dimecres, 16 de gener de 2019

FINESTRES (Un microrelat d'Elisenda Solsona)


Al cap d'un quart d'hora d'haver trucat, ha arribat l'ambulància.

Ha derrapat i ha aparcat al jardí.

(Totes les flors trepitjades)

Han pujat corrents per les escales mentre es posaven els guants.

Els hem explicat com havia ocorregut tot i han aixecat amb una pinça quirúrgica la persiana i han examinat si la pupil·la de la nostra habitació es dilatava o es contreia.

No ens cal el diagnòstic: nosaltres ja fa temps que intuïm que la casa ha deixat de respirar.

És estiu i cada dia hi fa més fred.

Microrelat inclòs al recull Cirurgies (Voliana, 2016).

Elisenda Solsona Margarit (Olesa de Montserrat, 1984) és llicenciada en Humanitats i Comunicació Audiovisual i ha realitzat diversos cursos d’escriptura a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Compagina la docència amb l’escriptura. Ha publicat el recull de microrelats poètics Cirurgies (Voliana Edicions), i ha participat en el recull de relats “Enllaçar-se i altres embolics” (elpoblet edicions) i en “Passió pel conte” (Voliana Edicions). També ha col.laborat en l’escriptura de lletres de cançons dels discos del cantautor Pol Fuentes (PICAP), així com en diversos projectes audiovisuals i teatrals. 

divendres, 11 de gener de 2019

ENLLOC (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


Un any més, Ses majestats han passat de llarg. A l’entrada, una mica de pa sec, quatre galetes, uns gots d’aigua glaçats i quatre velles sabates desaparellades que s’esguarden tot esperant la màgia que ha de venir, una màgia —diuen— que passa pertot arreu, però que no apareix per enlloc.

“Pare, creus que el GPS pot trobar les cabanes abandonades enmig del bosc?”

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. L'any 2018 va guanyar la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.

divendres, 4 de gener de 2019

AUTORETRAT AMB MINÚCIES (Un microrelat d'Eduard Ribera)


La lupa reposa sobre la taula. L’escriptor analitza cada paraula minuciosament, com resseguint els seus porus semàntics, a la recerca d’una exactitud mai prou assolida. La realitat sovint escapa a la precisió del lèxic, pensa. Potser perquè el món és cada cop més imprecís, més difuminat, més inhòspit i més aspre. I després també passa que les paraules -com les persones- acaben morint; algunes d’avorriment, altres d’asfíxia i les més desemparades d’inanició, perquè s’han quedat òrfernes d’un referent que les sustenti.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. És autor d'“A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

dissabte, 29 de desembre de 2018

INSTRUCCIONS PER ATRACAR UN TAXISTA A LA NIT (Un microrelat de Núria Tort)


Si ets dretà, compra una navalla que estigui afilada. No cal que sigui molt grossa, que et càpiga bé a la butxaca dels pantalons, i que es plegui bé, que no s’obri sola (que quan seguis no et punxis un ou).

Busca un amic o conegut amb problemes econòmics. No li diguis què vols fer, digue-li que el convides a prendre alguna cosa. Que l’amic no sigui excessiu: ni excessivament fort ni simpàtic ni imbècil, ni molt tou ni molt violent.

Posa’t una samarreta neta i pentina’t, que no semblis un desgraciat, afaita’t si en tens l’oportunitat, agafa una bossa o una ronyonera, i surt amb l’amic a prendre tres o quatre copes. No deixis que l’amic s’emborratxi massa o et sortirà car perquè perdrà la força. Tu beu menys que ell, ja ho celebraràs demà.

