Es veia incapaç de dir-li a la seva dona que l’enganyava. Si més no així, en fred, sense moure’s ni tan sols una mica. Tenia por que, en quedar-se dempeus en un racó de la cuina, li agafessin rampes, i que el bloqueig afectés les seves cordes vocals. No volia que li tremolés la veu en un moment tan delicat. De manera que va obrir la nevera per semblar ocupat i va començar a preparar una amanida Waldorf.
Va explicar que el sopar d’ahir amb els amics es va allargar més del compte, i va tallar en juliana, després de rentar-les, quatre tiges d’api blanc. Que algú aleshores va proposar anar a ballar a un lloc que estava de moda, que va barrejar amb dues pomes pelades i tallades a trossos, on va coincidir amb una companya d’universitat, i mitja cullerada de suc de llimona. Després hi va afegir cent grams de nous pelades i va batre la maionesa amb la crema de llet, a qui no veia des que va acabar la carrera, fins que va obtenir una salsa fina. I que quan va voler adonar-se’n, i va mesclar tots els ingredients, ja era massa tard. I ho va servir en un plat damunt un llit d’enciam.
Va admetre que era el primer cop, però que amb una mica de pràctica se’n podria sortir.
Traducció al català del propi l'autor.
Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos (Cuadernos del Vigía, 2010) i De antología, la logia del microrrelato(Talentura, 2013). En solitari, és autor de Los días hábiles (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.