divendres, 9 de novembre de 2018

FRATICIDI (Un microrelat de Carles Castell Puig)




Ja fa un any que vas patir l’ictus. Per sort, si més no això diuen tots, te’n vas sortir. Després d’hores, dies, mesos, de dolorosos exercicis has recuperat la parla, pots caminar, amb dificultat, i has aconseguit una mínima autonomia. Un ictus que, per si no fos prou desgràcia, et va afectar la part dreta. A tu, que depenies per complet d’aquesta meitat del teu cos. La cama esquerra només servia per caminar mentre la dreta saltava i grimpava. La mà esquerra col·laborava en les tasques més senzilles i contemplava com la mà dreta executava amb vitalitat i destresa tota mena d’operacions.

Però ara la mà esquerra ha après a rentar-te la cara, a raspallar-te les dents, a ensabonar-te el cos, a peixar-te a la boca mentre la mà dreta resta immòbil formant un angle impossible al final d’un braç inservible. La cama esquerra ha agafat la força i la seguretat necessàries per moure’s amb energia i constància, arrossegant al seu costat una cama prima i inert, acabada en un peu contrafet, talment com una peülla.

Un matí agafes un llapis disposada a provar de fer uns mots encreuats. La sorpresa és immediata. Potser la cal·ligrafia no resulta elegant i impecable, però situes les lletres en les caselles amb un traç clar i segur. Llavors, agafes un paper i no et pots creure els moviments àgils i destres que executa la mà esquerra, que s’ha convertit de cop i volta en una papallona que voleteja lleugera i agraciada. Al seu costat, la mà dreta es mostra com una larva feixuga i matussera, arronsada al costat del cos. Quines ironies de la vida, haver de passar per tot això perquè es manifesti una part de tu totalment desconeguda.

Tanmateix, el costat dret està ferit, però no mort. Humiliat, però no vençut. I no pensa tolerar aquesta situació. En un capil·lar del dit petit de la mà dreta ja té enllestit un coàgul que es deixarà anar i viatjarà pel torrent sanguini fins arribar a una artèria cerebral. El segon ictus serà afortunadament definitiu i posarà fi a aquesta ignomínia.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

divendres, 2 de novembre de 2018

EL LLOP (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Viu amb un llop. No l’ha vist mai, però cada matí el senyor Morell n’endevina la presència per tota la casa: troba senyals de les urpes en la tapisseria dels sofàs, excrements damunt les catifes, bosses d’escombraries esquinçades a la cuina. No li costa imaginar-lo enorme, pelut, amb un pèl tan fosc que es confon amb les tenebres, ullals esmolats i pupil·les resplendents com cuques de llum. El busca dia i nit en va: l’animal sap amagar-se, és silenciós, astut i ràpid.

Un vespre, exasperat, cansat de les protestes dels veïns —es queixen perquè les nits de lluna plena, el llop udola—, li prepara un parany: compra una cuixa de xai i l’arrebossa amb mata-rates. L’endemà, estès sobre l’estora, abocat sobre el plat de carn, descobreixen el cadàver del senyor Morell.

Microrelat inclòs al recull Els reptes de Vladimir, primer llibre de l'autor. Témenos Edicions acaba de reeditar-ne la versió revisada i definitiva.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

VIA MORTA (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)


M’ha semblat veure’t a l’andana del tren. T’ajupies a posar bé la bossa de mà arrenglerada amb les dues maletes. He distingit els teus cabells rossos, que ja blanquegen, sempre ben tallats. El teu gest delicat i displicent en tot allò que toques.

T’has girat i m’has mirat. No eres tu.

Jo sí que l'era. He engreixat el meu equipatge amb més enyorança de tu.

El record dels nostres dies i un tren sense passatge, aturats, en una via morta que mai em conduirà a tu.

Microrelat inclòs al recull Compte amb el buit que s'acaba de publicar a la col·lecció La bona confitura de Témenos Edicions.

dijous, 25 d’octubre de 2018

DESESPERACIÓ (Un microrelat de Mercè Bagaria)


Va, pega’m! Què esperes a fotre’m una bona panadera? Ja hem quedat que no hi havia una sortida millor que aquesta, que no volem que Serveis Socials ens prengui les nenes. Doncs, si no em pegues, acabaran en una família d’acollida i no les veurem créixer, no sabran qui som... I nosaltres, al carrer, sense feina ni subsidi, què farem? Dormirem en un caixer automàtic? Anirem a robar? Quan dijous ens desnonin, estarem perduts per sempre, però si em pegues ben fort i m’han de curar a l’hospital, tot estarà solucionat. Et denunciaré i em buscaran un pis d’acollida, m’ajudaran a trobar una feina i no m’hauré de separar de les nenes. Per una agressió, les penes de presó no són excessives. Si et portes bé, aviat et donaran la condicional i, mentrestant, no et faltarà sostre ni un plat calent. Quan surtis, continuarem la nostra vida tots junts, però si ara et fas enrere, si no tens prou pebrots per estomacar-me, no tindrem res. Em vas prometre que estaries amb mi en la pobresa. Això, amor meu, és la pobresa. No pots trair la teva paraula. Així que no ploris més i pega’m d’una vegada.

Microrelat inclòs al recull Les vides del dia que s'acaba de publicar a la col·lecció La bona confitura de Témenos Edicions.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

EN EL PRIMER RETAULE... (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)


En el primer retaule de La battaglia di Santo Romano, sóc la figura del cavaller que està situat al darrere de Ciccolò de Tolentino. Estic molt orgullós que el gran Ucello m'hagi perpetuat en una de les seves obres. Un honor, estar representat en un tríptic que, pel que sento que diuen els savis, travessarà els límits d'aquests Renaixement (tan procliu a les manifestacions artístiques i als refinaments), per fer-se un lloc en la història de l'art.

Però, tanmateix, quin sentit té que jo sigui una figura immortal, si ningú no sap qui sóc ni tan sols coneix el meu nom de pila?

Microrelat inclòs al recull Alteritats que s'acaba de publicar a la col·lecció La bona confitura de Témenos Edicions.