AMIC INVISIBLE (Un microrelat nadalenc de Víctor Lorenzo)

Com gairebé tothom en aquestes dates, passeja encongit entre la multitud carregant als braços unes quantes bosses ben plenes. I com gairebé tothom que deixa les seves compres per l’últim dia, també té pressa. La seva missió ara, quan falten pocs minuts pel tancament de les botigues, és trobar un caixer. Tomba la cantonada i el saluda un Pare Noel mal pagat que mostra un somriure tan postís com la seva panxa. Sense tornar-li la salutació –no té temps ni per a això– continua la seva recerca desesperada entre consumistes de temporada i temptadors aparadors. S’està fent tard. S’alça el coll de l’abric al veure que el termòmetre de la farmàcia marca només un parell de graus positius. Al final del carrer, troba una sucursal bancària i per no perdre temps buscant a la cartera buida obre la porta amb l’ajuda d’un tiquet de metro caducat. Un cop dins, s’estira en un racó i es tapa, com cada nit durant les festes, amb els cartrons i diaris vells que treu de les bosses. Evidentment, no tanca amb pestell, per si algú necessita treure diners per pagar els teus últims regals, que arraconaràs segur al cap de quatre dies.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

VINT-I-VUIT (Un microrelat nadalenc de Josep M. Sansalvador)

Mentre la senyora es deixa penjar la llufa als faldons de l’abric amb una innocència fingida, el seu marit –simulant gran interès per les necrològiques del diari– sostreu amb mà de plata el mòbil, la cartera i l’MP4 d’aquell vailet desvergonyit. Ni de bon tros, les coses no són el que eren.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix, i té cura del bloc “De res, massa”.

GENEROSITATS (Un microrelat nadalenc d’Eduard Ribera)

El pobre espigolava en el carreró posterior d’un supermercat. Quan va obrir el contenidor hi va trobar un paio vestit de pare Noel. Algú l’havia estomacat vés a saber per quin motiu. El va ajudar a sortir d’aquell cau de porqueria i va compartir amb ell un cul de ratafia i un sandvitx de mortadel·la. Després cadascú va seguir el seu camí. El pare Noel va ranquejar avinguda avall. El pobre es va instal·lar al vestíbul d’un caixer automàtic, on va descobrir amb incredulitat que algú havia oblidat un feix de bitllets al dispensador.

El dibuix és de Norman Rockwell, 1940.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

EPÍLEG (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

I al Nadal següent tot va anar d’una altra manera. Convertit en un ciutadà modèlic, el senyor Scrooge va veure arribar les festes esperançat però arruïnat. Tot l’any s’havia deixat endur per l’eufòria filantròpica i havia esmerçat la fortuna en obres de caritat, en empreses solidàries i en beneficència. Els diners atresorats durant tants anys de metòdica avarícia i gasiveria, s’havien fet fonedissos com els flocs de neu que ara emblanquinaven la ciutat. Abocat a les bones obres, va desatendre les obligacions del negoci, circumstància que va aprofitar el seu empleat, en Bob Cratchit, per desviar fons i enriquir-se en quatre dies (com a atenuant pel comportament delictiu de Cratchit apuntarem que al petit Tim se l’havia endut la malaltia que patia, malgrat que Scrooge va pagar-li els metges més il·lustres de la ciutat: la mort d’un fill sempre justifica la pèrdua del seny). Per acabar-ho d’adobar, en Fred, el nebot de Scrooge, aquell xicot d’honestedat exemplar, s’havia quedat sense feina, es passava els dies a la taverna i quan tornava a casa atonyinava la dona.

Era evident: l’Esperit del Futur, que al Nadal anterior havia visitat Ebenezer Scrooge per sermonejar-lo –amb aquell posat transcendent i admonitori que solen adoptar les aparicions–, havia esguerrat les prediccions: potser sí que l’esperava un futur virtuós i benaurat, però de moment en lloc de sopar gall d’indi s’hauria de conformar amb la carn eixuta d’un ratolí.

Les galetes són obra de l'artista pastissera Chus Castro

SORT DE L’ÀNGELA (Un microrelat nadalenc d’Anna Maria Villalonga)

Indignats, han decidit acampar a la Plaça de Catalunya. Demanen millores immediates sota la ferma amenaça de no tirar endavant la feina. Les reivindicacions són ben justes i tenen a veure amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb els convenis que regulen la seguretat laboral.

En resum:

El Tió s’oposa a rebre més bastonades per cagar els regals. Diu que ja ho farà igualment només amb la cançoneta. Ah, i si pot ser, que li canviïn la manta de ridículs quadres escocesos, que està súper passada de moda.

