JA N'HI HA PROU (Un microrelat nadalenc d'Anna Maria Villalonga)

A l’atenció del cap suprem.

En vista de la insostenible situació dels nens d’aquest planeta ˗al voltant de la qual t’he enviat un munt de missatges sense obtenir cap resposta˗ i considerant una vergonya l’intent de comprar-los un cop l’any amb quatre joguines, em veig obligat a presentar la meva dimissió amb caràcter immediat. La decisió ha estat molt meditada, però crec que la meva responsabilitat no em permet fer una altra cosa. Per tant, t’anuncio oficialment i de manera absolutament irrevocable que aquest ha estat el meu últim Nadal.

I per tal que així consti firmo aquesta carta en el Pol Nord, a 25 de desembre de 2013.

Signat: Pare Noel, també conegut pel nom de Santa Claus i de Sant Nicolau.

Postdata: Ah, i no intentis convèncer-me. Fa massa segles que demostres que no ets algú en qui es pugui confiar.

La imatge és de Norman Rockwell

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

LA DECISIÓ (Un microrelat nadalenc de Josep Pastells)

Ha arribat el moment. Sap que, un cop dites, les paraules provocaran un daltabaix al cervell d'en Roger, que s'hi endinsaran i es ramificaran i que, més enllà de la seva reacció immediata, de la tristesa que de ben segur el deixarà perplex i bocabadat, acabarà arribant a la conclusió inequívoca que res no tornarà a ser com abans. Li sap tant de greu, a l'Elena, comunicar-li-ho justament aquesta tarda, poques hores abans del sopar de Nadal... Però ha de fer-ho. Al capdavall, sempre han sigut molt sincers l'un amb l'altre; i en Roger ha de ser conscient que res no és immòbil, que tot flueix, que el principi acostuma a ser l'anunci del final. Ho entendrà. A la força, però ho entendrà. Tot i això, en abordar-lo a la cuina per notificar-li la seva decisió, l'Elena nota que li fallen les forces, que li acudeixen a la ment milers d'estratègies per posposar-ho una mica més. Però ja fa dies que hi pensa i sap que és el moment, que no es pot fer enrere, que ara que ja li ha dit que han de parlar i ell la mira amb aquella cara de no entendre-hi res ha de deixar-ho anar d'una vegada. Ben mirat, es diu l'Elena, és el moment oportú per desfer d'una vegada per sempre qualsevol malentès, per fer-li entendre que els canvis, per dolents que semblin d'entrada, poden acabar sent positius si entenem que no hi ha cap més solució. Finalment, sense deixar-se dissuadir per la mirada temorenca d'en Roger, li etziba sense més preàmbuls:

–Em sap greu, però aquest any no he comprat torrons de xocolata. Ja saps què va dir el metge.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. “Vides lascives” és el meu desè llibre, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, publicat per l’editorial Bromera. Lema favorit: Nosce te ipsum.

EL VERS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Quan els dos petits han acabat de recitar, tots hem aplaudit (algú ha deixat anar un bravo obligat). És el que tocava fer. Hem passat per alt el repertori de rimes previsibles –embussades de diminutius–, la vocalització defectuosa, la insuficient projecció de veu –"no se sent, més fort!", reclamàvem en va– i aquella cantarella monòtona apresa a l'escola amb la disciplina d'uns presidiaris que piquen pedra o d'uns soldats en plena instrucció.

Ja n'aprendran, ens hem dit, amb la tolerància que s'adiu a les festes. Però després ha pujat a la cadira el nostre Arnau i l'ànima ens ha caigut als peus. Amb aquell posat desmenjat dels adolescents –els pantalons caiguts mostraven l'elàstic dels calçotets– i encongit de vergonya, ha declamat amb desdeny i, en acabar, ha dedicat un gest de menyspreu als nostres elogis forçats: "No ho faré mai més", ha remugat, com cada any.

