dilluns, 10 de maig de 2021

LA BOTIGA (Un microrelat de Núria Tort)

Cerró los ojos en la fusión total, rehuyendo las sensaciones de fuera, la luz crepuscular.

'Lejana', Julio Cortázar


Quan va passar per davant de la botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no es va aturar. Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va rebre al portal.


A l’interior, el sostre era farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat extraordinària.


Ella mirava les figuretes, i el botiguer la mirava a ella.


Va avançar fins al mostrador. Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar, amb un gest teatral.


El que hi ha aquí, no existeix enlloc més.


Li va costar d’entendre. Fins que un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada, una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.


La fotografia és de Tatsuya Tanaka.


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors(Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dimarts, 27 d’abril de 2021

MAI EN DILLUNS (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Dilluns no és el millor dia de la setmana per morir-se, hi ha poca gent que vagi a les sales de vetlla. Tothom troba excuses. Ningú no està preparat per plorar per ningú en una jornada ja  lamentable de per si mateixa. Cadascú en té ben bé prou de sobreviure, de sobreposar-se a la seva pròpia angoixa sense renegar de la feina. O de no renunciar, en un rampell de misèria interna, a la vida que li ha tocat. Sí, sempre és millor dinyar-la com més a prop del divendres millor; quan tothom comença de nou a estar satisfet amb el propi destí, gairebé exultant, i no li fa res acostar-s'hi, sacrificar una estona de la seva joia i amollar uns planys de no res per la pèrdua d'algun parent llunyà. Així que, pel seu propi bé, per moltes ganes que en tinguin, els suïcides sempre, sempre haurien d'esperar, com a poc, a dimarts al matí. Ells que s'ho poden permetre.

Aquest microrelat pertany al seu segon llibre de microrelats, De dolor carmesí (Bululú). La traducció al català ha anat a càrrec de Pere Herrero i Carla Pi.


Miguelángel Flores (Còrdova 1967) escriu microficció i teatre. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre, ha guanyat el premi literari Carro de Baco i és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida que Bailo, Consuélame, Consuelo, Palomitas de maíz, Moscas, Favor por favor, A palo seco y la rebelión de las Nancys, i El morir de Anselmo. Com a microrelatista, ha guanyat el concurs de la Microbiblioteca (Barberà del Vallès) i Los Niños del Paraguas (Cadis). Va obtenir el primer premi al Madrid Sky i accèssit al Carmen Alborch de Fundación Montemadrid, va ser dos cops finalista anual a Relats en Cadena i finalista a IASA Ascensors. Té publicat el llibre de microrelats De Lo Que Quise Sin Querer (Talentura). 

dimarts, 20 d’abril de 2021

DUES PARAULES (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Són les cinc de la tarda. Ella ha deixat la finestra entreoberta. La llum esmorteïda es reflecteix sobre els marcs que hi ha damunt la taula. Les fotos semblen ben vives, pensa.


Fora ha deixat de plovisquejar. Sent el soroll dels pocs cotxes que passen, lliscant sobre l'asfalt encara moll. Del carrer li arriba l'olor de terra humida. Respira profundament…, la porta és tancada i avui no s’obrirà.


—Neteja’t bé les sabates abans d’entrar i no deixis gotejar el paraigua dins de casa —l’avisava sempre ella, posant-se al bell mig de la porta; però ell sovint s’escapolia rient i ho empastifava tot.


Els seus ulls es desclaven del paraigüer i miren cap a la cuina. Veu la taula que no ha desparat i el dinar a mig acabar. Torna a sentir aquella agror a la boca, que ja no sap d’on li ve. Enfonsada al sofà, enmig del silenci del menjador, recorda la imatge de l'inspector acomiadant-se.


S’aixeca i va cap al rebedor, on hi ha les escales que porten al pis de dalt. Les puja a poc a poc. El fred que li ha glaçat el cor també se li ha ficat als ossos. Al passadís només hi ha una porta tancada. L’obre i encén el llum. La pilota segueix a la paperera, les vambes sota una cadira i els llibres dins la motxilla. El llit és buit; la finestra, tapiada.


—On ets, on ets! —cridà, quan va sentir aquell cop sec d’esclafat sobre l’asfalt, just davant de casa.


Ja feia temps que ell havia deixat de riure. El sentia gemegar a les nits, i els matins eren cada cop més foscos.


—No hi vull anar —li deia.


