dimecres, 18 de maig de 2022

FUM (Un microrelat de David Madueño)

Ressegueix amb mirada distreta l’ascensió sinuosa del fum del cigar, amarant-se de la lentitud i la seda voluble de la seva textura. Després d’una celebració d’aniversari plena de retrets, es perd en la inanitat del moment. La marca de l’enèsima discussió ja ni cou; el que li dol és no saber si finalment es decidirà a deixar-la. Seria el millor, malgrat que ella, un cop plantejat, li donaria la volta al mitjó de l’argument. Llavors, ell tan sols seria un egoista, l’únic que sortiria guanyant amb una solució fàcil i covarda.

 

La sent pintar a l’estudi i se la imagina amb els cabells recollits i aquella camisa del seu pare que li va baldera i està plena de taques. Se la mira des del llindar de la porta, i s’hi atansa sense fressa. Lentament, amb mans de seda, l’envolta per la cintura amb la delicadesa que correspon a la seva fràgil sinuositat, però allí on sovint troba el tremolor de l’enuig a punt d’esquerdar-se després d’una discussió, avui només hi troba la textura ingràvida del fum en què ella es transforma i que se li escola entre els braços, amb la lentitud i el dolor somort de la inanitat.


Microrelat guanyador del 8è concurs de microrelats d'iSabadell.


David Madueño Sentís (Sabadell, 1976). Llicenciat en Filologia catalana, és professor de secundària. Col·labora amb la revista Quadern de les idees i coordina l'Arxiu Josep-Ramon Bach. Ha guanyat el Premi Estrem i Fa de poesia de Falset, entre d'altres. El seu darrer llibre s'anomena Cua de foc (2020, Papers de Versàlia). 

dimarts, 5 d’abril de 2022

L’ESCOLA (Un conte de Donald Barthelme)

