dijous, 25 de febrer de 2021

LA CONQUESTA DEL NOU MÓN (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Quan els navegants van trepitjar la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les tensions acumulades en tres mesos de navegació.

 

Allí sempre era primavera. Els nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort. S’intercanviaren coneixements, estris i cançons.

 

Nou mesos després del desembarcament, van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i devastació, no és Conquesta ni és res.

 

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

dissabte, 20 de febrer de 2021

ADAPTACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó)

 

A en Joan Sorolla, que m’ho va explicar.

 

Tot va començar —o, segons com es miri, va acabar— quan la seva dona li va regalar la caçadora. Una caçadora negra de cuir, amb moltes butxaques, cremalleres lluents i una insígnia satànica a l’esquena. Una caçadora que ell mai no s’hauria comprat. Una caçadora que exigia alguns reajustaments en la seva vida: ell sempre presumia de ser un home conseqüent.


Primer es va vendre el cotxe per comprar la moto que aquella peça de roba reclamava. Amb el temps, per coherència, va haver de canviar d’amistats, de costums, d’aficions, de feina. Una cosa portava a l’altra.


Una tarda, davant del portal de casa, va esperar la dona muntat dalt de la moto. Va dir-li que se n’anava. Darrere d’ell, eixarrancada, una noia amb tatuatges i pírcings li abraçava la cintura. «Si ho arribo a saber, no et faig cap regal», va lamentar ella amb posat compungit. Ell, amb la determinació i l’estrèpit que la situació requeria, va arrencar la moto i es va perdre carrer enllà. Si mentre s’allunyava hagués mirat pel retrovisor, hauria descobert l’ombra d’un somriure en els llavis de la seva dona. Sí, ell era un home conseqüent. I ella ho sabia molt bé.


Microrelat guanyador del mes de gener del X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dijous, 11 de febrer de 2021

LA RÀFEGA (Un microrelat de Ramon Mas)

«Any sufficiently advanced technology 

is indistinguishable from magic.»
Arthur C. Clarke

Els braços són carn crua. Els peus un formiguer de llagues. Camino cada cop més lent mentre s’exhaureix la inèrcia. És l’esgotament de l’últim dia, els compassos previs a la Ràfega. Els que s’asseguin ara quedaran eixuts. A vegades els envejo. Parar. Morir. Però jo seria incapaç de fer un Fins-Aquí. Crec en el ritme, em van educar per seguir endavant.             


Com cada Lluna-Circular, la peregrinació pren forma de serp i s’esmuny entre la cendra i les ruïnes. El primer ja deu sentir la Ràfega. Aviat seré jo. Només haig d’aguantar l’Espera.


Els-Que-Saben-Com-Va-Ser expliquen que el pas del temps va començar després de l’Espetec. Diuen que el món d’abans era perenne, que no els calia caçar, ni protegir-se, i que en deien passat. També diuen que això mai pot ser allò, excepte mentre rebem la Ràfega. La Ràfega és el nostre vincle amb el que hi havia abans de l’Espetec, quan el temps era tothora a tot arreu, i els ritmes cavalcaven en llibertat.


Per fi veig el Temple Oxidat i m’exclamo en silenci. A la cua, les paraules s’han de mantenir a dins del cap. És llei. Si convertim els pensaments en sons ens expulsen de l’Espera. Cal evitar que el receptor de la Ràfega percebi interferències sonores.


El primer de la fila. Cara a cara amb el bruixot. Es fica el disc platejat al palmell, el subjecta amb els dits i l’alça a frec del meu rostre. M’hi veig reflectit: els ulls abatuts, la ganyota als llavis. Ara diu les paraules de sempre. 


“Que el ritme et mantingui entre els vius, que la veu poderosa t’insufli alè suficient pels propers noranta sols, que retornis a mi durant la tercera lluna estreta. Haf fan.”


Posa el disc a dins el paladar mecànic i em col·loca la diadema al cap, amb les esponges sòniques sobre les orelles. Tanca el paladar i pitja botons. El nombre sagrat pampallugueja a la petita pantalla rectangular. El 2. Sempre el 2.  


Prem el triangle.


