L’ESQUERDA (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Abans d’apagar el llum de la tauleta de nit, el senyor Iu es fixà en la paret que tenia davant del llit i va percebre una esquerda incipient que avançava en diagonal del sostre cap al terra. Al matí següent, l’esquerda travessava la paret d’una punta a l’altra.

El senyor Iu era un home resolutiu. Així doncs, aquella mateixa tarda es va proveir del material necessari i va enguixar i emblanquinar la paret fins que no va quedar cap rastre de l’esquerda desconsiderada que havia gosat irrompre en la seva vida.

L’endemà el senyor Iu s’adonà que els problemes no es resolen emblanquinant-los, perquè allà, de punta a punta de la paret, tornava a ser-hi l’esquerda; ara, però, d’un dit d’amplada.

De res va servir la intervenció d’un especialista en rehabilitació d’edificis. L’esquerda anava creixent en amplària i profunditat. Un matí, la separació entre un tros de paret i l’altre era tan notable com la curiositat del senyor Iu. A penes va passar la mà per l’esquerda obstinada, la paret el va engolir sencer i, un cop engolit, l’esquerda es va tancar.

De seguida la consternació s’apoderà del senyor Iu en notar que al braç dret se li anava obrint una esquerda que, de mica en mica, se li estenia per tot el cos. Primer se li va aixecar la pell. Després la carn va començar a desencaixar-se amb celeritat. Enmig del no-res, d’una penombra instigadora, mentre un estilet invisible li escindia el rostre, li esquinçava els muscles, li seccionava les venes i li badava l’abdomen, d’on ben aviat emergirien les vísceres, el senyor Iu va clissar, amb l’ull sa, la rata que se li acostava amb pas decidit. Llavors, s’esglaià perquè va entendre que no es pot defugir el destí.

Microrelat guanyador del 2on Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

DETERMINISMES (Un microrelat de Gemma Pellicer)

Si hagués estudiat Art en lloc de Filosofia, en Pedro hauria acabat treballant com a restaurador d’obres artístiques per al museu d’El Prado. Si en lloc d’haver canviat de ciutat, s’hagués quedat a Madrid, un dia a la sortida de la feina, de camí a un conegut restaurant del centre, hauria ensopegat amb la María, circumstància que propiciaria l’ocasió de disculpar-se i, és clar, encetar una conversa, a més d’oferir-li el taxi que estava a punt d’agafar. Si, com diem, canviar la seva ciutat natal per València va impedir-li ensopegar amb qui de ben segur s’hauria acabat convertint en la seva esposa, havent pres la decisió de mudar-se va ensopegar de la mateixa manera –en fi, aquest accident era inevitable– però ho va fer amb la Sonia, a la sortida del teatre, una dona molt bonica però sense l’encant de la María.

D’acord amb aquesta capriciosa ruleta que és la vida, la Sonia, amb qui en efecte es casaria, no només amb el temps aprendria a cuinar unes paelles delicioses, per llepar-s’hi els dits, sinó que a més li donaria tres fills esplèndids: el Miguelito, la María (una pura coincidència) i la Mónica. I així, cada vegada que aquest esforçat professor de Filosofia d’un institut dels afores de València, invités els col·legues a dinar a casa seva, tots ells sense excepció es refugiarien de la falta generalitzada de disciplina en les aules, en els efluvis deliciosos de la paella que la seva dona els prepararia, normalment cada primer diumenge de mes.

Avui en dia, després d’estudiar Filosofia, haver-se casat amb la Sonia i dinar sovint amb la seva família i afins una paella d’allò més bona, no pot evitar sentir de tant en tant una fiblada de nostàlgia per un futur inexistent que mai no coneixerà.

Microrelat extret del recull "La danza de las horas" (Eclipsados, 2012). La traducció és de Jordi Masó Rahola. La il·lustració és "La gran marioneta" de Pablo Ciliberti

DETERMINISMOS

Si hubiera estudiado arte en vez de Filosofía, Pedro habría terminado trabajando como restaurador de obras artísticas para el museo de El Prado. Si en lugar de haber cambiado de ciudad, se hubiera quedado en Madrid, un día a la salida del trabajo, de camino a un conocido restaurante del centro, habría tropezado con María, lo que le habría dado pie a disculparse y, claro, entablar conversación, además de ofrecerle el taxi que estaba a punto de coger. Si, como decimos, el cambiar su ciudad natal por Valencia le impidió tropezarse con quien seguro habría terminado convirtiéndose en su esposa; tras la decisión de mudarse tropezó de igual modo –en fin, era inevitable dicho accidente- pero lo hizo con Sonia, a la salida del teatro, una mujer muy guapa aunque sin el encanto de María.

