dijous, 28 de desembre del 2017

COMUNIQUEM-NOS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Jo estava convençut que eren els meus sogres. Fins que un dia ella em digué que es pensava que eren els seus, de sogres. En definitiva, que tenim uns senyors a casa que no sabem qui són, però què hi farem, els hem agafat estima i ens sap greu dir-los que marxin.

Microrelat inclós al llibre Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010).

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

diumenge, 24 de desembre del 2017

NADAL DE 1944 (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

I aquella nit, el soldat va tornar a casa. No tornava pas sencer: una granada li havia esberlat el cap i a l'hospital li havien hagut d'amputar una cama. Ara caminava amb l'ajuda d'una crossa i, damunt les espatlles, el coll de la guerrera es tancava al voltant d'un buit incòmode. Era comprensible que truqués a la porta de casa atemorit: tradicionalment, la visió d'un decapitat inspira horror i repulsió. Però el van rebre bé, o això li va semblar, perquè va notar el contacte de braços afectuosos que l'amanyagaven, que l'empenyien cap a dins i que el feien seure en una butaca. No s'ho podia creure: la butaca reservada al pare per llegir la premsa! Ara, tornat com un heroi, potser s'havia guanyat el privilegi d'asseure-s'hi.

De seguida va sentir que el Benji refregava el llom contra la cama bona (i única) i una escalfor reconfortant que devia provenir de la llenya que cremava a la llar de foc. I va suposar que era l'Alison, la seva xicota, qui li acariciava el braç dret (sort que havia triat el dret: la metralla li havia deixat l'esquerre insensible). Les manotades a l'espatlla les atribuïa al pare; els ocasionals cops de puny al pit, al germà gran (batedor de beisbol professional). Imaginava la mare i la germana enfeinades amb els preparatius del sopar, els avis aclofats als sofàs i els nebots empaitant-se pel menjador, potser fent burla de l'oncle escapçat («Sleepy Hollow!», devien cridar amb aquella falta de tacte pròpia de la canalla). I segur que tots plegats l'estaven atabalant amb preguntes, una rere l'altra. Però tot eren només suposicions i va maleir el Creador per haver concentrat quatre dels cinc sentits en una mateixa part del cos humà: com si veure's privat de tenir un cap no fos prou enutjós, no podia escoltar els comentaris que li adreçaven, ni veure les mirades d'admiració que ben segur li dedicaven, ni ensumar l'olor del gall d'indi que es rostia al forn (tampoc no el podria paladejar). Però s'hauria d'acostumar a aquelles privacions! A l'exèrcit no acceptaven els soldats decapitats (com si no poguessin ser útils a la causa!) i ara hauria de buscar altres objectius a la vida.

Com si responguessin als seus neguits, quan devia ser l'hora de sopar el van aixecar i, en lloc de conduir-lo cap a la taula, van acompanyar-lo a un racó del menjador. Se'n va alegrar perquè a l'àpat hauria estat un convidat de pedra. També va agrair que el falquessin entre la llibreria i un secreter: no tenia la destresa dels flamencs per mantenir l'equilibri sobre una sola cama! Li van desplegar els braços en forma de creu i, per les maniobres i els frecs, va imaginar que el guarnien amb cintes, boles, penjolls i purpurina; potser també algun enfilall de llumetes que pampalluguejaven. Al capdamunt del tronc va notar una pressió punxant: una estrella de Nadal? Va imaginar que les medalles i condecoracions de l'uniforme devien reforçar l'esplendor del conjunt. I va pensar, orgullós que, l'endemà, amb l'estesa de regals del Pare Noel al seu voltant, formaria una estampa perfecta de l'esperit nadalenc.

La galeta que il·lustra el text és obra, un any més, de la Chus Castro. 

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà també a Males Herbes el mes de gener.

dimecres, 20 de desembre del 2017

TAPAR FORATS (Un microrelat de Miracle Sala)

Jo volia fer vestits per a les nines, com els que la mare ens feia a nosaltres, però no sabia cosir. La mare em donà retalls perquè els fes servir de robetes i agulles de cap per suplir els botons. M’impressionava clavar l’agulla al cosset de plàstic, era com si els clavés una llança i elles no es poguessin defensar. Llavors m’imaginava que a la nit, quan dormís, em vindrien totes i m’enfornarien les agulles a la panxa. I em mirava les nines, al costat del llit, amb un sentiment de culpa que no em deixava agafar el son. Tenien tot de forats al coll, que semblava un colador, i per aquells traus pensava que se’ls fonia la vida i que algun dia es moririen i no hi podria jugar més.

Sort de la idea de les bufandes. Ara dormo millor. Elles també.

Microrelat destacat en el VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Miracle Sala i Farré (Santa Maria d’Oló, 1967) és filòloga clàssica i viu a Girona, on cada mes, des de fa quinze anys, comparteix tertúlies literàries amb un grup d’amics escriptors. Té contes publicats en volums col·lectius, diaris, revistes i webs literaris. Ha estat guardonada, com a finalista o guanyadora, en nombrosos certàmens de relat curt. El més important fins ara és el II Premi Món Rural de Narrativa, amb el recull de contes La força de les paraules (Cossetània, octubre 2017).

dissabte, 16 de desembre del 2017

BON DIA, QUIM (Un microrelat de Ramon Jané)

En Quim està desesperat; cada dia a les sis del matí el desperta una garsa des d’una alzina propera a la seva cambra. Ho ha provat tot; l’ha mullat amb la mànega, ha posat espantaocells, però tot ha estat en va. Ja no pot més; està esgotat i decideix treure l’escopeta de perdigons.

