Ja era tan alt? I el Marc feia aquesta veu? La veritat és que, ara mateix, recorda una veu estrident que es ficava al cervell que no s’assembla en res a aquesta veu fonda i gutural. És el Marc, oi? El seu Marc? No les té totes.
Es mira els que encara jauen per terra i tots els veu iguals.

En fi. Farà via cap a casa i la dona ja li dirà si ha portat el fill correcte o no.

Dolors Puig-Alsina Mas (Sta Eugènia de Berga, 1968). Durant 25 anys vinculada al món sindicalista agrari, he publicat diferents articles relacionats amb el paper de la dona a pagès. Escric des de els 13 anys un diari personal. Al 2014 surt el primer llibre Cartes d'amor encadenades (també traduït al castellà), Que es faci la llum al 2017 i Contes Cruixents al 2018. El darrer llibre és un recull de 24 contes del meu blog Contescruixents.cat (tres del quals han estat premiats). Els meus llibres han estat lectura recomenada en diferents instituts de la comarca d'Osona i Garrotxa durant 4 cursos.

dijous, 25 de juliol del 2019

MAGRANES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


«Durant deu anys pinta bambú. Llavors, torna't bambú.
Finalment, pinta'l sense pensar en bambú»
Aforisme xinès

Va pintar la primera quan era un estudiant de Belles Arts. El professor va saber apreciar la lluïssor de les llavors i la subtil gradació dels vermells de l'escorça. També va detectar alguns defectes tècnics i va animar-lo a perseverar. I així va començar tot. En les classes següents va anar presentant variacions sobre aquell tema fins que el professor va comminar-lo a canviar de subjecte.

Que l'expulsessin de l'acadèmia, més que desanimar-lo el va esperonar a persistir en la seva obra, a produir quadres amb magranes en les disposicions més diverses: en solitari o aplegades en un cistell, penjant de les branques d'un magraner o en un bodegó, senceres, obertes, migpartides, esbocinades. La primera exposició —en una petita galeria de la seva ciutat— va desconcertar els assistents. Quan li demanaven l'origen d'aquella obsessió responia que, davant la diversitat del món, l'especialització era l'únic camí per assolir la perfecció: si mai volia pintar bé una magrana, havia de dedicar-hi la vida.

Va passar per un «període blau», en què els grans es van tenyir dels tons càlids del crepuscle i un «període tenebrista» amb unes magranes llòbregues, amenaçadores. Desencantat de l'art figuratiu, va abocar-se a una època cubista que va permetre l'espectador contemplar des de tots els angles i simultàniament l'esclat escarlata de l'interior dels fruits. En la seva última etapa creativa, defensava que per expressar l'essència d'una magrana no hi havia cap necessitat de representar-la: ara pintava sobre el llenç amb brotxades agressives, rutilants, caòtiques.

Entre les seves obres pòstumes hi ha un Autoretrat amb magrana, un quadre configurat d'esquitxos porpres i carmesins, màxima destil·lació del fruit al qual el pintor havia consagrat la vida. Segons els entesos, la simbiosi perfecta de l'artista amb l'objecte representat. Una obra mestra. Una anàlisi forense va determinar que no s'havia pintat amb pintura.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

divendres, 19 de juliol del 2019

CADUCITAT (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


El dia que em van tancar dins d’aquest marc, que —tot sigui dit— m’ha servit de confort i m’ha fet d’escorta en més d’una ocasió, aquell dia vaig entendre que la meva vida útil romandria íntimament lligada a la meva capacitat de complaure els altres.  Aviat vaig ser el centre d’atenció de la casa: els petits s’ho passaven d’allò més bé fent-me ganyotes: que si llengua cap aquí, que si llengua cap allà; ara la moto, ara el cavall, alguna escopinada...  Les jovenetes —i no tan joves— sovint flirtejaven i flirtegen amb mi: tinc un do especial per fer-les sentir guapes i atractives. Amb els homes hi mantinc una relació justa, crec.

