divendres, 31 de juliol de 2020

ÈXTASI (Un microrelat de Vicenç Ambrós i Besa)

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat

divendres, 24 de juliol de 2020

LA TAULA (Un microrelat d’Imma Torné)

Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, vénen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imans de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

Imma Torné Sans (Tarragona, 1969) és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, ha guanyat la 5a edició del Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina de Montornès del Vallès i ha quedat finalista en diferents edicions del Concurs la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

dissabte, 18 de juliol de 2020

LA PARAULA PROHIBIDA (Un microrelat d’Elisenda Flo Csefkó)

Em diverteix observar-la. Evitar-me no li és fàcil, però no puc negar que és llesta. Desplega tot un ampli ventall de tàctiques per tal d’amagar-me, segurament fruit de molts anys de pràctica, algunes d’elles fins i tot em commouen de tan infantils que arriben a ser.

Com quan fa veure que no em sent. Quan abaixa el cap pretenent fer-se invisible com feia quan anava a escola per por que li preguntessin la lliçó. Quan gira el cap per no mostrar la ràbia. Quan es queda quieta i es mimetitza amb l’espai que l’envolta creient ser un camaleó. Quan riu fort per amagar la vergonya. Quan canvia de conversa...

Sí, puc dir que se’n surt prou bé.

En ma vida havia gaudit tant. Així que decideixo fer-me més present.

Jugo amb ella a fet i amagar, quan menys s’ho espera aparec. Em moc ràpida. M’arrossego. Plano. Salto. Corro. Nedo. Sóc com un animal a l’aguait, esperant que la meva presa es distregui per llançar-m’hi al damunt. No la deixo tranquil·la, no vull. Tard o d’hora m’haurà de mirar de front i ella ho sap.

Arriba el dia. Sense miraments li esclato a la cara. Ella gira el cap i sospira amb ràbia. Sabent-se vençuda es deixa anar. Potser és que està cansada de tant fugir.

Elisenda Flo Csefkó (Barcelona, 1970). Alumna de l’escola d’escriptura Laboratori de Lletres. Ha realitzat els cursos d’Escriptura d’Exploració Personal I i II, Escriptura de Records i Biografia i Conte I i II. Voluntària del programa LECXIT de la Fundació Jaume Bofill. Ha publicat el conte «L’esmorzar» a la revista Valors (núm. 182 / Juny del 2020).

dissabte, 11 de juliol de 2020

L’HOME PRONOSTICAT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Malgrat estar prenyada —o precisament per aquest motiu—, la va deixar: no se sentia amb forces per fer de pare. No va arribar a conèixer el petit Damià. Ella el va criar tota sola, amb molt esforç i amb el concurs eventual d’una veïna. No va ser fàcil, però el Damià no va trobar mai a faltar un pare que tenia per mort. Va estudiar a la universitat i després va trobar una bona feina a la gran ciutat. El Damià es va casar, però no vol tenir fills. Malgrat això, la seva dona s’ha quedat prenyada i, quan ho ha sabut, l’ha deixada: no se sent amb forces per fer de pare, etcètera.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

divendres, 3 de juliol de 2020

UN LLOC TRANQUIL (Un microrelat de David Gaffney)

L’habitació que li van donar tenia set armaris. Set. De nit, els armaris l’aclaparaven. Figures fosques i melancòliques s’apropaven al llit, cares amb mirades amenaçadores sorgien de les vetes de la fusta. El propietari no permetia desfer-se’n. Eren clàssics. Sòlids. Així que havia de pensar una manera de fer-ne ús. En un va encaixonar-hi el televisor, en un altre l’equip de música, els estris de cuina en un tercer, i va omplir de trastos la resta. Però no se li ocorria què fer amb l’últim. Una nit va entaforar-hi el seu edredó i va dormir millor que mai.

Va decidir quedar-se a l’armari. Hi va instal·lar la ràdio i també menjava allà dins. Finalment va convidar sis persones més a viure en els altres armaris. Perquè ell era un home sociable.

Traducció de Jordi Masó.

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

diumenge, 28 de juny de 2020

MEGAFONIA (Un microrelat de Núria Mirabet i Cucala)

De petit va anar a un gran fira amb els pares i els germans. De cop es va trobar sol i no va saber cap a on tirar. Es va sentir trist, perdut i desvalgut. Una altra família el va veure i el va portar al punt de megafonia. Van dir el seu nom. Van arribar el seu pare i la seva mare que s’havien separat. Ella pensava que era amb ell i ell que era amb ella. D’adult també se sent trist, perdut i desvalgut, però no hi ha servei de megafonia.

Núria Mirabet i Cucala (Barcelona 1954) és llicenciada en Filologia catalana, ha estat professora de Llengua i Literatura catalanes a secundària. És traductora de l’alemany, el francès, l’italià i el txec. L’any2013 se li va concedir el Premi Vidal Alcover de Traducció per l’obra de J. W. Goethe De la meva vida. Poesia i veritat, l’any 2011se li va concedir el Premi Ciutat de  Barcelona de Traducció per la mateixa obra. És autora de contes per a infants i va rebre el Premi «Catalanets de Berlín e. v.». És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

dimarts, 23 de juny de 2020

L’ASSETJADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i en beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Microrelat inclòs a Ambrosia (Males Herbes, 2020). Ambrosia, el nou llibre de Jordi Masó, és des d’avui, 23 de juny, a totes les llibreries del país.

