dimarts, 28 de setembre del 2010

ENVEJA (Un microrelat de Jordi Solé)

Mentre escolta la ràdio, fluixeta, el vell del 1er 2ª se sent sol. La seva dona morí l’any passat i els fills no venen mai. Es pren el pot sencer de pastilles que prometen un son tranquil i enveja, per darrer cop, el bullici que surt del 2on 2ª.

La mare del 2on 2ª no aguanta més. Tres fills hiperactius i un marit catatònic han destruït la seva resistència. Mentre els nens destrossen el rellotge de l’avi davant l’apatia paterna, marxa per no tornar. Al replà es troba amb el noi guapo del 3er 2ª i enveja la seva vida, alegre i sense responsabilitats.

El noi guapo del 3er 2ª rebutja entrar a l’ascensor amb la veïna i segueix baixant a peu. Ocultar la seva homosexualitat l’obsessiona i el fa evitar qualsevol contacte que no sigui estrictament necessari. Al portal, deixa passar la noia prima del 1er 1ª, de qui enveja el seu perenne optimisme.

La noia prima del 1er 1ª tanca la porta de casa i corre al lavabo. Mentre vomita l’esmorzar, com gairebé tot el que menja, enveja el nen gras del 2on 1ª, que està com un tambor de sabó de màquina i sempre riu. Ignora el que s’estripa dins seu cada vegada que els companys de classe li criden “Booooombaaaa!”.


Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació i va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor del llibre “Telemanía” (Salvat, 1999) i del llibre de relats “Vudú” (Drac, 2006), guanyador del V premi Joescric. Després de l’èxit assolit amb la seva primera novel·la “Hijo de Dioses” (Pàmies, 2010), n’està preparant una seqüela. “Barcelona Far West” serà el seu primer treball que veu la llum en llengua catalana.
.
El quadre que il·lustra el microrelat és "Caim i Abel" de Tiziano.

dissabte, 25 de setembre del 2010

LA ROSA NEGRA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Mohammad Qayyim va ser el jardiner més famós de tota la dinastia dels Haarum. Gràcies a la seva habilitat inigualable havia obtingut la rosa negra. Un somni impossible que el temps es va encarregar d’esvair.

Amb tot, la saviesa de Qayyim era inseparable de la seva arrogància. Va assassinar un exaltat defensor de la puresa de les roses, un crim execrable que ni tan sols la justícia podia redimir. El Príncep, a contracor, el va condemnar a la màxima pena.

El dia de l’ajusticiament, el botxí de palau va deixar caure l’espasa sobre el coll misteriós de l’única rosa negra que mai ha existit. Des de la finestra de la seva cel·la, Mohammad moria horroritzat veient com brollava la sang del cos d’aquella rara bellesa.

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Segons l’editor Manuel Costa: “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada que el lector estima i agraeix”. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

dimecres, 22 de setembre del 2010

REPLÀ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Sempre havia esta molt difícil poder-li entreveure les intencions. Deien d’ella que si la trobaves en un replà d’una escala, no sabries mai si pujava o baixava. Així ha estat. Des que va fer el ferm propòsit de no tornar a mostrar a ningú la seva voluntat amb claredat, s’està tot el dia palplantada al replà del segon pis. D’allí no la mou ningú. Els nens del tercer, en baixar al matí per anar cap a escola, ja hi coincideixen. Quan el veí del quart puja a casa tornant de treballar, la saluda ritualment. Ningú podrà saber, mai més, si puja o si baixa, però ella seguirà somrient, displicent, mentre va veient com puja i baixa tothom.

Microrelat seleccionat al concurs de microrelats “El Basar” que organitza Montcada Ràdio, i inclòs al recull “Microvisionaris” (2006)



Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

diumenge, 19 de setembre del 2010

ET FARÉ MÉS FELIÇ QUE NINGÚ ALTRE (Un microrelat de Maria Cirera)

Sí. Últimament estic enamorada, enamorada de mi mateixa, vull dir. Visc un període d’embriaguesa absoluta que sembla no encabir ni limitacions ni obstacles. Tot i aquest estat de gràcia en què em trobo, arrossego tothora l’angoixa d’imaginar-me què passaria si algun dia m’abandonés. Em veig estirant-me la camiseta davant el telèfon, esperant la meva trucada durant hores senceres. Em veig acompanyant la guitarra cap a una panoràmica de la ciutat i composant cançons sobre com em trobo a faltar. Em veig anunciant-ho als amics que ens van conèixer a totes dues; com explicar-los qui va abandonar i qui va ser abandonada? Em veig parant taula per a una sola persona. Em veig sense poder compartir tot allò que tant m’agradava de compartir amb mi mateixa...