Bé, doncs teníem tota aquella canalla plantant arbres, oi, perquè pensàvem que... que era part de la seva educació, per veure com, ja m’entens, els sistemes d’arrels... i també el sentit de la responsabilitat, tenir cura de les coses, ser responsable individualment. Ja saps què vull dir. I tots els arbres van morir. Eren tarongers. No sé per què van morir, però simplement van morir. Algun problema amb el terreny probablement o potser l’adob que ens van vendre al viver no era el millor. Vam fer una reclamació. Així que tenim els trenta nens allí, cada nen o nena amb el seu propi arbre per plantar, i ara tenim aquests trenta arbres morts. Tots els nanos mirant aquells palets marrons, va ser depriment.
        No hauria estat tan terrible si no fos que només un parell de setmanes abans d’això dels arbres, van morir totes les serps. Però crec que les serps... bé, les serps van dinyar-la perquè... te’n recordaràs, van tallar la calefacció durant els quatre dies de vaga i això ho feia comprensible. Era una cosa que podies explicar als nens per allò de la vaga. Vull dir, cap pare hauria deixat als fills travessar la barrera que formaven els vaguistes, sabien que hi havia una vaga i el que allò implicava. Així que, quan les coses van tornar a la normalitat i vam trobar les serps, els nens no van alarmar-se gaire.
        En el cas de l’herbari va ser probablement un problema d’excés de reg, si més no ara han après que no convé regar en excés. La canalla era molt curosa amb l’herbari i alguns dels nens probablement... ja m’entens, van abocar-hi una mica més d’aigua quan no estàvem vigilant. O potser... bé, no m’agrada pensar en un sabotatge, encara que vam considerar-ho. Vull dir que ens va passar pel cap. Vam pensar-hi probablement perquè abans d’allò els jerbus havien mort, i els ratolins blancs havien mort, i la salamandra... bé, ara ja saben que no s’han de transportar en bosses de plàstic.
        És clar que esperàvem que els peixos tropicals morissin, allò no va ser cap sorpresa. Aquells animalons, només mirant-los ja te’ls trobes a la superfície panxa amunt. Però la unitat didàctica exigia peixos tropicals en aquell moment, no s’hi podia fer res, passa cada any, només t’has d’afanyar a passar-ho.
        No havíem de tenir un cadell.
     No havíem de tenir-ne un, era un cadell que la noia de Murdoch va trobar un dia sota un camió de Gristede’s i va témer que el camió l’aixafés quan el conductor hagués acabat d’entregar les comandes, així que va posar-se’l a la motxilla i el va portar a l’escola. Així que teníem un cadell. De seguida que vaig veure el cadell vaig pensar: Oh, Déu meu, segur que viurà dues setmanes i després... I així va ser. No havia d’estar-se a la classe en cap cas, hi ha una reglamentació sobre el tema, però no els pots dir que no poden tenir un cadell si el cadell ja és allí, davant d’ells, bellugant-se per terra amb el seu bup bup bup. Van posar-li de nom Edgar... és a dir, li van posar el meu nom. «Aquí, Edgar! Edgar maco!». I es morien de riure. Els agradava l’ambigüitat. A mi també m’agradava. No em fa res que es burlin de mi. Li van construir una caseta en el magatzem i coses així. No sé de què va morir. Del virus del brom, suposo. Probablement, no l’havien vacunat mai. Comprovava el magatzem cada matí, rutinàriament, perquè sabia el què li passaria. L’hi vaig donar al conserge.
        I llavors va haver-hi aquell orfe coreà que la classe va adoptar a través del programa Ajudeu els Nens, cada nen havia de portar vint-i-cinc centaus cada mes, aquesta era la idea. Va ser una desgràcia, el nen es deia Kim i potser el vam adoptar massa tard o alguna cosa així. La causa de la mort no s’especificava en la carta que vam rebre, suggerien que n’adoptéssim un altre i ens van enviar alguns historials interessants, però no ens hi vam veure amb cor. La classe s’ho va prendre malament, van començar a sentir (em sembla, encara que mai ningú no m’ho va dir directament) que potser alguna cosa no anava bé a l’escola. Però jo no crec que hi passi res particularment dolent a l’escola, n’he vist de tots colors. Només passàvem una mala temporada. Per exemple, vam tenir un nombre extraordinari de pares que van traspassar. Crec que va haver-hi dos atacs de cor i dos suïcidis, un ofegat i quatre víctimes d’un accident de cotxe. Un infart. I vam tenir l’habitual alta taxa de mortalitat entre els avis, o potser va ser més alta aquest any, ho va semblar. I finalment la tragèdia.
        La tragèdia va passar quan Matthew Wein i Tony Mavrogordo estaven jugant en la zona on estan excavant pel nou edifici federal d’oficines. Hi havia un munt de bigues de fusta, ja m’entens, prop de l’excavació. Hi ha una demanda judicial arran d’allò, els pares reclamen que les bigues no estaven ben amuntegades. No sé què és veritat i què no ho és. Ha sigut un any estrany.
     I oblidava mencionar el pare de Billy Brandt, fatalment apunyalat a casa seva mentre forcejava amb un intrús emmascarat.
     Un dia, a classe vam fer un debat. Em van preguntar: a on van anar? Els arbres, la salamandra, els peixos tropicals, Edgar, els papàs i les mamàs, Matthew i Toni, a on van anar? I jo vaig dir: no ho sé, no ho sé. I em van dir: qui ho sap? I jo vaig dir: ningú no ho sap. I van dir: és la mort la que dona sentit a la vida? I jo vaig dir: no, és la vida la que dona sentit a la vida. Llavors ells van dir: però no és la mort, considerada com un fet fonamental, el mitjà a través del qual la mundanitat quotidiana que donem per feta pot ser transcendida en el sentit de...
         Vaig dir: sí, potser sí.
         Ells van dir: no ens agrada.
         Jo vaig dir: és clar.
         Ells van dir: és una puta merda!
         Jo vaig dir: sí que ho és.
    Ells van dir: faràs ara l’amor amb la Helen (la nostra professora assistent) i així podrem veure com es fa? Sabem que la Helen t’agrada.
         M’agrada la Helen, sí, però vaig dir que no ho faria.
         N’hem sentit a parlar molt, van dir, però mai hem vist fer-ho.
        Vaig dir que m’acomiadarien i que mai, o gairebé mai, no es feia com a exemple a classe. La Helen mirava per la finestra.
      Ells van dir: si us plau, si us plau, faci l’amor a la Helen, necessitem trobar un sentit a les coses, tenim por.
        Vaig dir que no havien de tenir por (encara que jo sovint en tinc) i que podien trobar el sentit de les coses a tot arreu. La Helen em va abraçar. Li vaig fer uns petons al front. Ens vam abraçar. Els nens estaven emocionats. En aquell moment van trucar a la porta, vaig obrir-la i va entrar el nou jerbu. Els nens van celebrar-ho amb crits.

