LA DAMA BLANCA (Un microrelat de Maria Cirera)

El va sorprendre de capvespre, quan tornava a casa després d’un dia dens. La va reconèixer de seguida perquè era alta i esvelta i portava un missatge escrit als dits, ossuts i allargassats, i a les parpelles, del tot inexistents.

—No et vull atemorir, tampoc no et puc enganyar. Et queda una setmana justa. Quan arribi l’hora, no cal que em busquis, és impossible fugir.

Va passar la nit en vetlla, pensant en què calia fer. Al matí, una mica d’esma, va córrer puntual a la feina, però al cap d’un quart d’hora de ser-hi ja es va començar a impacientar. Desesperat per la cruel notícia, va córrer cap al despatx del director de l’empresa. Va obrir la porta d’una empenta i, sense deixar-se intimidar pel desconcert d'ell, li va plantificar una besada als llavis i a tot arreu on es va deixar. Després va córrer cap a l’aeroport i va agafar el primer vol direcció París. Allà, hi va passar els propers cinc dies entre disbauxes, museus i, per què negar-ho, certa melancolia. Per telèfon, va engegar a la dona i als fills. Entre fulanes i capricis, per poc no aconsegueix deixar el compte net. Era realment allò, el que volia? Desemparat, se’n va tornar a la ciutat on va néixer i allí va passar els últims dies de la seva vida al costat de pare, mare i germans.  

En un obrir i tancar d’ulls, la setmana s’havia escolat. Al cap de set dies, la dama blanca el va trobar al mateix lloc on l’havia anat a cercar la primera vegada.

—M’he repensat. Et deixo viure.

Quasi no s’ho podia creure.

Calia recomençar de nou però, per on reprendre el fil que havia estat a punt de consumir-se? L’endemà, quan el director de l’empresa el va veure entrar altra vegada, no va poder evitar somriure, senyal indubtable d’acomiadament o de vertiginós ascens.

El quadre és "The Angel of Death" d'Evelyn de Morgan (1890)

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

EL COSTAT FOSC (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Tot i que sembla que va coix del peu esquerre i arrossega la capa negra amb treballs, Darth Vader pot arribar al final del passadís. Esbufega espasmòdicament. Ja no li queda escapatòria i, en veure's acorralat, ha de plantar cara als seus perseguidors. D'esquena a la paret aconsegueix engegar, per fi, el sabre de llum, que il·lumina l'estança amb una tonalitat vermellosa inquietant. La lluita serà terrible. A vida o mort. La primera estocada que rep ve del floret que maneja amb precisió el mosqueter D'Artagnan. Tampoc pot evitar un cop de sabre que li etziba enmig del front un pirata del Carib. Un centurió romà amb casc i cuirassa –com si sortís d'una processó de Setmana Santa– s'afegeix a la lluita i, brandant l'espasa, veu l'abdomen de lord Vader com un objectiu abastable. Baioneta en mà, un soldat napoleònic s'ho mira des d'una posició estratègica amb posat amenaçador. Tampoc trigarà a entrar en acció.

Sembla que per un instant pot reaccionar. Amb un moviment decidit de la seva arma fa saltar enlaire el barret negre d'El Zorro, que s'havia afegit a la lluita instants abans. De totes maneres el combat és desigual ja que fins i tot un Peter Pan, amb el seu punyal curtet i un torero que a última hora s'hi ha deixat caure, equipat amb l'estoc de matador, inicien una ofensiva final amb resultat d'inequívoc pronòstic.

–Ai, Manel, que ens el maten! Són set contra un!

El matrimoni Recasens, que fins aleshores s'havia mantingut a una distància prudent, s'ha decidit a intervenir. Acudeix a despartir-los, en auxili del seu fill. Ara ja els queda absolutament clar que ha estat una imprudència dur-lo a la festa de Carnestoltes guarnit de dolent de la pel·lícula. Tant de bo haguessin fet cas de les recomanacions de l'àvia, que no parava d'insistir en que les espases no porten més que violència. L'any vinent hauran de demanar aquella disfressa –innocent– d'arlequí del seu cosí.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc “De res, massa".