Fa un pas endavant i entra a l’habitació. A contracor, s’asseu darrere la taula i torna a agafar la llibreta de deures. Feixugament arriba al darrer full, on ell havia dibuixat el pati de l'escola. Un noi tot sol i despullat mira a un grup de nois i noies que l'assenyalen. Amb l’ànima encongida, observa el que hi ha escrit a l'espai que separa el grup del seu fill.


—No m’hi facis anar —li demanava, un dia sí l’altre també.


Incrèdula, tanca els ulls segura que està somiant i tot s’esborrarà en despertar. Quan els obre, segueix veient el llit buit i escrites al full aquelles dues paraules: TU NO.


Microrelat inclòs a recull Atrapat (Témenos Edicions, 2021) i guanyador del 1r premi del XIV Concurs Literari, de Poesia i Narrativa, de l’Associació Badalona Poètica, en la modalitat de narrativa (2020).

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”. “Atrapat” és el seu primer llibre.

dissabte, 10 d’abril de 2021

CAVALLER DE FORTUNA (Un microrelat de Domènec Marzà)

Arribada l’hora de triar la professió, Bernat Estornell va optar per fer-se cavaller de fortuna, de manera que voltaria pel món per redreçar torts, protegir els febles, defensar vídues, alliberar princeses i desfiar cavallers cèlebres. També estava disposat, si els quefers propis de l’ofici li deixaven estones lliures, a llogar-se com a mercenari i si la paga que l’oferien s’ho valia, ajudaria a subvertir l’ordre establert, a enderrocar governs i a abatre monarquies. En fi, que aniria a la cerca d’aventures, de riqueses i d’anomenada. Estava convençut que les peripècies que viuria el convertirien en un personatge popular i famós. Ja es veia com a protagonista d’històries i de novel·les de molta difusió i de gran èxit.


Un dia, al cap de poc d’haver-se iniciat en la vida de cavaller errant, quan encara no havia tingut temps de viure cap aventura, Bernat va caure del cavall amb tanta mala fortuna que es va trencar l’ansa del coll. El cavaller estès al terra, notava com l’ànima se li n’anava i es va saber molt dissortat perquè amb l’últim alè també se li extingia la possibilitat de protagonitzar novel·les. El disgustava sobre manera veure’s reduït a la condició de personatge d’un humil conte curt.


Domènec Marzà (Borriana, 1952), catedràtic de literatura catalana, ha exercit la docència a Secundària i a l’ICE de la UB. Amb el dietari Passat en net va ser guardonat amb el premi de narrativa Ciutat de Vila-real 2013. Ha publicat el recull de narracions No em toqueu el copi-rait. Col·labora a la revista digital Paper de vidre.

diumenge, 28 de març de 2021

PLACIDESA (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Tenia clar que les muntanyes d’Anatòlia l’avorrien. Volia viure aventures. I sobretot, explicar-les. Quan va ser prou gran, va anar al port d’Esmirna i es va enrolar en un vaixell que salpava cap a les illes Jòniques.


El patró era un mariner fort i expert, tot humanitat, que s’havia passat la vida navegant. Evitava riscos innecessaris i mai no havia perdut cap carregament. Als vespres, li agradava compartir les àmfores de vi amb la tripulació i entonar càntics d’enyorança de la seva terra.


Tanmateix, el noi estava convençut que viuria històries increïbles. Es passava el dia recolzat a la borda per anotar els esdeveniments extraordinaris. Però transcorrien els dies i badallava veient illes i més illes, sense cap atractiu. Per matar el tedi, ideava coves habitades per monstres contrafets devoradors d’homes o descrivia l’udol del vent com un cant femení que hipnotitzava els mariners.


Van arribar a Ítaca sense patir ni una dèbil tempesta. El patró el va tustar a l’espatlla i li va desitjar sort.


—Gràcies, Odisseu. Em farà falta.


—Deixa volar la imaginació, Homer —va dir-li, mentre abraçava la dona i el fill—. Posa-hi déus i herois. I una guerra llarga i cruenta. Això sempre agrada.


Microrelat guanyador del mes de febrer del X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

diumenge, 21 de març de 2021

MÀXIM CONFORT (Un microrelat de David Gaffney)

En Jake va inventar un parabrisa de vidre graduat per al seu cotxe per poder conduir sense portar ulleres. Li agradava la sensació de llibertat —cap tros de plàstic encavalcat sobre el seu nas— i tenia lavantatge afegit que els lladres de cotxes no el podrien conduir, a no ser que tinguessin els mateixos graus de miopia.