De acuerdo con esta caprichosa ruleta que es la vida, Sonia, con quien en efecto llegaría a casarse, no sólo aprendería a cocinar, andando el tiempo, unas paellas deliciosas, de chuparse los dedos, sino que además le daría tres hijos estupendos: Miguelito, María (pura coincidencia) y Mónica. Así las cosas, cada vez que este esforzado profesor de Filosofía en un instituto de las afueras de Valencia, invitara a comer en su casa a los colegas, todos ellos sin excepción se refugiarían de la falta generalizada de disciplina en las aulas, en los efluvios deliciosos de la paella que su mujer iba a prepararles, por lo común, cada primer domingo de mes.

Hoy en día, tras estudiar Filosofía, haberse casado con Sonia y comer a menudo, junto a su familia y allegados una paella de rechupete, no puede evitar sentir de vez en cuando una punzada de nostalgia por un futuro inexistente que jamás conocerá.

Gemma Pellicer (Barcelona, 1972) es llicenciada en Filologia Hispànica i en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a editora i correctora per editorials i institucions. Ha conreat la crítica literària en diaris i revistes com Quimera, i en col·laboració amb Fernando Valls, ha publicat l’antologia Siglo XXI. Los nuevos nombres del cuento español actual (2010). Manté el bloc Sueños de la memoria i els seus microrelats han aparegut en diverses antologies. La danza de las horas és el seu primer llibre.

TAXIDÈRMIA (Un microrelat d’Eduard Márquez)

Algú havia fet les presentacions oportunes al començament de la vetllada i el crític i la model de l’artista es van buscar durant tot el vernissatge de l’exposició. La sala es va convertir en una mena de pantalla de radar gegant per a les seves mirades recíproques. El crític n’estava enamorat d’ençà que havia vist un retrat de la seva nuesa enigmàtica. La model només el coneixia de nom, però el que n’havia sentit a dir li havia encès la curiositat. Quan van aconseguir fugir del vernissatge, només els va trobar a faltar l’artista. Aquella nit, i molts altres cops després, el crític va poder confirmar com era de precís el retrat que se sabia de memòria. Aviat, però, es van començar a sentir vigilats. Una presència intrusa i arbitrària es deixava notar durant les seves trobades. Una silueta entrevista, una trucada inoportuna. Ombres i silencis. Fins que una nit cap dels dos va acudir al lloc de cita habitual. Uns mesos després de la inexplicable desaparició del crític i de la model, quan ja l’oblit havia representat la major part del seu paper, l’artista, amb motiu d’una mostra antològica de la seva obra, va presentar una de les seves creacions més reeixides: l’environament hiperrealista dels amants jacents, on dos cossos nus, acaronats per una aigua bruta d’algues, s’abracen damunt la sorra d’una platja artificial.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995). Il·lustra el microrelat "Nu dans un feuteuil" d'A. Renoir, 1890.

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) -que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana- i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

ARROGÀNCIA (Un microrelat de Lluís Servé Galan)

De nou, m’ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se’n penedirà. M’ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L’acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l’odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l’estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m’acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m’imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l’odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.

Quan m’adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M’atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.

Torno a la cuina i omplo d’aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l’excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l’odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s’enfadés tot just arribar...

Microrelat guanyador del 3er Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12. Il·lustra el microrelat "Separació" (1896) d'Edvard Munch.

Lluís Servé Galan (El Vendrell, 13/05/1978) és un aprenent de prosista i de poeta de forma autodidacta. Gràcies a les hores invertides en lectures tan eclèctiques com enriquidores, a costa de sacrificar son i descans. A aquestes alçades, la seva "obra" és tan inèdita com poc coneguda, amb mostres diverses i disperses en reculls col·lectius. Amb aquest relat, ha aconseguit l'únic premi de la seva vita literària. Si així pot anomenar-se aquesta dèria seva de cercar esdrúixoles per vestir els seus textos i per bastir les idees que, entre plat i plat i sense treva, li vénen mentre exerceix la seva professió de cambrer. També respon al nom de deòmises, per si una d'aquelles casualitats algú se'l troba pel carrer i arriba a relacionar-lo amb la seva faceta escriptora força secreta.

I DESPRÉS SILENCI (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

L’aire dels carrers és massa espès, d’una densitat que aclapara. Una boira opaca vigila les cantonades i transita impune per la buidor del poble, com un fantasma que no dorm ni a les nits més tranquil·les. Però no es tracta de boira, sinó de pols, d’una pols de runa agonitzant que ens recordarà per sempre la misèria dels hòmens. Pols, boira, por... tant hi fa, el vell no deixarà que entrin a casa. Té ben tancades les portes, les finestres, els porticons, i per més seguretat, s’hi gira d’esquena, abocat vora la llar de foc, concentrat en el fum tebi de la pipa.

