dimecres, 29 d’octubre del 2014

MADAME ROSALY (Un microrelat de Maria Cirera)

Amb l’excusa de passejar el seu gos llebrer, Madame Rosaly sortia dia sí, dia també, convertida tota ella en delicada flor del paradís. Ningú no sabia qui era el seu amant. El seu marit, és clar, tampoc. El pobre home no gosava exposar el dilema de por de fer enfadar la seva estimada gateta manyaga. Cada tarda, els més curiosos l’observaven endinsar-se pels camins més sinuosos i recòndits dels boscos dels encontorns. El llebrer trotava tothora al seu costat amb el nassiró ensumaire, els trets gràcils i allargassats.

La notícia de l’embaràs va agafar tothom desprevingut, però els més maliciosos de seguida hi van veure una oportunitat... A qui s’assemblaria, el bonic infantó? A Rudolf, el peixeter? A Martí, l’apotecari? Al mestre? Al banquer? Al conserge? Les apostes corrien de boca en boca, de carrer en carrer. Tothom volia ser acusat i acusador.

Al cap de nou mesos, l’expectació havia arribat al punt més àlgid. El primer dia que Madame Rosaly va treure el cotxet al carrer, tothom s’hi va abraonar al·legant qualsevol excusa. Quan el nen va quedar al descobert, un esglai general va sacsejar el barri, un mal dissimulat crit de consternació, mitja dotzena de desmais i tretze taquicàrdies. Aquell infantó era tot ell un nassiró ensumaire, de trets gràcils i allargassats... Madame Rosaly, estimada gateta manyaga, delicada flor del paradís, cirereta confitada...


Il·lustra el microrelat un quadre de Berthe Morisot (1841-1895)

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

FAR (Un microrelat de M. Victòria Lovaina)


T’agradaria viure en un far?, sentí la veu de l’amant a cau d’orella. I llavors notà la fiblada, els embats del llevant, l’escuma de les onades fent-la seva, el cabell estarrufat pels dits suaus i implacables del salobre i un remolí de llum irisada, voltant-la, devia ser  el primer vaixell de l’alba. Sí, amor, digué com un murmuri per por de desvetllar-lo, m’agradaria viure en un far. 

Microrelat guanyador del 2on premi ex-aequo al Concurs de microrelats "Què és l’amor sinó...?" organitzat per Edicions 96. L'il·lustra "Bell Rock Lighthouse" de William Turner.

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) compagina l’escriptura amb la docència. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). Ha publicat les novel·les Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013).

dimarts, 21 d’octubre del 2014

LA MÀQUINA DEL TEMPS (Un microrelat de Santi Sala)

Chambon i Bonnet, un científic i un enginyer suïssos a qui les altes esferes de poder europees havien defenestrat, van idear l’invent més extraordinari que mai s’havia realitzat. Treballant en la clandestinitat, van fabricar una màquina que els permetia viatjar a qualsevol època. Abans de fer públic el seu descobriment, van voler provar-lo personalment. D’aquesta manera, Chambon, més intrèpid que el seu company, entrava dins l’aparell i Bonnet el configurava per tal que el transportés dos-cents anys endavant. 

Una mica atordit i sense saber quanta estona havia passat dins l’artefacte, Chambon obria la porta per tal de sortir a l’exterior i fer un cop d’ull al seu voltant. Desconeixia l’indret on es trobava però, pel que percebia, semblava un barri residencial: cases adossades, automòbils i fins hi tot un parc on s’albiraven algunes persones passejant. Una mica més llunyà, sobresortint per damunt dels til·lers del parc, hi distingia indústries i un aire enfosquit per la contaminació. “Com pot ser que després de dos-cents anys res no hagi canviat? Potser l’aparell no ha funcionat bé i no he viatjat en el temps”, es qüestionava el suïs, desconcertat. 

