AMIC INVISIBLE (Un microrelat nadalenc de Víctor Lorenzo)

Com gairebé tothom en aquestes dates, passeja encongit entre la multitud carregant als braços unes quantes bosses ben plenes. I com gairebé tothom que deixa les seves compres per l’últim dia, també té pressa. La seva missió ara, quan falten pocs minuts pel tancament de les botigues, és trobar un caixer. Tomba la cantonada i el saluda un Pare Noel mal pagat que mostra un somriure tan postís com la seva panxa. Sense tornar-li la salutació –no té temps ni per a això– continua la seva recerca desesperada entre consumistes de temporada i temptadors aparadors. S’està fent tard. S’alça el coll de l’abric al veure que el termòmetre de la farmàcia marca només un parell de graus positius. Al final del carrer, troba una sucursal bancària i per no perdre temps buscant a la cartera buida obre la porta amb l’ajuda d’un tiquet de metro caducat. Un cop dins, s’estira en un racó i es tapa, com cada nit durant les festes, amb els cartrons i diaris vells que treu de les bosses. Evidentment, no tanca amb pestell, per si algú necessita treure diners per pagar els teus últims regals, que arraconaràs segur al cap de quatre dies.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

VINT-I-VUIT (Un microrelat nadalenc de Josep M. Sansalvador)

Mentre la senyora es deixa penjar la llufa als faldons de l’abric amb una innocència fingida, el seu marit –simulant gran interès per les necrològiques del diari– sostreu amb mà de plata el mòbil, la cartera i l’MP4 d’aquell vailet desvergonyit. Ni de bon tros, les coses no són el que eren.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix, i té cura del bloc “De res, massa”.

GENEROSITATS (Un microrelat nadalenc d’Eduard Ribera)

El pobre espigolava en el carreró posterior d’un supermercat. Quan va obrir el contenidor hi va trobar un paio vestit de pare Noel. Algú l’havia estomacat vés a saber per quin motiu. El va ajudar a sortir d’aquell cau de porqueria i va compartir amb ell un cul de ratafia i un sandvitx de mortadel·la. Després cadascú va seguir el seu camí. El pare Noel va ranquejar avinguda avall. El pobre es va instal·lar al vestíbul d’un caixer automàtic, on va descobrir amb incredulitat que algú havia oblidat un feix de bitllets al dispensador.

El dibuix és de Norman Rockwell, 1940.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

EPÍLEG (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

I al Nadal següent tot va anar d’una altra manera. Convertit en un ciutadà modèlic, el senyor Scrooge va veure arribar les festes esperançat però arruïnat. Tot l’any s’havia deixat endur per l’eufòria filantròpica i havia esmerçat la fortuna en obres de caritat, en empreses solidàries i en beneficència. Els diners atresorats durant tants anys de metòdica avarícia i gasiveria, s’havien fet fonedissos com els flocs de neu que ara emblanquinaven la ciutat. Abocat a les bones obres, va desatendre les obligacions del negoci, circumstància que va aprofitar el seu empleat, en Bob Cratchit, per desviar fons i enriquir-se en quatre dies (com a atenuant pel comportament delictiu de Cratchit apuntarem que al petit Tim se l’havia endut la malaltia que patia, malgrat que Scrooge va pagar-li els metges més il·lustres de la ciutat: la mort d’un fill sempre justifica la pèrdua del seny). Per acabar-ho d’adobar, en Fred, el nebot de Scrooge, aquell xicot d’honestedat exemplar, s’havia quedat sense feina, es passava els dies a la taverna i quan tornava a casa atonyinava la dona.

Era evident: l’Esperit del Futur, que al Nadal anterior havia visitat Ebenezer Scrooge per sermonejar-lo –amb aquell posat transcendent i admonitori que solen adoptar les aparicions–, havia esguerrat les prediccions: potser sí que l’esperava un futur virtuós i benaurat, però de moment en lloc de sopar gall d’indi s’hauria de conformar amb la carn eixuta d’un ratolí.

Les galetes són obra de l'artista pastissera Chus Castro

SORT DE L’ÀNGELA (Un microrelat nadalenc d’Anna Maria Villalonga)

Indignats, han decidit acampar a la Plaça de Catalunya. Demanen millores immediates sota la ferma amenaça de no tirar endavant la feina. Les reivindicacions són ben justes i tenen a veure amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb els convenis que regulen la seguretat laboral.

En resum:

El Tió s’oposa a rebre més bastonades per cagar els regals. Diu que ja ho farà igualment només amb la cançoneta. Ah, i si pot ser, que li canviïn la manta de ridículs quadres escocesos, que està súper passada de moda.

El Pare Noel vol entrar a les cases per llocs més raonables. Ja no té edat, segons diu, d’anar escalant balcons o despenjant-se pels forats de les xemeneies. A banda, com que darrerament ha guanyat una mica de pes, no sempre hi cap, pels forats. Sembla que cada dos per tres se li encalla la panxa i li agafa flatulència.

