dissabte, 26 de novembre de 2022

ESPOSA MARXA ENRERE (Un microrelat de Stephen Dixon)

La seva dona mor, la boca lleugerament badada i un ull obert. Ell truca a la porta de l’habitació de la filla petita i diu «Val més que vinguis. La mamà és a punt de morir». La dona entra en coma tres dies després de tornar a casa i continua així durant onze dies. El segon dia després d’haver tornat a casa fan una petita festa: salmó de Nova Escòcia, bombons, un risotto que ell prepara, formatge brie, xampany. Una ambulància duu la seva dona a casa. Ella li diu «Porta’m a fer un volt pel jardí abans de ficar-me al llit per última vegada». La seva dona refusa el tub d’alimentació que els metges li volen ficar i insisteix que vol morir a casa. Diu «No vull més suport vital, sèrums, ni menjar». Ell truca per quarta vegada en dos anys al 911 i explica «La meva dona; segur que torna a tenir una pneumònia». A la seva dona li han introduït un tub a la tràquea. «Quan me’l trauran?» diu, i el doctor diu «Vol que sigui sincer? Mai». «La seva dona té un cas agut de pneumònia», els diu el doctor a ell i a les seves filles la primera vegada, «i té entre un i dos per cent de possibilitats de sobreviure». La seva dona ara fa servir una cadira de rodes. La seva dona ara fa servir un escúter mòbil. La seva dona ara fa servir un caminador amb rodes. La seva dona ara fa servir un caminador. La seva dona ha de fer servir un bastó. A la seva dona li diagnostiquen esclerosi múltiple. La seva dona té dificultats per caminar. La seva dona pareix la segona filla. «Aquesta vegada no has plorat» diu ella, i ell diu «Em sento igual de feliç, però». La seva dona li diu «Tinc algun problema als ulls». La seva dona pareix la filla. L’obstetra diu «Mai havia vist un pare plorar a la sala de parts». El rabí els declara marit i muller i ell esclata a plorar. «Casem-nos», diu ell, i ella diu «Per mi, bé», i ell comença a plorar. «Quina reacció», diu ella, i ell diu «Soc tan feliç, tan feliç» i ella l’abraça i diu «Jo també». Ella li truca i diu «Com estàs? Vols que quedem per parlar?». Ella el deixa davant de casa seva i diu «Això no està funcionant». Ell coneix una dona en una festa. Parlen una bona estona. Ella ha d’anar-se’n de la festa per assistir a un concert. Ell aconsegueix el seu número de telèfon i diu «Et trucaré demà» i ella diu «M’agradaria». S’acomiaden a la porta i es donen la mà. Un cop ha marxat pensa «Aquesta dona serà la meva esposa». 

Microrelat inclòs a Late Stories (Artifice Books, 2016). Traducció de Jordi Masó. El dibuix és un autoretrat del mateix Stephe Dixon.

 

Stephen Dixon (1936-2019) va ser un escriptor nord-americà. Va guanyar premis com la Guggenheim Fellowship, l’O. Henry Award o  el premi de l'American Academy of Arts and Letters. Va escriure uns 500 contes i va publicar 27 llibres de ficció: 14 novel·les i 13 col·leccions de contes.

dissabte, 19 de novembre de 2022

EL NEDADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Una tarda de diumenge, l’Otger Forcadell es va capbussar a la piscina del seu xalet i va emergir a la dels Cardona, a l’altre cap del carrer. No va saber com justificar-se davant les mirades desconcertades dels veïns, sorpresos en plena barbacoa. Per no recórrer a l’explicació sobrenatural, va argumentar que no s’hi havia pogut resistir, a aquella aigua tan cristallina. «Un altre dia ens ho demanes, Forcadell!», li van dir.

No tan comprensius van ser els Pelletier d’Arlés: quan els va explicar que ell només pretenia fer unes braçades innocents en la seva piscina de Vallvidrera, se’n van burlar. Les lloances al bon clima provençal no van impedir que avisessin els gendarmes. Li van permetre una trucada: «Porta’m roba», va demanar a la dona.


Menys sort va tenir a la mansió dels McCallister d’Illinois. Aficionat a la caça, John McCallister Jr. va abatre l’intrús d’un precís tret d’escopeta. Al Chicago Tribune, va declarar que l’havia confós amb un dels ànecs salvatges que solien envair-li la propietat. L’incident va promoure un debat encès sobre els drets dels animals i l’ús d’armes de foc. Mentrestant, el cos de l’Otger Forcadell retornava a Vallvidrera. Ara per via aèria.


