dilluns, 29 de juny del 2015

EL CREDITOR (Un microrelat de David Arnau)

L’Antoni es va aixecar de la cadira d’oficina freda i impersonal on es regirava com un cadellet des de feia mitja hora, va plantar els braços amb fermesa damunt la taula del director i, fitant-lo, li va dir:

–Si no em dóna el crèdit, em follaré la seva dona.

En sentir aquesta amenaça icònica, la frase del milió, l’Abel, assegut en un extrem de la tercera fila del pati de butaques, va esclafir a riure. Va riure amb ganes, a cor què vols, com feia anys que no reia. El seu riure sonor i triomfant es va imposar al de la resta del públic perquè anava carregat de ressentiment i mala llet, de venjança covada, de collons plens, que tu em vas fotre el paper però jo t’he fotut la dona, cabró, la cara que faries si ho sabessis…

La seva rialla desbocada va sobrevolar el pati de butaques, va recórrer el passadís fins al vestíbul i va sortir del teatre com un corrent d’aire; va baixar carrer avall, va travessar la Gran Via i, després de tombar un parell de cantonades, va arribar a casa de la Laura, que just tenia el telèfon a les mans i era a punt d’enviar un whatsapp que deia:

–El Jordi avui estrena i arribarà tard. Corre, amor. T’espero… ja saps com.

Quan l’Abel va notar a la cuixa la vibració curta del seu mòbil, va tornar a riure, clarament a destemps. Un matrimoni gran de la segona fila es va girar a tall de retret, i l’Antoni, des de la cadira d’oficina freda i impersonal de l’escenari, va etzibar-li fugaçment una llambregada despectiva. Era el senyal que esperava per aixecar-se discretament i anar a buscar la porta de sortida.

Total –va pensar– ja havia vist l’obra tres vegades, i al final, ell, no se la folla.​

Il·lustra el microrelat un fotograma de la pel·lícula To be or not to be d'Ernst Lubitsch.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog Avui tampoc trauré la pols

dijous, 25 de juny del 2015

MIRADA POLIÈDRICA (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Em mira d’una manera que m’estan pujant els colors. A la meva edat! Mai no havia sentit abans uns ulls clavats com un agulló. Que potser se m’insinua? L’observo de cua d’ull i continua. Quin desvergonyiment! Si em provoca sabrà com les gasto. Ara em sentirà.

És tan amable de no traspassar la línia groga i apartar-se del quadre em diu el guarda de seguretat del museu.

Il·lustra el microrelat un quadre de Magritte.

Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius. Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de Full de Cardedeu.


diumenge, 21 de juny del 2015

CIMENT (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Van entrar fa uns dies, a l’hort. Duien maquinària de la grossa. Van fer caure els arbres i els van desarrelar. Avui, m’hi he arribat. Aquí hi ha els troncs, uns sobre els altres, i les arrels, que semblen dits recargolats, arrebossades de fang. De la barraca de les eines, només en queden pedrotes i ferralla. A on sóc ara, vora la tanca rovellada, hi havia la figuera. Jo no sé si serà veritat el que deia la dona, que feia unes figues tan bones perquè tenia les arrels ficades al clavegueram. Ara suposo que ho sabré, quan vagin foradant; de tota manera, què importa? Queden les tiges destrossades, i aviat, ni això. I sense els dos roures, i els pinyers, el terreny sembla un altre, ho és de fet. Abans semblava més gran, amb tots els racons, les herbes, i els trossos d’ombra i els de sol. Ara hi toca el sol a tot arreu. I les garses i els esquirols, bé, no crec que tornin.

Penso en la dona, la Matilda. Ella, això, ja no ho veurà. De fet, als darrers anys tampoc s’adonava de res, encara que la metgessa aquella digués que sí, que entenia tot el què passava. Però jo sé que no. I al principi encara es movia; feinejava per la cuina, cuidava la casa. Però desprès, quan va començar a quedar-se al llit, què havia de fer, jo? Estar per ella, fer-li el menjar, aixecar-la per dur-la al lavabo. Sempre pendent, no podia ni sortir una estona al cafè, perquè podia caure, i fer-se mal. A vegades li queien llàgrimes, i llavors, em posava ben trist. Però ja quasi no parlava. Algunes nits, cridava. Jo em tapava el cap amb el coixí per no sentir-la.

Què havia de fer...? Ja no es movia per res, i jo m’estava morint en vida. Quan li van atorgar una plaça a la residència, a ciutat, vaig decidir de dur-li. Ella no volia marxar, però és que ja no hi tocava gens. Va fer el drama davant d’aquella gent, però li van posar una injecció, i es va quedar tranquil·la. Jo, cada mes, l’anava a veure. No era agradable, la veritat. Però el que s’ha de fer, es fa. Estava ben atesa, la tenien neta. No s’adonava de res, ni em mirava. La residència estava plena de gent com ella, pixant-se a sobre, i tocats del cap. Tot feia pudor. Aquelles infermeres eren unes santes.

Va morir de nit, sense sofrir. A l’enterro va venir tota la gent del poble, i les flors no eren qualsevol cosa, no; va quedar lluït, i els amics van estar amb mi gairebé tota la nit. Jo vaig plorar i vaig beure, i vaig recordar la dona, quan era jove. Com passa, la vida.

I ara sóc aquí, a l’hort, i ja no hi ha ni hort, ni res. La residència ens va sortir de franc, encara bo, i els diners que la dona tenia, els que havia anat arreplegant, serviran per aixecar aquesta casa. Posaré un televisor, o dos, d’aquests gegants, de plasma, i un vàter dels que tiren aigua i et netegen el cul sense que t’hagis de moure, i una banyera de bombolles, per relaxar-me, que diuen que en surts com nou.

I a fora, no vull feina: un terra de ciment, que no s’enfanga quan plou.


Il·lustra el microrelat un quadre fet amb ciment per Luca Benites.

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).

dimecres, 17 de juny del 2015

CATÀSTROFE AÈRIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


“Visiteu Austràlia”, els aconsellaren a l’agència en sol·licitar el viatge més llarg. I ho hauria estat, si no haguessin perdut l’avió.


dissabte, 13 de juny del 2015

TRES TRISTOS NO TIGRES (Un microrelat de Sergi Monteagudo)

Estaven tristos i eren tres però no eren tigres. No tenien franges a la pell sinó a la roba. I eren tan llargues com les seves condemnes.


Sergi Monteagudo (Barcelona, 1979) és llicenciat en Química. Treballa de professor. Entre altres premis, ha guanyat el "Llavor de Lletres". Actualment participa a "Relats en Català" i a la "Lliga de Microrelataires en Català". Escriu setmanalment al blog "Àtoms i Lletres".