dimarts, 30 de novembre de 2021

CURES PAL·LIATIVES (Un microrelat de Josep Sampere)

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.


Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.


Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.


Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.


I va afegir:


Em dic Anna.


No vaig poder contenir les llàgrimes.


Gràcies, Senyor vaig dir a mitja veu.


L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall.


Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

dissabte, 13 de novembre de 2021

FAMÍLIA (Un microrelat de Jordi Masó)

Va trobar la fotografia de la seva esposa en una revista de moda. Anunciava una assegurança per a la llar. Li va agradar l’aplom d’aquell mig somriure, les minúscules arrugues que li vorejaven els ulls verd maragda, l’austeritat d’un maquillatge que no pretenia enganyar sinó transmetre sinceritat i confiança. En la mateixa publicació apareixien els fills, en la secció de roba infantil. Dos bessons rossets, idèntics. A qui deuen haver sortit, sol comentar ell, divertit, quan ensenya la imatge a algú. Guarda les fotografies dins la bitlletera i les treu per mostrar-les amb orgull als companys de l’oficina. Sap que l’envegen, que les seves dones no poden competir amb la bellesa serena de la seva, i que la felicitat que espurneja els ulls dels nens mai la veuran en les seves criatures. Ets afortunat, li diuen. I ell no ho nega, té molta sort, sí. Ha format una família ideal, explica, viu amb una dona encisadora que l’estima i uns fills educats en el respecte i la tolerància. Quan desa les fotografies a la bitlletera, els ulls se li han humitejat. És la millor família que pot imaginar, pensa. Però si mai se’n cansés, agafaria les tisores i en buscaria una altra.

 

Microrelat guanyador del mes d'octubre del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català).


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dimarts, 26 d’octubre de 2021

LA CASTANYERA (Un microrelat de Núria Tort)

Va començar fent cagar el tió el dia que no era. El raïm se’l va menjar el deu d’agost i l’aniversari el va celebrar sis cops en un mateix any. El van multar per calar foc als mobles vells un tretze de maig. Es va presentar vestit de zombi a casa dels nebots la nit de Reis. Es va comprar un llibre el vint-i-tres de gener.


El dia que l’havien d’incinerar, la seva família se sentia molt feliç. Per fi ho podrien celebrar com tocava. Fins que al tanatori va entrar la castanyera. 


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors(Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi «Núvol de contes» amb «Instruccions per atracar un taxista a la nit».

dimarts, 19 d’octubre de 2021

TRAÏCIÓ (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Immòbils en la foscor, ja no sentien veus ni sorolls a fora. Llavors va donar l’ordre i sortiren de la panxa del cavall. Mentre dirigia els seus homes cap a les portes de la ciutat, Menelau sentí un soroll estrany rere seu i es girà. L’últim que va veure, abans de ser degollat, va ser la figura d’Homer en mans dels troians, escrivint de nou el final.

 

Microrelat inclòs al recull Atrapat (Témenos Edicions, 2021) que es presenta aquest dissabte 23 d’octubre a Olot amb motiu de la publicació de la segona edició (Sala d’actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 12 h). 


Il·lustra el text una obra de Shanina Conway.

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”. El 2020 va guanyar del 1r premi del XIV Concurs Literari de l’Associació Badalona Poètica, en la modalitat de narrativa, amb el relat “Dues paraules”. Atrapat és el seu primer llibre.

dijous, 7 d’octubre de 2021

RITUAL (Un microrelat d’Elisenda Flo Csefkó)

Cada matí llegeix les necrològiques, parant atenció als noms dels finats. Una vegada comprovat que el seu nom no hi apareix, plega el diari i s’aixeca, preparat per sortir de casa.

 

Elisenda Flo Csefkó (Barcelona, 1970). Treballa en l’àmbit sanitari. Alumna de l’escola d’escriptura Laboratori de Lletres, on ha realitzat diversos cursos. Coordina el club de lectura “Llegir abans de curar” al Centre d’Atenció Primària on treballa. Ha publicat el conte “L’esmorzar” a la revista Valors (núm. 182 / Juny del 2020).

diumenge, 19 de setembre de 2021

LA PORTA CONDEMNADA (Un microrelat de Carlos Vitale)

De nen, al barri, s’explicava l’aventura d’un veí que havia sobreviscut a un naufragi surant durantuna setmana sobre una porta. Desconec qui era i si, fins i tot, la peripècia va succeir de veritat, però no deixo de meditar sobre aquell home, blau i aigua, negre i aigua, aferrat a una porta per la qual no és possible fugir.