La Ràfega penetra per l’oïda. Tres tons i el ritme esclata. Em retruny a les parets del crani. Uns sons d’origen inexplicable m’inoculen la infecció divina. Els peus se’m mouen sols. De seguida entra la Veu Mare, l’Impuls Primigeni, el cant que va engendrar el primer moviment. Es projecta cap a les profunditats del meu cos gastat i s’estén. Un llampec de pessics que em recorre els braços i les cames. La Veu Mare canta en un llenguatge desconegut, anterior al gran Espetec, és l’idioma amb què s’expressaven els déus i les màquines.  


Tanco els ulls i el pit se m’infla. Carregar piles, en diuen els vells. La Ràfega em mantindrà en funcionament durant els pròximes noranta sols. Tres llunes estretes. La veu primigènia se’n va, i torna, i marxa, i una altra tornada. N’absorbeixo l’energia. Dei Just Uona, Dei Just Uonaaaa. Em fonc amb l’Impuls Primigeni. Dei Just Uona, Dei Justa Uonaaaa. M’alena. M’activa. Se m’enduu. Guels Just Uona Haf Fan.


Quan els sons s’aturen, el bruixot em treu la diadema. Estic ple d’una força supranatural. És el ritme que generen els déus i alimenta màquines. Ara vull la caça, la còpula, la construcció. Sento que tot ho puc clavar. Soc portador de la Ràfega i tinc noranta sols per davant. Haf Fan. 


Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és llicenciat en Filosofia. És un dels fundadors de l'editorial Males Herbes. Ha publicat el recull de contes Afores (Edicions de 1984, 2017), les novel·les Crònica d'un delicte menor (L'Albí, 2012), Estigmes (Edicions de 1984, 2019) i el poemari Òsties (AdiA, 2017). El seu últim llibre és L'endemà de la teràpia (Edicions de 1984, 2020).

dimarts, 26 de gener de 2021

LA CANGUR (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.

També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos?


Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.


El quadre és d'André Derain (1880-1954).


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dijous, 14 de gener de 2021

POSTERITAT (Un microrelat d’Oriol Garcia Molsosa)

Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habituals, es passava el dia atenent citacions moltes atribuïdes, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. «Coses de passar a la posteritat...», li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.  

Microrelat guanyador del mes de desembre del X Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. El quadre és de Ludovico Pozzoserrato (1550-1605)


Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres).  

dissabte, 9 de gener de 2021

EL SECRET (Un microrelat de Núria Tort)

Ningú sospitava que ella hi havia dedicat nits senceres. Havia descobert que cada dit tenia una funció específica, i que calia aplicar la pressió i el ritme exactes per a que el sentit d’un moviment es multipliqués amb l’arribada del següent. 


Dins la solitud del dormitori, les ungles sempre arranades, iniciava la pràctica amb un massatge suau i circular, per a familiaritzar el tou dels dits amb la superfície, i no s’estalviava, si la pell li ho demanava, una gota de lubricant, sabent que en un instant els dits fluirien al ritme dels seus pensaments i que, enmig de l’in crescendode les pulsacions per minut, hi naixerien petits rampells i tremolors, fins que la satisfacció de prémer la tecla correcta regalimés damunt l’èxtasi de donar l’exercici per acabat. 


Tothom a l’oficina admirava els seus dits musculats, amb una beina fibrosa que els travessava de dalt baix, recorrent el teclat amb agilitat i gràcia. Tothom es delia per esbrinar com havia assolit tal nivell de precisió i velocitat. Ningú sospitava que la pràctica nocturna disciplinada era el secret de la mecanògrafa.


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

 

dijous, 31 de desembre de 2020

EL CAÇADOR (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El petit ratpenat clavà les dentetes al dit del caçador. Ell es llepà la sang, tot seguit retorçà el coll de l’animal. Omplí la bossa amb les preses capturades i començà a caminar pel bosquet cap a la ciutat. Wuhan encara dormia.

 

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. Els seus últims llibres són la novel·la juvenil El món fosc. Talps (Santillana, 2018), el recull de contes Mans negres (Pagès, 2017) i la novel·la La barrera(Alrevés, 2019).

divendres, 25 de desembre de 2020

DESPRÉS DE LA PLUJA (Un microrelat d’Ariadna Herrero)

Feia temps que no em trucava, per això em va sorprendre que em digués de fer un cafè.

A fora plovia i bufava un vent glaçat.


Dins del bar, mentre ella sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va confessar que portava anys enamorada d'un company de feina casat.


Em va explicar que de vegades ell era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l'alè d'un bes, però que d'altres es mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic.


