Que
aquell nen era diferent de la resta, ho vaig veure de seguida. No jugava amb
nosaltres i sempre se'l veia distret, capficat. Rondava tot el dia sol per la
perifèria del poble amb una maleta penjada a l'esquena. «Què hi duus, a la
maleta?», li vaig preguntar un dia que l'havia seguit camps a través. Em va
mostrar tot l'arsenal de pots de vidre. Pots de totes les mides amb etiquetes
escrites a mà: «grills», «papallones», «escarabats», «mosques»...
Aquella
tarda vaig ajudar-lo a caçar-ne i em va convidar a entrar a casa seva. Tenia
les parets de l'habitació folrades de suro, curulles d'insectes travessats per
agulles de cosir roba. A partir d'aquell dia, ens vam fer amics. Jo era el seu
únic amic, de fet. Durant anys, vaig poder observar l'evolució: primer insectes
petits, després insectes més grans, ocells, peixos, amfibis, rèptils i, l'última
vegada que vaig anar-lo a veure —d'això ja fa molt de temps—, petits mamífers.
El
van trobar penjat al garatge de casa seva, a tocar d'un mico i vora dos
ximpanzés.
Microrelat inclòs al recull contes de propina (El Cep i la Nansa,
2014). L'il·lustra un detall de la portada del llibre, obra d'Anna Blanch.
Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en
Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim
vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels
reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna
animal", "els homes del sac", "els nens del sac",
"contes de propina" i "viladelsac", tots a l'editorial
"El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit
l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del
Núvol, 2013).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada