Tot va començar quan va proposar-me que la nena es
digués Sílvia, com ella. Jo vaig protestar: ¿és que no en teníem prou amb una
Sílvia, a casa? ¿No serveixen els noms per distingir les persones? Però la meva
dona és tossuda i no vaig poder-m'hi negar. Un any després, va néixer el nen.
«Es dirà Pau», va decidir. Pau, com el seu germà. Quan, passats tres anys, va
tornar-se a quedar embarassada, vaig endevinar el nom que suggeriria: el de la
meva cunyada Isabel.
Però allò només va ser el principi. La decoració de
casa nostra era una rèplica de la dels seus pares: peces de terrissa, quadres
de marines, mobles rústics. I reproduíem també els hàbits de la seva infància:
caps de setmana a Puigcerdà, estius a Platja d'Aro. Cada rutina del seu passat
idíl·lic, la repetíem.
Amb els anys, en els gestos de la meva dona he
reconegut els de la sogra. I parla amb expressions d'ella, es pentina com ella.
Un dia em va demanar que em deixés un bigoti espès, calcat al del meu sogre en
les fotos antigues.
Jo sempre m'he avingut a tot. Al capdavall tothom
té uns models, uns referents. Però estic inquiet. No deixo de pensar en el meu
sogre: va morir jove, d'un inexplicable accident domèstic.
Microrelat finalista del VII Concurs de
Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra "Dona davant el mirall" de Pablo Picasso (1932)
Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és
pianista i escriptor. És autor d'Els
reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa
(Males Herbes, 2016) i La biblioteca
fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).