diumenge, 27 de març del 2016

TAULA COMPARTIDA (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Quan la cambrera m’ha portat el compte, m’he quedat sorprès. M’ha explicat que ha sumat també allò de ma mare, que li ho ha dit abans de marxar. Llavors m’he recordat de la dona entranyable, de cabell blanc i mirada astuta, que ha berenat al meu costat en aquesta cafeteria abarrotada. No he posat cap objecció, he pagat i he sortit. Al carrer, he pensat que no ha estat pas car. He pagat disset euros per la il·lusió d’haver berenat un altre cop amb la meva mare, quan fa tant de temps que la vaig perdre. I això no té preu.

Microrelat inclòs al recull De lo que quise sin querer (Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. L'il·lustra Chop Suey (1929) d'Edward Hopper.

Va néixer cordovès al 67 i segurament morirà sabadellenc, quan toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap intenció dolenta. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te QuieroLa Vida Qué Bailo y coautor de Consuélame, Consuelo. Al novembre de 2014, l'editorial Talentura va publicar el seu primer llibre de microrelats titulat De Lo Que Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.

dimecres, 23 de març del 2016

ARXIU HISTÒRIC (Un microrelat de Maria Rovira)

Perquè no els enyorés, els seus amics li van muntar una festa de comiat desastrosa.

Malauradament, no va saber apreciar-los el gest.

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.


dissabte, 19 de març del 2016

PUDOR (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Estava convençut que moriria d’un atac de cor fulminant. No tenia antecedents familiars ni havia patit mai cap símptoma advertidor. Simplement ho sabia. I no podia deixar de pensar en qui seria la persona als peus de la qual cauria rodó, inert, que hauria de contemplar el seu traspàs des de primera fila. Com reaccionaria? Pànic, patiment, tristesa, indiferència? De fet, l’importava ben poc. Sabia que l’atac seria irreversible. Allò que el neguitejava era la vergonya d’haver de compartir un moment tan íntim amb un desconegut. L’home, o la dona, que, per atzar, el veuria posar-se blanc, marejar-se, perdre els sentits, caure i finalment expirar amb els ulls esbatanats. Un ultratge a la intimitat.

Mai no hauria suposat que li tocaria viure la situació inversa. La sorpresa ha estat absoluta quan avui, tornant de sopar, ha vist com la silueta que venia de cara s’aturava de cop, es portava les mans al pit i feia un parell de passes a les tentines abans de caure a terra. En el rostre de l’home, d’ulls oberts i mirada gairebé sense vida, ha sabut veure-hi aquell mateix sentiment de torbació que coneixia tan bé. Per això, s’ha girat pudorosament i s’ha allunyat a bon pas. 

Il·lustra el microrelat una obra d'Adrian Ghenie (1977)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

dimarts, 15 de març del 2016

CATORZE (Un microrelat de Marta Finazzi)

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.

Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas. 

Microrelat finalista del mes de febrer del V Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015. Publica el blog «Fanalets salvatges».