Pel que fa als Reis, n’estan absolutament tips. No els importen les retallades sanitàries i exigeixen ajuda econòmica per al manteniment dels camells, que són tan vells que necessiten molta medicació. També demanen un habitatge en algun país europeu per no haver de travessar cada any el maleït desert. Tampoc ells no es troben com per tirar coets, no ens enganyem. Fet i fet, ja han entrat en el tercer mil·leni.

El govern està ben amoïnat. L’acampada no és un espectacle agradable. A més, perjudica el recent encetat negoci de la pista de gel. Els rens del Pare Noel i els camells dels Reis fan una flaire que Déu n’hi do. El conseller d’Interior no sap si demanar ajuda als sindicats o adreçar-se directament a Brussel·les. Només té una cosa clara. Si la nit del 24 no s’ha resolt el tema, haurà de treure els mossos al carrer i desallotjar per la força.

És un desgraciat. No en té ni idea de fer negociacions ni sap amb qui s’enfronta. El Nadal és intocable, senyor meu. Però en realitat no hi haurà cap problema. De fet, la premsa europea ja ha filtrat que Àngela Merkel ha agafat el timó i és a punt d’arribar a Barcelona.

El dibuix és de Norman Rockwell

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

INSTRUCCIONS PER DONAR EL CONDOL (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

A l’escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai no t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica, per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.

Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un en una església, si pot ser antiga, fosca i venerable, i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú. Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment. L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d’exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d’injusta la Mort.

El quadre és "El retorn de l'enterrament" de Jean Béraud, 1876.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. L’any 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

JUBILACIÓ (Un microrelat de David Valle)

L’Estat li va comunicar que primer s’hauria de jubilar als seixanta-cinc anys, més tard als seixanta-set, i finalment, després de molts canvis de govern i rectificacions sobre l’assumpte, als noranta anys d’edat. Quan l’home va morir als vuitanta-cinc, va rebre una carta certificada al cementiri que li comunicava, que degut a la seva mort prematura, se li havia denegat el dret a rebre qualsevol tipus de pensió de jubilació.

Microrelat guanyador del 3er Premi del Concurs de microrelats del setmanari “Hora Nova” (Figueres 2010). L'il·lustra "Cap d'un home vell" de Paul Cezanne.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu a Relats en Català sota pseudònim dvallegar.

TRES OQUES (Un microrelat de Judit Pujadó)

Un dia d’hivern vaig sortir al carrer, de matinada. La boira s’havia empassat el poble. Només es veia la claror difusa dels fanals del carrer. Quan vaig arribar a l’alçada del cotxe les vaig veure, en fila, ben juntetes. Eren tres magnífiques oques que travessaven al compàs la Plaça de Catalunya. Semblaven les guardianes dels somnis dels gualtencs, tan encarcarades, tan orgulloses, tan idèntiques totes tres, tan blanques i sòlides enmig de la boira gris.

Si hagués estat la feliç adolescent de fa vint anys m’hauria quedat allà plantada, embadalida, mirant aquell lent passeig de senyorasses. Però no. Ja sóc una adulta. Sé quines són les meves obligacions. Vaig haver de pujar al cotxe, i engegar-lo, i destorbar aquella dansa de plomes lluents per fer maniobra i marxar a treballar.


Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

MANIOBRA PERFECTA (Un microrelat de Pau Álvarez)

De petit, es delia amb l’ascens vertiginós dels falciots remuntant els penya-segats. Renuncià a una prestigiosa universitat per treballar de cambrer a l’Aeroclub, on multiplicava les hores a canvi d’esporàdiques lliçons d’aviador. Als poc anys d’obstinada passió, la seva reputació de pilot el dugu

é a comandar una esquadrilla en un infortunat conflicte armat; les seves prodigioses maniobres el convertiren en llegenda de propis i rivals. Esdevingué un ocell, amb ales de metall, que no mirava la vida, sinó des de l’aire, en perpètua cerca de la geometria perfecta que dibuixés una catedral al cel. Ja en temps de pau, les seves acrobàcies meravellaven el mon sencer, excepte ell mateix, delerós de trobar la forma pura que culminaria les infinites hores de vol. Aquell dia, s’enfilà dalt el pòdium per recollir, a contracor, la Copa del Món que creia no haver merescut encara, quan un inesperat cruixir de fusta sota el peu el va fer traçar un looping girat fins el segon graó, seguit d’un túnel magistral cap el primer i una fina barrena sobre el terra, on caigué, en un tirabuixó sublim, amb la copa aferrada al pit i un somrís triomfal als llavis, per no aixecar mai més el vol.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

NO ÉS EL QUE SEMBLA (Un microrelat de Maria Cirera)

Fa anys, abans de casar-nos, li vaig dir que era tolerant, jo, una persona molt oberta, que pocs problemes tindríem, però havia de saber que hi havia una cosa que no estava preparat per suportar: no volia que em fos infidel, no volia que jugués al parxís amb cap altre home que no fos jo. Em va mirar desconcertada i em va intentar fer entendre que era una dona i que al llarg de la seva vida hi hauria molts homes que voldrien jugar al parxís amb ella, a més, li agradava tant de jugar-hi… Li vaig dir que o em prometia ser fidel o res de res. Al final m’ho va prometre… amb la mirada fixa en les rajoles del terra.

