dimecres, 28 de setembre del 2016

CONTINUÏTAT (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

Amb un cor nou acabat de trasplantar, va anar a donar les gràcies a la vídua del donant. 

Quan la va veure se'n va enamorar profundament.

Per segona vegada.

Il·lustra el microrelat una obra de Carol Nelson.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dissabte, 24 de setembre del 2016

RESPONSABILITAT (Un microrelat de Carles Castell Puig)

El pendó del Sant Ofici obre la processó. Al darrere, notaris i comissaris de la Inquisició atorguen el to solemne i atroç a l’auto de fe. A continuació, les acusades que duen la gramalleta amb la creu de Sant Andreu mostren la seva condició de reconciliades. Penes lleus a canvi d’una confessió. Pobres covardes inconscients. Llavors vinc jo, amb el sambenet de relaxada, ple de dimonis, gripaus i flames, per evidenciar que el meu destí és la foguera. La destresa dels torturadors no m’ha tret una sola paraula. Cada cop que Ella volia mostrar-se, jo serrava les dents amb més força. M’hi jugo massa. Tots ens hi juguem massa.

Els crits de la gentada celebren l’arribada del seguici al cadafal de la plaça. Em lliguen al pal que corona la pila de llenya i el secretari llegeix la sentència enmig dels aplaudiments i insults dels veïns. L’encesa de la foguera inflama encara més els brams. Les paraules del comissari exigint una darrera confessió m’arriben amb les primeres flames. Quan m’adono que el fum m’adorm la raó, ja és massa tard. Abans de perdre la consciència puc sentir la Veu sorgint de dins meu, que fa retronar la plaça i desferma una pluja de sang sobre la multitud.

Il·lustra el microrelat una obra de Francisco de Goya.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

dimarts, 20 de setembre del 2016

NAUFRAGI (Un microrelat de Pere Herrero)

Tothom hauria lloat sense dubtar-ho l'actitud del sobrecàrrec en les complicades feines d’evacuació de la nau, després de l'incendi declarat accidentalment en la sala de màquines. Ell va ser qui va fer l'avís d'alarma i qui va organitzar l'arriada dels bots salvavides, corrent d'una banda cap a l'altra per posar ordre i apaivagar la inevitable histèria d'alguns passatgers. També va assegurar-se que ningú quedés atrapat en les plantes inferiors, i va posar la seva pròpia vida en perill en apropar-se a les calderes que flamejaven, a punt d'esclatar. Fins i tot es va atrevir a llençar per la borda el capità, que s'havia entestat en quedar-se en el pont de comandament (seguint aquell costum absurd dels vells llops de mar, de no sobreviure a la catàstrofe). Tots, en definitiva, tant la tripulació com el passatge, haurien elogiat el coratge que va exhibir en tot moment si haguessin viscut per explicar-ho i no haguessin mort poc després, quan les fràgils embarcacions van bolcar en una violenta tempesta. A falta d'aquests elogis, una vegada es va quedar tot sol i va poder apagar l'incendi amb els extintors reglamentaris, el sobrecàrrec, molt més tranquil, va avaluar la situació.

Il·lustra el microrelat The Shipwreck of the Minotaur de J.M.W. TurnerTraducció de Jordi Masó.

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats «El Basar» de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull Velas al viento - Los microrrelatos de La nave de los locos de Fernando Valls i al llibre deAntología - la logia del microrelato publicat per l'Editorial Talentura. A internet manté la seva bitàcora «Humor mío» i coordina l’edició de microrelats de la revista «En sentido figurado». Acaba de publicar el seu primer llibre de microrelats Los días hábiles a Serial Ediciones.

divendres, 16 de setembre del 2016

MEA CULPA (Un microrelat de Maria Cirera)

—Em perdones?
—És clar que sí, dona. I tu?
—Jo també et perdono
I així cada dia, abans d’anar a dormir, per si de cas, durant els últims trenta-dos anys de casats.
—Em perdones?
—És clar que sí, dona. I tu?
—...
Davant de l’insòlit instant de vacil·lació, la dona crispa les celles.
—Digues, em perdones o no?
... no, no et perdono...
I ella ja salta del llit i es posa les faldilles i a la mirada hi té clavades totes les nits dels últims trenta-dos anys de casats i obre la porta del pis i la tanca d’una revolada i ja no és a temps de sentir:
—... no et perdono perquè fa trenta-dos anys que no tinc res a perdonar-te.

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.

dilluns, 12 de setembre del 2016

SENTÈNCIA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Aquest cop no havien calculat bé la mida del lot d’acusats perquè gairebé no cabien al banc. Hi havien de seure premsats i els dels dos extrems, per tal de no caure, s’havien de posar de través i travar bé les cames a mena de tornapuntes. Quan un d’aquells desgraciats s’aixecava per ser interrogat o per escoltar la sentència, el buit que deixava no durava ni mig segon i després havia de recuperar el lloc a base de cops de cul doncs els presoners duien els braços cosits als costats.

Tots els imputats havien assumit que el tribunal els declararia culpables. La incertesa raïa en la pena que imposaria a cadascun. Eren cinc, els magistrats, però les sentències les llegia, amb la indiferència que atorga el costum encastat, el que tenia l’aranya tatuada a la templa. Va ser el tercer acusat començant per l’esquerra qui va rebre el càstig més sever: el van condemnar a néixer.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

dijous, 8 de setembre del 2016

AGULLES (Un microrelat de Damià Bardera)

Que aquell nen era diferent de la resta, ho vaig veure de seguida. No jugava amb nosaltres i sempre se'l veia distret, capficat. Rondava tot el dia sol per la perifèria del poble amb una maleta penjada a l'esquena. «Què hi duus, a la maleta?», li vaig preguntar un dia que l'havia seguit camps a través. Em va mostrar tot l'arsenal de pots de vidre. Pots de totes les mides amb etiquetes escrites a mà: «grills», «papallones», «escarabats», «mosques»...

