dimarts, 31 de desembre del 2019

REALISME MÀGIC (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


L'altre dia, a la biblioteca, fullejant un volum d'entrevistes a Pere Calders, vaig llegir que l'escriptor esmentava la influència d'un contista italià, d'un txec i d'un català. El català era jo.

La menció del meu nom em va trasbalsar però em va semblar una mostra de justícia poètica: a qualsevol escriptor actual que escrigui contes que barregin elements fantàstics i humorístics, els crítics li pengen l'etiqueta de caldersià. Els meus textos no s'han alliberat d'aquest clixé. Ara resultava que no era jo qui havia estat influenciat per Calders, sinó a l'inrevés: Calders m'havia llegit i les meves històries li havien agradat prou per a imitar-les.

El vaig imaginar a l'exili de Mèxic, els meus llibres escampats sobre la taula de treball on escrivia les Cròniques de la veritat oculta, l'obra que el consolidaria i que va néixer gràcies al meu influx, al pòsit que el meu estil havia deixat en ell. La descoberta explicava l'afinitat que jo, de jove, havia sentit pels contes de Calders. Els fets inversemblants que pertorben la vida quotidiana, els personatges enfrontats a situacions inexplicables, la ironia amable, l'humor absurd: tots els trets que identificaven els seus escrits provenien, en bona part, de la meva obra. També se'm va fer evident que, en alguns contes, les similituds fregaven el plagi i això, més que indignar-me, em va afligir: Calders potser no havia estat un escriptor tan original i innovador, al capdavall.

Però la lectura de l'entrevista em va incomodar. Ja se sap que el món literari és ple d'envejosos i les paraules de Calders només podien portar-me problemes i guanyar-me enemistats. Per això vaig endur-me el llibre a casa. Aquella mateixa nit, el vaig cremar. Em costarà una multa que pagaré de gust. No se m'escapa que hi poden haver més exemplars pel món. Però tothom atribuirà el meu nom a una errata: em protegeixen la inconsistència cronològica i l'escepticisme d'aquells «nascuts sense la gràcia del pensament màgic», com deia Calders en l'entrevista. Una frase que, per cert, m'és estranyament familiar. Potser és meva.

Microrelat inclòs al llibre Ambrosia, de pròxima publicació.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 26 de desembre del 2019

TRANSSIBERIÀ (Un microrelat de Josep Sampere)



L’avi seu de cara a la finestra, tot somrient. No diu ni piu, però sempre somriu. Darrere d’aquell gest sembla que no hi hagi ningú. Com es deu sentir? Feliçment inconscient? Inconscientment feliç? Potser és això, el Nirvana: la personalitat que es dissipa exultant, com un angelet d’una bufada.

No puc estar-me de pensar que no se n’ha anat del tot.

Que el seu jo ha marxat de viatge sense dir-nos adéu.

Encara tinc el tren elèctric que em va regalar de petit. De vegades l’engego i em quedo mirant com serpeja hipnòticament. «No et limitis a les rodalies», em deia. «Abasta més. Imagina’t que fas la ruta del Transsiberià, la més llarga del món».

I afegia: «La vaig fer un cop, jo, i encara hi somio».

De vegades, quan el meu Transsiberià s’eternitza en la infinitud dels boscos boreals, o quan voreja la riba del llac Baikal i passa d’un fus horari a l’altre, com si el temps s’hagués desarticulat, un raig de sol il·lumina la finestra d’un dels vagons. Llavors el veig assegut a dins, l’avi, tot somrient, i penso que la seva ànima alliberada, adaptable com el fum, ha deixat enrere totes les andanes de l’espai i del temps per reprendre definitivament el seu viatge somiat.

Microrelat guanyador del mes de novembre en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

dissabte, 21 de desembre del 2019

MIRACLES (Un microrelat de Lucy Corin)