No. Em sembla que no podria suportar viure sense mi.


Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dijous, 16 de setembre del 2010

LA INCOMPETÈNCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan el metge em va comunicar, amb posat compungit, que em quedaven tres mesos de vida, vaig pensar que algun incompetent havia traspaperat els expedients. Poques coses em molesten més que la ineptitud professional, però no vaig voler discutir el dictamen del doctor, perquè el corporativisme en aquests casos s’imposa, i ell mai no hauria reconegut l’error d’un col·lega, encara que es tractés de la negligència d’un simple auxiliar. Així que, per no contradir-lo, vaig adoptar la preceptiva actitud d’amoïnat, tot dirigint-li una mirada còmplice i comprensiva.

Però des d’aquell dia vaig encadenar una successió d’equívocs que corroboraven la mediocritat i la poca solvència de molts professionals de la sanitat: anàlisis maldestres que insistien amb tossuderia en el meu imminent traspàs, radiografies presumptament alarmants interpretades sense rigor, i una medicació errònia que em provocava unes punxades molestes en un costat que en pocs dies em van impedir alçar-me del llit. M’atenia una infermera miserable que confonia pastilles i xarops, i que m’injectava substàncies que en lloc d’alleujar el dolor, l’esperonaven i el feien més agut. També els meus familiars es comportaven amb manifesta incompetència, somicant i planyent-se tot el dia, ignorant l’evidència de l’error.

Però era difícil lluitar tot sol contra tanta adversitat: al final em vaig veure abocat a una mort que no era la meva. Després només va faltar que portessin un fèretre erroni –l’havien encarregat de fusta de cedre i no pas de bedoll–, que durant l’al·locució fúnebre, inadequadament llòbrega, el sacerdot confongués els evangelis –atribuint a Sant Joan una cèlebre sentència de Sant Mateu– i que els ineptes de la funerària s’equivoquessin de nínxol. Ara només espero que per algun malentès no acabi a l’infern, jo que he estat una persona eficaç i competent tota la vida.


Microrelat guanyador del I Premi de Microrelats “La Nau” organitzat per Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2009)

dilluns, 13 de setembre del 2010

NÚMERO DESCONEGUT (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

La dona és a casa prenent el cafè i una torradeta amb confitura de codony, tranquil·lament asseguda al sofà pensant que ha de posar una rentadora de color i que després recollirà els quatre plats del seu dinar. I de sobte sona el telèfon i el timbre l’esglaia. Qui deu ser, pensa, a aquesta hora? Mira, acaba en 327, no coneix el número. La truquen d’un número desconegut! Torna a sonar. El seu marit ve de camí, en cotxe, de la feina; la filla és al bàsquet, el noi no sap on para, com sempre. Sona un altre cop. S’imagina contestant. “Digui?”. I que una veu seriosa i anònima li pregunta: “...és la senyora de...? o bé “...és la mare de...?”. Sona més. Estrident, impertinent. L’agafarà? S’atrevirà o no s’atrevirà? “...Li parla la policia, li hem de donar una mala notícia...”. Sona. Per cinquena vegada. Per sisena vegada. El seu marit dessagnant-se enmig d’un munt de ferralla; la nena jaient a la pista de bàsquet, el cap trencat contra el ciment; el noi agonitzant per la sobredosi d’alguna droga terrible. Sona encara, un altre cop. S’adona que no contestarà, que no pot contestar, que no permetrà que la mort i la desgràcia entrin en la seva vida. Ja no sona. S’acaba el cafè. Comença a destriar la roba i a omplir una rentadora de color. Tremola, però, pensant que pot tornar a sonar el telèfon i que potser tornarà a ser el número desconegut.

Microrelat guanyador del Repte 436 del web “Relats en català”.


Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. Aquest setembre del 2010 sortirà publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

divendres, 10 de setembre del 2010

L’ESCOLLIDA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

Quan va al cinema no se’n pot estar de cruspir-se una galleda gran de crispetes. Quan mira els partits de futbol engoleix un parell de pizzes gegants i unes quantes cerveses. Quan va a una granja demana totes les varietats de pastissos del dia. Mai no s’ha privat de res. Tots els excessos que li ha demanat el cos han estat satisfets amb escreix. I, per arrodonir-ho, llueix una silueta esplèndida i una cara angelical.