Aquella tarda vaig ajudar-lo a caçar-ne i em va convidar a entrar a casa seva. Tenia les parets de l'habitació folrades de suro, curulles d'insectes travessats per agulles de cosir roba. A partir d'aquell dia, ens vam fer amics. Jo era el seu únic amic, de fet. Durant anys, vaig poder observar l'evolució: primer insectes petits, després insectes més grans, ocells, peixos, amfibis, rèptils i, l'última vegada que vaig anar-lo a veure —d'això ja fa molt de temps—, petits mamífers.

El van trobar penjat al garatge de casa seva, a tocar d'un mico i vora dos ximpanzés.

Microrelat inclòs al recull contes de propina (El Cep i la Nansa, 2014). L'il·lustra un detall de la portada del llibre, obra d'Anna Blanch.

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna animal", "els homes del sac", "els nens del sac", "contes de propina" i "viladelsac", tots a l'editorial "El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

diumenge, 4 de setembre del 2016

UN COP SEC A L'OCCIPITAL (Un relat de Jordi Masó Rahola)

El dia que vaig veure l'Orestes entrar a l'oficina amb un bigoti esponerós es van confirmar les meves sospites.

Tot havia començat amb una corbata. Una corbata blava amb franges negres. Era discreta i elegant. Va despertar l'admiració dels companys de la feina i d'alguns clients. Una corbata bonica, em deien. L'endemà, l'Orestes en portava una igual. Una coincidència, vaig pensar, el bon gust no pot ser patrimoni d'una persona. M'agrada la teva corbata, li vaig fer saber. S'hi havia fet un nus Windsor, com jo.

La taula de l'Orestes estava al costat de la meva. Atenia els clients amb una cordialitat excessiva, postissa, fent servir diminutius (un momentet, una trucadeta, un paperet) i frases fetes (posem fil a l'agulla, qui no arrisca no pisca).

La corbata només va ser el principi. La meva influència en la indumentària de l'Orestes es va estendre a les camises, els pantalons i les americanes. Semblava que anéssim d'uniforme, ell i jo. Eren coincidències? Començava a dubtar-ho.

Als migdies, en el restaurant, demanava el mateix que jo: sempre peix, mai carn. El dia que vaig decantar-me per un entrecot poc fet —no em venia de gust, però volia posar a prova el meu rival— ell també va triar-lo. Ben sagnant, eh?, va afegir.

Sóc un marit raonablement fidel, però durant un mes vaig veure'm en secret amb la Mònica de Comptabilitat. La Mònica és la noia més desitjada de l'oficina i hi ha oportunitats que tan sols es presenten una vegada a la vida. Quan ho vam deixar córrer, l'Orestes va anar-li al darrere fins a seduir-la. Cada matí, des de la seva taula, em llençava mirades de complicitat viril.

Vaig pensar de demanar a l'Úrsula de sortir un dissabte només per esbrinar si el meu plagiari també m'imitaria. M'hauria estat fàcil (ningú no fa mai cas a la pobra Úrsula de Recursos Humans) però vaig preferir deixar-me un bigoti: un bigoti frondós que em feia pessigolles als narius i s'humitejava quan bevia. Un bigoti obsolet, ridícul. Un bigoti estalinià que cap home no voldria veure's reflectit al mirall. Cap home? Inevitablement, al llarg dels dies, sota el nas de l'Orestes hi va anar apareixent una ombra fantasmal i amenaçadora. Tornant d'un cap de setmana, el seu bigoti era la reproducció exacta del meu.

Una tarda, en sortir de la feina, vaig seguir l'Orestes d'amagat. Volia saber com es comportava fora de l'òrbita del meu influx, quins eren els seus gustos, preferències i aficions. Potser si el coneixia més a fons, el podria combatre. La primera cosa que va fer va ser entrar al bar on acostumo a prendre una cervesa a mitja tarda; i en sortir, va passejar pel parc que freqüento abans de tornar a casa. Allò va sorprendre’m: l'Orestes no podia tenir notícia dels meus costums fora de l'oficina. ¿M'havia espiat alguna tarda? Era improbable. Més aviat semblava haver-se identificat tant amb mi, que ja no li calia seguir el model per saber com actuo. Havia integrat la còpia a la seva personalitat, el plagi havia esdevingut inconscient. Ell era jo.

Per això no em va estranyar veure'l entrar al portal del bloc on visc, encaminar-se cap a les escales (jo no utilitzo mai l'ascensor), pujar tres pisos (saltant els esglaons de dos en dos, com faig jo) i pitjar el timbre de la porta de casa meva. Com era de preveure, la posició coital era la que prefereixo.

Sovint penso en la mort. Morir no m'espanta. El sofriment i l'agonia, sí. Quan arribi el moment, voldria que el teló s'abaixés sense adonar-me'n, tenir una mort fulminant, sobtada: un cop sec. Segur que aquesta també era la voluntat de l'Orestes. Segur que, si hagués pogut, m'hauria donat les gràcies.

Relat guanyador del 3er premi al Concurs Núvol de Contes 2016.
L'il.lustra una obra de René Magritte.