dijous, 14 de gener de 2021

POSTERITAT (Un microrelat d’Oriol Garcia Molsosa)

Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habituals, es passava el dia atenent citacions moltes atribuïdes, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. «Coses de passar a la posteritat...», li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.  

Microrelat guanyador del mes de desembre del X Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. El quadre és de Ludovico Pozzoserrato (1550-1605)


Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres).  

dissabte, 9 de gener de 2021

EL SECRET (Un microrelat de Núria Tort)

Ningú sospitava que ella hi havia dedicat nits senceres. Havia descobert que cada dit tenia una funció específica, i que calia aplicar la pressió i el ritme exactes per a que el sentit d’un moviment es multipliqués amb l’arribada del següent. 


Dins la solitud del dormitori, les ungles sempre arranades, iniciava la pràctica amb un massatge suau i circular, per a familiaritzar el tou dels dits amb la superfície, i no s’estalviava, si la pell li ho demanava, una gota de lubricant, sabent que en un instant els dits fluirien al ritme dels seus pensaments i que, enmig de l’in crescendode les pulsacions per minut, hi naixerien petits rampells i tremolors, fins que la satisfacció de prémer la tecla correcta regalimés damunt l’èxtasi de donar l’exercici per acabat. 


Tothom a l’oficina admirava els seus dits musculats, amb una beina fibrosa que els travessava de dalt baix, recorrent el teclat amb agilitat i gràcia. Tothom es delia per esbrinar com havia assolit tal nivell de precisió i velocitat. Ningú sospitava que la pràctica nocturna disciplinada era el secret de la mecanògrafa.


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

 

dijous, 31 de desembre de 2020

EL CAÇADOR (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El petit ratpenat clavà les dentetes al dit del caçador. Ell es llepà la sang, tot seguit retorçà el coll de l’animal. Omplí la bossa amb les preses capturades i començà a caminar pel bosquet cap a la ciutat. Wuhan encara dormia.

 

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. Els seus últims llibres són la novel·la juvenil El món fosc. Talps (Santillana, 2018), el recull de contes Mans negres (Pagès, 2017) i la novel·la La barrera(Alrevés, 2019).

divendres, 25 de desembre de 2020

DESPRÉS DE LA PLUJA (Un microrelat d’Ariadna Herrero)

Feia temps que no em trucava, per això em va sorprendre que em digués de fer un cafè.

A fora plovia i bufava un vent glaçat.


Dins del bar, mentre ella sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va confessar que portava anys enamorada d'un company de feina casat.


Em va explicar que de vegades ell era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l'alè d'un bes, però que d'altres es mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic.


El desig la consumia i no sabia com canalitzar tota aquella passió reprimida.


Després d'un silenci compartit, li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les pulsions no resoltes.


Ens vam acomiadar a la parada de l'autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s'hi reflectia.


Al darrer instant, molt de passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat.


Mentre me n'anava avinguda enllà amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que mai arribaria a passar.


Ariadna Herrero i Molina (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica i treballa de professora de Llengua Catalana i Literatura. La seva obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006) va guanyar el Premi La Carrova l'any 2004. És autora de la novel·la Seràs un dels nostres (Llibres del Delicte, 2017) i de la novel·la juvenil Hem arribat tard a classe (Voliana, 2018).

diumenge, 13 de desembre de 2020

GORG (Un microrelat de Carles Castell Puig)

En les hores de més calor la gent cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta. Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar.

 

En canvi, els que es tiren de cop al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa. Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i succionar, ara l’un, ara l’altra.

 

El cos d’avui ha aparegut de sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en l’altre extrem.

 

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dilluns, 16 de novembre de 2020

DESGRÀCIES (Un microrelat de Jordi Masó)


Si aquella nit l’home hagués baixat les escombraries, un test d’hortènsies hauria caigut des del balcó del tercer segona i li hauria esberlat el cap. Una ambulància l’hauria portat a l’hospital del qual n’hauria sortit nou mesos més tard compromès amb una de les infermeres de rehabilitació, la dona de la seva vida. Durant aquells nou mesos, el veí del tercer segona, el propietari del test d’hortènsies, desolat, hauria començat a visitar la dona de l’accidentat, primer per confortar-la, més tard per interessar-se pels progressos del malalt, finalment per quedar-se a dormir. Per ella, hauria resultat ser l’home de la seva vida.


Però aquella nit, per desgràcia, l’home no va baixar les escombraries. 


Microrelat guanyador del mes d'octubre al X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim llibre és Ambrosia (Males Herbes, 2020).

dimarts, 10 de novembre de 2020

LA CONFESSIÓ WALDORF (Un microrelat de Pere Herrero)

 

Es veia incapaç de dir-li a la seva dona que l’enganyava. Si més no així, en fred, sense moure’s ni tan sols una mica. Tenia por que, en quedar-se dempeus en un racó de la cuina, li agafessin rampes, i que el bloqueig afectés les seves cordes vocals. No volia que li tremolés la veu en un moment tan delicat. De manera que va obrir la nevera per semblar ocupat i va començar a preparar una amanida Waldorf.


