PRODUCTES DE PROXIMITAT (Un microrelat de Josep Sampere)

A primera vista, per dir-ho així, semblava un d’aquells restaurants alternatius en què sopaves a les fosques amb el propòsit pedagògic d’endevinar què tenies al plat. Malgrat les aparences, però, els que hi havien estat insinuaven que era una experiència radicalment diferent. Ho insinuaven, dic, perquè el dret d’admissió exigia el jurament de no revelar cap detall del menú ni de la posada en escena. Un menú, insinuaven amb reticència, que et permetia gaudir d’un maridatge mai vist del sentit del gust amb el del tacte.

A primera vista, em va fer l’efecte que el primer i únic plat consistia en una ració modesta de pernil. Al cap de quatre bocinets temptatius, però, em vaig adonar que era el pernil més melós i exquisit que havia tastat mai. Es desfeia literalment a la boca, com el cos de Crist, i t’hi deixava un regust absolutament diví, com si m’haguessin servit un carpaccio fet amb la carn de l’anyell de Déu.

Quan ja me n’havia menjat dos talls, vaig notar que la persona que tenia al davant em premia i m’estirava el braç per fer-me anar cap a ell. Cap a ella, més aviat, ja que la mà se’m va enfonsar de sobte en un parells de pits grossos i molsuts. Una fusió de sexe anònim amb gastronomia? Era aquell el gran secret? Segurament que sí, misteri resolt, ja que la dona invisible em va començar a recórrer la cuixa amb el peu, per sota la taula. El maridatge del pernil amb el sexe imminent em van produir esgarrifances voluptuoses, que em van empènyer a descalçar-me i allargar la cama per anar escalant la cuixa molsuda i melosa com el pernil que se’m fonia a la boca, fins que el peu, un cop a l’entrecuix, se’m va estimbar de sobte en un buit imprevist i imprevisible.

Perquè per més que insistís, per més que la busqués, només vaig trobar una cama. L’altra s’havia fos.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

OPERACIONS DE CANVI D'ESPÈCIE (Un microrelat de Laia Prat)

Abans no van aconseguir que les operacions de canvi d'espècie fossin factibles, les minories humanoanimalistes van ser durament perseguides o, pel cap baix, absolutament ignorades durant segles. Qui havia nascut sentint-se, posem per cas, gosset, lleó o una vaca, Bos primigenius taurus, no podia fer més que portar-ho en secret i mirar de compatibilitzar els seus instints de bordar, esquarterar una presa o ésser munyit, amb la seva condició d'ésser humà i les normes de comportament social que se li sobreentenien.

Les primeres reivindicacions públiques no van aparèixer fins passat el segle XXII a San Francisco i no va ser fins a mitjan segle XXIII que van aconseguir ser reconeguts legalment. Avui en dia, però, encara persisteix el debat de si ha de ser la seguretat social qui costegi aquest tipus d'intervencions.

Microrelat finalista del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2014-15

Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.

LA JUSTÍCIA SOCIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

De tant robar als rics per donar-ho als pobres, els pobres es van anar fent rics, i Robin va decidir robar a aquells nous rics per donar-ho als nous pobres, que van començar a enriquir-se una altra vegada i al final tot va tornar a ser, si fa no fa, com abans.

Microrelat inclòs al llibre Les mil i una (Témenos,2015).

PATRIARCAT (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

El protocol establia que, com a bon cavaller, si se li creuava una princesa d'extraordinària bellesa havia de passar per moltes aventures com a prova d'amor i, sobretot, de coratge.

Com que ja coneixia d'oïdes d'una princesa que complia amb les condicions estipulades, decidí aconseguir-li, per demostrar el seu valor, un penjoll d'or meravellós que custodiava un drac ferotge dins d'una cova.

Així que el cavaller muntà en el seu cavall —blanc, naturalment—; travessà boscos, pantans, deserts i volcans; s'internà a la part més pregona de la cova; matà el drac després d'una lluita acarnissada; obtingué el penjoll; reféu el camí; i es presentà, exultant, davant de la princesa. Llavors li explicà, amb el mentó ben alt, les grans proeses que li havia dedicat; li ensenyà la joia i li demanà, per no perdre temps, de besar-la i d'anar concretant una data per al casament.

Tanmateix, la princesa no només es negà a satisfer els desitjos d'ell apel·lant al seu lliure albir, sinó que, a més a més, l'amonestà per la mort del pobre drac i li recriminà que no l'hagués consultada abans d'haver emprès el viatge. D'haver-ho fet, ella li hauria pogut explicar que, des de sempre, els metalls li produïen una terrible al·lèrgia.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

AMOR SUBLIMAT D'UNA PSICÒPATA (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Ell xisclava, jo serrava.

Microrelat inclòs al llibre Hipermatrònic, l'hiperbreu que va sorgir de l'espai profund (Orciny Press, 2016).

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en més de quaranta llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. Ha publicat els reculls Paràsits mentals (Bubok, 2012) i El último vuelo del Microraptor (Editorial Nazarí, 2015).

SIMEÓ L'ESTILITA (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Simeó cansat que els peregrins, atrets per la seva suposada santedat, el molestessin tothora en la seva cova amb preguntes, demandes absurdes i curiositats malsanes va decidir canviar d'habitatge. Es va fer construir una columna de tres metres d'alçada amb una plataforma a dalt i allà es passava el dia pregant, exposat al vent i al sol del desert. Però els peregrins i els curiosos eren tenaços i pesats i sovint cridaven els seus despropòsits des de sota la columna o s'hi enfilaven amb escales i per això va demanar que li construïssin una columna més alta, de set metres, on poder pregar tranquil·lament. Però encara això no va ser suficient ja que els més agosarats i impertinents dels seus admiradors lligaven dues escales llargues una darrera l'altra i s'hi enlairaven. Finalment, a Simeó, que tenia molt de predicament i influència a cal governador,  li van construir una columna de disset metres, el màxim que permetien els coneixements arquitectònics de l'època. Al cap de poc morí mentre pregava a la seva talaia. Un desenllaç molt oportú ja que ningú hagués sabut com fer-ho si hagués demanat encara més alçària.

Actualment tinc 58 anys i per motius familiars i perquè treballava en la meva novel·la El tresor dels Montespluga (futur gran èxit de les lletres catalanes) he estat tres-quatre anys gairebé sense escriure contes. Ara, deslliurat d'aquesta tasca que se m'havia fet molt antipàtica, disfruto d'un esclat notable de creativitat que m'ha portat a escriure una cinquantena de relats (entre micro i breus) en uns mesos.