MICROCONTE NEGRE PER A NENS QUE CONJUGUEN (Un microrelat de David Arnau)

Jo t'estimo. Tu m'enganyes. Ell se'n riu. Nosaltres ens barallem. Vosaltres em supliqueu. Ells us enterraran.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

LES TIETES (Un microrelat de Violant Barquet)

Ningú de nosaltres es va posar trist quan es va morir la tieta Immaculada. No vull dir que ens n’alegréssim, tan sols dic que ningú va plorar. Va tenir una d’aquelles morts que tots ens desitgem: A la nit te’n vas a dormir i al matí ja no et lleves. A més, el somriure maliciós del matí que ens va deixar de record (i que ja no li vam poder esborrar), no feia pensar que el traspàs l’hagués amoïnada gaire. Més aviat semblava que l’haguéssim enxampat fent una malifeta a mig somni. I, a veure, la tieta Immaculada ja tenia cent-un anys. I em consta que ella també volia morir-se; entre d’altres coses, per no haver de suportar la tieta Lola.

La tieta Lola només té noranta-anys, i, si segueix l’exemple de la tieta Immaculada, encara l’hauré d’invitar al meu casament. No és que li vulgui cap mal, a la tieta Lola, però se li ha fet un caràcter impossible. Es veu que això de ser vell deu posar de molt mal humor, perquè la tieta Immaculada tampoc era l’alegria del jardí, que diguem (que en pau descansi i que em perdoni). Però almenys la tieta Immaculada no et deia tot el que pensava. La tieta Lola sí.

La tieta Lola t’ho ha de fer saber tot. Sobretot el que no l’hi agrada, i el per què no l’hi agrada i com hauria de ser perquè l’hi agradés. I després et comença a exigir coses, capricis; com l’altre dia que em va enviar als “xinos” perquè li comprés un moneder. (Guaita, com si fos ella qui pagués!) I havia de ser ara, és clar, de sobte no hi havia res més urgent que el moneder de la tieta Lola. I jo que, per tal de no sentir-la, ho deixo tot, baixo als “xinos”, agafo i pago; i quan li pujo el moneder, se’m posa de morros i em diu que no el vol.

—No, nena, no...! D’aquells altres..., d’aquells que fan clec, clec...

—Però, tieta...

—Com el que tenia la Immaculada, òspites! El feia sonar per provocar-me enveja: clec, clec..., tot lo dia! La nit que va estirar la pota se’l va endur a l’altre món perquè no me’l quedés.

Me la vaig mirar atònita, sense saber què dir.

—Clec, clec, nena...! Clec, clec...!

El quadre que il·lustra el microrelat és de Grant Wood (1891-1942)

Nascuda a Tarragona, Violant Barquet treballa com a professora de Filosofia en un institut de secundària. De petita volia ser escriptora, i com que no ha matat la nena que porta a dins, ara escriu petits relats per adults, dels quals n'acaba de publicar un primer llibre, La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums). 

LES NITS EREN TAN BREUS (Un microrelat de Jordi Benavente)

Besà el seu fill, li allisà la flassada, el tapà ben tapadet i li digué bona nit, angelet meu. Després es rentà les dents i es posà una miqueta de perfum, res, un pensament. Entrà a l’habitació, trià un pijama net de l’armari, deixà les sabatilles als peus del llit, i mirà el seu marit, que encara llegia. Va dir-li jo apago ja, que avui estic desfeta, bona nit. I apagà el llum del seu cantó, i s’hi posà bé, enroscada sota el pes de l’edredó, somrient, els ulls clucs.

Només ens vèiem en somnis, ella i jo. I les nits eren tan breus...

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és periodista i escriptor. Ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. I és autor dels llibres Martorell negre. Un mort i moltes preguntes (Curbet, 2014), Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013) i La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. Paios durs va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013.