diumenge, 24 de novembre del 2019

AMOR IMMORTAL (Un microrelat d'Olga Garcia Beneyte)


L’endemà de l’enterrament es va presentar a casa.


—Aquí no t’hi pots estar —li vaig dir espantada—, tens ordre d’allunyament!


—En el meu estat no procedeix —em contestà—. Vull demanar-te perdó. No et tornaré a fer mal.


—Ja, la cançó de l’enfadós. No et crec, ves-te’n! No et vull veure mai més!


Va marxar capcot mormolejant que ell sí que em perdonava.

Al llarg dels mesos les visites van sovintejar. Deia que se sentia sol. Jo no les tenia totes, tanmateix, em sentia un xic responsable de la seva situació. Un dia, tot d’un plegat, em va abraçar. Va ser tan dolç! Com al principi, com quan ens vam enamorar, abans de casar-nos, abans de les gelosies, abans de voler tenir un fill, abans del diagnòstic. En tornar de la clínica, em va etzibar: «Creus que no soc prou home, jo?», i «tros de puta, sé que estàs desitjant follar-te altres homes!» I pam, cop de puny. Així van començar les pallisses. Jo confiava que, amb el temps, la ràbia aniria minvant, però la violència va augmentar de tal manera que vaig haver de posar fi a la qüestió abans no em matés. I pam, un sol tret.


Ja han passat quasi dos anys. Ara tornem a estar enamorats. Fem l’amor amb tendresa. Això sí, no puc tocar-li el forat de la bala perquè aleshores s'esvaeix tot ell en un instant i li costa molt tornar a ser corpori.


Avui l’espero frisosa. Li he de donar una bona notícia: el metge es va equivocar, no és estèril, estic embarassada.

Olga García Beneyte, barcelonina resident a Vallirana. És professora de ioga. Ha guanyat diversos concursos literaris, ha publicat el llibre En Màtic i Internet / Les vambes noves d’en Marc (Editoral Barcanova, 2003) i un relat al recull Alma mater i altres narracions (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).

dissabte, 16 de novembre del 2019

LA CONFESSIÓ (Un microrelat d'Oriol Garcia Molsosa)



L’àvia havia arrossegat aquell secret més de quaranta anys. Li era tan propi com el monyo, el ganxet o l’obsessió per deixar el plat ben net. «Llançar el menjar fa mal al cor», ens deia sovint. Però una sobretaula massa llarga i els catúfols propis de l’edat van forçar la confessió.

—Jo vaig matar en Mascota.

Ens va explicar que el va matar perquè la bèstia deixava pèl per tot arreu i n’estava fins al capdamunt. Per això li havia camuflat petites dosis de verí entre el menjar, perquè morís a càmera lenta, sense fer soroll.

El relat dels fets va destrossar-nos el cor. Ningú podia imaginar-la maquinant un crim com aquell i executant-lo amb la sang freda dels millors assassins. O mentint a les filles amb el cadàver del gos encara calent: «és llei de vida, en Mascota ja era gran».

No li vam poder perdonar mai. La confessió va arribar quan l’àvia ja feia temps que en deixava de pèls a la dutxa i nosaltres també n’estàvem fins al capdamunt. Va escurar el plat fins al darrer dels seus dies perquè llençar el menjar fa mal al cor. L’àvia va morir a càmera lenta.

—És llei de vida, ja era gran... —dèiem quan venien a donar-nos el condol.

Microrelat guanyador del mes d'octubre en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. El quadre és de Frederick Morgan (1847-1927)

Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres). 

dimarts, 12 de novembre del 2019

EL METGET (Un microrelat de Sílvia Armangué)

La meva tieta Josephine Duponte, dels Duponte de tota la vida —milionaris per gràcia de la carn de porc adobada i de la seva minsa humanitat— tenia noranta-sis anys. Era allitada des dels vuitanta-nou, i es consumia de tot de mals dispersos, ni vivia ni deixava viure, i malgrat era un esquelet gemegaire, no li donava la gana de morir-se.

Com que els meus pares no podien, m’havia pagat la carrera de Medicina; ella no havia tingut fills, i jo era el seu únic hereu. Es va cobrar la bona acció: en sentir-se vella i sola, malgrat un exèrcit de criats i llepaires que no minvava, em va cridar al seu costat. Fa set anys que visc en aquest castell, aïllat del món i al servei d’ella. A qualsevol hora del dia o la nit, per causa d’una tos sobrevinguda, per una coïssor a l’espatlla dreta, perquè vol molestar simplement, la seva veu de canyes trinxades travessa les estances i em martiritza l'oïda:
           
—El metget! Que vingui el metget!