Ahir em va venir un fort mal de cap, com si un dit m’estigués prement molt fort al mig del crani. Vaig arribar a casa abans de l’hora i me’ls vaig trobar a la taula del menjador. Ell estava a punt d’avançar una fitxa vermella.

Sí senyor. A casa meva, al meu menjador, a sobre de la meva taula, amb les meves fitxes vermelles! Marteta, jo em pensava de debò que m’estimaves… i què fas? Jugar al parxís amb el primer que passa! No és el que sembla. Quant temps fa que dura aquesta comèdia? Puta… sàpigues que allò que em donava més plaer era tenir-te retinguda a la barrera.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

CARPACCIO PER SOPAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Va rebre una invitació per a un sopar. No coneixia l’amfitrió, però va pensar acostar-s’hi: no hi tenia res a perdre. En arribar a la casa, va comprovar que, efectivament, tots els assistents eren estranys –sospitava que l’havien convidat per error–, però el van acollir amb tanta hospitalitat i afecte, que va decidir quedar-se. Durant l’aperitiu no va aconseguir esbrinar què agermanava a aquella gent: els va sentir parlar d’avions i va creure que eren pilots i hostesses d’una companyia aèria. Quan algú va esmentar un accident d’aviació, els va imaginar units pel dolor solidari d’haver perdut a familiars o amics. Mentre assaborien el primer plat –una boullabaise deliciosa– va saber, amb sorpresa, que els comensals eren tots supervivents d’una catàstrofe aèria que durant un mes els va mantenir incomunicats en la neu dels Alps. Van explicar-se anècdotes macabres, sense escatimar detalls escabrosos sobre la nutrició durant els llargs dies d’aïllament, quan ja se’ls havien acabat les provisions. Abans no servissin el segon plat, va marejar-se. Entre disculpes unànimes van oferir-se a acompanyar-lo a un dormitori perquè reposés una estona. Amb prou feines podia caminar, i es recolzava en les espatlles dels dos homes més cepats de la reunió. Abans de perdre el coneixement, encara va poder veure que en lloc de dur-lo a una habitació, el conduïen a la cuina.

Microrelat finalista del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011) i inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012).

LA SÈRIE ROJA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia. En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

El quadre és "Vampir", 1893-94 d'Edvard Munch

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

REPRESENTACIÓ MORTAL (Un microrelat d’Ainhoa Claramunt)

Els crits de les últimes persones s’esfumaven a traves de la porta que indicava la sortida. Ja podia ser ell.

Sortia del metro quan va començar a donar voltes al que li havia dit en Manel. “És una feina com qualsevol altre”. Però l’Àlex estava emocionat: encarnava el seu personatge de terror preferit.

Mentre s’estava abaixant la samarreta a ratlles somrient algú va entrar al seu camerino, al girar-se es va trobar amb una rèplica seva, més alta, que va clavar-li les llargues urpes metàl·liques al ventre.

L’Àlex restava immòbil sobre el llit, ple de sang. Al mirall, una nota: sóc etern.

Guanyador del Segon Premi al Concurs de Microrelats de por d’Igualada 2011.

Ainhoa Claramunt Vilardell. Sóc d'Igualada, tinc 23 anys i sóc Llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ara mateix estic cursant el segon cicle de Comunicació Audiovisual a la Universitat Complutense de Madrid. La meva passió és la literatura i el cinema, sobretot el gènere de terror. La meva experiència en el camp de la literatura es basa sobretot en la Literatura comparada, entre novel·les i adaptacions cinematogràfiques d’aquestes o estudis entre pel·lícules sobre un mateix valor; sobre la crítica cinematogràfica, tinc el meu propi blog dedicat quasi sempre a aquesta activitat: http://lookoutsideandwalk.wordpress.com/

MATINES (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Li envolta la mandíbula amb el palmell de la mà de forma que les puntes dels dits li arriben a la templa. No se sap quina pell crema més, si la de la mà o la de la galta. Després, fent un gir suau, li acarona el coll sota l’orella, amb els dits cap el clatell i així atansa el cap i li besa els llavis amb la boca una mica oberta, només una mica. Aleshores se separa per mirar-la d’aquella manera que tant l’inquieta i tant la reconforta. Mentrestant, el tacte es concentra en la punta dels dos dits del mig, el del cor i el de l’anell, que recorren la clavícula resseguint l’os. Un cop al centre, el dit més llarg marca el camí i els altres, oberts, li freguen la pell amb lleugeresa. Baixen a poc a poc fins a la vall dels pits i allí es detenen. Sense dissimular, amb intenció, aparta la vista dels ulls per contemplar el lloc on ha aturat el gest. Llavors li embolcalla el pit esquerre amb el palmell –encara té pits d’adolescent– i el prem amb delicada fermesa contra el cor mentre torna a lliurar els ulls als ulls, atents a cadascuna de les reaccions que li provoca.