El desig la consumia i no sabia com canalitzar tota aquella passió reprimida.


Després d'un silenci compartit, li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les pulsions no resoltes.


Ens vam acomiadar a la parada de l'autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s'hi reflectia.


Al darrer instant, molt de passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat.


Mentre me n'anava avinguda enllà amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que mai arribaria a passar.


Ariadna Herrero i Molina (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica i treballa de professora de Llengua Catalana i Literatura. La seva obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006) va guanyar el Premi La Carrova l'any 2004. És autora de la novel·la Seràs un dels nostres (Llibres del Delicte, 2017) i de la novel·la juvenil Hem arribat tard a classe (Voliana, 2018).

diumenge, 13 de desembre de 2020

GORG (Un microrelat de Carles Castell Puig)

En les hores de més calor la gent cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta. Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar.

 

En canvi, els que es tiren de cop al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa. Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i succionar, ara l’un, ara l’altra.

 

El cos d’avui ha aparegut de sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en l’altre extrem.

 

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

dilluns, 16 de novembre de 2020

DESGRÀCIES (Un microrelat de Jordi Masó)


Si aquella nit l’home hagués baixat les escombraries, un test d’hortènsies hauria caigut des del balcó del tercer segona i li hauria esberlat el cap. Una ambulància l’hauria portat a l’hospital del qual n’hauria sortit nou mesos més tard compromès amb una de les infermeres de rehabilitació, la dona de la seva vida. Durant aquells nou mesos, el veí del tercer segona, el propietari del test d’hortènsies, desolat, hauria començat a visitar la dona de l’accidentat, primer per confortar-la, més tard per interessar-se pels progressos del malalt, finalment per quedar-se a dormir. Per ella, hauria resultat ser l’home de la seva vida.


Però aquella nit, per desgràcia, l’home no va baixar les escombraries. 


Microrelat guanyador del mes d'octubre al X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El seu últim llibre és Ambrosia (Males Herbes, 2020).

dimarts, 10 de novembre de 2020

LA CONFESSIÓ WALDORF (Un microrelat de Pere Herrero)

 

Es veia incapaç de dir-li a la seva dona que l’enganyava. Si més no així, en fred, sense moure’s ni tan sols una mica. Tenia por que, en quedar-se dempeus en un racó de la cuina, li agafessin rampes, i que el bloqueig afectés les seves cordes vocals. No volia que li tremolés la veu en un moment tan delicat. De manera que va obrir la nevera per semblar ocupat i va començar a preparar una amanida Waldorf.


Va explicar que el sopar d’ahir amb els amics es va allargar més del compte, i va tallar en juliana, després de rentar-les, quatre tiges d’api blanc. Que algú aleshores va proposar anar a ballar a un lloc que estava de moda, que va barrejar amb dues pomes pelades i tallades a trossos, on va coincidir amb una companya d’universitat, i mitja cullerada de suc de llimona. Després hi va afegir cent grams de nous pelades i va batre la maionesa amb la crema de llet, a qui no veia des que va acabar la carrera, fins que va obtenir una salsa fina. I que quan va voler adonar-se’n, i va mesclar tots els ingredients, ja era massa tard. I ho va servir en un plat damunt un llit d’enciam.


Va admetre que era el primer cop, però que amb una mica de pràctica se’n podria sortir.


Traducció al català del propi  l'autor.


Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos (Cuadernos del Vigía, 2010) i De antología, la logia del microrrelato(Talentura, 2013). En solitari, és autor de Los días hábiles (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

LÍNIA VERMELLA (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Avui tampoc he trobat feina. La resposta sempre és la mateixa, no encaixo. Ho seguiré intentant. Jo sempre busco el meu millor perfil per al currículum. Per això vaig al fotògraf una vegada i una altra. I miro de fer-li cas.

«Estàs molt pàl·lid, sembles malalt». Deu sessions de raigs UVA.


«Se’t veu poc expressiu pel bigoti». Me’l vaig afaitar i en paus.


«Els cabells blancs recorden que passes dels cinquanta». Vaig elegir un tint castany obscur.


Tot per evitar el pitjor. Perquè el meu pare no m’ho perdonaria i l’avi Lluís s’aixecaria de la tomba... «Aquest nas aquilí té massa personalitat», insistirà quan ens tornem a veure.

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”.