dimarts, 30 de novembre del 2021

CURES PAL·LIATIVES (Un microrelat de Josep Sampere)

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.


Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.


Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.


Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.


I va afegir:


Em dic Anna.


No vaig poder contenir les llàgrimes.


Gràcies, Senyor vaig dir a mitja veu.


L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall.


Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

dissabte, 13 de novembre del 2021

FAMÍLIA (Un microrelat de Jordi Masó)

Va trobar la fotografia de la seva esposa en una revista de moda. Anunciava una assegurança per a la llar. Li va agradar l’aplom d’aquell mig somriure, les minúscules arrugues que li vorejaven els ulls verd maragda, l’austeritat d’un maquillatge que no pretenia enganyar sinó transmetre sinceritat i confiança. En la mateixa publicació apareixien els fills, en la secció de roba infantil. Dos bessons rossets, idèntics. A qui deuen haver sortit, sol comentar ell, divertit, quan ensenya la imatge a algú. Guarda les fotografies dins la bitlletera i les treu per mostrar-les amb orgull als companys de l’oficina. Sap que l’envegen, que les seves dones no poden competir amb la bellesa serena de la seva, i que la felicitat que espurneja els ulls dels nens mai la veuran en les seves criatures. Ets afortunat, li diuen. I ell no ho nega, té molta sort, sí. Ha format una família ideal, explica, viu amb una dona encisadora que l’estima i uns fills educats en el respecte i la tolerància. Quan desa les fotografies a la bitlletera, els ulls se li han humitejat. És la millor família que pot imaginar, pensa. Però si mai se’n cansés, agafaria les tisores i en buscaria una altra.

 

Microrelat guanyador del mes d'octubre del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català).


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.