divendres, 31 de desembre del 2010

PELLS DE XAI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim. El meu pare, per exemple: tota la vida va semblar-me un pare de família modèlic fins el dia que vaig saber que, secretament, era aficionat a desfogar-se entre les cames d’altres dones i era client assidu d’un prostíbul. I la mare: jo sempre l’havia vist com una dona assenyada i d’una gran fortalesa, però sembla que cada nit, d’amagat, ofegava en litres d’alcohol el desencís que li provocaven les disbauxes del pare. També vaig trigar a descobrir que l’eufòria contagiosa del meu germà, més que producte d’un tarannà de natural benhumorat, era fruit de les substàncies que s’injectava. Que l’afable oncle Gustau era un proxeneta i la tia Agnès una bagassa redimida no s’ha pogut comprovar, però, per si de cas, no he volgut furgar el passat dels meus avis perquè ara em temo que veuríem confirmats tota mena de rumors malèvols que fins avui emmarcàvem, confortablement, en un halo de llegenda.

És així com m’he anat adonant que els humans som llops amb pells de xai. Jo mateix em tenia per una persona pacífica, i ja veu, senyor jutge, amb quin acarnissament vaig acabar amb la vida de la meva dona. S’entenia amb el fill del forner, un noi que jo considerava un veí ideal: era atent, generós, ens teníem confiança. I és que mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim.

Microrelat finalista del Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l'Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

dilluns, 27 de desembre del 2010

CONVICCIÓ (Un microrelat nadalenc de Maite Crespo)


Pagesos i pastores portaren llet, flassades, llenya, formatge... Quan Maria veié encens, mirra i or, Josep la sentí exclamar:

–Homes!
.
Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.
.



La Bona Confitura us desitja unes bones festes!

dijous, 23 de desembre del 2010

BUTXAQUES BUIDES (Un microrelat de Sergi Sampere)

Furgant a la butxaca dels pantalons he trobat una postal. He mirat el continent i he llegit el contingut. Palmeres i una història d’amor. Mèxic i una dona que es declara a un home. Jo porto aquests pantalons. Jo sóc un home. Aquesta dona m’estima? Tancant el cercle. He buscat un mirall. He vist un home vell duent uns pantalons que no son seus i portant a les mans una ampolla de vi. Somric i no trobo dents. Em toco el cap i no trobo cabells. Estic al carrer. Dormo al carrer. Visc al carrer. El mirall és l’aparador d’una botiga de roba. No conec l’amor. No busco l’amor. No furgaré més a la butxaca.


Sergi Sampere (Barcelona, 1973). Escriure el primer que em passa pel cap sempre ha estat, és i serà la millor manera d’evadir-me de mi mateix. “Butxaques buides” va aparèixer com tots els meus escrits, de sobte, sense avisar. Va ser fruit de la ràbia per perdre l’única còpia existent de més de vint poesies molt personals i autobiogràfiques, d’aquelles que no ensenyes mai a ningú perquè et poden veure nu, però no només nu de roba, sinó també nu de carn i ossos, deixant a la vista la teva ànima despullada. No he deixat mai d’escriure. Actualment estic treballant un parell de guions per a cinema, que és la meva gran passió. He participat en més d’una desena de curtmetratges i videoclips musicals, encara que la meva vida laboral es troba en una altra direcció ben diferent a l’escriptura i el cinema. 

La il·lustració és de Duncan Hannah

diumenge, 19 de desembre del 2010

VENJANÇA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Els lladres de bestiar van irrompre d’albada. Gebrava. Primer, van matar els gossos a cops de garrot. Tot seguit, van entrar a la cabana per violar la seva mare. Eren quatre. Li van estripar la roba sense contemplacions i mentre un li immobilitzava els braços, dos més, agafant-la un de cada cama, l’obrien per oferir-la al cap. Era tanta la tensió en aquell cos rebel, que no la va poder penetrar. Furiós, va treure la daga de la funda i l’enfonsà amb tota la ràbia en la vagina de la indefensa. En enretirar-la, va brollar una glopada viscosa barreja de sang, fluids corporals i excrements. Amb expressió de fàstic, els que la subjectaven van llençar el cos convuls al terra d’argila i van sortir, renegant, darrere del seu cap. Es van endur tot el bestiar dels corrals.

L’Àngel, amagat en el paller que hi ha damunt del jas, ho va veure tot. Paralitzat pel terror, sense pampalluguejar, no havia apartat la mirada. Quan va sentir que els lladres s’allunyaven, va sortir i s’agenollà, tan tremolós com impotent, al costat del cos ja inert i sangonós de la seva mare. A fora, el sol que sortia començava a fondre el gebre i de l’herba del prat es desprenien les primeres boirines.
–Et venjaré, mare. Ho juro per Déu! –va bramar. Tenia el rostre tan encès, que les llàgrimes s’evaporaven.