Hi ha dies que es desperta en aquest punt i d’altres que va més enllà o no hi arriba. Es desperta amb el cos amarat de suor i l’entrecuix xop d’aquell líquid dens com la saba que li neix sota el ventre per culpa del somni. Malgrat que cada nit es fa lligar les mans als costals del jaç, ha tornat a sentir plaer. També s’hauria de fer lligar les cames, pensa mentre el cos es relaxa i refreda. A les cinc, entra sor Immaculada. Encén el llum, desfà els nusos de pardal, deixa les cordes sobre el reclinatori i se’n va. Gairebé no s’han mirat i ben just s’han dit un bon dia et doni Déu germana amb veu petita. Ella es renta amb l’aigua del gibrell, es posa l’hàbit i acudeix diligent a resar les Matines a dos quarts de sis en punt. A partir d’aquest moment és una dent més en els engranatges que mouen les busques que designen les hores de la vida del convent. Ha estat quan el sol en posta regalava la visió d’un cel rogenc, mentre resaven les Vespres, que, en sentir-se humida, ha envermellit perquè s’ha sorprès desitjant l’arribada de l’hora de les Completes, l’últim rés del dia, el que li obre les portes de la nit, del cel i de l'infern.

Il·lustra el microrelat "Èxtasi de Santa Teresa" de Gian Lorenzo Bernini, 1647-1652.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

PUNTS DE VISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si fossis una persona egoista, insensible a la transcendència, incapaç d’elevar-te per damunt de les desgràcies terrenals, diries que t’acaben de disparar un tret al pit. I et lamentaries, t’encegaria la indignació i l’afany de venjança (sentiments molt apaivagats, però, perquè t’estàs dessagnant i no sembla que puguis sortir airós del mal tràngol). Però en moments així cal adoptar un punt de vista més ampli: aquesta bala, que pacientment va fabricar un metal·lúrgic seguint un procés industrial metòdic i curós, t’estava destinada, l’han feta només per a tu, tu havies de ser el receptacle on el resplendent supositori d’aliatge de coure trobés el repòs final. Davant aquestes consideracions, reps la bala al pit com si t’hi pengessin una medalla, és un privilegi exclusiu que t’enorgulleix, i mors amb un somriure satisfet als llavis. I si hi ha una altra vida, recorda de no seduir la dona del teu millor amic, malparit!

Microrelat guanyador del 2on Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2011.

PERSECUCIÓ (Un microrelat d’Alba Julian i Solera)

Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel...”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat...”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “...I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). L'il·lustra "Fantasma de dona portant un cap tallat" de Kawanabe Kyosai (1831-1889).

L’Alba Julian Solera acaba de fer catorze anys i estudia 3r d’ESO. A temporades li agafa el desfici d’escriure i llavors ho fa força bé, després s’està mesos i mesos sense teclejar una lletra. Els seus temes favorits són els fantàstics: fantasmes, morts, vampirs... Per dues vegades ha guanyat el concurs de sant Jordi de la seva escola. També escriu poesia i acaba de guanyar el primer premi de poesia infantil i juvenil de la seva categoria del concurs “Vila del Prat/Lo Cantich”. La seva gran afició és el teatre, especialment el teatre musical. Aquest conte el va escriure fa un any per a un concurs relacionat amb la segona part de la novel·la Retrum.

AL PEU DE LA LLETRA (Un microrelat de Joan Pinyol)

En plena homilia al convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé lletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions.

Microrelat inclòs al recull “Micromèxics” (Brosquil Edicions, 2007). L'il·lustra la creu atrial del convent d'Acolman.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

PARPELLEIG (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El soldat enemic agonitzava després del combat a la trinxera, pàl·lid i desarmat, intentant tallar inútilment l’hemorràgia de la cama. D’aquí no res estaràs mort, porc, li vaig cridar amb la supèrbia del vencedor. Tu també, il·lús, van ser les seves últimes paraules abans de defallir. I mig segle després, al meu llit de mort, recordo aquella escena com si hagués passat ahir.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa més de dos anys publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

ORIGEN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mentre dormia va notar una fiblada a un costat, un dolor agut que li esquinçava el ventre. Va incorporar-se: la sang rajava sense fre i tacava el jaç. El botxí li havia obert un trau a l’abdomen i, atrafegat, furgava l’interior. Fent alçaprem amb el ganivet, va arrencar una víscera sangonosa. No, no era cap víscera, ho va veure amb els ulls entelats pel dolor: era una costella! Prement la ferida per estroncar la sagnada, va preguntar a l’estrany: “I què en faràs d’aquesta costella?”. L’altre ja agafava fil i agulla, i va remugar amb desgana: “El d’allà dalt se n’ha empescat una. Ja t’ho trobaràs!”.

