diumenge, 29 d’octubre del 2017

CAÇA DE BALENES (Un microrelat de David Castejón)

Cels negres, núvols atapeïts. Vent i pluja ferotges. Aigües agitades al sud inacabable del món…

Desperto de sobte al terra de la meva cabina, en plena foscor, espantat no pel sotrac violent que m’ha tret del llit, sinó per l’alarit esglaiador que m’ha esquinçat el son com una ferida oberta. Sento els crits dels homes exaltats, apaivagats sota el rugit de la tempesta. M’incorporo atordit i em poso l’abric. Surto de la cambra a les palpentes…

El timó es balanceja inert al pont de comandament desert; els llums pampalluguegen. Rere el gran finestral esborrallat per l’esquitx de la mar, l’arpó de proa enfila les onades irades com l’agulla d’una brúixola boja…

—Ràpid, capità! La càrrega! Cal que obrim les comportes de la bodega…!

Acompanyat de la fúria dels elements, el meu segon irromp on sóc. Gairebé a l’instant, alguna força invisible el xucla i se l’enduu entre súpliques i plors, de tornada a les tenebres…

Una esgarrifança em recorre l’espinada, i m’aferro ben fort al llançador de bengales que duc dins la butxaca. Temorós, trec els peus trèmuls a indagar sobre la coberta glaçada, relliscosa.

—Nakamura…?

Ningú respon al meu reclam feble; només els gèlids vents australs que em bufetegen la cara sense treva. Bé… això i els xiscles desesperats de la tripulació:

—Deixeu anar la captura, pel que més vulgueu!

I els trets…

Però sobretot els udols; els laments profunds que seguen la nit i m’ericen la pell, com si fossin els cants d’una balena d’ultratomba…

Mort de por, desenfundo la pistola i disparo. La pilota de llum traça una paràbola pírrica que mor sota les aigües obscures de popa. En el seu trajecte brevíssim de claror il·lumina una mola espantosa: 20 o 30 metres; anatomia de cetaci pàl·lida i llefiscosa; braços i dits llargs que s’aferren a la barana del vaixell i el retenen; un ulls enormes i buits en un rostre monstruosament humanoide…

Sense cap tipus de sentiment la criatura em mira, i tot seguit s’empassa el mig cos d’en Nakamura que encara li penjava de la boca.


Microrelat guanyador del 2on Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Nascut a Barcelona l’any 1979. Graduat en Crimonologia i Política Criminal i Diplomat en Turisme, sector en el qual desenvolupa la seva activitat laboral. Viatger i escriptor. Guanyador de diversos premis de microrelat i narrativa curta, entre ells el “Premi Hipàtia d’Alexandria 2014” i el “Concurs d Microrelats de Terror i Gore – Molins de Rei 2015”. Publicat en diversos reculls de relats (“Quedem al Zurich?”, “El cicle de la vida – ARC a la ràdio”). Fundador i editor de la “Lliga de MicroRelataires Catalans”, competició literària per a escriptors en format mínim.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

REFERENT (Un microrelat de Santi Sala)

Es frega les mans reiteradament instants abans de pujar al cotxe. Està impacient per conduir i per tornar a experimentar aquella sensació de velocitat que tanta complaença li suscita. Li ve de família. A diferència de la seva vida diària, quan porta l’auto ningú li mana el què ha de fer. Dins del vehicle se sent com el líder que no pot ser fora.

Les seves mans suades subjecten amb fermesa el volant mentre els peus, bellugosos, es preparen per l’acció tan cobejada. Respira amb intensitat a la vegada que una secreció freda li regalima esquena avall segons abans d’engegar.      
 
Tres, dos, un... Arrenca prement a fons el pedal de l’accelerador. El fascinen les sortides explosives que deixen amb un pam de nas a la resta. Tot va rodat fins que, pocs minuts després d’haver emprès la marxa, un inepte se li encreua pel davant obligant-lo a donar un cop de volant per tal d’evitar la col·lisió. El somrís burleta de l’altre conductor l’enfervoreix de forma considerable. Fora de si, el persegueix a tota velocitat increpant-lo de mala manera i obsequiant-lo amb un ampli ventall de gestos ofensius. El somriure jocós de l’altre s’ha desdibuixat per deixar pas a una mirada espaordida. Cada vegada s’hi apropa més fins que, amb una acció criminal, fa que el rival surti del seu traçat i xoqui perillosament contra un altre vehicle que circulava de cara. 