De tant en tant s’endormisca, acaronat per l’escalfor de les brases. Fa temps que va perdre l’oïda, com tantes altres coses, però en dies com aquests això és un privilegi dels anys. El desperta un so llunyà, esmorteït, ofegat per unes orelles cansades, alguna cosa semblant a una traca. S’imagina els carrers guarnits de festa, les banderes de colors, el jovent ballant al so de la xaranga, com als seus anys bons, quan festejava la Maria. Gairebé la pot veure, vestida de diumenge, mirant-lo de reüll i tapant-se el riure amb la mà, coqueta.

El so es fa més potent, les parets tremolen, i ell té un últim desig d’aixecar-se, sortir al carrer, unir-se a la gresca; però s’ho repensa. No són trompetes, ni petards, ni riures el que s’atansa, sinó una pluja de vergonya i de bombes, que apagarà per sempre els records d’un vell i el foc de la seua pipa.

Microrelat inclòs al recull “Postres de músic” (Ed. Empúries)

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

SÍNCOPE (Un microrelat de Maria Cirera)

Aquells deu segons de silenci, després de despenjar el mòbil i de preguntar qui et demana. Aquell espai de temps per on formiguegen molts pensaments, tots dibuixen una sola sensació, la vella coneguda. Silenci tou, a l’altra banda del telèfon. Aquesta vegada sí, aquesta vegada algú truca tan sols perquè necessita saber que respires. Qui? Un silenci sense identitat, amb moltes identitats alhora. Estius a la fresca. Festes en carrers d’altres ciutats. Autoestops. Promeses de sang. Comiats de per vida. El passat, passat està.

Però algú sense cara, avui, et truca per no dir res, per saber que encara hi ets.

Deu segons més i sents un accent sud-americà oferint-te l’última novetat en telefonia mòbil. T’escaqueges amb quatre paraules i penges. Silenci dur.

Quina feblesa, la meva!

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

LES IDEES CLARES (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Amb setze anys és l’enveja i el model on s’emmirallen les companyes d’escola.

Perseverant i un xic intimidadora, treu el màxim profit del divorci dels papes. En el seu diari de comptes pendents ja ha esborrat una liposucció, uns implants de mames i una rinoplàstia.

Els seus somnis de futur comprenen un batibull de flaixos, escàndols i exclusives.

Ara surt amb un nen de casa bona que apunta maneres d’esportista d’elit. El problema és la família d’ell, massa conservadora.

Ha de tenir una xerrada amb el papà. Necessita urgentment reconstruir-se l’himen.

Microrelat inclòs al llibre , “Paràsits mentals” (Bubok, 2012). La il·lustració és de David Vicente.

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V. Acaba de publicar el seu primer recull de microrelats, “Paràsits mentals” (Bubok, 2012).

MORT D’UN RETRATISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Christopher F. Whitmore, pintor infortunat a qui l’Encyclopaedia Britannica no dedica ni una entrada lacònica, sempre esgrimia que el què li passava era fruit de l’atzar.

Primer va ser una model que va posar nua en el seu estudi, Priscilla Bennet, víctima d’una pneumònia sobtada. Després Sir Bernard Ashcroft, militar jubilat a qui Whitmore acabava d’immortalitzar en un llenç, i que l’endemà de l’última sessió va caure mortalment ferit en un accident de caça. Sobre la tragèdia dels Gilbert-Turpin, la premsa va rabejar-se durant dies en els aspectes més morbosos, i també va saber-se que Whitmore havia enllestit un retrat de la família la setmana anterior a l’incendi que va cremar-ho tot (no se’n va salvar ni el Bugsy, el dòberman que apareix endormiscat en un racó de la tela). Alastair Ravenshaw, banquer octogenari, va sentir la fiblada fatal la mateixa nit que donava el vistiplau al retrat que havia de presidir les seves oficines de la City. Al crític teatral Francis Meadows va atropellar-lo un cabriolé quan sortia d’una estrena en l’Old Vic Theater (Mr. Meadows mai no veuria el quadre, que era un obsequi del seu amant secret, Nigel Banks).

Totes les obres s’amuntegaven en l’estudi de l’artista com làpides d’un cementiri: aquells retrats pòstums no interessaven a ningú. Les cròniques de l’època no es posen d’acord sobre si va ser un intent de provar la innocència dels seus pinzells (s’havia difós el rumor del perill de ser pintat per Whitmore) o un acte de desesperació (després d’anys de prosperitat, el pintor es trobava ara sense encàrrecs i vivia en la misèria), però el fet és que l’última obra que se li coneix a Christopher F. Whitmore és un autoretrat.

Il·lustra el microrelat "Self Portrait" de Sir George Clausen, 1882.