Microrelat guanyador del Primer Premi al 1er Concurs de Microrelats de por d’Igualada (2011). L'il·lustra un fotograma de "Psycho" (1960) d'Alfred Hitchcock.

SUÏCIDI FLORAL (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La bellesa d’una Dama Negra que vivia abandonada i sola dalt d’un terrat de mala mort, va desencadenar la tragèdia. La planta, cansada de florir per no res i sense cap estímul que li alimentés l’ego, va decidir de créixer només per la banda que donava al carrer. Així, l’excés de pes va arribar a desequilibrar el test que, balancejant-se, va caure al buit i es va esclafar damunt d’un vianant que, per cert, era arquitecte i aferrissat defensor de les places dures.

Microrelat inclòs al recull inèdit "El ventríloc tartamut"

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL PARE (Un microrelat de Judit Pujadó)

El pare estava assegut en una cadira. Jo el veia, mig amagada darrere la porta. Mirava per la finestra, però em va semblar que els vidres eren un mirall i que li tornaven la mirada endins, cap al fons del cor, o de l’ànima. Amb la mà dreta aguantava un got de vi, com si també l’hagués d’abandonar i la mà esquerra li penjava morta arran del cos. Només les venes inflades sota la pell respiraven, un pols regular i continu. Em va semblar que sanglotava fluixet i se’m va fer, dins l’estómac, una bola de foc. Vaig entrar a la cambra de puntetes i em vaig asseure a terra, al seu costat. Vaig agafar-li la mà i me la vaig passar per la galta, per donar-nos escalf. I llavors el pare es va trencar en el plor més trist i dolorós que jo hagi sentit mai.

Il·lustra el microrelat "Nighthawks" d'Edward Hopper, 1942.
Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia www.juditpujado.cat

CERVANTINA INTEMPESTIVA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Al fons de la llòbrega masmorra d’Alger on el tenen presoner, Miguel acaba d’assassinar un dels personatges de la novel·la que té mig embastada. Les notícies que arriben de la península, mar enllà, no són gens encoratjadores i, tal com estan les coses, el perfil del protagonista no s’avé als temps que corren. Diuen que ara han omplert l’horitzó d’unes altíssimes turbines de generació elèctrica contra les que és impossible anar a lluitar. Que ja no queden ramats de xais: es veu que la carn la venen llescada i envasada, en grans superfícies comercials. Que no queden camins per exercir la noble cavalleria: tot són trens elèctrics i autovies de l’Estat. Que les grues dels constructors envaeixen camps i vinyes i que el vi ja no es guarda en pells de cabra sinó en una mena de cartrons. Diuen que ja ningú no esdevé foll de tant llegir llibres: qui s’hi torna és per haver guaitat massa pantalletes.

Mirarà què pot salvar de tot el que ha anat escrivint però un heroi així no funcionaria. L’altre personatge, que li ha quedat tan campetxano, potser encara podria mirar de col·locar-lo a aquells de “Escenas de matrimonio”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

EL GREMI (Un microrelat de Maurici Capdet)

La patronal bancària va decidir amb rapidesa i per unanimitat que calia eliminar el president d’un banc ètic per insolidari.

El dibuix és de Pepe Medina.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

INSPIRACIÓ (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d’un calaix de la cuina.



El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia.

Ell no en va saber res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

UN DIA MÉS (Un microrelat de Mercè Bellfort)

La Lluna sap que és l’hora d’anar a dormir. Entra disparada a l’habitació de la Paula. S’ajau a l’estora peluda com ella i espera l’entrada de la mare i la filla. No es vol perdre per res del món el so d’una veu trista i dolça alhora que dia rere dia intenta donar caliu a la llar.

Seguint el mateix ritual de cada nit la mare agafa la Paula en braços i la posa al llit. Té el llibre preparat i el mocador també. La història d’avui parla d’uns follets que es troben en el lloc més màgic del bosc: el racó dels contes on s’expliquen les aventures viscudes amb d’altres éssers fantàstics que corren per aquell indret frondós i humit.

La Paula comença a bavejar i a cridar. La mare li passa suaument el mocador per la boca i la consola fent-li un petó al front. La Lluna llepa també la cara de la Paula tot imitant la seva mestressa. Després d’una estona llegint i eixugant, eixugant i llegint tanca el llibre. La Paula s’ha adormit. Ella respira profundament i la cobreix amb la manta d’estels. Està molt cansada. Desesperadament cansada.

Un dia més, tota sola ha estat capaç d’arrossegar la creu de tenir cura d’una filla de vint anys que no entén res d’aquest món perquè, senzillament, el seu és un altre.