Microrelat inclòs a Descortesia del suïcida (Témenos, 2020). La traducció és de Carles Cervelló.


Carlos Vitale (Buenos Aires, 1953) és Llicenciat en Filologia hispànica i Filologia italiana. Ha publicat, entre altres, Unidad de lugar(Candaya, 2003), Fuera de casa (La Garúa, 2014), Duermevela (Candaya, 2017) i ha traduït a nombrosos poetes italians i catalans. 

diumenge, 11 de juliol de 2021

EL PODER (Un microrelat de Pere Herrero)

Quan va fallar el segon motor de l’avió de passatgers i l’aparell començà a perdre altura, el copilot va demanar la immediata dimissió del comandant de l’aeronau, a qui feia responsable de la inevitable catàstrofe. En la seva opinió, la prepotència del pilot va ser allò que li va impedir reaccionar després de l’aturada del primer motor, confiant en la seva habilitat per remuntar la situació i demorant el protocol d’emergència previst en aquests casos.

Per la seva banda, amb l’avió entrant en caiguda lliure, el pilot va fer una crida a la calma i va denunciar ser objecte d’una persecució injustificada. També va acusar el seu subordinat de no perseguir altre objectiu que fer-se amb el poder a costa del que fos. Mentrestant, una part del passatge s’havia amotinat prop de la cabina i va caldre l’ús de la força per restablir l’ordre. Els afectats protestaren, en considerar que les mesures per desallotjar-los havien estat desproporcionades.


Com era de preveure, amb l’avió totalment fora de control, el creuament d’acusacions entre els uns i els altres, barrejades amb xiscles de pànic, va guanyar en intensitat conforme es feia visible la zona en què —tots plegats— anaven a estavellar-se. Malgrat això, en un darrer intent de mirar cap al futur, hom va apel·lar a la necessitat d’unir esforços per tal d’arribar a un acord in extremis. Però, davant la impossibilitat d’assolir-ho, totes les parts van decidir, finalment, tornar a reunir-se després de l’accident.


Text guanyador del II Concurs de microrelats “Castellar per les llibertats”, de Castellar del Vallès, el juliol de 2021.


Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos (Cuadernos del Vigía, 2010) i De antología, la logia del microrrelato(Talentura, 2013). En solitari, és autor de Los días hábiles (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

dilluns, 5 de juliol de 2021

DIUMENGE A LA TARDA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb més precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de J.V. Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

 

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és cosa que aparegui cada cinc minuts.

 

Microrelat inclòs al recull "De res, massa" (Témenos, 2021), que acaba de publicar-se.


Josep M. Sansalvador i Provensal (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i ha dedicat la seva activitat laboral al món bancari i financer. Té una predilecció especial per les publicacions locals i comarcals: forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià i ha publicat uns quants reportatges a Revista de Girona. Alguns dels seus relats breus han vist la llum en reculls col·lectius i antologies. Amb regularitat variable, manté el bloc De res, massa (2008) que dona nom a aquest volum.

dilluns, 14 de juny de 2021

INSOMNI (Un microrelat de Miracle Sala)

Li costava adormir-se malgrat que, de seguida que tancava els ulls i el llum de l’habitació, començava a comptar ovelles, tal com li havien aconsellat. Però triava ramats tan nombrosos, que li costaven de controlar. Si badava una mica, algun marrà ja se li escapolia per les costures del coixí, i una colla de xais, juganers, li lliscaven per la gira del llençol, se li amagaven sota la flassada, saltaven del llit i s’esbarriaven per l’habitació. I després arribava l’ovella negra, que s’encantava a mitja parpella, com emborinada, que no volia tirar, i desorientava el rengle que venia per darrere. En definitiva, es passava la nit endreçant el ramat dispers. A la llarga, ho sabia, hauria d’agafar un gos.