Vam veure que el pare treia el flascó al pati el dia que havíem estat esperant des que va ficar-hi l'aranya amb el sac d'ous. Era una vídua negra que sabíem que mai no havíem de tocar en el jardí i que reconeixíem per l'arc vermell a l'abdomen. Havíem estat vivint en el camp des que la mare boja, delirant, va començar a telefonar a casa des de la seva òrbita. El pare es va estirar al costat del flascó. Sempre ens ensenyava coses de la granja. S'estava deixant barba, sempre cansat i pacient. Hi havia un graner amb un cavall que cuidàvem. Ens deia moltes coses sobre aprendre a cuidar dels altres com a part del creixement, i el miràvem amb ulls com taronges. Ens vam reunir al voltant del flascó i vam fer torns per acostar-hi els nassos i buscar el moviment que ens deia que busquéssim, al sac d'ous, on podies veure que era l'hora per les ombres que el travessaven. Ens començàvem a avorrir una mica quan les cries van començar a sortir, tal com ell havia dit. Eren molt petites i no sabries dir si la gran aranya mare els prestava atenció. Les cries s'escampaven dins el flascó, el miracle de la vida. Es dirigien cap als forats d'aire perforats a la tapa. El pare només mirava i feia comentaris per instruir-nos. Va posar un pal en un dels forats i vam veure com les cries s'arrossegaven cap amunt. Les aranyes s'arrosseguen tota la vida. Ens ho miràvem, però l'atenció se'ns va començar a dispersar. El camp ens venia de nou, una nova vida ens envoltava. Recordo moltes més coses d'aquell lloc a més d'això. Després de l'apocalipsi, un germà meu va dir-me: «¿Recordes si estaves nerviosa amb totes aquelles aranyes verinoses que sortien del flascó? ¿Recordes que no teníem cap insecticida perquè ens acabàvem de mudar però ell tenia un fixador pel cabell i va fer-lo servir per ruixar-les, just quan s'estaven allunyant? Per què teníem fixador de cabell? Era d'ella?».

Microrelat inclòs al llibre 100 Apocalypses and Other Apocalypses. La traducció és de Jordi Masó.

Lucy Corin (Chicago, 1970) és autora del volum de contes The Entire Predicament i de la novel·la Everyday Psychokillers: A History for Girls i del recull de contes i microrelats 100 Apocalypses and Other Apocalypses (McSweeney's, 2016)

diumenge, 15 de desembre del 2019

L'ESPERA (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


Asseguda a l’espona del llit, busca les sabatilles. A les fosques, els peus flirtegen amb el calçat fins encaixar-hi a la perfecció. Damunt la vànova, el batí, desgastat: el fred s’escola per les velles finestres de fusta. Surt de l’habitació i va cap al bany. Fa dies que no tasta l’aigua. Ni altres coses. Es recull la blanca melena en un monyo i entra a la dutxa. Prem amb força l’agafador mentre l’aigua freda —la paga no dona per a gaires luxes— li activa el cos, cansat de viure. En acabat, amb mans tremoloses, es vesteix i es pinta els llavis: avui serà diferent. Avui tindrà companyia. No pas del marit, que la va abandonar després de trenta anys junts, ni dels fills que no va tenir, ni tampoc de les amigues, que s’estan en una residència. No, de cap d’ells. Vindrà i parlaran una estona. Com cada sis mesos. Es veuen poc, pensa.

Aviat serà migdia. Bastó en mà fa cap a la cuina. Es posa mans a l’obra. Els  fogons, al mínim. Les presses mai no són bones. Quan ho té tot en marxa, seu a la butaca i tanca els ulls. Només li cal esperar.

Enviaran la mateixa noia de Benestar social, aquesta vegada?

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos concursos.

dimarts, 3 de desembre del 2019

QÜESTIÓ DE PRIORITATS (Un microrelat de Joaquim Carbó)


Amb el temps just per arribar al partit, l'autocar té la pega de fregar el cos del ciclista imprudent que anava a poc a poc per la seva dreta. S'aturen. L'home ha pres mal. Què s'ha de fer? El conductor planteja dues opcions: anar directament al camp, descarregar els aficionats i portat el ferit, tot seguit, a cal metge, o emportar-se'l a veure el partit i, si al final no s'ha refet, dur-lo a l'hospital. No es posen d'acord fins que s'imposa el sentit comú i el deixen a la cuneta perquè el reculli algú altre que no tingui tanta pressa.

Microrelat extret del llibre El jardí de Lil·liput (Pagès, 1994).

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor de més de cent llibres, entre obres per a nois i noies i per a adults. Redactor de la revista Cavall fort i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Guanyador del premi Víctor Català per Solucions provisionals (1965), va ser finalista del Sant Jordi amb Els orangutans (1966, Males Herbes 2017). És autor dels llibres de microrelats Bonsais de paper (Edi-Liber 1993), El jardí de Lil·liput (Pagès, 1994) i Jocs d'infants (Proteus, 2011).