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

dijous, 18 de juny de 2020

LA PREGUNTA (Un microrelat de Vicenç Ambrós Besa)

El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden «no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies» i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «Qui és, vostè?».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat

dissabte, 6 de juny de 2020

L’HOME PACIENT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Té fama de fotògraf observador i pacient. El Tomàs és capaç d’estar-se hores alerta per captar la imatge d’una abella pol·linitzant una flor d’ametller o esperant l’eclosió de l’ou d’una cria de tortuga. Ha plantat el trípode en paratges recòndits, des de la Capadòcia fins a Islàndia, des d’Austràlia fins a la Patagònia. Però la revista no es ven gaire bé. Per això, quan el director l’ha cridat al seu despatx per comunicar-li que aquest any tampoc li apujaria el sou, el Tomàs, sense dir res, ha tret el sobre de la maleta i l’ha posat sobre la taula. Abans d’agafar-lo, el director l’ha mirat breument, intentant endevinar-ne el contingut. Mentre observava les fotos, unes gotes de suor s’han insinuat al seu front.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

dimarts, 2 de juny de 2020

EN QUIN MÓN ESTIC? (Un microrelat de Joaquima Pellicer)

Des de fa uns quants dies, quan la visito a l’hospital sempre em fa la mateixa pregunta: «En quin món dels morts estic, en el món del cel o de l’infern?». «En cap dels dos, ni en un ni en l’altre», jo li contesto, «estàs a la terra, tia, en el món dels vius, entre tots nosaltres.» El facultatiu ens ha dit que la situació no és preocupant, que les persones d’avançada edat i malaltes sovint es desorienten.

Però abans-d’ahir vaig ser jo qui es va desorientar del tot amb el seu nou i desconcertant comentari. Tot passejant-la amb la cadira de rodes pel passadís de la tercera planta de l’hospital, va insistir molt a entrar en una de les habitacions dels altres malalts. Em va dir que allí estava descansant el seu marit i que cada dia li feia una estona de companyia. «Això que em dius no és possible, tia», jo li vaig dir tota sorpresa, «perquè l’oncle Josep, el teu marit, fa més de vint anys que va morir». Ella, tota disconforme i aparentment serena, amb veu alta em contestà: «Ja ho sé que el meu marit és mort, no en tinc cap dubte. És per això que et pregunto, sense resposta: en quin món dels morts estic?». La pobra dona, a més de desorientada, s’havia begut l’enteniment.

Joaquima Pellicer Solà (La Bisbal d’Empordà, 1952). Des de molt jove ha treballat d’administrativa. Ha publicat el llibre poemes i històries Coses de l’avi, coses de casa, vivències del passat (2008), el conte infantil il·lustrat En Mic i la nit de Reis i la novel.la El llac de les papallones (Curbet Edicions, 2020). Col·labora mensualment en la revista de lletres Doll de tinta, amb una secció titulada Petites històries i llegendes empordaneses.

dijous, 28 de maig de 2020

PRECAUCIONS DE MATINADA (Un microrelat de Josep Pastells)

Què els hi he de dir, ara? Parlar-los del meu avantpassat Onofre de Dip seria una estupidesa, em temo. En l'hipotètic cas que sàpiguen qui és i entenguin els meus justificadíssims motius per conduir de matinada, encara em relacionaran, via ratpenats, amb la propagació del virus i, moguts per l'impuls heroic inherent als pànics moderns, actuaran per preservar la salut comunitària. L'estat d'alarma ho complica tot fins a extrems inaudits: seguir les meves rutines nocturnes és quasi més perillós que ser el Tigre del Maestrat a la Primera Guerra Carlina!

El més raonable serà admetre que he transgredit les normes, acceptar impassible la multa de 600 euros. Malgrat la ira que em domina, tinc un aspecte força presentable i puc passar per un ciutadà que almenys ha omplert el certificat autoresponsable de desplaçament. També és cert que no hi especifico la causa de força major que m'ha fet agafar el cotxe a aquestes hores, però no penso confessar que tinc una amant a Llançà i consagrem el nostre amor mossegant-nos les goles. Decideixo que simplement diré lo de l'amant i suportaré amb estoïcisme les mirades burletes.

Tot es complica quan un dels agents se m'acosta més del compte i constato que no fa gaires hores que s'ha tallat afaitant-se. La flaire de sang seca és tan deliciosa, tan irresistible, que m'obliga a actuar com el vampir modern que soc. Veloç, implacable, amb dentegades profundes i precises que, per simple precaució, faig extensibles a l'altre mosso.

Microrelat escrit en homentage a Joan Perucho.

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d'aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d'Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l'Empordà (2018).

divendres, 22 de maig de 2020

VENJANÇA (Un microrelat de Jordi Masó)

Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més la cantarella irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El proper mes de juny apareixerà el seu nou llibre de microrelats Ambrosia, també a Males Herbes.