divendres, 28 d’abril del 2017

UNICORNS (Un microrelat d'Imma Torné)

Amb l’aigua més amunt de la gropa, la parella d’unicorns es va mirar perplexa.

I l’arca?

No era en aquest turó que ens esperava Noè?

Microrelat seleccionat en el Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula Legend (Ridley Scott, 1985)

dilluns, 24 d’abril del 2017

L’ABORDATGE (Un microrelat de Pere Herrero)

L’oficialitat de la fragata anglesa duia casaques vermelles, mentre que els comandaments francesos anaven de blau. En aquestes condicions era fàcil encetar un combat cos a cos sense por d’equivocar-se. El problema el tenien els mariners d’ambdós vaixells, que no estaven subjectes al rigor de l’uniforme militar. Coberts —tots ells per igual— de parracs i descamisats, exhibien sense complexos una bel·ligerant despreocupació pel tema indumentari. Per això era impossible esbrinar, d’entrada, a quin bàndol pertanyien. La millor manera de no ferir un compatriota, enmig d’aquell borrombori era saber que es tractava del company de llitera o d’un ajudant en les tasques quotidianes. Però el pitjor de tot va arribar quan algú va baixar a la bodega i va alliberar els presoners espanyols. A partir d’aleshores, abans d’escometre qui hi hagués al davant, cadascú va creuar insults en la seva llengua vernacla, per tal d’evitar —si més no dins dels possibles— que tot aquell punt d’honor per matar enemics, tan justificat des d’un punt de vista patriòtic, esdevingués promiscuïtat.

Microrelat guanyador del segon premi en el IV Premi de literatura breu L’ACTUAL – Castellar del Vallès 2017. L'il·lustra The Battle of Trafalgar de J. M. W. Turner.

Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com “Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos” (Cuadernos del Vigía, 2010) i “De antología, la logia del microrrelato” (Talentura, 2013). En solitari, és autor de “Los días hábiles” (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” dedicada al microrelat d’humor.

dijous, 20 d’abril del 2017

CAP MÉS NIT D'INSOMNI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El gat s’havia enfilat a l’alzina i la vella se’l mirava des de baix. «Mixeta!», cridava amb la veu tènue de les iaies. Els miols eren un lament continu, insistent.

Vaig recordar-me de quan era jove i grimpàvem els arbres. Quan feia d’allò? Vint anys? Trenta? Però hi ha habilitats que no s’obliden. Vaig llençar-me la corbata damunt l’espatlla. L’americana em destorbava i els pantalons s’esgarrinxaven a l’escorça, però vaig arribar a la branca on s’havia instal·lat la pobra bèstia. «Mixeta, mixeta», repetia la dona. Vaig estirar el braç i l’animaló s’hi va acomodar mansament al damunt. Durant el descens, el gatet no aturava els mèus i les urpes m’esgratinyaven la màniga.

Quan vaig lliurar-li la bestiola, la vella va dir «gràcies, xicot» i va acaronar-li el caparró amb uns dits deformats per l’artrosi. Els miols s’havien intensificat i eren —em sap greu haver-ho de reconèixer— més aviat molestos. «Gràcies a vostè ara ja podré dormir tranquil·la», em va explicar la dona. Em disposava a treure importància a la meva gesta però el somriure d’heroi satisfet se’m va tòrcer. I no va ser l’única cosa que es va tòrcer. Un cruixit sec va estroncar els miols.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

diumenge, 16 d’abril del 2017

COMPTE AMB EL QUE DESITGES (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

Aquell dia havia tingut molts problemes a la feina. Un cop a casa, dins de la dutxa, va deixar que un raig d'aigua l'amarés mentre provava de fondre-s'hi. Abans que se n'adonés, ja baixava en espiral desguàs avall.


Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dimecres, 12 d’abril del 2017

PER BON CAMÍ (Un microrelat de Núria Tort)

Li va costar trobar la nena de les trenes de qui havia estat enamorat quan tenia vuit o nou anys. En va aconseguir el telèfon, es va presentar i li va preguntar si estava casada. Separada, va respondre ella. L'avi és vidu.

Il·lustra el microrelat Nena amb trenes d'Amedeo Modigliani.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb Instruccions per atracar un taxista a la nit.

dissabte, 8 d’abril del 2017

SIGIL·LOSA (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Era una persona extremadament sigil·losa. Quan arribava o marxava amb prou feines se la percebia. I durant el dia ni suscitava cap interès ni la seva existència somorta preocupava ningú. Per això quan va deixar de venir a treballar vam tardar unes quantes setmanes en adornar-nos-en. I els escassos amics i els parents que tenia tampoc es van assabentar de la seva absència. Potser la cosa hauria seguit així indefinidament si no hagués estat per una pudor insuportable i gens sigil·losa que els veïns asseguraven que provenia de casa seva.

Lluís Julián Barrachina. En els darrers mesos m'ha succeït diverses vegades un fet sorprenent: quan pujo a l'autobús hi ha algú, sobretot noies joves, que em volen cedir el seient. D'acord, tinc 58 anys, fa temps que m'he quedat calb i llueixo una barba gairebé blanca del tot però que em cedeixin el seient encara em desconcerta. Em troben decrèpit i acabat? La barba em confereix un aire venerable? Les noietes mal interpreten les mirades que els adreço? No sé què serà però la realitat és que no em sento gran i que ara mateix la imaginació se m'envola com mai i escric amb gran deler i il·lusió. Potser aquesta és una poca-soltada de biografia, però prengueu nota: si ens trobem al bus no cal que us aixequeu, que em sento jove, si més no literàriament.