Sense temps per gaudir d’aquella malifeta, s’escolta el so estrident i cada vegada més intens d’una sirena. Contrariat, arracona el cotxe i es deté. A l’acte, una mà l’engrapa per l’espatlla i l’aixeca del seient d’una revolada.

—Fins que aprenguis a comportar-te no pujaràs més als autos de xoc —li etziba el pare amb la mà alçada i amb un to amenaçador.

El nen no ho comprèn, simplement ha actuat de la mateixa manera que ho fa el seu pare quan agafa el cotxe. A contracor i amb llàgrimes als ulls, abandona de manera prematura la fira de la mà del que, se suposa, hauria de ser el seu referent.

Microrelat guanyador del 1er Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009)” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi en dues edicions del Concurs de microrelats ARC a la Ràdio.

dissabte, 21 d’octubre del 2017

FER UN CAFÈ (Un microrelat de David Vila i Ros)

Vaig anar a fer un cafè a un bar, em vaig cremar i vaig demanar una indemnització d'un milió de dòlars. Amb els diners vaig obrir un bar, però avui hi ha vingut un client, ha demanat un cafè, s'ha cremat i li he de pagar un milió de dòlars. Hauré d'anar a fer un cafè a un altre bar.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017) que es presenta avui dissabte a la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (a les 16:00)

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

EL TEATRET GROC (Un microrelat de Maria Cirera)

Al Pere me’l van posar al davant expressament perquè aprengués què volia dir la disciplina. La Loli, me la vaig creuar pel camí perquè algú o altre m’havia d’ensenyar què era la tendresa. A l’Albert li va passar el que li va passar tan sols perquè jo entengués que la vida és fràgil. El Francesc, que me’l vaig trobar com qui no vol la cosa, tenia l’encàrrec de demostrar-me què vol dir abraçar de debò. La Lisa… la Lisa era el patiment i la compassió, i a fe que em va quedar clar!

Des que el vaig conèixer, encara vaig tardar vuit-cents cinquanta-tres dies a adonar-me que aquesta vegada era a mi a qui havien posat al mig del seu camí amb l’objectiu d’ensenyar-li que mai no hi ha ni un protagonista ni tres-cents secundaris. 

Microrelat inclòs al recull Puces i altres picors (Témenos, 2017) que es presenta aquest dissabte a la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (a les 16:30).

Maria Cirera i Delgado (Manresa, 1979) és traductora literària, activitat que ha compaginat amb altres feines sempre al voltant del món dels llibres: lectora editorial, redactora de continguts, dinamitzadora cultural i bibliotecària. Ha publicat contes i microrelats en diversos reculls col·lectius i forma part de més d'un grup literari.


divendres, 13 d’octubre del 2017

LA TERÀPIA (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

L'Anna havia llegit que al Japó hi havia establiments en els quals es podien comprar objectes i trencar-los per canalitzar emocions negatives. I el cert era que, després de la separació, tenia molts sentiments que no sabia com gestionar. Per desgràcia, Reus no era Tòquio, així que hagué de posar-hi imaginació.

Es mirà un gerro de la sala d'estar. Dubtà alguns segons. Finalment, plena de fe en la teràpia, l'alçà amb ambdues mans i l'estavellà contra el terra.

Mentre la porcellana esdevenia una munió de bocins, sentí com un pes interior se li començava a desnuar. Així que donà una ullada al seu voltant, localitzà una làmpada de peu que mai li havia agradat, hi apropà un palmell ben obert i, sense contemplacions, li propinà una manotada.

Se sentí tan bé que provà sort amb un centre de taula. L'alliberament que li proporcionà aquell acte de destrucció feu que ja no tingués aturador. Plats i gots de la vaixella, quadres amb els seus marcs, testos amb plantes. El televisor. Tot a miques.

Mentre sortia per la porta d'entrada amb el rostre il•luminat per un somriure catàrtic, pensà que havia sigut un gran encert quedar-se amb una còpia de les claus del pis del seu ex.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dilluns, 9 d’octubre del 2017

PLOURE DE BAIX (Un microrelat de Xavier Ballester)

Vaig arribar a la casa buida i em vaig tancar a l’habitació. No volia que el pare em veiés plorant. El primer dia, no. Amb la cara entaforada al coixí, la veu del professor ressonava més acusadora encara: A veure, la nova, qui va formular la llei de la gravetat? El pitjor van ser les rialles dels companys, com agulles clavant-se totes alhora arreu del meu cos. L’endemà, vaig pensar, serà pitjor.

