diumenge, 28 de desembre del 2014

LA PLAGA (Un microrelat de M. Carme Martín)

No sé amb exactitud quan va començar aquesta invasió silenciosa. Al principi venien d’un en un, després de dos en dos, més tard ja formaven grups notoris. La família va començar a mirar-se’ls malament. I a mi. Però jo feia com si els ignorés. Amb el pas dels mesos, dels anys, van agafar embranzida i es van colar per les escletxes, sota els llits, van depassar les lleixes disponibles i es van començar a apilar per totes les raconades. Els nens es queixaven de no tenir un espai propi, d’haver de dormir en unes lliteres estretes on no arribava mai prou ventilació. L’Amàlia em va començar a amenaçar. S’havia d’acabar amb aquella plaga. Com fos. Però jo em mirava aquelles criatures silencioses, ésser individuals, cadascú amb la seva pròpia història. I no em decidia. Vaig pensar en la força purificadora del foc, en l’embat inapel·lable de l’aigua. Era incapaç! Ara ja he fet tard. L’Amàlia ha agafat els nens i m’ha abandonat. Estic sol, amb ells. Camino pels passadissos d’aquest formiguer en què ha quedat convertida casa meva i respiro la pols acumulada. Sé que aviat taparan totes les entrades. Ja no podré sortir i em convertiré en un presoner. Però llavors, ja sense feina, sense obligacions, tindré tot el temps del món per llegir i rellegir tots aquests llibres que m’han envaït la vida.


M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

dimecres, 24 de desembre del 2014

LA SORT (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

En una butxaca de l'americana del suïcida, la infermera va trobar-hi un dècim de la loteria de Nadal. Aprofitant que no la veia ningú, va guardar-se'l. Per tranquil·litzar la consciència, va pensar que, després d'haver-se afartat de barbitúrics, al difunt aquell dècim ja no li faria cap servei.

L'endemà, la cantarella monòtona dels nens del col·legi de San Ildefonso anunciava el primer premi: era el seu número (o, més ben dit, el número del suïcida). No s'ho podia creure. Per fi, després d'una vida d'infortunis, privacions i inestabilitat laboral, la sort li somreia. A l'administració de loteria, els afortunats es ruixaven amb cava, manifestacions d'alegria que s'accentuaven quan s'hi apropaven les càmeres de televisió. La infermera va unir-se a la gresca.
 
Però alerta: se suposa que aquest és un conte de Nadal: hauria de promoure les bones obres, la caritat, l'honradesa. Som-hi: al vespre, passada l'eufòria, la nostra infermera es debat en dubtes: aquella butlleta de loteria no li pertany, ella no l'ha comprat, l'ha robat. És just que el retorni a la família del suïcida.

L'endemà, visita el tanatori on vetllen el cadàver. Dins la butxaca de l'anorac, la mà dreta de la infermera aferra el número premiat. Per veure el difunt, s'ha d'obrir pas entre una gentada. Fa més mala cara que quan agonitzava –la pell groguenca, la carn xuclada, i un somriure forçat, absurd– però vesteix un vestit d'Armani ben planxat, impecable. La vídua atén els visitants amb aplom. Duu un vestit jaqueta fosc de Louis Vuitton, unes arracades de pedres precioses i un collar de jade al coll; a les mans, no hi ha dit que no vagi encerclat per un anell. De fet, tots els assistents van molt elegants: més que una vetlla, sembla una desfilada de moda. La infermera, que és una lectora assídua de les revistes de safareig, reconeix empresaris, actors i actrius, cineastes, futbolistes, toreros, un rocker i dos cantants melòdics. A última hora apareix, amb posat compungit, l'alcalde i un seguici de regidors.

Quan la infermera surt del tanatori, han encès l'enllumenat dels carrers i els altaveus difonen els cascavells rítmics d'una coneguda melodia nadalenca. Dins la butxaca de l'anorac, la mà dreta de la infermera aferra el número premiat.


Les galetes nadalenques són una creació de la Chus Castro

dissabte, 20 de desembre del 2014

PEL DESGUÀS (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Quan l’aigua gairebé vessava de la banyera, no em va quedar més remei que trucar el lampista. Va venir i va desmuntar el desguàs. En l’hora que s’hi va estar, va anar traient tot el que embussava la canonada. Primer va ser un manyoc d’incerteses, que li va fer mirar-me estranyat, i a mi abaixar els ulls fins a veure’m les sabates. Tot seguit, va treure embolics de preguntes i tristesa. Pòsits d’indiferència aliena. Fins i tot un garbuix fet de la vergonya i del penediment de no sumar-me a aquella vaga que no m’afectava. Va trobar una volandera de basarda, que em va venir com anell al dit. I una pasterada de plor silenciós, d’orgull ferit, de pena desbordada. Treia molta ràbia embrollada i barrejada amb tot. I bocins d’il·lusió desgastada, ja transparents, com el vidre fet miques. En aquest moment vaig pensar que podia tractar-se del mateix desguàs per on se n’anaven els somnis, i sobre el qual havia llegit en algun lloc. El lampista va parlar només quan calia. Sobretot sospirava de tant en tant, mentre va anar extraient tot el que veia. Un cop acabada la feina, no va voler cobrar-me. Va recollir la seva caixa d’eines, em va mirar amb una tristesa infinita i em va donar un copet a l’espatlla abans de sortir. No vaig dir res, però vaig saber que el seu treball havia estat debades. Les coses sembla que no milloren i jo em dutxo cada dia.

