divendres, 30 de gener del 2015

CANVI DE COLOR (Un microrelat de Damià Bardera)

Tenia vuit anys i ja en feia dos que se m'havia manifestat la vocació científica. Concretament, “una vocació naturalista que suposa per al subjecte que la posseeix un gran amor i una gran admiració envers tot tipus d'animals, a més d'un gran desig de crear-hi –i mantenir-hi– lligams de naturalesa afectivoemocional”, segons el psicòleg, que va explicar el meu cas als pares. El pare de seguida ho va entendre. Però la mare no. A ell sempre li havien agradat els animals i ella mai no li'n va deixar tenir cap a casa. Només un camaleó inofensiu que, rere els vidres, enmig de troncs petits i fulles resseques, de tant en tant es camuflava i em mirava amb ulls d'al·lucinat, els mateixos que encara em miren ara quan, cada matí, tanco els meus i ja no veig la bata bruta, pudenta i esquitxada sempre de sang, sinó un camaleó neguitós, panxa enlaire i moviments bruscos, dins la mà d'un nen de vuit anys i a l'altra mà un ganivet de cuina –el preferit de la mare– que es passeja pel ventre de l'animal, lent, amunt i avall, amunt i avall, sense pressa, fins que hi penetra com l'ullal en la pell i l'esparraca, i, tripes en mà i rèptil a terra, els intestins semblen un manyoc de serps petites, minúscules, que canvien de color, mentre vaques escorxades penjades de cap per avall passen, com cada matí, una rere l'altra davant meu, en filera, nues, monòtones, lentes...

Microrelat inclòs al recull Fauna animal (El Cep i la Nansa, 2011)

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011), "els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012) i "els nens del sac" (El cep i la Nansa, 2014).

dilluns, 26 de gener del 2015

PÀNIC A LA CUINA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

El xef de moda i tot el seu equip estaven desencaixats. Tanta feina, tanta creació i tanta campanya mediàtica, de res servirien havent caigut l'infortuni damunt de l'establiment en el moment clau. Una fatalitat com aquella era inimaginable. Amb totes les taules reservades, eren a punt d'arribar (sempre d'incògnit) els inspectors de la guia, que atorgarien la màxima i definitiva qualificació al seu restaurant de cuina avantguardista. Ni el maître, amb tants anys de carrera, podia mantenir la serenitat. No s'havia vist mai en una situació tan compromesa. Ni quan se'ls va esguerrar el soufflé pel President. 

Però ara, ¿com s'ho farien per reconèixer que, per una poc justificable falta de previsió, aquella nit no podrien servir sopars per falta del principal ingredient? En tota la comarca, no hi havia hagut manera d'aconseguir ni una sola, miserable, bombona de nitrogen líquid.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res, massa.

dijous, 22 de gener del 2015

LA VERITABLE LLEI DEL TALIÓ (Un microrelat de Maria Cirera)

Mil vuit, mil nou, mil deu... Avui ha decidit venjar-se. Mil dotze, mil tretze, mil catorze... Fa sis anys que treballa al magatzem de l’empresa. Mil quinze, mil setze, mil disset... I quina és la màxima responsabilitat que li donen? Comprovar que a les caixes hi hagi tots els pistons! Mil divuit, mil dinou, mil vint... Avui es venjarà. I tant que es venjarà! A aquesta hora que la majoria no hi són... Mil vint-i-un, mil vint-i-dos, mil vint-i-tres... Tots són a dinar i a ell l’han deixat sol, comptant les peces... Mil vint-i-quatre, mil vint-i-cinc, mil vint-i-sis. Sent una remor als vestidors. Aquesta és la seva, ja pot deixar de comptar. Alça la capsa amb totes les seves forces i deixa caure els pistons per terra amb un gran terrabastall.

–Que ha passat alguna cosa? –diu el noi de les tardes, sortint del vestidor a mig vestir.

–I tant! M’ha caigut la capsa dels pistons a terra. Els hauràs de recollir i comptar. Jo me’n vaig a dinar.

Passa pel seu costat i surt del magatzem ple de satisfacció. El noi de les tardes s’ajup i comença a comptar les peces. Una, dues tres... Encara és a temps de clavar-li una mirada a l’esquena. Quatre, cinc, sis... Algun dia, ell també es venjarà. Set, vuit, nou...


Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dissabte, 17 de gener del 2015

ESTÈTICA (Un microrelat de Sílvia Armangué)

He escollit els colors en uns moments d’inspiració. En general, m’hi estic una estona, però amb ella ha estat tan fàcil, tan de cor a cap. M’ha fascinat la seva pell pàl•lida, els cabells tan negres. És una bellesa inusual, ja m’enteneu. Les proporcions de la cara no son simètriques, el llavi inferior una mica massa llarg, el nas, una mica tort, inelegant. Però el conjunt és encantador: coll de ballarina, pòmuls alts. Espatlles i pit de princesa.


Tots els meus col·legues són homos. Tots. Alguns són brillants. Tenen una sensibilitat especial, una visió diferent del món. Ho sabem tots els estilistes. A mi tota la vida m’ha apassionat el maquillatge, la textura de les cremes, la olor perfumada dels productes que uso, però sempre aplicades a les dones. M’agraden les dones, m’agrada que sota les meves mans resplendeixin: minimitzo els defectes, aguditzo les benaurances. Si n’hi ha. 

Us juro que no sempre és fàcil. Perquè no és la gent atractiva la que necessita els meus serveis. Més aviat és l’altre tipus de persones, les de físic vulgar o directament horrible, qui tinc de clients. I sovint faig grans esforços per obtenir mediocres resultats. Per això, avui, ha estat una simfonia.

No he volgut trencar el blanc del seu rostre, i he barrejat gris, ocre, blau, per la base. Les parpelles gairebé sense fumat, i una línia fina d’oceà abismal sobre les pestanyes. Ha quedat preciosa, i jo m’he sentit bé: ja em tocava. 

Portava massa dies. Com un xàfec m’han caigut innumerables despropòsits, vint-i-sis de seguits: arrugues profundes, nassos furibunds, pèls a on no toca; papades, pústules, cranis partits, cremades, ferides cosides a corre-cuita. Perquè després et diguin que semblen ninots, ja veus.

Sort que el sou és bastant decent.

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).


dimarts, 13 de gener del 2015

CANVI D'ARMARI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

A casa tenim un armari per guardar-hi cadàvers.

De seguida que mor algú –un familiar, un amic, un veí– l'entaforem a l'armari, ben envoltat de naftalina i d'un ambientador amb efluvis florals. D'entrada, no volíem que l'armari tingués només un ús funerari (no anem tan sobrats de mobles). Però, de mica en mica, els morts es van anar apropiant de l'espai i vam haver de treure les americanes i els vestits perquè temíem que ens taquessin la roba o que els traspassessin l'olor (els perfums, a vegades, no donen l'abast).

El nostre armari agrada a tothom: als nens els provoca esgarrifances d'emoció (ja se sap que, per naturalesa, la canalla té tirada a les diversions sinistres); als pares ens suposa un instrument didàctic valuosíssim poder mostrar als fills un aspecte de l'existència que massa sovint se'ls oculta i, de passada, l'amenaça de tancar-los a “l'armari dels morts” és un recurs dissuasiu eficaç davant les rebequeries; els avis valoren la companyia permanent que sempre tenen a casa i la tranquil·litat de saber que, quan els arribi el moment, descansaran ben a prop nostre.


I cada any, en arribar el bon temps, fem canvi d'armari, un hàbit de tota la vida (per allò de tenir més a mà la roba d'abric a l'hivern o els vestits curts a l'estiu) però que des que tenim inquilins s'ha tornat una necessitat indefugible: no som aprensius, però la descomposició converteix els nostres difunts en un amuntegament desordenat d'ossos i, per molt que ens els estimem, convé buscar-los un indret més acollidor pel descans definitiu (i, a més, cal fer lloc per encabir nous cossos: tenim molta demanda!). Aquest dia fem festa grossa: obrim l'armari i les finestres i, renovats l'aire i les despulles, plantem els estimats cadàvers al jardí, en una cerimònia entranyable que atrau a bona part del veïnat. I molts no poden estar-se de comentar, amb enveja: “els Armangué sí que tenen un bon fons d'armari!”.