dissabte, 30 de juliol del 2016

REFLEXOS SOBRE LES PARETS (Un microrelat de Maria Cirera)

L’any 1921, Samuel Decker responia d’aquesta manera a propòsit dels seus fills:

—En Cornel és un bon noi. La vida al prat sempre li ha agradat i el bestiar també. El ranxo familiar no seria res sense ell. L’ha fet créixer, n’ha tret tot el potencial. És un bon noi i, a més a més, espavilat! Com diu? Ah sí, en Dylan... En Dylan...

En Dylan es passava gran part del dia vagarejant per la riba del riu. No li agradava pescar, li agradava observar el reflex de les plantes damunt de l’aigua. A les nits s’enfilava a la teulada i s’estava llargues hores contemplant les grans extensions de terra.

Com tots els de la seva espècie, en Dylan va morir jove. L’any 1935, algú de la família va trobar un feix de papers escrits de la seva mà, quatre paperots mal girbats i plens de guixades. Aquest algú va portar els escrits a un editorial i aquest editorial els va publicar l’any a sobre. El poemari, curt i concís com les gotes d’un destil·lador, va tenir èxit. Alguns dels versos es van convertir en lemes que avui en dia encara es poden llegir a les parets dels barris obrers i a les universitats.

En Dylan no ho va poder veure mai i, per desgràcia, en Samuel Decker tampoc perquè va morir l’any 1927, un any després d’haver-ho fet el seu fill, segurament, de pena.

Il·lustra el microrelat una imatge de Norman Rockwell.

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.

dimarts, 26 de juliol del 2016

QUAN VA SER MORT, L'ENTERRAREN (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Era l'últim escriptor que quedava d'abans de la guerra. Per raons d'edat, doncs, coneixia bé els col·legues de cada generació. I si bé tenia dificultats per publicar, els diaris no paraven de demanar-li necrològiques. Les tenia a punt abans i tot que es produís cada fet luctuós, perquè hi ha coses que es veuen a venir. En morir, no se'n va parlar perquè ningú no en sabia res, d'ell. Va ser una llàstima que no furguessin entre els seus papers inèdits, ja que per estalviar feina als altres hi havia deixat una semblança personal molt fidel.

Microrelat inclòs a El jardí de Lil·liput (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista Cavall fort i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Va guanyar el premi Víctor Català per Solucions provisionals (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb Els orangutans (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar Bonsais de paper (Edi-Liber 1993) i El jardí de Lil·liput (Pagès editors, 1994)

divendres, 22 de juliol del 2016

UNA ABELLA I UNA FLOR (Un microrelat de Laia Prat)

Després d'anys d'investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el primer nen concebut a partir de la interacció directa d'una abella i una flor.

Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de micromecenatge per aconseguir aquest prodigi biològic; i que, per fi, uns pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d'àcid desoxiribonucleic i, amb l'ajuda d'un equip científic multidisciplinar, el pare la va anar regant i la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d'uns mesos, amor, vas néixer tu... feliç i aliè al debat biomèdic.

Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.


dilluns, 18 de juliol del 2016

PACTA SUNT SERVANDA (Un microrelat de Carles Quílez)

Durant la primavera de 1912 hi feia un fred del dimoni al nord d’Anglaterra, però amb tot, en John Bruce Ismay volgué fer el viatge inaugural del seu darrer vaixell, rumb a Nova York.   

Malgrat les baixes temperatures, els dos primers dies se’ls va passar gairebé sencers a la coberta C, departint amb els passatgers de primera classe. Tots alabaven la seva creació i ell no dissimulava gens l’orgullós que n’estava.

La nit del 14 d’abril va deixar el sopar a mitges. Tot el que menjava semblava tenir gust a sofre. Va excusar-se davant la resta de comensals i es va retirar a la seva suite, però no aconseguia adormir-se. Tenia molta calor i un neguit aspre li rosegava l’estómac.

De sobte, un fort sotrac el va fer obrir els ulls. Dins la negror de la cambra, hi distingí una silueta encara més fosca.

«Què haurà estat això?», pensà mentre s’incorporava. Un mal pressentiment li feu empassar saliva i el mal gust ensofrat l’inundà de nou la gola.

—Oh, només la meva part del tracte, Bruce —digué l’ombra—. Definitivament, el teu serà el vaixell més famós de la història.

Mentrestant, al pont de comandament, el Capità Smith contemplava astorat un iceberg de dimensions titàniques.

Microrelat finalista del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)

El meu nom és Carles Quílez Cunillera. Sóc del barri de Sants (Barcelona) i vaig néixer l'any 1971. Sóc advocat i escriptor. He cursat diversos cursos de tècniques narratives i d'escriptura creativa. Escric micorelats de forma assídua des de fa un parell d'anys i n’he publicat varis en diferents antologies. He estat finalista en diversos premis literaris i guanyador trimestral del concurs de microrelats “L’art d’escriure” del programa Wonderland de RNE4, organitzat per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Actualment, participo a la Lliga de Microrelataires Catalans.

dijous, 14 de juliol del 2016

L'ABELLOT (Un microrelat d'Imma Torné)

S’asseu a la cadira de vímet amb un llibre a la falda. Està rendida: la terra, les bèsties, el seu home i la casa... El sol de baixa tenyeix el cel clar d’or i taronja; i es gira el llevant. Les cortines dels finestrals, oberts de bat a bat, de la galeria dansen com dones d’aigua i li porten remors d’onades i escuma de mar de quan era infant. La flaire dels gessamins l’embriaga; el llibre obert a les mans, vol llegir però no té ànsia. Un borinot fimbra insolent fins que curull de nèctar busca repòs entre els paràgrafs. Amb una fúria que desconeix, tanca el llibre. La remor sorda de l’abellot agonitza i un calfred li traspassa l’espinada. Prem amb força el llibre entre els palmells i sent un cruiximent de tendrums que la fa regirar de fàstic i plaer. Acluca els ulls, la negror fa pampallugues; infla el pit fins a esclatar-li en un gemec obscè fet d’amargor i de desdeny. Busca la pàgina. Índex amb polze, com si jugués a bales, etziba empenta al manyoc negre i pelut. Entre les rengles uniformes hi ha florit una bellíssima taca, en forma d’estrella grana.

Microrelat finalista del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)