Camineu fins a una gran avinguda i pregunta a l’amic què faria amb sis-cents euros. Escolta’l (et servirà més endavant). Fes bona cara quan passi un taxi. Atura’l. No cal que et miris el taxista. És igual si el teu amic és un nyicris cagat. És igual si el taxista en fa dos com tu. Tu obre la porta i empeny l’amic perquè entri primer, que s’assegui darrere del conductor, i després entres tu, tots dos al seient del darrere. Digues que voleu anar a l’Hospitalet, a Cornellà, qualsevol destí dins l’àrea metropolitana. Espera’t que arribeu a la carretera i el taxista es cordarà el cinturó. Estigues a l’aguait fins al moment en què faci girar el volant, miri pel retrovisor o es distregui amb un cartell lluminós i llavors desenganxa el cul del seient i amorra’t al conductor per l’esquena; amb la mà esquerra tibes fort el cinturó fins que quedi travat i amb la mà dreta li poses la navalla al coll. Espera’t que el teu amic acabi de cridar què fots, però què fots, t’has tornat boig. No et distreguis amb els crits, no afluixis el cinturó. Respira a fons i respon-li a l’amic amb veu calmada. Recorda-li el que volia fer amb sis-cents euros. Digue-li que només ha d’aguantar cinc minuts la merda de cinturó. Si el taxista es queixa, prem-li el coll amb la navalla, no massa fort si encara sou a carretera, i digue-li que si es belluga el mataràs. Quan el teu amic travi el cinturó, aguanta la navalla amb la mà esquerra i amb la dreta estira els diners. Si el taxista no te’ls dóna, crida-li per primera vegada, dóna’m la pasta, collons. Guarda’t els diners a la ronyonera. Digue-li que aturi el taxi i espera’t que el teu amic obri la porta. Clava la navalla al coll del taxista (si no li claves no correràs prou ràpid per esquivar el taxi pocs segons després, quan intenti atropellar-te) i surt cagant llets.

Si ets esquerrà, busca el cotxe d’un futur ex-amic, un mapa i un ganivet de tallar pernil serrà.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dilluns, 24 de desembre de 2018

EL RESCAT (Un microconte de Nadal de Jordi Masó Rahola)

Va ser durant la primera ronda que el vigilant de nit va adonar-se de la desaparició del nen Jesús.

No era un home gaire sensible a l'art, però sempre l'havia sorprès la claror exagerada que il·luminava aquell nadó. El pintor, per accentuar la força simbòlica de l'escena, havia traçat un focus de llum que queia en diagonal des de l'angle superior dret del quadre i que feia resplendir el bressol on jeia el nen (un fulgor que, en una establia fosca i tenebrosa, només es podia justificar per una intervenció extraterrenal).

Però ara el doll de llum enfocava un jaç buit. El nen Jesús no hi era. El guàrdia va examinar l'obra de més a prop. La resta de l'escena es mantenia tal com la recordava, amb una multitud d'adoradors amuntegats en la penombra: Sant Josep, la Verge Maria, els pastors, els tres reis d'orient. Però tots es prosternaven ara davant un embull de mantes blanques. Ni rastre del nen venerat.

Qui podia haver fet una cosa així? Encara que el reglament ho prohibia, amb un dit va gratar el punt on solia descansar el nen. No semblava que s'hagués raspat, ni que s'hi hagués aplicat pintura. Era com si el bressol sempre hagués estat buit.

S'hauria d'alertar de l'incident, però el vigilant va pensar que molestar el director a aquelles hores —tres quarts d'onze— no tenia cap sentit. Ja n'informaria al matí, quan acabés la jornada laboral. Va continuar la ronda amb passos cautelosos: mai s'havia mirat els quadres amb tanta minuciositat, buscant alguna alteració en els retrats, en els bodegons, en els paisatges o en les escenes mitològiques.

Va trobar-lo en una de les últimes sales. El va reconèixer de seguida perquè brillava amb la seva particular incandescència (encara que ara no l'apuntava cap raig de llum celestial). L'havien deixat enmig d'uns matolls en un conjunt que devia ser la reproducció d'alguna escena històrica: hi havia soldats armats de llances i dones que carretejaven altres nens. Va llegir el títol: Els innocents i les hosts d'Herodes.

El vigilant tenia prou coneixements bíblics per adonar-se de la urgència de la situació. Si esperava l'endemà, potser ja seria tard. Va córrer cap a la garita i va tornar amb un cúter.

Les càmeres de seguretat van delatar-lo. L'acció heroica del vigilant de nit li va costar una multa i la feina. Per sort, aquell Nadal van contractar-lo en uns grans magatzems per disfressar-se de Pare Noel. Però això ja seria tema per un altre conte de Nadal.

Les galetes de la fotografia son obra de la Chus Castro.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).