L’endemà, quan la garsa comença a grallar, en Quim carrega l’arma, apunta i pam! Falla el tret! La garsa arrenca el vol i, espantada, fuig als pins del bosc del costat. En Quim torna al llit i s’adorm plàcidament.

Amb la cua socarrimada i amb esgarips d’au ferida, la garsa desperta els moixons, mig adormits. Un gran núvol format per centenars d’ocells enfila cap a l’alzina, i com una immensa orquestra, saluden piulant l’arribada d’un nou dia.

Microrelat destacat en el VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Em dic Ramon Jané, tinc 70 anys i sóc enginyer industrial. Quan em vaig jubilar em vaig dedicar a escriure. Vaig fer tota mena de cursos a l’escola d’escriptura de l’Ateneu de Barcelona. Quan vaig acabar els estudis vam formar amb altres companys el grup “Sis en Punt”; una colla de 6 lletraferits que escrivim i comentem els nostres treballs. Hem escrit i publicat un treball conjunt que es diu “Vint-i-dues camèlies i un pessic de pols”. Participem em molts concursos literaris i guanyem bastants premis. El més recent ha estat el primer premi del XIX Concurs de Narrativa Breu 2017, Víctor Mora, amb el relat “Estic fet pols”.

dimarts, 12 de desembre del 2017

DALTABAIX (Un microrelat de Carme Pratdesaba)

Daltabaix. Es va tirar daltabaix del balcó. Ja n’estava tipa. Necessitava deixar enrere el seu passat, tots aquells anys d’esclavitud emmascarada que li havien marcit l’ànima. Aquella ànima que volia volar, volar, volar... Fos quin fos el preu que hagués de pagar, fins i tot si hi deixava la vida. Total, ja estava morta. És més fàcil ressuscitar un cadàver que tornar a matar un mort.

Aquell matí, la llum que entrava per la finestra li havia semblat més bonica que mai. Havia vist jugar les fulles de l’om com ombres xineses dansant a la paret de l’habitació. Havia sentit olor de torrades i una escalfor al pit desconeguda. I havia tingut l’esma de fer-ho.

Daltabaix del balcó.

Rere seu, només una gàbia de cadernera buida, amb la porta oberta.

Microrelat destacat en el VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Carme Pratdesaba Orri (Santa Pau, 1973) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la UAB i màster en Lexicografia per la UPF. S'ha dedicat molts anys a l'ofici de traduir de l'anglès al català (pel·lícules, documentals i sèries per TV3, i literatura infantil i juvenil), però en els darrers anys s'ha decantat pel món de la gestió cultural, i actualment treballa envoltada de llibres, històries i relats en una biblioteca pública. Va quedar finalista del II Concurs de relats del Grup d'Escriptors del Montseny 2016 amb el relat "Plou i fa sol".

divendres, 8 de desembre del 2017

L'INSTANT (Un microrelat de Maria Aulinas)

Sentia l’escalfor del sol sobre la seva superfície, notava la calidesa dels rajos que la travessaven tot produint una lluïssor com de vidre. La tènue brisa la feia balancejar lleugerament i veia com el reflex de llum que sorgia del seu interior també es bellugava en l’aire. Quina joia! Després de mesos d’obscuritat i fredor dins de roques i canonades es trobava al paradís.

Llavors, va notar una força que l’empenyia cap avall. Va resistir-s’hi. Sabia que si queia, l’esperava de nou la foscor. Però un cop d’aire va ser fatal i va fer caure la gota d’aigua que penjava del sortidor de la font dins la reixa. De nou, fluïa entre estrets canals, deixant-se portar per la corrent mentre gaudia de l’inesborrable record d’un instant màgic.

Microrelat guanyador de l'accèssit del VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Maria Aulinas Costa (Sant Pau de Segúries, 1976) és Llicenciada en sociologia i treballa en l’àmbit del desenvolupament local a la Garrotxa. Li agrada llegir i, també, escriure. Creu que els relats breus són un format idoni per expressar la creativitat en el tràfec del dia a dia.

dilluns, 4 de desembre del 2017

CONFESSIONS (Un microrelat de Carles Castell Puig)

—Abans de morir, necessito confessar-te una cosa, estimada —va tossir per poder prosseguir—. Aquella tarda, fa tants anys, que em vas trobar amb la Marta, et vaig mentir —els ulls se li van negar i van perdre l’escassa lluïssor que els restava.

Ella li va prémer la mà perquè no continués. L’entenia i el perdonava. Llavors, va parlar.

—Jo també m’he de sincerar. Quan vas arribar aquell dia a casa d’imprevist, l’única cosa que se’ns va acudir va ser que ella et seduís —va somriure—. Fa més de trenta anys que ens entenem.

Es va aixecar de la cadira i li va fer un petó al front. Ell va tancar els ulls amb una expressió que tant podia ser de sorpresa com de recança per deixar aquest món sense haver aprofitat l’oportunitat de fer un trio.

Microrelat guanyador del VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.