Microrelat guanyador del mes d’octubre del XII Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català). L'il·Lustra un fotograma de la pel·lícula The Swimmer (Frank Perry, 1968). 


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

dissabte, 12 de novembre de 2022

FERMÍ (Un conte de Núria Martí Constans)

Era aquí mateix, te’n recordes, deu faltar poc. És veritat que tot són alzines, mira el tronc, quin suro més gruixut, i pins i roures alts, i a les obagues, avellaners, freixes i faigs. I els matollars, que són espessos i que amb prou feines deixen el pas lliure, això que la mestressa de la pastisseria ha dit que sí, que encara en rajava aigua, de la Font del Pic. Que hi feien obres però que s’hi podia anar pel caminoi de sempre. La dona deu estar acostumada a trepitjar corriols poc fressats. 
                —No hi anem, Tina. Ja t’ho he dit, tot és bosc ara.
            Adoràveu la Font del Pic. I deu ser a la vora. Però abans no passàveu per aquí, ara te n’adones. Baixàveu unes escales sense barana que donaven al bar. Els graons eren alts. Un estimball que tu saltaves com si res. Tot era diversió. Només d’arribar-hi, la mare s’asseia a les cadires de fusta, demanava un cafè amb llet i es posava a fullejar una revista o a llegir aquelles novel·les de policies, amb cobertes grogues i negres, que li encantaven.
             —A vegades cosia, Tina.

            És veritat. Hi tenia tanta traça que totes les veïnes li encarregaven vestits. Tallava la roba a la taula del menjador de casa, disposant els patrons com si fossin peces d’un puzle per aprofitar la tela al màxim. Els encaixava, aquest aquí, aquell allà, i després rac-rac, les estisores. Però a la Font del Pic gairebé sempre llegia. I només aixecava la vista de tant en tant. 

            No les clisses, les escales del bar. Potser t’has equivocat. El pont. Ara ho entens, has fet la volta i has anat per darrere, per l’altre costat. El veies des del gronxador, el pont, i una vegada hi vau passar. Vau trobar una casa abandonada i tot era ple d’ortigalls, i quan vau tornar teníeu les cames plenes de rascades i de butllofes, que la mare us va renyar, “On us havíeu ficat, criatures?”. Tot era aventura. El pont era lluny i ara el veus tan a la vora... Encara hi ha les parets mig enrunades de la masia. Són a tocar, només uns metres més enllà del camí. Baixes i t’entrebanques.

            —A qui se li acut venir amb talons, germaneta?

            T’havies d’haver posat les bambes però no hi has pensat. Ha estat un rampell, venir. Has agafat el cotxe, has passat per l’eix i després, revolts amunt fins al poble. I al poble, has anat al carrer on us estàveu i quan has sigut davant de la pastisseria t’has adonat que la casa de la senyora Mercè ja no hi era i no has pogut entrar enlloc, que el passadís i el pati ple d’hortènsies i l’apartament petit que hi donava tampoc no hi eren. No hi havia la comuna que compartíeu amb altres llogaters ni els safarejos sota el cobert, que trobaves gegants i que sempre estaven plens d’aigua com si s’hi hagués d’anar a rentar en qualsevol moment. No hi havia res, només un solar deixat de la mà de Déu. Per això has entrat a la pastisseria i has parlat amb la mestressa, i no saps com, li has dit si encara existia, la Font del Pic.

            —La mare s’ha mort, Fermí.

            —Per això vens?

           Camines i mires. El gronxador que penjava de l’arbre ja no hi és, però l’arbre és aquell, un roure fornit. I més enllà, les quatre rajoles enganxades a la roca són un record del bar. Al davant hi havia la barra. Era estiu i el bar era això, una barra a l’aire lliure. Les màquines de les obres no t’hi deixen acostar. La font raja. I prou. Només queda el doll d’aigua i la pedra arrodonida que aguanta el canó. Hi venien homes i dones del poble a abastir-se’n amb garrafes. A les tardes, era un formigueig continu. Ara no hi ha ningú i et fa un xic basarda. Et sentiries forastera del tot si no fos per l’arbre del gronxador. 

            —Tenies set anys, Fermí.

            —I tu dotze, Tina.

          Recordes el gronxador, tan alt, i sents el nyec-nyec que feien les cordes lligades a la branca quan anaves amunt i avall. Amb el cul a la fusta travessera, enlaire, enlaire. Els peus no tocaven mai a terra i cames endavant, cames endarrere, cada dia al gronxador fins que va ser prou.

            —No t’hi havia d’haver enfilat, nen.

            T’apropes al roure, t’hi atures al davant i el toques. Tanques els ulls i passes la mà a poc a poc per l’escorça. És aspra, humida, rugosa. Lentament, fas la volta. Saps on són les lletres i els números. Per més que hagin passat quaranta-dos anys recordes exactament on ho vas gravar amb aquell ganivet de la cuina, l’endemà mateix, mentre a l’apartament de la senyora Mercè tothom somicava. Ningú se’n va adonar, que sorties. Ara t’atures. Els dits han trobat les cicatrius. Són gruixudes i s’han fet rivets a les vores. “Fermí, 1970 – 1977”.


Núria Martí Constans (Calella, 1966) és escriptora i professora. Ha publicat la novel·la Hores prohibides (Ara Llibres, 2009) i les biografies Demà tindrem sort (CCG, 2018) i Dona de teatre (Editorial Gavarres, 2022). També ha escrit els reculls de contes Naturalesa humana (2011), Un excés de felicitat (2013) i Espècies invasores (2016), tots editats per Curbet Edicions. En Lectura Fàcil, compta amb els títols Les mateixes estrelles (2010) –Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil–, Trampa de foc (2011), Set dies al llac (2012) i Hores secretes (2022). Coordina la col·lecció de caire divulgatiu ‘Les rutes de Marcus Marc’ i n’ha signat dos volums, i ha adaptat una quinzena llarga d’obres a Lectura Fàcil.

dissabte, 5 de novembre de 2022

EL MISSATGER (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan va agenollar-se davant del rei li tremolaven les cames: sabia que el monarca manava tallar el cap dels missatgers que portaven males notícies. Així que en sentir la temuda pregunta —«Quines noves em portes?»— va dubtar. Silenci. Un calfred li va recórrer l’espinada. Va estossegar i de la gola tenallada pel terror només en va sortir un fil de veu: «Les tropes enemigues han estat derrotades, majestat».

El rei va mirar la submisa tofa de cabell d’aquell cap que ara ja no podria tallar (un contratemps: li agradava esbravar-se escapçant els missatgers!). «Unes notícies magnífiques», va dir tot fent al noi un copet resignat al clatell. «Celebrem-ho doncs!». I va decretar tres dies de festejos.


L’endemà, els invasors van arribar a les muralles. Van ocupar el castell amb poca oposició, van empresonar el rei i tota la cort i van decapitar, entre d’altres, el missatger.

 

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

dimarts, 1 de novembre de 2022

BASTÓ (Un microrelat de J. Robert Lennon)

Al parc, jo seia en un banc rere un vell que llegia un diari curosament plegat. Un bastó de fusta, fet d’una branca sòlida, polida i lacada, es repenjava contra el seu genoll. L’home tenia l’aire d’haver fet això mateix cada matí durant dècades. No mirava passar la gent. Només llegia el seu diari i, de tant en tant, reposava el palmell de la mà lliure sobre el mànec del bastó i el bressolava suaument.

Aleshores un nano amb els cabells llargs va acostar-se corrent amb unes velles vambes i uns texans amples i li va arrabassar el bastó: va passar volant com una ràfega i va arreplegar el bastó amb una gran elegància i delicadesa i sense modificar en cap moment les seves gambades. El vell va trigar un segon o dos a adonar-se’n. La vora del diari va voleiar una mica i el bastó ja no hi era.


Un parell de nois corpulents ho van veure i van perseguir el nano. Jo vaig preguntar al vell si estava bé, però en realitat no m’importava. Estava gelós. Del nano, vull dir. M’agradaria ser capaç de robar una cosa amb tanta gràcia, tornar a ser jove i brètol una altra vegada.


Microrelat inclòs a Let Me Think (Graywolf Pr, 2021). Traducció de Jordi Masó.


John Robert Lennon (1970) és un novel·lista i contista nord-americà. També ha publicat els reculls de microrelats Pieces for the Left Hand (2005), The Great Zombini (2011) i See You in Paradise (2014). 

divendres, 16 de setembre de 2022

EL CAMALEÓ (Un microrelat de Marc Capdevila)

El camaleó es mostra als altres tal com aquests són. D’aquesta manera, els altres es senten còmodes, guanyen seguretat, i ell evita ser el centre d’atenció —que és el que més odia a la vida. Tothom hi surt guanyant.

Al camaleó li encantaria anar una mica més enllà i ser tal com els altres són. Atènyer la fase, ja més avançada, de la transformació.


I el cas és que podria aconseguir-ho: té bastant talent, ell, en l’art de l’alienació i la suplantació de personalitat. El problema és que el seu anhel no té límits: el que ell voldria, en el fons, és ser com els altres són i ser-los, tots ells, a la vegada.


Aquí és on es passa de la ratlla, perd el cap d’una forma estrepitosa, i acaba per no saber qui dimonis és.


Microrelat inclòs al recull L’univers no està gaire per històries (Témenos, 2022) que acaba de publicar-se i que es presenta a la Setmana del Llibre en Català el diumenge 18 a les 13.30. 


Marc Capdevila Peña (Barcelona, 1974) és autor del llibre de poemes Instant. L’any 2012 va codirigir el videopoema animat A fora i el 2018 va guanyar el primer premi als Premis Literaris Sant Narcís a Girona amb el recull El somni del microescriptor.

dimecres, 7 de setembre de 2022

RENAIXEMENTS (Un microrelat de Carles Castell Puig)

No va conèixer els seus pares. Ella va morir durant el part. Ell, unes setmanes més tard, en un estrany accident de trànsit. La seva infantesa va estar marcada per l’amor desmesurat dels avis i la convicció que algun dia descobriria el secret de la immortalitat.

Als trenta anys ja era director de l’empresa capdavantera mundial en tractaments genètics. Després de superar entrebancs tècnics, ètics i legals va engegar el seu gran projecte: la clonació humana. Malauradament, el cos de la mare havia estat incinerat. Però va poder extreure el material necessari de les restes del pare per fer realitat el seu somni.


Avui, tot li va de cara i se sent ben feliç de tenir al costat un pare renascut i jovenívol. Per això, no entén res quan el veu entrar al despatx amb un revòlver. Amb veu vella i cansada, el pare li confessa que l’odia. Igual com va odiar aquell maleït nadó que en néixer va matar l’única persona que ell havia estimat. Mai li podrà perdonar, per moltes vides que visqui.


D’un tret, acaba amb ell. Després, es torna a treure la vida. Espera, per fi, poder descansar en pau. No està al cas de les mostres genètiques emmagatzemades ni de les últimes voluntats del seu fill.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu recull Set pecats (Edicions del Bullent, 2018) va guanyar el premi Soler i Estruch i la novel·la Camins de desig (Cossetània, 2021) el XXXIII Premi de Narrativa Vila d'Ascó 2021.

dilluns, 18 de juliol de 2022

FINAL FELIÇ (Un microrelat de Jordi Masó)

Aquesta història comença allà on les històries solen acabar. Els llavis de l’heroi es desenganxen dels de la noia que acaba de salvar, mentre els malvats es dessagnen a terra i sonen sirenes de freqüències diverses. La història comença en aquest punt.

Ella està agraïda al seu salvador, un home alt, cepat i de faccions harmonioses —no podria ser d’altra manera—, l’home amb el qual, no caldria dir-ho, compartirà la vida des d’avui, l’home amb qui es casarà i tindrà fills. És feliç, només faltaria: si no fos per ell, ja seria morta. Però l’home encara l’abraça —se li aferra com una paparra— i ella no pot passar per alt el mal alè d’aquell petó llarg i massa ensalivat, ni una fortor d’aixella difícil de justificar, ni l’expressió arrogant de la cara, ni aquelles manasses que la magregen amb una ànsia desmesurada i fora de lloc. ¿I pot refiar-se d’algú tan arrauxat que ha estat capaç de liquidar sense contemplacions els malvats i deixar-los agonitzant en un bassal de sang? ¿No hauria de témer aquests músculs esculpits amb perseverança en algun gimnàs i que, per bé que avui li han salvat la vida, potser algun dia la posaran en perill? I qui és aquest home? D’on ha sortit? Què en sap, d’ell? Abans de prendre cap decisió vital, hauria de reflexionar, no deixar-se endur per les aparences ni per l’eufòria del moment. No hauria de confiar el seu futur a un tòpic cinematogràfic.


La noia es desfà dels braços que l’estrenyen. «Gràcies», diu a l’heroi, educadament.


Aquesta història comença aquí. També aquí acaba.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), Ambrosia (Males Herbes, 2020) (finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim recull de contes és Les males herbes (Males Herbes, 2022).

dissabte, 4 de juny de 2022

ATAVISME PERVERS (Un microrelat de Jordi Sedó)

Havia sortit de París de bon matí i estava ben tip de cotxe. Havia fet una sola parada a mig camí, a Châteauroux, per dormir i ara conduïa novament ben avorrit. Uns quilòmetres més enllà de Llemotges, vaig recollir un autoestopista que mostrava un rètol on hi deia «Perpignan». Vaig pensar que el viatge seria més agradable amb algú al costat i vaig parar. En pujar al cotxe, va dir: «Bonjour! Vous parlez Français?». Vaig fer que no amb el cap i vaig preguntar-li: «¿Hablas español?»

Em va tornar el mateix gest i vam fer el camí callats. Hores i hores de viatge tan avorrit com abans i ara, a més, amb una certa violència de tenir una presència tan a la vora amb qui no podia comunicar-me.


Arribant a Perpinyà, em va voler oferir un Gitanes, però li va caure el paquet a terra. Contrariat, se li va escapar un «Collons!» i li vaig percebre clarament el típic accent rossellonès.


Llavors ja em va fer vergonya donar-li a conèixer l’absurd de la situació i vam continuar el camí fins a Perpinyà sense dir un sol mot. Quan va baixar, em va dir «Merci et au revoir» i jo li vaig contestar amb un somriure, amb el qual vaig mirar d’amagar la vergonya que sentia de mi mateix.


Jordi Sedó, lingüista i escriptor, és llicenciat en filologia catalana i mestre i, a més, domina set idiomes. Jubilat de la docència, avui es dedica a escriure i a pronunciar conferències sobre lingüística i sociolingüística. Ha escrit una vintena de llibres i més de mil articles a la premsa. Més informació a www.escriptors.cat/autors/jordisedo

dimecres, 18 de maig de 2022

FUM (Un microrelat de David Madueño)

Ressegueix amb mirada distreta l’ascensió sinuosa del fum del cigar, amarant-se de la lentitud i la seda voluble de la seva textura. Després d’una celebració d’aniversari plena de retrets, es perd en la inanitat del moment. La marca de l’enèsima discussió ja ni cou; el que li dol és no saber si finalment es decidirà a deixar-la. Seria el millor, malgrat que ella, un cop plantejat, li donaria la volta al mitjó de l’argument. Llavors, ell tan sols seria un egoista, l’únic que sortiria guanyant amb una solució fàcil i covarda.

 

La sent pintar a l’estudi i se la imagina amb els cabells recollits i aquella camisa del seu pare que li va baldera i està plena de taques. Se la mira des del llindar de la porta, i s’hi atansa sense fressa. Lentament, amb mans de seda, l’envolta per la cintura amb la delicadesa que correspon a la seva fràgil sinuositat, però allí on sovint troba el tremolor de l’enuig a punt d’esquerdar-se després d’una discussió, avui només hi troba la textura ingràvida del fum en què ella es transforma i que se li escola entre els braços, amb la lentitud i el dolor somort de la inanitat.


Microrelat guanyador del 8è concurs de microrelats d'iSabadell.


David Madueño Sentís (Sabadell, 1976). Llicenciat en Filologia catalana, és professor de secundària. Col·labora amb la revista Quadern de les idees i coordina l'Arxiu Josep-Ramon Bach. Ha guanyat el Premi Estrem i Fa de poesia de Falset, entre d'altres. El seu darrer llibre s'anomena Cua de foc (2020, Papers de Versàlia). 

dimarts, 5 d’abril de 2022

L’ESCOLA (Un conte de Donald Barthelme)

Bé, doncs teníem tota aquella canalla plantant arbres, oi, perquè pensàvem que... que era part de la seva educació, per veure com, ja m’entens, els sistemes d’arrels... i també el sentit de la responsabilitat, tenir cura de les coses, ser responsable individualment. Ja saps què vull dir. I tots els arbres van morir. Eren tarongers. No sé per què van morir, però simplement van morir. Algun problema amb el terreny probablement o potser l’adob que ens van vendre al viver no era el millor. Vam fer una reclamació. Així que tenim els trenta nens allí, cada nen o nena amb el seu propi arbre per plantar, i ara tenim aquests trenta arbres morts. Tots els nanos mirant aquells palets marrons, va ser depriment.
        No hauria estat tan terrible si no fos que només un parell de setmanes abans d’això dels arbres, van morir totes les serps. Però crec que les serps... bé, les serps van dinyar-la perquè... te’n recordaràs, van tallar la calefacció durant els quatre dies de vaga i això ho feia comprensible. Era una cosa que podies explicar als nens per allò de la vaga. Vull dir, cap pare hauria deixat als fills travessar la barrera que formaven els vaguistes, sabien que hi havia una vaga i el que allò implicava. Així que, quan les coses van tornar a la normalitat i vam trobar les serps, els nens no van alarmar-se gaire.
        En el cas de l’herbari va ser probablement un problema d’excés de reg, si més no ara han après que no convé regar en excés. La canalla era molt curosa amb l’herbari i alguns dels nens probablement... ja m’entens, van abocar-hi una mica més d’aigua quan no estàvem vigilant. O potser... bé, no m’agrada pensar en un sabotatge, encara que vam considerar-ho. Vull dir que ens va passar pel cap. Vam pensar-hi probablement perquè abans d’allò els jerbus havien mort, i els ratolins blancs havien mort, i la salamandra... bé, ara ja saben que no s’han de transportar en bosses de plàstic.
        És clar que esperàvem que els peixos tropicals morissin, allò no va ser cap sorpresa. Aquells animalons, només mirant-los ja te’ls trobes a la superfície panxa amunt. Però la unitat didàctica exigia peixos tropicals en aquell moment, no s’hi podia fer res, passa cada any, només t’has d’afanyar a passar-ho.
        No havíem de tenir un cadell.
     No havíem de tenir-ne un, era un cadell que la noia de Murdoch va trobar un dia sota un camió de Gristede’s i va témer que el camió l’aixafés quan el conductor hagués acabat d’entregar les comandes, així que va posar-se’l a la motxilla i el va portar a l’escola. Així que teníem un cadell. De seguida que vaig veure el cadell vaig pensar: Oh, Déu meu, segur que viurà dues setmanes i després... I així va ser. No havia d’estar-se a la classe en cap cas, hi ha una reglamentació sobre el tema, però no els pots dir que no poden tenir un cadell si el cadell ja és allí, davant d’ells, bellugant-se per terra amb el seu bup bup bup. Van posar-li de nom Edgar... és a dir, li van posar el meu nom. «Aquí, Edgar! Edgar maco!». I es morien de riure. Els agradava l’ambigüitat. A mi també m’agradava. No em fa res que es burlin de mi. Li van construir una caseta en el magatzem i coses així. No sé de què va morir. Del virus del brom, suposo. Probablement, no l’havien vacunat mai. Comprovava el magatzem cada matí, rutinàriament, perquè sabia el què li passaria. L’hi vaig donar al conserge.
        I llavors va haver-hi aquell orfe coreà que la classe va adoptar a través del programa Ajudeu els Nens, cada nen havia de portar vint-i-cinc centaus cada mes, aquesta era la idea. Va ser una desgràcia, el nen es deia Kim i potser el vam adoptar massa tard o alguna cosa així. La causa de la mort no s’especificava en la carta que vam rebre, suggerien que n’adoptéssim un altre i ens van enviar alguns historials interessants, però no ens hi vam veure amb cor. La classe s’ho va prendre malament, van començar a sentir (em sembla, encara que mai ningú no m’ho va dir directament) que potser alguna cosa no anava bé a l’escola. Però jo no crec que hi passi res particularment dolent a l’escola, n’he vist de tots colors. Només passàvem una mala temporada. Per exemple, vam tenir un nombre extraordinari de pares que van traspassar. Crec que va haver-hi dos atacs de cor i dos suïcidis, un ofegat i quatre víctimes d’un accident de cotxe. Un infart. I vam tenir l’habitual alta taxa de mortalitat entre els avis, o potser va ser més alta aquest any, ho va semblar. I finalment la tragèdia.
        La tragèdia va passar quan Matthew Wein i Tony Mavrogordo estaven jugant en la zona on estan excavant pel nou edifici federal d’oficines. Hi havia un munt de bigues de fusta, ja m’entens, prop de l’excavació. Hi ha una demanda judicial arran d’allò, els pares reclamen que les bigues no estaven ben amuntegades. No sé què és veritat i què no ho és. Ha sigut un any estrany.
     I oblidava mencionar el pare de Billy Brandt, fatalment apunyalat a casa seva mentre forcejava amb un intrús emmascarat.
     Un dia, a classe vam fer un debat. Em van preguntar: a on van anar? Els arbres, la salamandra, els peixos tropicals, Edgar, els papàs i les mamàs, Matthew i Toni, a on van anar? I jo vaig dir: no ho sé, no ho sé. I em van dir: qui ho sap? I jo vaig dir: ningú no ho sap. I van dir: és la mort la que dona sentit a la vida? I jo vaig dir: no, és la vida la que dona sentit a la vida. Llavors ells van dir: però no és la mort, considerada com un fet fonamental, el mitjà a través del qual la mundanitat quotidiana que donem per feta pot ser transcendida en el sentit de...
         Vaig dir: sí, potser sí.
         Ells van dir: no ens agrada.
         Jo vaig dir: és clar.
         Ells van dir: és una puta merda!
         Jo vaig dir: sí que ho és.
    Ells van dir: faràs ara l’amor amb la Helen (la nostra professora assistent) i així podrem veure com es fa? Sabem que la Helen t’agrada.
         M’agrada la Helen, sí, però vaig dir que no ho faria.
         N’hem sentit a parlar molt, van dir, però mai hem vist fer-ho.
        Vaig dir que m’acomiadarien i que mai, o gairebé mai, no es feia com a exemple a classe. La Helen mirava per la finestra.
      Ells van dir: si us plau, si us plau, faci l’amor a la Helen, necessitem trobar un sentit a les coses, tenim por.
        Vaig dir que no havien de tenir por (encara que jo sovint en tinc) i que podien trobar el sentit de les coses a tot arreu. La Helen em va abraçar. Li vaig fer uns petons al front. Ens vam abraçar. Els nens estaven emocionats. En aquell moment van trucar a la porta, vaig obrir-la i va entrar el nou jerbu. Els nens van celebrar-ho amb crits.

            

Traducció de Jordi Masó.

Relat inclòs al recull Amateurs (1976) i a Sixty Stories (1981).

 

Donald Barthelme (1931-1989) va ser un dels més destacats escriptors nord-americans, autor també de quatre novel·les i considerat un dels millors contistes de la seva generació. Va recopilar bona part de la seva producció a Sixty Stories (1981) i a Forty Stories (1987).

diumenge, 13 de febrer de 2022

LA MEMORIOSA (Un microrelat de Jordi Masó)

Estamos hechos de olvido.

J. L. BORGES


I un dia l’àvia va començar a recordar. Solemnement, va pronunciar el seu nom i el del marit difunt. El nom dels fills i el de tots els nets (amb les respectives dates de naixement). El nom de les coses que l’envoltaven, dels dies de la setmana, dels mesos de l’any. Les paraules van tornar-se a disposar en frases comprensibles. La mirada, que durant mesos s’havia immobilitzat en un punt imprecís de l’horitzó, ara acaronava la superfície de la realitat. Els ulls havien recuperat l’espurna, la vivesa. Era un miracle.

Però el doctor va examinar-la amb les celles arrufades: «És un cas d’Alzheimer invers, una malaltia degenerativa». Vam corregir-lo: ¿no convindria anomenar-la regenerativa? El doctor va dedicar-nos un somriure condescendent: «No es facin il·lusions. L’oblit és consubstancial amb l’ésser humà. Vivim perquè oblidem». Si no ho combatien, l’àvia ho recordaria tot: errors, desgràcies, traïcions, vileses, tot allò que el temps havia aconseguit esborrar. «La memòria és un llast insuportable», va sentenciar. Va receptar-li un fàrmac. Destruïa les neurones, deteriorava les connexions, impedia la regeneració fatal.


No l’hi vam administrar mai: vivim perquè oblidem.


Microrelat guanyador del mes de gener del XI Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (categoria microrelat en català). El quadre que l’il·lustra és de Van Gogh.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018), de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019) i Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020. El proper 16 de març Males Herbes publicarà un nou recull de contes titulat Les males herbes.