Microrelat guanyador del tercer Premi de la llibreria “El racó dels contes” 2009. L'il·lustra "Nocturn" de Lluís Graner (1863-1929)
Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web Relats en Català. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

L’ASSASSÍ (Un microrelat de Pep Homar)

L’assassí viu al pis de dalt, es el meu veí. Es per això que cada nit he de tancar la porta amb clau. Estic segur que ell es l’assassí, sempre arriba molt tard, quan tothom dorm menys jo, que l’espero pacientment al rebedor de casa. Quan sento les seves pesades passes que s’acumulen als graons de l’escala, estic tens. Sé que ve de matar algun innocent, i em fa por que entri a casa meva i em mati. El veig per l’espiell de la porta, puja gansonerament cap a casa seva. Probablement el pes dels seus crims li fa portar aquest pas feixuc. Escolto fins que sento que tanca la porta del seu segur atrotinat apartament. Espero. Trec el cap per la finestra del celobert i sento com tira la cadena del wàter i es renta les mans, suposo que brutes de sang de la seva darrera víctima. Miro enlaire i veig que tanca el llum. Quan estic segur que dorm tanco la porta amb clau.

Però se’m fa pesat cada nit pujar fins al pis del meu veí i tancar la seva porta amb clau, per què no surti i vingui a casa a matar-me.

Il·lustra el microrelat, un fotograma de "Suspicion" (1941), d'Alfred Hitchcock.

El meu nom és Pep Homar i Giol. Vaig néixer al segle passat a Barcelona, un 28 d’octubre de l’any de la nevada. Vaig començar a escriure com la majoria de gent, a l’escola. A hores d’ara encara no en sé massa, però m’hi esforço i faig el que puc. M’agraden (de fet m’entusiasmen) els contes i les narracions curtes. He participat en diversos reculls de contes com “Els fills del Capità Verne”, “Relats en català 2.0”, “El matí i altres contes” (finalista Premi de Contes Emili Teixidor 2003) i “Regal d’aniversari i altres històries” (finalista Premi Les Millors Pàgines 2009). En l’actualitat procuro mantenir un parell de blogs (un d’ells només amb contes) i vaig omplint fulls de paper amb paraules i paraules, que no sé del cert si mai ningú llegirà, però aquesta és la intenció.

BRAU (Un microrelat de Jordi de Manuel)

Irromp al cercle com una exhalació, com si guanyés la llibertat. La graderia s’esglaia, l’ovaciona.

Baveja, albira una taca roja que oneja i corre a clavar-li les banyes. L’intent fa voleiar vanament un drap vermell. Ho repeteix, infatigable, una vegada rere l’altra, amb un remor d’olés que no comprèn.

Una figura el crida, enlaira les mans, es posa de puntetes. Corre a escometre’l i en l’instant que banyega l’aire sent dues fiblades a l’esquena. Trota, esgotat, amb la llengua que li penja. Pels punts de les fiblades la carn s’esquinça a cada pas.

Sonen trompetes. Davant seu apareix un monstre cuirassat, muntat per un ésser grotesc que l’escridassa. Abaixa el cap, grata la sorra amb l’unglot i agafa embranzida. Envesteix monstre i genet, els enlaira un pam de terra. Brama victoriós, ignorant del destí, aliè al martiri que tot just comença.

La il·lustració és de Guillem Cifré. Aquest microrelat forma part del recull inèdit "Kurts", amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. www.jordidemanuel.cat

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

EL MANUSCRIT (Un microrelat d’Alícia Gili)

Era un manuscrit vell, ennegrit pel temps, força curiós. Havíem fet altres troballes curioses però aquell document ho superava tot.

–El llegim? –el seu marit era un antropòleg sense por al treball de camp.

–Compte amb els cucs del paper, es pot malmetre. Un entomòleg ens contextualitzarà el document –tanmateix ara tenia més curiositat pel que deia que no pas per saber d’on venia.

El pròleg era d’un monjo de Poblet que havia presenciat la crema d’una bruixa a finals de segle XV. Vaig començar a llegir en veu alta. Fets boirosos i terribles s’esdevenien dins el meu cap línea darrere línia, el monòleg d’aquell monjo cistercenc omplia el meu esperit de fosques imatges: una dona cremada, la pell caiguda a tires, els ossos de la cara i els muscles vermellosos i sangonosos, els cabells pudint a recremat. La dona, venjativa, s’apareixia davant nostre a mida que llegia. I malgrat tot vaig continuar la lectura:

El monjo era ajagut en la cel·la d’una esglesiola sota una vella manta en un jaç de palla, mentre aquella terrible dona, travessant parets i mobles, s’apropava a ell. Incapaç de contenir un crit de terror, no se sentí la veu. La pudor de la pell i cabells recremats li perforà les narius quan aquell monstre s’apropà al seu rostre:

–Tu i els teus descendents executareu la meva venjança. Occireu aquells que han encès la llesca del foc que m’ha cremat avui. El foc es paga amb foc.

Vaig deixar de llegir, espaordida, vaig notar dins les meves narius aquella olor esfereïdora de cremat. La mà es va contraure com una urpa sobre el manuscrit. Vaig sentir el terror que m’envaïa, incapaç de reaccionar a mida que sentia aquella presència horrible que se m’apropava.

***

Quan al dia següent ens varen trobar, a ell totalment cremat, calcinat al terra, i jo catatònica, amb la llauna de benzina a una mà, i el manuscrit a l’altra, tothom es preguntà què podia portar a una sociòloga de fama mundial a matar a tota la seva família.

