No sé amb exactitud quan va començar aquesta
invasió silenciosa. Al principi venien d’un en un, després de dos en dos, més
tard ja formaven grups notoris. La família va començar a mirar-se’ls malament.
I a mi. Però jo feia com si els ignorés. Amb el pas dels mesos, dels anys, van
agafar embranzida i es van colar per les escletxes, sota els llits, van
depassar les lleixes disponibles i es van començar a apilar per totes les
raconades. Els nens es queixaven de no tenir un espai propi, d’haver de dormir
en unes lliteres estretes on no arribava mai prou ventilació. L’Amàlia em va
començar a amenaçar. S’havia d’acabar amb aquella plaga. Com fos. Però jo em
mirava aquelles criatures silencioses, ésser individuals, cadascú amb la seva
pròpia història. I no em decidia. Vaig pensar en la força purificadora del foc,
en l’embat inapel·lable de l’aigua. Era incapaç! Ara ja he fet tard. L’Amàlia
ha agafat els nens i m’ha abandonat. Estic sol, amb ells. Camino pels
passadissos d’aquest formiguer en què ha quedat convertida casa meva i respiro
la pols acumulada. Sé que aviat taparan totes les entrades. Ja no podré sortir
i em convertiré en un presoner. Però llavors, ja sense feina, sense
obligacions, tindré tot el temps del món per llegir i rellegir tots aquests
llibres que m’han envaït la vida.
M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en
Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls
d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada,
Manresa i Barcelona.