            

Traducció de Jordi Masó.

Relat inclòs al recull Amateurs (1976) i a Sixty Stories (1981).

 

Donald Barthelme (1931-1989) va ser un dels més destacats escriptors nord-americans, autor també de quatre novel·les i considerat un dels millors contistes de la seva generació. Va recopilar bona part de la seva producció a Sixty Stories (1981) i a Forty Stories (1987).

diumenge, 13 de febrer de 2022

LA MEMORIOSA (Un microrelat de Jordi Masó)

Estamos hechos de olvido.

J. L. BORGES


I un dia l’àvia va començar a recordar. Solemnement, va pronunciar el seu nom i el del marit difunt. El nom dels fills i el de tots els nets (amb les respectives dates de naixement). El nom de les coses que l’envoltaven, dels dies de la setmana, dels mesos de l’any. Les paraules van tornar-se a disposar en frases comprensibles. La mirada, que durant mesos s’havia immobilitzat en un punt imprecís de l’horitzó, ara acaronava la superfície de la realitat. Els ulls havien recuperat l’espurna, la vivesa. Era un miracle.

Però el doctor va examinar-la amb les celles arrufades: «És un cas d’Alzheimer invers, una malaltia degenerativa». Vam corregir-lo: ¿no convindria anomenar-la regenerativa? El doctor va dedicar-nos un somriure condescendent: «No es facin il·lusions. L’oblit és consubstancial amb l’ésser humà. Vivim perquè oblidem». Si no ho combatien, l’àvia ho recordaria tot: errors, desgràcies, traïcions, vileses, tot allò que el temps havia aconseguit esborrar. «La memòria és un llast insuportable», va sentenciar. Va receptar-li un fàrmac. Destruïa les neurones, deteriorava les connexions, impedia la regeneració fatal.


No l’hi vam administrar mai: vivim perquè oblidem.


Microrelat guanyador del mes de gener del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català). El quadre que l’il·lustra és de Van Gogh.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019) i Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020. El proper 16 de març Males Herbes publicarà un nou recull de contes titulat Les males herbes.

dilluns, 24 de gener de 2022

EL PÈL DEL GOS (Un microrelat de Lydia Davis)

El gos ha marxat. El trobem a faltar. Quan truquen a la porta, ningú no borda. Quan tornem tard a casa, no hi ha ningú que ens esperi. Encara trobem els seus pèls blancs per tota la casa i a la nostra roba. Els recollim. Els hauríem de llençar. Però és tot el que ens queda d'ell. No els llencem. Tenim una esperança insensata: si n’aconseguim arreplegar suficients, podrem recompondre el gos de nou. 

Microrelat inclòs a Can't and Won't: Stories (Farrar, Straus and Giroux, 2014). Traducció de Jordi Masó.

 

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és traductora i autora dels llibres de contes i microrelats Break it Down (1986), Almost no Memory (1997), Samuel Johnson is Indignant (2001), Varieties of Disturbance (2007), Can't and Won't (2014) i de la novel·la The End of the Story (1997). La seva narrativa breu s'ha recollit a The Collected Stories of Lydia Davis (2009), traduït al castellà a Seix Barral.

divendres, 14 de gener de 2022

DIFAMACIÓ (Un microrelat de Josep Pastells)

No en tenia pas constància, que el déu del foc l'hagués creat, per ordre de Zeus, com a part d'una conspiració per castigar Prometeu i els homes. Ni tan sols era conscient de la seva bellesa, ni d'uns atributs que anaven des del seu encís innegable a un domini rotund de la paraula, la curiositat i la mentida. Era la primera dona, només sabia això. No n'hi havia cap altra amb qui comparar-se i, per tant, era absurd creure's la més bonica ni la més llesta ni la més res. De fet, no era especialment hàbil amb les mans; més aviat era una mica maldestra. I, malgrat el que ens han volgut fer creure llegendes antigues i gens fidedignes que beuen d'històries encara més remotes en la nebulosa del temps, el que va succeir-li a Pandora no tenia res a veure amb la seva tafaneria infinita, ni tampoc amb el misteri que pretesament captava la seva atenció amb una força irresistible. Simplement, la gerra li va caure i es va fer miques. Els mals que suposadament contenia també es van trencar en mil bocins. Només restava intacta l'esperança; però, en un gest comprensible quan es tracta de fer net, ella va decidir fotre tots els vidres a mar. 

Amb tot, es va estendre la idea que la gerra era una capsa i que, en obrir-la, havia desfermat les desgràcies humanes. Hauria sigut molt més fàcil inventar-se que havia trencat la gerra del bé, o qualsevol altra parida que la deixés com un ésser malèfic i satisfés la misogínia del desgraciat que va crear el mite amb la clara intenció –podeu estar-ne segurs– de justificar els disbarats que fan alguns homes en ser abandonats per les dones. 

 

Microrelat inclòs a Apunts imprescindibles per a una correcta comprensió del desamor, recull guanyador dels Premis Literaris Relata’ns 2017. El quadre és de Thomas Benjamin Kennington.

 

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).

dimarts, 14 de desembre de 2021

LA MALA SORT D’EN JEREMY PERKINS (Un microrelat d’Ivan Bonache)

El mestre està davant dels alumnes amb la mà closa amb un munt de petits branquillons. Per ordre alfabètic, n’extreu un cadascun fins que a en Jeremy Perkins li toca el més curt de tots. Alleujats, la resta de companys pugen a l’autobús. En Jeremy li havia dit a la mare que no volia anar d’excursió a Elk Mountain. Cada any succeïa una tragèdia: un os grizzly es va menjar a una nena badoca sense deixar-ne ni les trenes; un nen rodanxó va caure per un precipici i va morir esclafat; una abella va picar al petit Timmy que va morir d’un xoc anafilàctic. Així i tot, aquella absurda tradició anual era respectada sense que ningú gosés oposar-s’hi. Aquest any, però, ningú no s’ha intoxicat amb un bolet verinós, ni ha patit una mala caiguda, ni una mossegada de serp verinosa, res, i és clar, els professors estan espantats. Si s’emporten el mal averany a l’escola, les conseqüències poden ser desastroses. Per això mentre s’allunyen de l’esplanada i deixen a en Jeremy Perkins abandonat a la seva sort, saben que ho fan pel bé de tots. Què explicaran a la família i a les autoritats pertinents quan arribin a casa, ja ho rumiaran durant el llarg camí de tornada.

Microrelat guanyador del mes de novembre del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català).

 

Ivan Bonache (Barcelona, 1978). Geògraf i músic, escriptor a estones. Va començar pujant els seus escrits a Relats en Català per acabar fent el seu propi blog: Mapes del Món. Ha guanyat tres premis i ha quedat finalista en uns altres tants. Té diversos relats publicats en reculls de l’Associació de Relataires en Català, de l’Editorial Neurosi, de la Biblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie i a la Revista d’Igualada. 

 

dimarts, 30 de novembre de 2021

CURES PAL·LIATIVES (Un microrelat de Josep Sampere)

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.


Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.


Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.


Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.


I va afegir:


Em dic Anna.


No vaig poder contenir les llàgrimes.


Gràcies, Senyor vaig dir a mitja veu.


L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall.


Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

dissabte, 13 de novembre de 2021

FAMÍLIA (Un microrelat de Jordi Masó)

Va trobar la fotografia de la seva esposa en una revista de moda. Anunciava una assegurança per a la llar. Li va agradar l’aplom d’aquell mig somriure, les minúscules arrugues que li vorejaven els ulls verd maragda, l’austeritat d’un maquillatge que no pretenia enganyar sinó transmetre sinceritat i confiança. En la mateixa publicació apareixien els fills, en la secció de roba infantil. Dos bessons rossets, idèntics. A qui deuen haver sortit, sol comentar ell, divertit, quan ensenya la imatge a algú. Guarda les fotografies dins la bitlletera i les treu per mostrar-les amb orgull als companys de l’oficina. Sap que l’envegen, que les seves dones no poden competir amb la bellesa serena de la seva, i que la felicitat que espurneja els ulls dels nens mai la veuran en les seves criatures. Ets afortunat, li diuen. I ell no ho nega, té molta sort, sí. Ha format una família ideal, explica, viu amb una dona encisadora que l’estima i uns fills educats en el respecte i la tolerància. Quan desa les fotografies a la bitlletera, els ulls se li han humitejat. És la millor família que pot imaginar, pensa. Però si mai se’n cansés, agafaria les tisores i en buscaria una altra.

 

Microrelat guanyador del mes d'octubre del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català).


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dimarts, 26 d’octubre de 2021

LA CASTANYERA (Un microrelat de Núria Tort)

Va començar fent cagar el tió el dia que no era. El raïm se’l va menjar el deu d’agost i l’aniversari el va celebrar sis cops en un mateix any. El van multar per calar foc als mobles vells un tretze de maig. Es va presentar vestit de zombi a casa dels nebots la nit de Reis. Es va comprar un llibre el vint-i-tres de gener.


El dia que l’havien d’incinerar, la seva família se sentia molt feliç. Per fi ho podrien celebrar com tocava. Fins que al tanatori va entrar la castanyera. 


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors(Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi «Núvol de contes» amb «Instruccions per atracar un taxista a la nit».

dimarts, 19 d’octubre de 2021

TRAÏCIÓ (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Immòbils en la foscor, ja no sentien veus ni sorolls a fora. Llavors va donar l’ordre i sortiren de la panxa del cavall. Mentre dirigia els seus homes cap a les portes de la ciutat, Menelau sentí un soroll estrany rere seu i es girà. L’últim que va veure, abans de ser degollat, va ser la figura d’Homer en mans dels troians, escrivint de nou el final.

 

Microrelat inclòs al recull Atrapat (Témenos Edicions, 2021) que es presenta aquest dissabte 23 d’octubre a Olot amb motiu de la publicació de la segona edició (Sala d’actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 12 h). 


Il·lustra el text una obra de Shanina Conway.

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”. El 2020 va guanyar del 1r premi del XIV Concurs Literari de l’Associació Badalona Poètica, en la modalitat de narrativa, amb el relat “Dues paraules”. Atrapat és el seu primer llibre.

dijous, 7 d’octubre de 2021

RITUAL (Un microrelat d’Elisenda Flo Csefkó)

Cada matí llegeix les necrològiques, parant atenció als noms dels finats. Una vegada comprovat que el seu nom no hi apareix, plega el diari i s’aixeca, preparat per sortir de casa.

 

Elisenda Flo Csefkó (Barcelona, 1970). Treballa en l’àmbit sanitari. Alumna de l’escola d’escriptura Laboratori de Lletres, on ha realitzat diversos cursos. Coordina el club de lectura “Llegir abans de curar” al Centre d’Atenció Primària on treballa. Ha publicat el conte “L’esmorzar” a la revista Valors (núm. 182 / Juny del 2020).

diumenge, 19 de setembre de 2021

LA PORTA CONDEMNADA (Un microrelat de Carlos Vitale)

De nen, al barri, s’explicava l’aventura d’un veí que havia sobreviscut a un naufragi surant durantuna setmana sobre una porta. Desconec qui era i si, fins i tot, la peripècia va succeir de veritat, però no deixo de meditar sobre aquell home, blau i aigua, negre i aigua, aferrat a una porta per la qual no és possible fugir.


Microrelat inclòs a Descortesia del suïcida (Témenos, 2020). La traducció és de Carles Cervelló.


Carlos Vitale (Buenos Aires, 1953) és Llicenciat en Filologia hispànica i Filologia italiana. Ha publicat, entre altres, Unidad de lugar(Candaya, 2003), Fuera de casa (La Garúa, 2014), Duermevela (Candaya, 2017) i ha traduït a nombrosos poetes italians i catalans.