Microrelat guanyador del Primer Premi al "Concurs ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Vuelo de brujas" de Francisco de Goya, 1797-98.

Alícia Gili (Terrassa, 1966) és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista: “Livingstone, paradigma dels viatgers-missioners”, “Los masai: la producción de lo exótico, entre el mito y la realidad”, “Imatges en blanc i negre”. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: “L’últim esglaó”, “Una mort d’amor”, “Pagava la pena morir”, “Amor d’amo” (Premi Ciutat de Banyoles), “Basarda” (I Premi Creep Show de Terror) entre d’altres. Ha publicat dues novel.les en autoria compartida amb Sílvia Romero: “Iskander un viatge a la màgia dels llibres” (Premi Ciutat de Lleida 2006) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010).

LA VERSIÓ OFICIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La llegenda ha estat molt benèvola amb Guillem Tell. Perquè se sap que la fletxa disparada amb la ballesta es va desviar uns mil·límetres fatals, i va travessar el crani del nen, partint-lo en dues meitats admirablement simètriques. La poma, col·locada sobre la tofa de cabell, va caure a terra, intacta. Aquests són els fets inqüestionables.

Un pare que esberla el cap del seu fill per un error de càlcul (però un mal dia el té qualsevol!) no és una història gaire edificant. Per això els rondallaires van afanyar-se a alleugerir-la, a redreçar-la, a amorosir-la: a tergiversar-la. Els primers narradors mencionaven la imprudència del nen: s’havia mogut al moment transcendental (així la punteria del ballester insigne quedava fora de dubte). Però poc satisfets amb aquesta versió –que menava al mateix desenllaç tràgic– van fer circular una variant més compassiva: la poma sí havia rebut l’impacte de la fletxa i el nen n’havia sortit malferit. Al llarg de generacions la ferida del nen Tell va esdevenir successivament un trau, una esgarrinxada i una rascada superficial. Finalment (oh, miracles de l’oralitat!) el fill de l’heroi suís va sortir il·lès del mal pas.

Però l’evolució de la història no s’atura aquí. En una època dominada per la correcció política, no es d’estranyar que darrerament expliquin que, superat el tràngol, a Guillem Tell van retirar-li la tutela de la criatura: ¿qui no es malfiaria d’un home tan arrauxat capaç d’arriscar el cap d’un fill?

Microrelat guanyador del Segon Premi al Concurs “ARC a la radio” de l’Associació de Relataires en Català, 2011.

POSAR-SE AL DIA (Un microrelat de Santi Sala)

Com cada dilluns després de dinar, l’Enriqueta i la Lourdes es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, es saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.
–Has vist l’exdona de l’Antonio?
–Quin Antonio?
–El pintor... Sí home, el que fa poc es va deixar amb aquella andalusa grassoneta.
–Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?
–A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.
–Vés a saber el temps que feia que li posava les banyes.
Després d’uns minuts en silenci, l’Enriqueta torna a parlar.–Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!
–Qui?
–Els Garrolera.
–Ai sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a Punta Cana i encara fanfarronegen.
–Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.
El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Lourdes qui pren la iniciativa.
–Aquesta sí que no me l’esperava.
–Quina?
–No ho saps això del nen gran dels de Cal Lladre?
–El què?
–Es veu que li agraden els homes.
–Què dius ara?
–T’ho ben juro, Enriqueta, que l’he vist fent-se un petó amb un altre noi.
–Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Pepeta, a la seva edat i veure això del seu nét...
–Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.
–Doncs jo no ho hagués dit mai.
En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga a les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.
–Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Pepeta de Cal Tàbac.
–La Pepeta també te “facebook”??
Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió de “batuka” i al taller de cuina japonesa.
Microrelat guanyador del Tercer Premi al Concurs "ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Gossip" de Norman Rockwell.
Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.

ESTÈTICA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

“La senyora Romagosa s’ha operat els pits”, penso quan la veig arribar a la platja. Ho endevino per l’embalum que s’insinua sota la brusa de seda. I quan es treu la roba, la carn de la pitrera –efectivament– tiba el biquini vermell i vessa sobre les vores. Amb una contorsió voluptuosa, la senyora Romagosa es desfà de la part superior del biquini i els pits es mantenen ferms com soldats, sense cedir ni un mil·límetre a la força de la gravetat. Els mugrons que l’estiu passat semblaven capcots, han recuperat la posició a l’epicentre de cada sina; en estirar-se damunt la tovallola, són les cireretes que coronen el pastís, encerclades per arèoles de xocolata.

Però la restauració, observo, no s’ha limitat a les mamelles: de les cames han desaparegut els rierols de varius, no hi ha vestigis de cel·lulitis als malucs, les cuixes han recuperat la fermesa i el ventre no fa cap plec de greix. És evident que la senyora Romagosa ha passat pels bisturís d’un exèrcit de cirurgians! Però també s’ha tornat altiva –en arribar, ni tan sols m’ha saludat– i ha perdut la discreció habitual: quan es banya se sap observada i força les postures com ho fan les models davant dels fotògrafs. “Admireu-me!”, sembla que digui, desafiadora, mentre s’espolsa la sorra molla o s’eixuga l’aigua que llisca per les corbes.