Mentre tornava cap a la màquina, capcot, va veure com una nena el saludava a una certa distància. Chambon, encuriosit, s’hi va apropar. La petita estava acompanyada per un grup nombrós de gent. L’aspecte de tots ells era d’una perfecció captivadora. De sobte, una trompada el va fer rodolar per terra. Una barrera d’un vidre quasi imperceptible li obstruïa el pas. Va ser llavors quan va escoltar aquella pertorbadora gravació que li va fer descobrir quin seria el futur de la seva espècie: 

“Es recorda a tots els androides que visiten el parc temàtic que està totalment prohibit traspassar les zones de seguretat que els separa dels humans. Gràcies. Recordin que a la sortida trobaran una botiga en la qual podran comprar tota mena d’objectes utilitzats pels humans al llarg de la seva història”.

Microrelat guanyador del 3er Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.

Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.

divendres, 17 d’octubre del 2014

LLUM (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Regalimava la tarda peresa d'un taronja pàl·lid quasi indecent, hi havia un silenci colpidor a la terrassa del passeig, sols un murmuri lleu, imperceptible, el de l'home amb corbata color verd fosc que prenia un cafè amb una dona una mica més gran que ell. La llum de la tarda s'escolava entre els plecs de la camisa oberta de la dona, sortiria més tard, en una estona, quan ell, incapaç de desitjar-la ni un minut més, la duria amb una excusa totalment insatisfactòria a la seva cambra d'hotel, just dos carrers cap al mar. I la desvestiria, i en descordar-li els sostenidors, la llum de la tarda arraulida a la pell fina, eixiria, escapolint-se pels mugrons, pel coll, fins els ulls, ja vençuts, closos, oblidats de plaer, entre les mans de l'home de la corbata color verd fosc, que commogut, recolliria la llum i se'n faria, amb un feix, una ploma per acaronar-li l'esquena, els malucs i el sexe. 

Microrelat guanyador del 2on Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.


Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013) .

dilluns, 13 d’octubre del 2014

NOVEL·LA NEGRA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Per escriure el nostre relat necessitarem una esposa desconfiada, un detectiu privat, una fotografia de Bobby Fischer, tres sodes, un Buick gris metal·litzat, un motel, una Nikon, un búfal i un Smith & Wesson.

L'esposa desconfiada la trobem al despatx de Lew Hammet: la senyora Lloyd, una bellesa que frega dels quaranta, sospita que el seu marit l'enganya. El detectiu l'escolta, diligent, i quan es cansa de contemplar l'escot abismal i el collar de perles, dirigeix la mirada a la fotografia dedicada d'un Bobby Fischer cavil·lós davant del tauler (Campionat de Reykjavík, 1972). Les trifulgues sempre són més emocionants en els escacs que en la vida real, perquè ara haurà de seguir el senyor Lloyd, enxampar-lo en ple adulteri i fer-li unes fotos compromeses: un avorriment d'encàrrec, però bé s'ha de guanyar les garrofes.

A la tarda, Hammet és al Spade's, el bar que hi ha al davant de les oficines de Lloyd. Ja s'ha pres tres sodes i tots el miren desconfiats: els abstemis són mal vistos en aquest antre (però ell no és abstemi: està de servei). El seu home apareix a les cinc en punt conduint un Buick gris metal·litzat. El Dodge tronat de Hammet el segueix amb discreció professional. Els dos cotxes recorren carrers i avingudes i surten de la ciutat. En una carretera secundària, el Buick s'atura en un motel.

Hammet espera els deu minuts preceptius (els prolegòmens al coit són poc fotogènics), suborna el noi de recepció i força la porta de l'habitació amb sigil (és un manetes). En la penombra, els dos cossos ja s'han acoblat. Hammet treu la Nikon de la butxaca. La dona xiscla; Lloyd esbufega com un búfal, però Hammet s'adona de la inoportunitat de la comparació quan veu que, sota les natges de Lloyd, qui celebra amb gemecs les embranzides és la senyora Hammet: en rigor, és el detectiu qui sembla un búfal (pel banyam).

Lew Hammet renega. La Nikon torna a la butxaca i aquí apareix l'últim element que necessitàvem per escriure el nostre relat: un Smith & Wesson. Del calibre 38.


Microrelat guanyador del 1er Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.