També era la primera nit, la primera nit a la casa nova. El pare va arribar tard. Va obrir la porta de l’habitació, però em vaig fer l’adormida. Plovia. La pluja queia del cel com un sol cos pesat. No va parar de ploure fins que se’m van tancar els ulls.

En despertar-me, sense esmorzar, el pare em va fer caminar damunt la gespa xopa. Anàvem descalços, les gotes de pluja ens esquitxaven els turmells. “D’això se’n diu ploure de baix”, em va dir. Després va afegir que la mare no tornaria. Jo vaig preguntar-li si sabia qui havia inventat la llei de la gravetat. Newton, va respondre. Mai no l’havia sentit aquell nom, i, quan vaig arribar a la porta de l’escola, ja l’havia oblidat. No sabia què fer, ja havia entrat tothom, estava sola al carrer. Segur que el professor m’estaria esperant per preguntar-me de nou per la llei de la gravetat. Vaig girar cua, volia fugir corrents, però llavors vaig sentir un pessigolleig als turmells: el pare i jo, tots dos de nou amb els peus nusos damunt la gespa humida. No vaig recordar el nom de Newton, però vaig saber que el futur no hi entén de lleis i sense cap por vaig creuar la porta de l’escola.

Microrelat seleccionat al VII Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. La fotografia és de Robyn Beck.

Vaig néixer a Barcelona el febrer de 1974. Vaig llicenciar-me en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona el 1999. He guanyat premis de poesia (Concurs de l'FNAC, 1999) i de narrativa (15è Premi de narrativa curta Tinet dels "Premis Ciutat de Tarragona 2011-12" i Premi "Casal Lambda 2010", a més de ser finalista del "III Miquel Arimany 2012" i del "Mercè Rodoreda" de Gràcia). Dirigeixo el programa de literatura "Lletraferits" a Ràdio Molins de Rei. He publicat Porexpan i Polaroids (Pagès Editors, 2016)

dijous, 5 d’octubre del 2017

UNA FAL·LAÇ MANERA DE GUANYAR-SE EL CEL (Un microrelat de David Dot)

Al final del carrer, assegut en un pedrís, barbut i amb una gorra vermella a prop dels peus, hi ha un indigent que t’observa.

En pocs segons, com si t’aproximessis a un d’aquells cànids que t’esfereeixen, fixes la vista i decideixes de passar-hi ràpidament, sense mirar-lo.

Però, en les passes decisives, la veu del vagabund desgavella els teus plans: et pregunta si tens foc, per encendre la cigarreta que sosté tremolosament entre dos dits. T’atures i respons que sí; al palmell de la mà ensutjada, hi col·loques l’encenedor. I esperes. Llavors, potser impacient potser imbuït d’una compassió inusual, optes per regalar-li.

El rodamón, encara que primer no entén el teu gest, accepta l’obsequi. I tu, fins a cert punt satisfet, com si t’haguessis guanyat el cel, et limites a prosseguir l’itinerari urbà que havies interromput. Tombes al xamfrà. Després tornes a girar. I continues fins a desaparèixer unes quantes illes de cases més enllà.

L’indigent, mentrestant, haurà tingut temps de convertir la cigarreta en un trist record. I, tot seguit, posar-se a jugar amb l’encenedor, cada vegada més a prop del contenidor blau que, segons la premsa, això ho has llegit avui, fou el focus de l’incendi que ha calcinat el bloc de pisos del carrer Misericòrdia, amb un balanç encara indeterminat de víctimes.

Microrelat guanyador del primer premi en el II concurs de Microrelats de Ràdio Rubí (2011). La fotografia és de Richard Overtoom.

David Dot (Vilafranca del Penedès, 1971). Llicenciat en Biologia.

diumenge, 1 d’octubre del 2017

UN TRUC PÒSTUM (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Diuen que durant el seu funeral, el mag Amahl, expert escapista que va viure a l’ombra del gran Houdini, va aconseguir alçar la tapa del taüt i va presentar-se amb un somriure triomfal davant la multitud congregada a l’església. Arrestat per escàndol públic, van enterrar-lo l’endemà sota mesures estrictes de seguretat.

Microrelat inclòs a Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà també a Males Herbes el mes de gener de 2018.