La vetllada ha millorat quan l'Elisa s'ha enfilat a la cadira. És un gust escoltar-la, la meva dona! Els seus llavis fan angelical el poema més groller. La dicció perfecta i l'entonació sempre acurada li han fet merèixer la primera ovació sincera del dia. La meva actuació sempre s'espera amb candeletes perquè acompanyo les paraules amb una gesticulació que, dalt d'una cadira, no deixa de ser temerària. En arribar al vers "bressolant el nen Jesús" m'he assegut al respatller i m'hi he gronxat: tots han seguit amb un "oh" l'arriscat vaivé de la cadira. A la meva germana la veu se li ha trencat quan ha dit "l'estel que s'allunya cap a l'Orient", potser perquè li ha recordat al brètol que l'ha deixat amb les dues criatures i una tercera en estat embrionari.

Si els avis, malgrat les seves xacres, també s'enfilen a la cadira per torns, és gràcies a l'entusiasme que conserven per la tradició. La meva mare ha recitat amb veu tremolosa i els ulls molt fixos a l'horitzó: una imatge d'una solemnitat que corglaçaria, si no fos que ho fa obligada pel vertigen que pateix. El meu pare, que a l'estiu va tenir un atac de feridura, ens ha ofert aquest any un barboteig benintencionat però incomprensible. La meva sogra ha hagut de repartir prudentment el seu sobrepès sobre dues cadires –una a cada cama, com un Tità– i un cruixir amenaçador ha acompanyat la seva intervenció. La fractura del maluc no ha impedit al meu sogre fer la seva aportació: però quan entre l'Elisa i jo hem aconseguit enlairar-lo i col·locar-lo dempeus sobre la cadira, l'home, més preocupat en mantenir l'equilibri, ha proferit un rodolí precipitat sobre el Pare Noel que més semblava un crit de guerra o un renec.

La vetllada ha acabat amb les frases rituals: "un any més!", "i que el Nadal que ve ho puguem repetir".

La fotografia és obra de l'artista de les galetes, la Chus Castro.

LA MAMA I JO (Un microrelat de Sílvia Armangué)

La mama i jo estem molt quietes aquí a dins l'armari fondo del quarto de dalt, perquè hem sentit les seves passes a l'escala.

Ell entra a casa i després va caminant d'ací d'allà fent gambades desiguals, xarbotejant. La mare gemega fluixet.

Abans, quan tenia feina, tot era diferent. Però es va anar quedant a casa i cada cop bevia més, i ha canviat tant que és com una altra persona. S'enfada i gruny per tot. A vegades cau i es fa mal. I sempre acabem rebent nosaltres.

Ens odia. Sap que tenim gana però s'enfada si toquem alguna cosa de la cuina. Ahir, la mama va agafar un tros de pizza de la que ell havia portat per sopar, però li va prendre, i la va pegar. Quan la mama xiscla d'aquesta manera jo sento una pena fosca, com una mà gran que m'estreny tot el cos. Ja no em ve la il·lusió de jugar, ni res, només tinc tristesa, i gana.

Avui ens ha estat cridant, amb una veu dolça mentidera. No ens troba perquè estem al fons de tot, tapades amb la roba gruixuda. Però quan ens ha portat pernil i pollastre i tot de coses bones, la mama ha sortit. Llavors, l'ha presa pel coll, cridant que ens escanyarà a totes dues. La mama s'ha defensat, i li ha clavat totes les ungles dels dits a la cara. Als ulls: ell ha ganyolat, ha trompassat enrere, el seu cap ha fet clonc, i s'ha quedat completament quiet. Amb els ulls –el que en queda– esbatanats.

Hem engolit delitosament el menjar escampat i després llepat la sang. Potser trigaran, a treure'ns d'aquí, però tenim aliment per dies, amb aquest cos tan gran.

Em rellepa les orelles i fa méééu, blanament. Ja no tenim por, la mama i jo.

Microrelat finalista del mes de novembre del Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" organitzat per l'Associació de Relataires en Català. La il·lustració és d'Alan Lee.