Per tal de no oblidar el jurament, cada dia a la mateixa hora que va passar, l’Àngel va reviure aquell moment. Durant vint-i-dos anys. Fins que una matinada que gebrava, es va venjar en el cos de la filla del lladre, matant-la de la mateixa manera que havia vist violar i matar la seva mare. Va sentir un plaer breu i després, buidor.

Quan l’Àngel i les seves ostes van marxar, el fill de la dona va sortir de l’amagatall. Ho havia vist tot.

–Et venjaré, mare. Ho juro per Déu! –va bramar. Tenia el rostre tan encès, que les llàgrimes s’evaporaven.


Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

dimecres, 15 de desembre del 2010

EL COMTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El comte em va rebre mudat amb una capa llòbrega, absurda i antiquada. Una indumentària escaient a aquell casalot rònec, una construcció que mantenia escassos vestigis de la magnificència d’èpoques pretèrites. No m’hi hauria quedat mai a passar la nit, però la tempesta s’intensificava i jo temia que l’alba em sorprengués a mig camí o perdut per paratges desconeguts. El comte, hospitalari, va oferir-me una habitació a bon preu, i un sopar frugal, que vaig engolir assegut a la taula excessiva del menjador. Ell no menjava: m’observava des de l’altre extrem amb uns ulls hipnòtics, vermellosos, que contrastaven amb la pal·lidesa malaltissa del rostre demacrat, exsangüe, que conferia a la seva imatge la fesomia d’un moribund. “Fa dies que dormo malament”, va explicar per justificar el mal aspecte. Va començar a relatar-me amb parsimònia els orígens nobles del seu il·lustre llinatge, però pels meus badalls va endevinar que m’avorria i s’avingué a acompanyar-me a la meva habitació.

A mitjanit em va tornar la gana i no podia dormir. Els llampecs il·luminaven intermitentment el passadís mentre m’encaminava en silenci cap a la cambra del comte. Vaig trobar-me’l despert. “¿Què hi fa vostè aquí?”, va preguntar-me, sorprès. Mai no hauria dit que d’aquella desferra humana –una pelleringa escanyolida, macilenta i eixuta– se’n pogués extreure tant de suc. Després sí que vaig poder dormir, tot el dia. I a la nit següent –un nit serena i estelada, esplèndida– vaig reprendre el meu camí.


Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)

dissabte, 11 de desembre del 2010

MIRADES (Un microrelat de Joan Pinyol)


La pilota arribà al pou i ella mirà cap avall.
-Hi ha ulls que em miren!
-És clar, són els teus reflectits!
No la convencé. N’hi havia tres.


Microrelat guanyador del Primer Premi Hespèria de Relats Curts de Terror, 2009

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

dimarts, 7 de desembre del 2010

LA ROSA DE W.B. YEATS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Ibrahim-al-Muqaffa va escriure un poema dedicat a Umar on jurava que era capaç de retornar a la vida les cendres d’una rosa. Musqaffa era un expert en l’art de la paraula, que va viure apassionadament una existència plena de sorpreses.

És evident que els fets no van donar la raó al poeta, però en llegir els seus versos torbadors, el jove Príncep va entendre que només el misteri de la poesia pot tornar immarcescible allò que és permanent i irreparable.
(A la memòria del poeta Angel Crespo)

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)
Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

divendres, 3 de desembre del 2010

DESARRELATS (Un microrelat de Maria Cirera)

Uns hereus vinguts de lluny van expulsar els masovers i es van afanyar a transformar la masia en un xalet. Tot just arribar, van guillotinar els tres xiprers de l’entrada, aquelles tres flames altes, símbol de la bona ànima dels antics ocupants. Van fer saltar les rajoles vermelles i van folrar el terra de parquet. Les bigues, van envernissar-les de betum de Judea. Van convertir l’era en un garatge cobert, l’eixida en piscina, gran part de les terres de conreu en un exagerat jardí japonès.

Feia poc que hi vivien, quan el primer desaigua va rebentar a plena nit. Van culpar-ne les baixes temperatures, però la veritat és que no va tardar a aparèixer un tramat d’esquerdes a les parets. El terra del celler es doblegava com una onada boteruda. Per molt que en tenien cura, la piscina sempre feia olor de resclosit. La llum saltava cada dos dies i les plantes del jardí es pansien amb una ganyota contreta. En definitiva, la vida, al xalet, es feia cada cop més difícil.

Les arrels dels tres xiprers, tot i escapçades, continuaven gratant enfollides a l’altra costat de la soca, sota la casa. Més encegades que els talps, teixien venes de sang emmetzinada. Ho empenyien tot, cargolant-se i recargolant-se entre el substrat. Aconseguien vèncer els fonaments. Ofegaven amb els dits nerviüts tot allò que els molestava. Rebentaven. Bramaven amb la boca tancada, xisclaven baixet que les arrels d’un arbre escapçat sempre bateguen.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.