 La Jennifer necessitava que lacompanyessin a casaAviat va començar a queixar-se. No veia res, tot estava borrós, i per evitar marejar-se va haver de treure el cap per la finestra com fan els gossos.

 

—Idiota —va dir quan la va deixar.

 

No tornarien a quedar. Una relació permanent suposaria dividir el vidre del parabrisa per adaptar-lo a dues persones i es podia imaginar les discussions, com les van tenir per culpa d’aquells llençols que s’autorentaven. Se’n va anar al llit, va posar a la ràdio la previsió del temps i es va quedar adormit.

 

Traducció de Jordi Masó.

 

David Gaffney va néixer a Cleator Moor in West Cumbria i ara viu a Manchester. És autor de Sawn-off Tales (2006), Aromabingo (2007), Never Never (2008), The Half-life of Songs (2010)All The Places I've Ever Lived i Out of The Dark.La seva darrera col·lecció de microrelats és More Sawn-Off Tales (Salt Publishing, 2013). 

diumenge, 7 de març de 2021

APRENENTATGE (Un microrelat de Josep Pastells)

L'enemistat entre les seves famílies, l'odi que les separa sense remei, propicia un contrast aparatós amb l'atracció que senten l'un per l'altre, amb l'amor que els obliga a casar-se en secret. A partir d'aquest basament, el dramaturg ordeix una trama de crims i verins, de petons i dolors. Fins i tot a ell li sembla un pèl massa tràgic. Potser per això, quan Romeu i Julieta ja són morts, decideix afegir-hi un cop d’efecte en nom de la moralitat: que les famílies es reconciliïn i superin els rancors.


Ignora que cinc segles més tard, consagrada ja aquesta història d'amor impossible com la més coneguda i difosa en totes les branques de l'art, encara no haurem après dels errors.


Microrelat inclòs a Apunts imprescindibles per a una correcta comprensió del desamor, recull guanyador dels Premis Literaris Relata’ns 2017. El dibuix que l'il·lustra és de la Mary Evans Picture Library.


Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d’aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l’Empordà (2018).

 

dijous, 25 de febrer de 2021

LA CONQUESTA DEL NOU MÓN (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Quan els navegants van trepitjar la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les tensions acumulades en tres mesos de navegació.

 

Allí sempre era primavera. Els nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort. S’intercanviaren coneixements, estris i cançons.

 

Nou mesos després del desembarcament, van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i devastació, no és Conquesta ni és res.

 

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

dissabte, 20 de febrer de 2021

ADAPTACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó)

 

A en Joan Sorolla, que m’ho va explicar.

 

Tot va començar —o, segons com es miri, va acabar— quan la seva dona li va regalar la caçadora. Una caçadora negra de cuir, amb moltes butxaques, cremalleres lluents i una insígnia satànica a l’esquena. Una caçadora que ell mai no s’hauria comprat. Una caçadora que exigia alguns reajustaments en la seva vida: ell sempre presumia de ser un home conseqüent.


Primer es va vendre el cotxe per comprar la moto que aquella peça de roba reclamava. Amb el temps, per coherència, va haver de canviar d’amistats, de costums, d’aficions, de feina. Una cosa portava a l’altra.


Una tarda, davant del portal de casa, va esperar la dona muntat dalt de la moto. Va dir-li que se n’anava. Darrere d’ell, eixarrancada, una noia amb tatuatges i pírcings li abraçava la cintura. «Si ho arribo a saber, no et faig cap regal», va lamentar ella amb posat compungit. Ell, amb la determinació i l’estrèpit que la situació requeria, va arrencar la moto i es va perdre carrer enllà. Si mentre s’allunyava hagués mirat pel retrovisor, hauria descobert l’ombra d’un somriure en els llavis de la seva dona. Sí, ell era un home conseqüent. I ella ho sabia molt bé.


Microrelat guanyador del mes de gener del X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dijous, 11 de febrer de 2021

LA RÀFEGA (Un microrelat de Ramon Mas)

«Any sufficiently advanced technology 

is indistinguishable from magic.»
Arthur C. Clarke

Els braços són carn crua. Els peus un formiguer de llagues. Camino cada cop més lent mentre s’exhaureix la inèrcia. És l’esgotament de l’últim dia, els compassos previs a la Ràfega. Els que s’asseguin ara quedaran eixuts. A vegades els envejo. Parar. Morir. Però jo seria incapaç de fer un Fins-Aquí. Crec en el ritme, em van educar per seguir endavant.             


Com cada Lluna-Circular, la peregrinació pren forma de serp i s’esmuny entre la cendra i les ruïnes. El primer ja deu sentir la Ràfega. Aviat seré jo. Només haig d’aguantar l’Espera.


Els-Que-Saben-Com-Va-Ser expliquen que el pas del temps va començar després de l’Espetec. Diuen que el món d’abans era perenne, que no els calia caçar, ni protegir-se, i que en deien passat. També diuen que això mai pot ser allò, excepte mentre rebem la Ràfega. La Ràfega és el nostre vincle amb el que hi havia abans de l’Espetec, quan el temps era tothora a tot arreu, i els ritmes cavalcaven en llibertat.


Per fi veig el Temple Oxidat i m’exclamo en silenci. A la cua, les paraules s’han de mantenir a dins del cap. És llei. Si convertim els pensaments en sons ens expulsen de l’Espera. Cal evitar que el receptor de la Ràfega percebi interferències sonores.


El primer de la fila. Cara a cara amb el bruixot. Es fica el disc platejat al palmell, el subjecta amb els dits i l’alça a frec del meu rostre. M’hi veig reflectit: els ulls abatuts, la ganyota als llavis. Ara diu les paraules de sempre. 


“Que el ritme et mantingui entre els vius, que la veu poderosa t’insufli alè suficient pels propers noranta sols, que retornis a mi durant la tercera lluna estreta. Haf fan.”


Posa el disc a dins el paladar mecànic i em col·loca la diadema al cap, amb les esponges sòniques sobre les orelles. Tanca el paladar i pitja botons. El nombre sagrat pampallugueja a la petita pantalla rectangular. El 2. Sempre el 2.  


Prem el triangle.


La Ràfega penetra per l’oïda. Tres tons i el ritme esclata. Em retruny a les parets del crani. Uns sons d’origen inexplicable m’inoculen la infecció divina. Els peus se’m mouen sols. De seguida entra la Veu Mare, l’Impuls Primigeni, el cant que va engendrar el primer moviment. Es projecta cap a les profunditats del meu cos gastat i s’estén. Un llampec de pessics que em recorre els braços i les cames. La Veu Mare canta en un llenguatge desconegut, anterior al gran Espetec, és l’idioma amb què s’expressaven els déus i les màquines.  


Tanco els ulls i el pit se m’infla. Carregar piles, en diuen els vells. La Ràfega em mantindrà en funcionament durant els pròximes noranta sols. Tres llunes estretes. La veu primigènia se’n va, i torna, i marxa, i una altra tornada. N’absorbeixo l’energia. Dei Just Uona, Dei Just Uonaaaa. Em fonc amb l’Impuls Primigeni. Dei Just Uona, Dei Justa Uonaaaa. M’alena. M’activa. Se m’enduu. Guels Just Uona Haf Fan.


Quan els sons s’aturen, el bruixot em treu la diadema. Estic ple d’una força supranatural. És el ritme que generen els déus i alimenta màquines. Ara vull la caça, la còpula, la construcció. Sento que tot ho puc clavar. Soc portador de la Ràfega i tinc noranta sols per davant. Haf Fan. 


Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és llicenciat en Filosofia. És un dels fundadors de l'editorial Males Herbes. Ha publicat el recull de contes Afores (Edicions de 1984, 2017), les novel·les Crònica d'un delicte menor (L'Albí, 2012), Estigmes (Edicions de 1984, 2019) i el poemari Òsties (AdiA, 2017). El seu últim llibre és L'endemà de la teràpia (Edicions de 1984, 2020).

dimarts, 26 de gener de 2021

LA CANGUR (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.

També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos?


Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.


El quadre és d'André Derain (1880-1954).


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dijous, 14 de gener de 2021

POSTERITAT (Un microrelat d’Oriol Garcia Molsosa)

Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habituals, es passava el dia atenent citacions moltes atribuïdes, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. «Coses de passar a la posteritat...», li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.  

Microrelat guanyador del mes de desembre del X Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. El quadre és de Ludovico Pozzoserrato (1550-1605)


Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres).