divendres, 22 de maig de 2020

VENJANÇA (Un microrelat de Jordi Masó)

Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més la cantarella irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El proper mes de juny apareixerà el seu nou llibre de microrelats Ambrosia, també a Males Herbes.

diumenge, 17 de maig de 2020

TAFANERIES (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Ningú sabria dir com va sorgir el mite. D’un cúmul de casualitats, segurament, com tots. La qüestió és que algú va començar a fer córrer que l’Andreu era immortal. L’home no tenia cap característica especial que ho justifiqués. Semblava més jove del que era, això és cert, i feia uns anys havia sobreviscut a un accident de cotxe força aparatós. Però d’aquí a acceptar que era etern, n’hi havia un bon tros.

Ell no ho desmentia mai. Al contrari. Si li preguntaven, callava i feia aquell mig somriure de qui guarda un secret extraordinari. De vegades, com qui no vol la cosa, fins i tot deixava caure que havia anat a visitar la família, besavi inclòs. Si fos veritat, l’avantpassat hauria de ser de la quinta del Matusalem! En tot cas, entre això i allò, la llegenda va anar creixent.

I és clar, si els seus ancestres encara eren vius, volia dir que la immortalitat s’heretava. Des del dia que algú va arribar a aquesta conclusió, la casa de l’Andreu va ser un no parar d’entrar i sortir dones de dia i de nit. Potser per això, avui, de cos present dins del taüt que presideix el menjador, l’Andreu mostra una expressió de satisfacció que sembla que no l’hagi d’abandonar en tota l’eternitat.

Microrelat guanyador del mes d’abril en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. El quadre és "Dorian Gray" d’Ivan Albright (1947)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

diumenge, 10 de maig de 2020

LA PROVOCACIÓ D’UN CABELL SOLT EN UN PENTINAT FORA D’AIXÒ PERFECTE (Un microrelat de Mark Leyner)

Té una bomba al cotxe. Fica la clau al contacte i la gira: el cotxe explota. Surt. Obre el capó i fa una inspecció superficial. Tanca el capó i torna a entrar dins. Gira la clau de contacte. El cotxe explota. Surt i tanca la porta d’un cop, empipat. Dóna una puntada de peu al pneumàtic. Es treu la jaqueta i s’esmuny sota el xassís. Furga una mica. Surt lliscant i es neteja el greix de la camisa. Es torna a posar la jaqueta. Entra al cotxe. Gira la clau de contacte. El cotxe explota, enviant restes a l’aire i trencant els vidres de les finestres dels edificis. Surt i diu: Collons! Truca a la grua. Els dóna el número de l’Associació Estatunidenca de l’Automòbil. Remolquen el cotxe a una benzinera Exxon. El mecànic entra al cotxe i gira la clau de contacte. El cotxe explota, destrossa els sortidors de benzina i el logotip vermell i blau d’Exxon esclata damunt del seu pal com un globus en una corda. El mecànic baixa. Vostè té una bomba al cotxe, diu. L’home posa els ulls en blanc. Això ja ho sé, diu.

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. Microrelat inclòs al llibre My Cousin, My Gastroentorologist (Vintage Contemporaries, 1990). Hi ha una traducció al castellà: Mi primo, mi gastroenterólogo (Pálido Fuego, 2013).

Mark Leyner (New Jersey, 1956) és autor de les novel·les Et Tu, Baby (1992), The Tetherballs of Bougainvillle (1998) i The Sugar Frosted Nutsack (2012) i els reculls de relats I smell Esther Williams (1983) i Tooth Imprimnts on a Corn Dog (1996).

dimarts, 5 de maig de 2020

CORRO (Un microrelat de Jordi Bonet-Coll)

No hauria d’haver sortit a córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova. Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.

Jordi Bonet-Coll (La Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un recull de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999), una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Amb el microrelat «Pèrdua» va guanyar el V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16).

diumenge, 26 d’abril de 2020

INTERIORS REVOLUCIONARIS (Un microrelat de Violant Barquet)

Quan es va decretar l’estat d’alarma per pandèmia, els senyors Bondia van convenir que la noia romangués a l’hotel, doncs encara quedaven les neveres plenes, una muntanya de tovalloles i llençols, i les plantes a punt d’esclatar en flor. I la Miranda, que compartia un pis diminut amb dues amigues, va respondre a disposar senyor, i, com de costum, ho va dir de cor. En menys de tres dies ho va tenir tot enllestit. Amb les persianes mig abaixades, comprovà que el silenci existia i que tenia una textura com de flam d’ou. Constatà que sense les persones els objectes romanien pulcres i immòbils, i que aquesta immobilitat precisa aturava les agulles del rellotge.

Acostumada a matinar, les primeres exploracions van tenir lloc allà on mai ningú la requeria, a la biblioteca de l’hotel, on hi va descobrir els contes d’un autor de nom impronunciable, i li semblà que cada conte parlava d’ella i que llegir-los la curava no sabia de quin mal. A les tardes provava de fer sonar el piano i gràcies a uns pocs tutorials va treure la Sonata nº 11 en La major de Mozart. A les nits, encara lúcida i excitada, experimentava amb les aquarel·les i es meravellava de la facilitat amb què el pinzell de marta feia aparèixer vegetals i paisatges sobre el blanc virginal. Les eternes durícies a les mans i els dolors lumbars havien desaparegut. Uns dies més tard va provar amb els nocturns de Chopin, amb les pintures a l’oli, i encara va enllestir una novel·la breu i un recull de poesia.

Quan els senyors Bondia van irrompre aquell matí a l’hotel, la Miranda es va sobresaltar com si l’haguessin arrancada d’un somni molt dolç. Bon dia, Mirandina! —va saludar-la el senyor amb sincera alegria—. Fi del confinament! Tornem a ser lliures! Lliures!

El senyor Bondia no oblidarà mai la mirada que li llençà la Miranda, una mirada desafiant com de guerrillera revolucionària —diria més tard—, com tampoc oblidarà mai la imatge dels dotze cubs de Rubik resolts aquí i allà, que els últims hostes havien abandonat a mig fer, amb exasperada desídia.

El quadre que il·lustra el microrelat és "Empty interior" d'Alberto Mielgo.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums, 2014).

dijous, 23 d’abril de 2020

UN CONTE SOBTAT (Un microrelat de Robert Coover)

Hi havia una vegada un conte que, de sobte, mentre encara podia, va començar. És clar que per a l’heroi, que es va posar en marxa, no hi havia res de sobtat en el fet de posar-se en marxa, cosa que havia estat esperant tota la vida, ni en tots els desenllaços possibles, que, com l’horitzó, semblaven estar sempre en algun altre lloc. Però pel que fa al drac, que era un babau, tot era sobtat. De sobte li venia la gana i, de sobte, ja estava menjant alguna cosa. Sempre era com si fos la primera vegada. Llavors, de sobte, recordava haver menjat alguna cosa com aquella abans: una amargor familiar... I, també de sobte, ho oblidava. L’heroi, en trobar de sobte el drac (havia estat trescant durant anys a través de boscos encantats, deserts inacabables, ciutats carbonitzades per l’alè dels dracs, així que l’expressió «de sobte» no li semblava la més adequada) es va adonar que sentia enveja, mentre desembeinava l’espasa (un final possible s’albirava davant d’ell, com si l’horitzó, per un desesperat miratge sobtat, s’hagués inclinat), de la despreocupada llibertat del drac. Llibertat?, podria haver preguntat el drac, si no hagués sigut tan babau, mentre rumiava la sobtada amargor familiar (un record?...) del seu alè. De què? (Oblidat.)

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. El quadre és de Rubens (1606-07)

dimecres, 22 d’abril de 2020

LA VIE EN BLEU (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Des de ben petita, ha estat addicta a una sèrie de dibuixos infantils. Amb el pas dels anys la dèria no li ha canviat. Viu la vida en el to blau dels barrufets.

Avui a la sala de parts, el ginecòleg i la infermera s’intercanvien mirades de preocupació. I salta la paraula cianòtic. Li ensenyen el nadó uns instants i se l’emporten a la sala de reanimació.

Ella somriu satisfeta. Serà un nen preciós, blau com el pare. Només espera que no sigui tan rondinaire com ell.

La il·lustració és de Marga Marcet.

Mercè Moreno Montañés va néixer a Lleida. És logopeda i mestra. Ha publicat alguns relats en reculls col·lectius; l’últim, Anades d’olla (2018) amb el grup d'escriptura Pasta de Full de Cardedeu. Publica regularment al blog Des del porxo i al blog del grup Escriure escriure (premi Vila de Lloret, 2018)

dissabte, 18 d’abril de 2020

LEGIÓ (Un microrelat de Manuel Moyano)

Les civilitzacions s’agenollen davant meu. Puc arrasar imperis. Puc aturar la història. Puc sembrar l’oblit. Viatjo amb el vent –com el pol·len o com la teva veu– i ningú no em mana. Igual que els déus, soc a tot arreu. No m’interessa el temps, però em moc de pressa. T’espero en els poms de les portes, en els mobles que fas servir, en els llibres que llegeixes, a la roba que duus posada, en el got amb què beus. No pots veure’m. No pots flairar-me. No pots sentir-me. No esperis clemència de mi. No pretenc res, només esdevinc. No penso en res, només existeixo. No odio a ningú, només destrueixo. Ni les estrelles del cel ni els grans de sorra em guanyen en nombre. Soc un. Som molts. Som ningú.  

Microrelat traduït per Damià Bardera Poch. El quadre és de Cornelis Le Mair (Eindhoven, 1941).

Manuel Moyano (Córdoba, 1963) és autor del llibre de microrelats Teatro de ceniza (Menoscuarto, 2011), els reculls de contes El amigo de Kafka (Pre-Textos, 2001) i El experimento Wolberg (Menoscuarto, 2008) i les novel·les El imperio de Yegorov (Anagrama, 2014) i La agenda negra (Pez de Plata, 2016) entre moltes altres.

dimecres, 15 d’abril de 2020

DIMECRES (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

dissabte, 11 d’abril de 2020

FER EL SALT (Un microrelat de Jordi Masó)

Entre la multitud aplegada davant l'edifici, va aparèixer una dona. «És en Gaspar, el meu marit», va dir, assenyalant la figura enfilada a la cornisa. Els bombers havien desplegat una escala, al capdamunt de la qual un home uniformat intentava dialogar amb el suïcida. «El nostre interlocutor no se'n surt», es lamentava un policia. I li va atansar un megàfon a la dona: «Potser a vostè li farà cas».

Ella va sentir el pes de la responsabilitat. La vida del seu home depenia de la seva capacitat de persuasió i va mesurar molt bé les paraules abans d'acostar els llavis a l'embocadura. «Salta!», va cridar. «O és que no tens pebrots? Salta!». Davant el desconcert de tothom, la dona, amb l'aplom que donen més de trenta anys de convivència, va explicar: «És que el meu marit sempre ho fa tot al revés de com jo li mano». I amorrant-se de nou al megàfon va repetir amb més èmfasi: «Que saltis, t'he dit!».

L'home, dubitatiu, va fer un pas enrere i, dòcil, es va aferrar al braç estès del bomber de l'escala. «Ho veu?», va dir la dona. «En Gaspar sempre va a la seva!» Les paraules li van sortir amb un to més amarg que satisfet. «Mai no em fa cas».

Microrelat guanyador del mes de març en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. Il·lustra el microrelat una obra de George Tooker (1920-2011)

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).