Microrelat inclòs al recull Piscolabis (L’Albí, 2021), que acaba de publicar-se.


Miracle Sala i Farré (Santa Maria d’Oló, 1967) és llicenciada en Filologia Clàssica i màster en Literatures Europees i Ensenyament de Segones Llengües. El seu recull de relats La força de les paraules (2017) va merèixer el premi Món Rural de Narrativa. També és autora del poemari La mort és molt bèstia. 101 epitafis animals (2018).

dimarts, 18 de maig de 2021

LA INTIMITAT (Un microrelat de Jordi Masó)

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del seu marit difunt. Hi havia una Raquel, una Lola, una Olívia. Un raig de sol es filtrava a través dels porticons i, com un focus, il·luminava una dansa de volves de pols.

Amb les cartes en una mà, va haver de repenjar-se a la taula perquè li rodava el cap i els ulls se li entelaven. O no, no va fer això: es va escarxofar en una butaca de la sala d’estar i, plena de curiositat, va disposar-se a llegir les cartes. ¿O potser va encaminar-se cap a la cuina per llençar els sobres a les escombraries, sense ni tan sols obrir-los? (Quin interès podien tenir ara les paraules d’una Íngrid, d’una Renata o d’una Ruth?) O, encara millor, per fer-ho més teatral, posem que va encendre un llumí i va cremar el feix a la llar de foc. Qui sap.


En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat. Posats a triar, a nosaltres ens atreia més aquell raig de sol que entrava per la finestra amb la promesa d’un dia esplèndid.


Microrelat seleccionat en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dilluns, 10 de maig de 2021

LA BOTIGA (Un microrelat de Núria Tort)

Cerró los ojos en la fusión total, rehuyendo las sensaciones de fuera, la luz crepuscular.

'Lejana', Julio Cortázar


Quan va passar per davant de la botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no es va aturar. Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va rebre al portal.


A l’interior, el sostre era farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat extraordinària.


Ella mirava les figuretes, i el botiguer la mirava a ella.


Va avançar fins al mostrador. Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar, amb un gest teatral.


El que hi ha aquí, no existeix enlloc més.


Li va costar d’entendre. Fins que un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada, una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.


La fotografia és de Tatsuya Tanaka.


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors(Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dimarts, 27 d’abril de 2021

MAI EN DILLUNS (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Dilluns no és el millor dia de la setmana per morir-se, hi ha poca gent que vagi a les sales de vetlla. Tothom troba excuses. Ningú no està preparat per plorar per ningú en una jornada ja  lamentable de per si mateixa. Cadascú en té ben bé prou de sobreviure, de sobreposar-se a la seva pròpia angoixa sense renegar de la feina. O de no renunciar, en un rampell de misèria interna, a la vida que li ha tocat. Sí, sempre és millor dinyar-la com més a prop del divendres millor; quan tothom comença de nou a estar satisfet amb el propi destí, gairebé exultant, i no li fa res acostar-s'hi, sacrificar una estona de la seva joia i amollar uns planys de no res per la pèrdua d'algun parent llunyà. Així que, pel seu propi bé, per moltes ganes que en tinguin, els suïcides sempre, sempre haurien d'esperar, com a poc, a dimarts al matí. Ells que s'ho poden permetre.

Aquest microrelat pertany al seu segon llibre de microrelats, De dolor carmesí (Bululú). La traducció al català ha anat a càrrec de Pere Herrero i Carla Pi.


Miguelángel Flores (Còrdova 1967) escriu microficció i teatre. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre, ha guanyat el premi literari Carro de Baco i és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida que Bailo, Consuélame, Consuelo, Palomitas de maíz, Moscas, Favor por favor, A palo seco y la rebelión de las Nancys, i El morir de Anselmo. Com a microrelatista, ha guanyat el concurs de la Microbiblioteca (Barberà del Vallès) i Los Niños del Paraguas (Cadis). Va obtenir el primer premi al Madrid Sky i accèssit al Carmen Alborch de Fundación Montemadrid, va ser dos cops finalista anual a Relats en Cadena i finalista a IASA Ascensors. Té publicat el llibre de microrelats De Lo Que Quise Sin Querer (Talentura).