Em treu de l’embadaliment una veu femenina a la meva esquena:

–Bon dia, senyor Dalmases.

Em giro. És la senyora Romagosa.

El dibuix que il·lustra aquest microrelat l'ha fet en Ramon Navarro Bonet especialment per l'ocasió.

DAMA DE COMPANYIA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.

Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.

–Que trist és morir sol! –pensà el malalt amb la ment clara.

–Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.

La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.

El microrelat l'il·lustra l'obra "Vida i mort", d'Edvard Munch, 1894.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

ÀNSIA (Un microrelat de Judit Pujadó)

Sento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

Microrelat guanyador del Premi "Posem fil a l'agulla, 2004".

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. (www.juditpujado.cat/)

TAFANER (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El Pau recorda perfectament aquell dilluns, tres anys enrere. Sisè, darrer any d’escola, hora de l’esbarjo; s’havia oblidat l’entrepà a la classe i va demanar per tornar-hi.

L’aula se li feia estranya; les cadires soles, la pissarra sense esborrar. Va passar arran de la taula d’Ella i va veure l’agenda dins la motxilla oberta. Palpà les tapes liles amb la punta d’un dit. Mirà cap enrere. Va obrir-la i va llegir una frase, un nom... i va sentir, per primera vegada, el fibló de la gelosia que el travessava.

Tornà al pati sense l’entrepà.

Microrelat publicat l’any 2003 dins d’un recull commemoratiu dels quaranta anys de l’editorial La Galera.
Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció (www.jordidemanuel.cat)

EL COCODRIL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Al nostre jardí hi teníem un cocodril. Ningú no l’havia vist mai, però ignorar-ne l’existència hauria estat imprudent i perillós. El meu pare, que de jove solia anar a caçar la perdiu, volia organitzar una batuda amb alguns veïns, però l’oncle Maurici –que uns anys abans ja havia patit una invasió de rèptils a la piscina de la seva segona residència– li ho va desaconsellar: el cocodril havia de continuar el cicle vital fins a morir de vell. “Són pacífics, agraïts i de convivència fàcil. A més, la seva presència”, assegurava, solemne, “contribuirà al prestigi del jardí. Sereu l’enveja del veïnat!”. Però calia evitar la proliferació. “Una vegada s’apoderen de la casa”, ens va prevenir l’oncle, “ja és impossible fer-los fora: són molt casolans!”. Així que ell i el pare es van equipar per sortir d’expedició, buscar els nius i aniquilar els ous enterrats. Furgar la sorra o el fang amb aquella bèstia pels voltants era molt arriscat i la mare, prudent, era partidària d’esperar a veure aparèixer l’animal. “Qui sap”, afegia amb un somriure càndid, “potser no hi ha cap cocodril: al capdavall, encara ningú no l’ha vist”. Però l’oncle Maurici va mirar-la, sorneguer, i tot ajustant-se la funda del matxet a la cintura, sàviament va sentenciar: “Estimada germana: que n’ets d’ingènua! Tothom sap que no cal haver-lo vist per tenir la certesa de la seva existència”.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (inèdit). La fotografia que il·lustra el conte és gentilesa d'Eduard Herrero.

ELS TRES PORQUETS (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El llop s’apropa a la primera caseta i bufa amb força una vegada i una altra fins que aconsegueix enderrocar-la. Entre les ruïnes, una nena amb caputxa vermella i la seva padrina el miren estranyades. Perdó, es disculpa el llop, m’he degut equivocar de conte.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

NATURA MORTA (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Lo real es mucho más real cuanto mejor se imagina. J.L. Borges
Desembre ja és aquí, congelat, com sempre. A redós de la boira que l’embolcalla, silent, i ho ritualitza tot, sacralitzant-ho. La tenebra baixa forma un clima màgic, confonent tot allò que abraça.

La gent al carrer llisca, decidida, entre la broma, entrecreuant-se, ara amb un, ara amb l’altre; com si es tractés d’aparicions sobtades.

La vida es torna misteri.

I, a casa, la ciutat s’esvaeix des de la finestra, en l’horitzó blanquinós que s’hi contempla. No costa sentir-s’hi sol, com en una illa deserta enmig la immensitat del mar.

Inesperadament sona el telèfon i una veu rovellada anuncia que moriré abans de dues hores. Abandono els meus pensaments i preparo una sessió de música. M’acomodo a la butaca, vora la finestra, amb una copa de vi.

Passades dues hores, obro la finestra i em llenço al buit. 

Microrelat inclòs al recull “La Casa per la finestra” (Premi de narativa Ciutat de Balaguer, 1987). L'il·lustra "Naturalesa morta amb carrer" (1937), gravat de M. C. Escher

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.