Avui està més contenta que mai perquè ha recollit els resultats d’una analítica i tot ha sortit perfecte, colesterol inclòs. Per celebrar-ho prepara el moneder i es compra una paperina gran de xurros de xocolata. Mentre va assaborint-los pel carrer li cau un test al cap, però es refà de seguida. S’aixeca com aquell que res i, davant l’estupefacció dels vianants, segueix el seu camí. Ara es disposa a creuar el parc que hi ha a prop de casa seva i un jove despistat l’envesteix de ple amb una bicicleta, però ella s’espolsa la sorra que li ha quedat després de la topada i s’adreça tranquil·lament cap a casa. Abans, però, fa una ullada a la bústia i amb una cara resplendent de felicitat obre la carta que ell li ha adreçat. Ha trigat un temps en arribar, però, per fi, l’ha contestat. El remitent és el mateix de sempre:

Àngel Argenter
Gran Via del Protectorat s/n
CELOBERT (PAÏSOS ALTS)


Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web www.relatsencatalà.com. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista”. Aquest estiu la llibreria escalenca “El racó dels contes” li ha concedit el tercer premi al seu microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

dimarts, 7 de setembre del 2010

ÚLTIMA VOLUNTAT (Un microrelat de Ferran Cerdans)

Ara mateix, tot d’una, m’ha convidat, ell que no ho havia fet mai.

Me l’he quedat mirant, la cigarreta. És segur que sap que no fumo ros, si no estic molt desesperat, i després de les últimes batusses a la secció, jo sol contra tots, no ho veig gens clar.

Els altres s’han anat acostant. Ningú no deia res. Han deixat els seus llocs i ara m’observen tenebrosament.

Em sembla que esperen que l’acabi per fer alguna cosa.



La fotografia que il·lustra aquest microrelat, és del mateix Ferran Cerdans.



Ferran Cerdans Serra és escriptor autor-editor, activista copyleft, dissenyador gràfic i fotògraf. Ha publicat un parell de reculls de relats breus (“Revolta alcalina” el 2001 i “Perdonin que no em disculpi” el 2006), així com nombrosos llibres de poemes i aforismes que podeu llegir en línia al seu lloc http://www.llibres-artesans.com/.

dissabte, 4 de setembre del 2010

LA POSTERITAT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


En veure al fotògraf, van afanyar-se. “Una foto per a la posteritat, senyores!”, devia cridar. La dona gran avançava amb pas ferm –pel vol de l’abric i la llarga gambada deduïm que caminava a una velocitat impròpia d’un passeig– i no es va dignar a contestar. Aferrada al seu braç i maldant per seguir la marxa accelerada, la jove, somrient amb timidesa, va atrevir-se a girar el cap i mirar de reüll, un gest precís que la va immobilitzar per sempre, com una estàtua de sal –la cama esquerra eternament flexionada, el cos en un estrany escorç–, fugint de l’assetjament de la càmera. I així, paralitzades, suspeses en el temps, han viatjat fins aquí. Del fotògraf no en sabem res.

dimecres, 1 de setembre del 2010

AMISTAT (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

“Anirem a sopar i després de les postres cadascú triarà un regal de la pila: dotze euros, pressupost màxim”, deien les noies de l’oficina. I quan, entre copes de xampany i serpentines de colors, vaig desembolicar aquell llamp d’anell ja vaig adonar-me que no eres un company normal. Qui ets? Com ets? La nit de la festa vas voler mantenir secreta la teva identitat, però ara l’espera ja se’m fa exageradament llarga. Et vull conèixer. Sé que ets ben a prop meu, segurament ets al meu costat en aquest instant, i aquesta teva presència, absent, m’inquieta però alhora em fa sentir segura i en pau, amb tu.

Dijous vaig anar a córrer al parc i gairebé notava el teu alè sobre les espatlles. Dissabte al vespre, al cinema, vaig sentir com m’agafaves la mà en aquella escena final. Aquesta nit, al llit, he fruït –estremint-me– de com m’abraçaves i em besaves. Et vull conèixer d’una vegada. Vull veure com ets. Vull tenir-te.

No puc seguir tenint un amic com tu, invisible.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.