Va explicar que el sopar d’ahir amb els amics es va allargar més del compte, i va tallar en juliana, després de rentar-les, quatre tiges d’api blanc. Que algú aleshores va proposar anar a ballar a un lloc que estava de moda, que va barrejar amb dues pomes pelades i tallades a trossos, on va coincidir amb una companya d’universitat, i mitja cullerada de suc de llimona. Després hi va afegir cent grams de nous pelades i va batre la maionesa amb la crema de llet, a qui no veia des que va acabar la carrera, fins que va obtenir una salsa fina. I que quan va voler adonar-se’n, i va mesclar tots els ingredients, ja era massa tard. I ho va servir en un plat damunt un llit d’enciam.


Va admetre que era el primer cop, però que amb una mica de pràctica se’n podria sortir.


Traducció al català del propi  l'autor.


Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos (Cuadernos del Vigía, 2010) i De antología, la logia del microrrelato(Talentura, 2013). En solitari, és autor de Los días hábiles (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

LÍNIA VERMELLA (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Avui tampoc he trobat feina. La resposta sempre és la mateixa, no encaixo. Ho seguiré intentant. Jo sempre busco el meu millor perfil per al currículum. Per això vaig al fotògraf una vegada i una altra. I miro de fer-li cas.

«Estàs molt pàl·lid, sembles malalt». Deu sessions de raigs UVA.


«Se’t veu poc expressiu pel bigoti». Me’l vaig afaitar i en paus.


«Els cabells blancs recorden que passes dels cinquanta». Vaig elegir un tint castany obscur.


Tot per evitar el pitjor. Perquè el meu pare no m’ho perdonaria i l’avi Lluís s’aixecaria de la tomba... «Aquest nas aquilí té massa personalitat», insistirà quan ens tornem a veure.

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

FONS D’ARMARI (Un microrelat de Núria Tort)

Les coses es veuen millor amb la distància, però la Lola és miop. Ara mateix, no veu res. És clar que és a les fosques i en un laberint construït amb muntanyes de roba curosament plegada. A cegues, estira un mocador de seda natural que havia fet el cim al mur esquerre i s’eixuga la suor del front. Li costa respirar. Juraria que era al Carrer de les Samarretes per Dormir cantonada amb Samarretes per Pintar, però l’olor de naftalina dels abrics la desorienta. Pensa-en-alguna-cosa-bonica. Pensa-en-alguna-cosa-bonica. Fanàtica de les frases que no necessiten espais buits entremig, s’ho està dient a ella mateixa i la veu se li ofega torres bessones de llana endins.


Recorda el matí feliç en què va estrenar l’armari encastat darrere la porta del dormitori. El va omplir amb les bosses de roba que la veïna de l’àtic, sobtadament arrodonida, havia deixat una nit al costat del contenidor. La Lola no va tornar a tancar la porta del lavabo annex (hi va passar llargues i plaents estones, asseguda a la tassa, contemplant l’esplèndida panoràmica de l’armari esbiaixat).

 

Vuit quilos i dues talles més tard, la veïna va reincidir en l’abandó de roba. La Lola la va recollir i la va col·locar al passadís. Es va emprovar uns pantalons negres de tub i va sentir una immensa buidor. Potser perquè li anaven notablement grans, però ella va alçar el cap i va veure clar que la buidor venia de dalt. Entre el seu serrell mal tallat i el sostre del passadís hi havia molt d’espai desaprofitat. El va omplir amb un Per-si-de-cas-m’engreixo-guardo-la-roba i unes bigues travesseres que li va instal·lar el fuster. Tot embolicat amb un vestit de fusta immens que tenia forma d’armari horitzontal. A l’extrem, una trapa estreta permetia a la Lola enfilar-se al mig pis i passejar-se encongida per l’interior.

 

En aquestes dates, la va deixar el marit. Ell va al·legar mal d’esquena (una excusa versemblant: era alt com un Sant Pau i havia de circular a la gatzoneta pel passadís escapçat). Però ella sabia que un buit creixent els separava.

 

Passat el disgust de veure’l marxar, es va adonar que li deixava un armari per omplir. I va descobrir els mercats de segona mà. Era una caçadora nata. Amb un clàssic Demà-començo-règim es va auto-convèncer per endur-se el vestuari complet d’una ex-model rossa platí. L’armari de mig pis engendrat al passadís aviat es va ramificar per totes les habitacions.

