CERTESES (Un microrelat de David Vila i Ros)

Des de dalt d'una roca, una parella d'enamorats contempla el sol ponent-se sobre el mar. Però quan entra en contacte amb l'aigua, una gran fumera comença a omplir l'horitzó. I es fa de nit. Els enamorats es miren, sorpresos, però aleshores ja senten el soroll d'una llanxa guardacostes que es mou a gran velocitat cap a l'indret on el sol s'ha post. Unes quantes milles mar endins els agents llancen la més gran de les xarxes a l'aigua i, amb penes i treballs, aconsegueixen pescar el sol, encara incandescent. Els cal tota la nit per col·locar-lo de nou a lloc, just a l'hora en què li tocava sortir. I ningú no s'adona de res, tret de la parella d'enamorats, que estan enganxats davant de la televisió esperant la notícia. Però la notícia no arriba. Ens ho devíem imaginar, li diu ell. Si la tele no en diu res, deu ser que no ha passat.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017)

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

UN ACORD DISSONANT (Un microrelat de Sònia Sureda)

La melodia de Johann Castellbell, Canon en D Major de la London Symphony Orchestra, abraçava els racons més gòtics d’aquella església fosca. Alguns convidats arrufaven el nas davant el blanc immaculat que cenyia el cos de la núvia. Però el nuvi, amb les mans molles d’impaciència i els ulls cecs d’amor, comptava els passos que el separaven de la seva estimada i no veia el moment de suplicar el sí, vull. La núvia, en canvi, tenia les mans seques, la impaciència adormida i els pits molt altius. Sortint de l’església la parella va afrontar, amb somriures de catàleg, la tempesta d’arròs i visques. Mentre els convidats feien via cap al piscolabis, els recent encadenats van pujar a la limusina per dirigir-se al passeig marítim, on el mar vestiria de poesia unes fotos impostades. Els instants s’immortalitzarien a riallades durant el banquet.

Quan els pares, avis i oncles es retiraven perquè aquella música era per joves i ells ja estaven cansats i era tard i volia ploure, la disco-mòbil va canviar el registre. De sobte la sala va quedar a la penombra i una pistola de llum va disparar cercles vermells, grocs i blaus enmig de la pista. La núvia, amb el vestit arremangat i les sabates damunt la barra, donava l’esquena al seu marit, borratxo d’amor, que li passava les mans per la cintura i li estampava petons a les espatlles nues. Un “deixa’m” va caure com un llamp damunt l’orgull borrós d’aquell calçasses. Els pits altius van sortir al jardí a prendre la fresca.

El nuvi, abatut perquè aquell pensar que tot era massa maco per ser veritat li estava passant factura, va confessar la seva pena a l’amic més amic, que li va escopir un ja et vam avisar.

Mentrestant la recent casada seia en un banc de fusta, lacat de blanc, i contemplava la lluna tot preguntant-li: què he fet, Lluna? Per què m’he casat? Entre les dues van comptar les infidelitats dels últims anys i van recordar, un per un, els homes que havien passat per la seva vida. Ara, els trobava a faltar.

L’amic més amic del nuvi també va sortir al jardí a respirar la fresca i prendre l’aire. Sigil·lós com una gasela va apropar-se a la núvia i li acaricià el clatell. Ella es va girar i amb un gest lent i poc sorprès és va obrir de cames sota la llum confident.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Va publicar el conte «Ombres» a la Revista de Girona i va rebre la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

PLATGES MÉS LLUNYANES (Un microrelat de David Arnau)

L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.

L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.

Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.

Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.

Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.

L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”.

FOSCOR (Un microrelat de Nikos Khuliaràs)

Durant cinquanta-cinc anys ben bons, entre el miler d'homes que van viure —van menjar, van caminar, es van enamorar i van dormir— a la regió que va des dels camps de Bafra fins a dalt a la frontera amb Albània, no es va trobar mai ningú que estigués emparentat —ni que fos una mica— de cos o d'esperit amb en Geràsimos Gremos.

L'única relació que va aconseguir tenir en la seva vida l'anomenat Capità Tenalles va ser amb la vaca d'en Fotakis Dranas: aquella vaca blanca, amb taques marronoses, que pasturava l'herba del seu amo al costat del llac.

I va ser aquesta mateixa vaca que el va tornar a enviar a la foscor, a en Geràsimos Gremos, amb una sola coça que li va enganxar els òrgans genitals desprotegits l'estiu del 1963: la tarda del 17 d'agost.

Microrelat inclòs al recull L'altra meitat que acaba de publicar Males Herbes. La traducció és de Mercè Guitart.

Nikos Khuliaràs (1940-2015) va néixer a Ioànnina, Grècia. Fou poeta, escriptor, escultor, pintor i músic. Es llicencià en Belles Arts i, a banda de la seva reconeguda faceta literària, fou un dels pintors més importants de Grècia. Publicà una quinzena de llibres, entre novel·les, llibres de relats i poesia. Alguns dels seus relats es van publicar en revistes i diaris, i s'han traduït al francès, a l'anglès, al suec i a l'alemany. El 2007 va ser guardonat per l'Acadèmia d'Atenes pel conjunt de la seva obra.

EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Un matí, el meu braç dret va declarar-me la independència. La primera manifestació de rebel·lia va ser bufetejar la meva dona. En veure que ella em mirava des de les tenebres lleganyoses del son, desconcertada i amb un pòmul inflat, em vaig vestir ràpidament i, per evitar que el braç persistís en l’agressió, vaig marxar cap a l’oficina.

Va ser un dia terrible: el braç es disparava endavant i amb el puny clos anava a buscar els morros del conserge o l’estómac del comptable; les natges de les secretàries eren pessigades i amanyagades; vaig ficar un dit a l’ull d’un client i a un altre li vaig estirar els cabells. Jo, incapaç d’impedir els atacs, em desfeia en excuses. També em vaig sorprendre en actituds indecoroses: un índex ben entaforat al nas o furgant l’orella, els dits gratant-me insistentment una aixella o l’engonal, com un simi. Quan el director em va convocar al despatx per demanar-me explicacions, vaig veure, horroritzat, que la meva mà dreta engrapava l’estatueta de Lladró que presidia la taula i l’estavellava contra la calba de l’home.

Vaig fugir. Mentre corria, la mà sacsejava un martell —d’on coi l’havia tret?— i anava colpejant tot allò que trobava pel camí: pantalles d’ordinador, arxivadors, impressores, portes, parets. Volia marxar ben lluny però no vaig poder atènyer el carrer: els de seguretat em barraven el pas i vaig ser un espectador més del combat que lliuraven les porres dels guàrdies contra el meu braç revoltat. Finalment, me’l va immobilitzar a l’esquena. Hauria volgut felicitar al meu repressor amb un «Bona feina, agent!», però una patacada em va estabornir. No havia estat cap guàrdia: quan vaig recuperar el coneixement, em van informar de la insurrecció del meu braç esquerre.

El boxejador de la fotografia és Vladimir Nabokov.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà a Males Herbes el mes de gener.