Microrelat inclòs al recull De lo que quise sin querer (Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. L'il·lustra un fotograma de Psycho (A. Hitckcock, 1960)


Va néixer cordovès al 67 i segurament morirà sabadellenc, quan toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap intenció dolenta. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida Qué Bailo y coautor de Consuélame, Consuelo. Al novembre de 2014, l'editorial Talentura va publicar el seu primer llibre de microrelats titulat De Lo Que Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.

dimarts, 16 de desembre del 2014

M’EXALTA EL NOU (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

La dissenyadora d’espais urbans s’ha tret les ulleres de pasta de color magenta i les ha deixades sobre la taula de poligrafit que va fer-se portar d’un estudi d’interiorisme de Berlín. Respira alleujada. Avui la brigada ha acabat d’instal·lar els nous llums del passeig. Va costar molt convèncer el consistori del seu projecte tan cool però, finalment, el prestigi d’aquella estilista islandesa autora del disseny decantà la balança. Les troba magnífiques: l’acer inoxidable finlandès no té rival en el camp del mobiliari urbà. Mentre apaga la làmpada de claror micropolaritzada del despatx, comprada a Osaka, es veu reflectida en el mirall de la paret. Avui, el vestit gris antracita de patronatge londinenc tan trendy li cau especialment bé. Se’l tornarà a posar quan vinguin a fotografiar-la per a l’entrevista del butlletí trimestral del col·legi professional.

Camí de l’aparcament municipal, on té plaça reservada per al seu utilitari biplaça -reedició d’un model del anys seixanta, de color british green racing–, veu els operaris que tornen amb el camió carregat. S’enduen els darrers fanals vells cap a la deixalleria. Feia més de noranta anys que eren al passeig. De ferro colat i d’estil modernista, sufragats de la seva butxaca per un prohom de la indústria càrnica local. Quina vulgaritat i quin recargolament, quin fàstic –pensa.


Fotograma de la pel·lícula "L'année dernière à Marienbad" d'Alain Resnais.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa

divendres, 12 de desembre del 2014

PLUJA (Un microrelat de Mercè Bagaria)

La tempesta l’enxampà de ple i la falta de visibilitat el va fer agafar erròniament un camí desconegut. Hauria volgut aturar-se en un voral, però la carretera era estreta i al marge dret hi havia un desnivell que no aconsellava parar. Va pregar, cosa que no acostumava a fer, que els frens no li fallessin. L’aigua queia insistentment. Tot i que era un conductor experimentat i que anava amb la màxima prudència, la roda posterior de la furgoneta va ensopegar amb un sot. Va baixar per sospesar com sortir-ne, però era un sot profund, com si hagués estat foradat a propòsit, com una mena de trampa feta per caçadors, va pensar, i un calfred li va recórrer el cos. Va fer un esforç per sobreposar-se, perquè ja es feia fosc i havia de trobar un lloc des d’on trucar perquè enviessin una grua. En aquell paratge el mòbil no tenia cobertura, i ja es veia passant la nit enmig del no-res.



No gaire lluny, gairebé al cim del turó, l’home esguardà una cabana. Semblava deshabitada. Tot i així podria posar-se a cobert fins que minvés la pluja. Mentre ascendia, albirà un tot terreny agònic. Més enllà, un Clio rovellat amb les llantes descarnades. Un mal auguri el sacsejà, però no era qüestió de fer-se enrere. Al porxo de la casa, un gos xuclat, decrèpit, lligat en una estaca, repelava un os amb desfici. En veure’l, va fer un ganyol imperceptible. Pobre animal! Quina crueltat deixar-lo aquí tot sol, va pensar. Llavors, observà que la porta era oberta. A dins, no hi havia llum i va maleir no haver agafat la llanterna. A l’aire, hi surava una olor de sopa de farigola que li recordà la infantesa. A fora, s’havia fet de nit. La resplendor dels llamps il·luminava, de tant en tant, la foscor. Va ser així com les va veure: tres criatures malgirbades, mig despullades, armades amb maces, punxons i badaines que s’abalançaven damunt d’ell per sorpresa. Després, només va sentir la fulla esmolada que li seccionava la jugular i la veu maternal que deia: «ja tenim vianda per a uns quants dies!».


Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

dilluns, 8 de desembre del 2014

A LES COSTES DE LIAO (Un microrelat de Maria Cirera)

Et poden multar per plorar mentre condueixes? Perquè jo vaig arribar a les costes de Lião amb els ulls amarats de llàgrimes. Si vaig treure la clau del contacte, va ser perquè al meu davant ja no hi quedava res més que no fos aigua més enllà de l’aigua dels meus ulls.


Mentre la bona sort fugia de mi, jo m’apropava a les onades. Em desplomava sobre l’arena freda, sota la lluna de llautó. I quan per fi vaig aconseguir enfocar la mirada, just al meu davant, vaig descobrir una sirena al bell mig de l’aigua. Nedava d’una banda a l’altra i em sotjava com acostumen a fer els animalons de bosc. Amb un gest de la mà, la sirena em convidava a confessar-me. Li vaig explicar com havia arribat fins allà, com m’havia deixat vèncer per la dissort. Li vaig explicar tot, des de l’inici fins al final, empès per la seva mirada còmplice i amiga. Durant hores, vam estar conversant. La seva veu era la d’una dolçaina.

A l’horitzó, el Cinturó de Venus ja es dibuixava. El sol no trigaria en sortir. Vaig mirar la sirena i vaig començar a impacientar-me. I si fos veritat, allò que conten les llegendes? Però en comptes de fugir, semblava apropar-se a poc a poc a la platja. Quan va ser ben a la vora de la riba, d’un gest àgil va doblegar les cames i es va acostar cap a mi.

Com havia pogut creure que era...!

Sortia el primer raig de sol quan ens abraçàrem. Vaig somriure amb el rostre moll entre els seus cabells.  Malgrat tot, encara era capaç de creure en els miracles.

Il·lustra el microrelat "Nit de lluna al mar negre" (1859) d'Ivan Aivazovsky

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.