Fart de la vida que porto, vaig encomanar, en secret, les llavors d’una planta oriental bella i maligna, que duu al pistil i estams, i també als pètals, un rar verí.

La planta va créixer obscura i dèbil, en un racó del jardí humit, i va florir de cop, una nit de vent: foren unes flors petites, blanques, d’aroma intensa. En vaig trossejar un pom amb oli d’oliva i alfàbrega i li vaig pujar el porc rostit del sopar amanit amb la mixtura. Ella no volia mai menjar, però al cap de quatre mossegades li entrava la gana i s’ho cruspia tot, queixant-se de tothom i de la mala vida que havia de sofrir. Quan va mencionar aquell gust nou i perfumat que li entrava a la boca, li vaig explicar que era un acudit del cuiner. La vaig deixar dues hores després, mentre s’adormia entre rots i petarrassos, desitjant-li bona nit. Em sentia inquiet, però esperançat.

L’endemà, la tieta estava com una rosa. Es trobava millor que mai. Cada vespre va voler flors amanides; en comptes de migrar, va començar a engreixar-se: tenia roselles a les galtes i cantava gori-goris amb una veu que era com el xerric de vint gats borratxos.

Van passar tres mesos. La planta s’apagava i ja no treia flors. Jo no dormia de nits. La tieta usava ara un llit gegant, on feia rodolar d’una banda a l’altra el seu embalum de greixines. Tenia els dits de mans i peus inflats i vermells de sang nova. Allò ja passava de taca d’oli. Jo no sabia què fer.

Fins que una matinada de primavera una minyona va córrer pels passadissos fins a la meva cambra, per caure mig morta quan vaig obrir la porta: alguna cosa espantosa havia succeït. Vaig apressar-me a l’estança senyorial.

La tieta havia rebentat, literalment; de dintre seu, entortolligada als budells i a la carcassa on jeia exànime el seu cor sec, a tots els ossos i nervis de la carn, s’agitaven tiges monstruoses, des d’on florien les flors blanques perfumades.

L’horror em paralitzà, tal com els circells de la planta malvada.

I ara visc així, sentint com creix a dins meu.

Fins que ja no em necessiti.

Microrelat guanyador del Premi Núvol 2019. La il·lustració és d'Allan Lee.

Sílvia Armangué (Manresa, 1960) és biòloga. Els seus contes han aparegut en els llibres col·lectius de Cornèlia Abril i del web Relats en Català. Ha publicat Estats del metall (Edicions Saragossa, 2013), premi de poesia a «Paraules a Icària».

dissabte, 2 de novembre del 2019

LLAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Home, sweet home, el text més recent del dramaturg gal·lès Cornelius Pritchard —l'autor més reputat del «nou hiperrealisme»—, només es pot representar en cases o pisos particulars. Els que volen veure l'obra han de reservar una data. La companyia es trasllada al domicili a l'hora convinguda. L'escenògraf fa una exploració ràpida dels espais i els tècnics en verifiquen la il·luminació mentre els actors i les actrius es van familiaritzant amb els nous escenaris.

Cada acte té lloc en un espai diferent: la sala d'estar, la cuina, un lavabo, un dormitori. En l'últim acte, els actors, que ja s'han avesat a la distribució de la casa, es van movent amb aplom per tot el pis, com si fossin inquilins habituals, i els espectadors han de perseguir-los per poder escoltar els diàlegs i no perdre el fil de la història. L'escena culminant es produeix al rebedor. En acabar, els personatges surten per la porta i així abandonen l'obra i la casa. Un mutis total. No hi ha aplaudiments ni salutacions. Pritchard es vanta d'haver creat la primera peça teatral que «desafia la convenció burgesa de l'ovació» (segons les seves paraules).

Però Home, sweet home, diguem-ho sense embuts, no és una obra complaent ni lleugera. Ben al contrari, «enfronta l'espectador amb els seus propis dimonis» (paraules de l'autor) retrata la misèria, els vicis, la maldat inherent en la naturalesa humana. En acabar les tres hores d'espectacle, ningú no en surt indemne. És un cop de puny. Costa reprendre la vida entre les mateixes parets que han presenciat tanta perversitat, tant horror. En els dies que segueixen a la funció, entre els membres de les famílies hi ha tibantor, discussions, baralles. S'han denunciat casos d'agressions i violència domèstica. Fins i tot, tres suïcidis i dos assassinats s'han atribuït a la «malignitat contagiosa de la peça» (de nou, l'autor).

Diverses entitats catòliques ja n'ha demanat la prohibició. La companyia té compromesos els pròxims dos anys i mig.

Microrelat guanyador del 9è Concurs de Microrelats de l'ARC (Associació de Relataires en Català).

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).