 

No ens confonguem. El planejament urbanístic va ser rigorós. La Lola mai ha actuat a la babalà! Per això ara li costa respirar, perquè el Carrer de les Camises de Coll Mao no ha de fer xamfrà amb l’Avinguda de les Bruses. I on para el Passatge de la roba de Camuflatge? La Plaça de les Faldilles va ser edificada al davant del Castell de Pantalons Curts i al darrera de la Rotonda dels Pantalons Pota d’Elefant (perquè ella sap Que-tot-torna). I en diagonal, hi havia la trapa de sortida que ara no és enlloc!

 

La Lola força la vista i es concentra per arribar al fons de la qüestió. No és fàcil, però ella té capacitat. Troba un racó buit on estirar-se. L’últim pensament és per la sort que tindran els que la trobin aquí tancada, potser la setmana vinent, o el mes vinent, perquè podran remenar i escudellar-se tot el que els sembli!

 

Segur que no trobaran a faltar res.

 

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dissabte, 26 de setembre de 2020

L’INTÈRPRET (Un microrelat de Karlos Linazasoro)

Lintèrpret per sordmuts feia amb les seves mans papallones, volcans en erupció, cirerers plens doriols, cascades i rierols, àngels custodis, nàufrags com llavis, escultures vivents i neus perpètues.

El President, amb les seves categòriques paraules, contradeia un a un els gestos del seu company destrada. 


Microrelat inclos a Literatura hiperlaburra (Elkar, 2016). Traducció de Jordi Masó.

 

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Els seus últims llibres són la novel·la Versus (Jekyll & Jill), el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea) i el d’aforismes Buzón de sugerencias (Trea, 2020).

divendres, 11 de setembre de 2020

FER OLOR (Un microrelat de David Gaffney)

El llavi d’en Gordon es va tòrcer en un gest de menyspreu quan va veure que m’aplicava desodorant. «Per què et poses això?».

 

«Hi ha un munt de dones atractives a la ciutat», vaig explicar. «M’agrada fer bona olor».

 

«No en tens ni idea, company», em va dir en Gordon. «Aquestes oloretes no faran que s’engeguin els motors. Les dones s’exciten amb l’olor real d’un home. La suor agra, les cèl·lules mortes de la pell. És la via principal per accedir als bits del cervell que controlen el desig». Va posar les mans rere el cap i va mirar al sostre. «Jo mai no faig servir cap mena de perfum i, excepte aquella vegada al supermercat, mai no m’ha rebutjat cap dona raonable».

 

Així que no m’he posat cap més perfum en les últimes dues setmanes i crec que les coses estan canviant. Les dones em continuen preguntant si visc sol i això sempre és un bon senyal.

 

Microrelat inclòs al recull Sawn-off Tales (Salt Publishing, 2006). Traducció de Jordi Masó.

 

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010), All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark. La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013).

 

diumenge, 23 d’agost de 2020

GÒLUX (Un microrelat d’E. Viladoms)

Ella havia anat a una botiga de llenceria fina i s'havia comprat un deshabillée vaporós i suggerent, del bany li arribava la flaire d'afthershave, la seva parella també s'estava posant a punt. Entrà a la cambra amb bata de seda Cary Grant i una bossa del Condis a la mà.

 

Melmelada de maduixa, gelat de vainilla, crema de cacau i avellanes, mantega, llet condensada, mel de romaní... Mira si n'hi havia de possibilitats per untar malucs, esquena, cuixes, pits, ventre, sexe... El contrast d'aquells sabors dolços amb la salabror de la pell era embriagador. El pessigolleig de llavis i llengua resseguint-li l'espinada la féu estremir de dalt a baix.

 

I si ens passem al salat?

 

Xuclets a l'entrecuix de sobrassada, xarrups al membre amanit amb maionesa... però el més excitant de tot va ser compartir aquell braksburt. Van començar a mossegar un per cada punta i quan les seves boques es van trobar, l'una amb l'altra, l'una dins l'altra, la comunió de carn, salives, fam i desig va ser enfollidora. No en tenien prou! Arrasaren rebost i nevera, arribant a l'apoteosi coital damunt un llit de fulles d'escarola i créixens, amb una reducció de vinagre de Mòdena lliscant-los pels cabells.

 

De matinada, sota la dutxa, escoltant els roncs satisfets del seu home, sentia una mena de cremor per dins, just entre el melic i on comencen les costelles, i un gran pes a l'estómac. Potser no havien acabat d'entendre els consells de la sexòloga quan li anaren a consultar la impotència del marit: trencar la rutina, el joc...

 

E. Viladoms neix l'estiu del 1989 al suplement Guilleries, del setmanari osonenc La Marxa de Catalunya, signant una sèrie de contes sobre el cicle de l'any. Forma part dels grups literaris Tarats pels Relats i Entintats, així com de l'Associació de Relataires en Català. Alguns dels seus contes i microrelats han estat premiats en diversos concursos i publicats en volums col·lectius.