Avui, la mestressa seu al meu davant per enèsima vegada. Un dia més, com tots aquests anys. De cop i volta, hi aprecia un canvi, un canvi d’una gran subtilesa. Ara n’és conscient. Al rostre, se li dibuixa un somriure resignat. Em considera un sicari del temps que, talment com una gota malaia, amb perícia, li he fet creure que, d’un dia per l’altre, res no s’altera quan, en realitat, tot és en continu procés. Han passat dies, setmanes, mesos, anys... des del nostre primer contacte. No he deixat mai de regalar als menuts cares fresques, alegres, múrries, àvides de joc i d’experimentació. Cada cop que ella s’hi acosta, però, la imperiosa sinceritat que em governa li mostra una cara de pell lleugerament més madura, més seca, amb petites pinzellades cromàtiques que mariden a la perfecció amb solcades línies al front, als ulls, als llavis... Quatre blens d’un incipient to cendrós emmarquen la imatge facial.

S’alça. Em despenja. Em sosté uns moments i, tot fent un sospir condescendent, pensa que ha arribat l’hora de jubilar el seu estimadíssim mirall.

Il·lustra el microrelat, La pèlroja amb la brusa blanca (1889) de Tolouse-Lautrec

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. L'any 2018 va guanyar la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.

divendres, 12 de juliol del 2019

BAF (Un microrelat de Josep Casals Arbós)


Després de mesos de sequera, ara feia hores que plovia sense parar. Jo m’ho mirava a través del vidre de la finestra i imaginava l’aigua penetrant terra avall, i les arrels absorbint-la amb desfici. Quan me n’he cansat, he tornat a seure a la butaca al costat de la llar i m’he embadalit amb l’anar fent de les flames i les brases. Un cop que he mirat per comprovar si encara plovia, m’he adonat que havia deixat la marca del baf del meu alè al vidre de la finestra. M’he aixecat per eixugar-la i ha sigut llavors que he vist el desconegut.

Duia les sabates i els baixos dels pantalons empastifats de fang. Anava tot xop, amb el cap cot i el posat cansat i resignat. Ha degut notar que l’observava perquè quan ha estat davant de casa s’ha aturat, ha dirigit la vista cap a la finestra on jo estava i s’ha quedat fitant-me a través de la cortina d’aigua que li rajava del front.

No sé quant temps hem estat mirant-nos. Finalment ha abaixat de nou el cap i s’ha allunyat. Jo he eixugat la marca de baf amb la màniga del jersei i he tornat a seure a la meva còmoda butaca al costar de la llar.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

dilluns, 1 de juliol del 2019

L'HOME DE BOGOTÀ (Un microrelat d'Amy Hempel)


La policia i el servei d’emergències no se'n surten. La veu suplicant del cònjuge no fa l’efecte esperat. La dona es queda a la cornisa, encara que els amenaça que per no gaire temps més.

M’imagino que sóc jo qui ha de parlar amb la dona. Ho veig i passa d'aquesta manera.

Li parlo a la dona sobre un home de Bogotà. Era un home ric, un industrial a qui van segrestar per demanar-ne un rescat. No era un serial televisiu: la seva dona no podia trucar el banc i, en vint-i-quatre hores, tenir un milió de dòlars. Va trigar mesos. L’home tenia una malaltia cardíaca i els segrestadors havien de mantenir-lo viu.

Escolti això, li dic a la dona que es troba a la cornisa. Els seus captors van obligar-lo a deixar de fumar. Van canviar-li la dieta i el van obligar a fer exercici cada dia. El van retenir així durant tres mesos.

Quan es va pagar el rescat i l'home va ser alliberat, el seu metge el va examinar. Va comprovar que l’home tenia una salut excel·lent. Li dic a la dona el que el metge va dir aleshores: que el segrest era el millor que a aquell home li podia haver passat.

Potser no es tracta d’una història per fer baixar algú d'una cornisa. Però l'explico amb la intenció que la dona de la cornisa es farà una pregunta, la pregunta que li va passar pel cap a aquell home de Bogotà. Es va preguntar com sabem que el que ens passa no és bo.

Traducció de l'anglès de Jordi Masó Rahola. Microrelat inclòs a Reasons to Live (HarperCollins, 1985).

Amy Hempel (Chicago, 1951) és autora de quatre reculls de contes, Reasons to Live (1985), At the Gates of the Animal Kingdom (1990), Tumble Home (1997) i The dog of the Marriage (2005). Els seus contes complets van ser publicats en castellà per Seix Barral l'any 2009.