El Pare Noel vol entrar a les cases per llocs més raonables. Ja no té edat, segons diu, d’anar escalant balcons o despenjant-se pels forats de les xemeneies. A banda, com que darrerament ha guanyat una mica de pes, no sempre hi cap, pels forats. Sembla que cada dos per tres se li encalla la panxa i li agafa flatulència.

Pel que fa als Reis, n’estan absolutament tips. No els importen les retallades sanitàries i exigeixen ajuda econòmica per al manteniment dels camells, que són tan vells que necessiten molta medicació. També demanen un habitatge en algun país europeu per no haver de travessar cada any el maleït desert. Tampoc ells no es troben com per tirar coets, no ens enganyem. Fet i fet, ja han entrat en el tercer mil·leni.

El govern està ben amoïnat. L’acampada no és un espectacle agradable. A més, perjudica el recent encetat negoci de la pista de gel. Els rens del Pare Noel i els camells dels Reis fan una flaire que Déu n’hi do. El conseller d’Interior no sap si demanar ajuda als sindicats o adreçar-se directament a Brussel·les. Només té una cosa clara. Si la nit del 24 no s’ha resolt el tema, haurà de treure els mossos al carrer i desallotjar per la força.

És un desgraciat. No en té ni idea de fer negociacions ni sap amb qui s’enfronta. El Nadal és intocable, senyor meu. Però en realitat no hi haurà cap problema. De fet, la premsa europea ja ha filtrat que Àngela Merkel ha agafat el timó i és a punt d’arribar a Barcelona.

El dibuix és de Norman Rockwell

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

INSTRUCCIONS PER DONAR EL CONDOL (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

A l’escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai no t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica, per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.

Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un en una església, si pot ser antiga, fosca i venerable, i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú. Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment. L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d’exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d’injusta la Mort.

El quadre és "El retorn de l'enterrament" de Jean Béraud, 1876.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. L’any 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

JUBILACIÓ (Un microrelat de David Valle)

L’Estat li va comunicar que primer s’hauria de jubilar als seixanta-cinc anys, més tard als seixanta-set, i finalment, després de molts canvis de govern i rectificacions sobre l’assumpte, als noranta anys d’edat. Quan l’home va morir als vuitanta-cinc, va rebre una carta certificada al cementiri que li comunicava, que degut a la seva mort prematura, se li havia denegat el dret a rebre qualsevol tipus de pensió de jubilació.

Microrelat guanyador del 3er Premi del Concurs de microrelats del setmanari “Hora Nova” (Figueres 2010). L'il·lustra "Cap d'un home vell" de Paul Cezanne.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu a Relats en Català sota pseudònim dvallegar.

TRES OQUES (Un microrelat de Judit Pujadó)

Un dia d’hivern vaig sortir al carrer, de matinada. La boira s’havia empassat el poble. Només es veia la claror difusa dels fanals del carrer. Quan vaig arribar a l’alçada del cotxe les vaig veure, en fila, ben juntetes. Eren tres magnífiques oques que travessaven al compàs la Plaça de Catalunya. Semblaven les guardianes dels somnis dels gualtencs, tan encarcarades, tan orgulloses, tan idèntiques totes tres, tan blanques i sòlides enmig de la boira gris.

Si hagués estat la feliç adolescent de fa vint anys m’hauria quedat allà plantada, embadalida, mirant aquell lent passeig de senyorasses. Però no. Ja sóc una adulta. Sé quines són les meves obligacions. Vaig haver de pujar al cotxe, i engegar-lo, i destorbar aquella dansa de plomes lluents per fer maniobra i marxar a treballar.


Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

MANIOBRA PERFECTA (Un microrelat de Pau Álvarez)

De petit, es delia amb l’ascens vertiginós dels falciots remuntant els penya-segats. Renuncià a una prestigiosa universitat per treballar de cambrer a l’Aeroclub, on multiplicava les hores a canvi d’esporàdiques lliçons d’aviador. Als poc anys d’obstinada passió, la seva reputació de pilot el dugu

é a comandar una esquadrilla en un infortunat conflicte armat; les seves prodigioses maniobres el convertiren en llegenda de propis i rivals. Esdevingué un ocell, amb ales de metall, que no mirava la vida, sinó des de l’aire, en perpètua cerca de la geometria perfecta que dibuixés una catedral al cel. Ja en temps de pau, les seves acrobàcies meravellaven el mon sencer, excepte ell mateix, delerós de trobar la forma pura que culminaria les infinites hores de vol. Aquell dia, s’enfilà dalt el pòdium per recollir, a contracor, la Copa del Món que creia no haver merescut encara, quan un inesperat cruixir de fusta sota el peu el va fer traçar un looping girat fins el segon graó, seguit d’un túnel magistral cap el primer i una fina barrena sobre el terra, on caigué, en un tirabuixó sublim, amb la copa aferrada al pit i un somrís triomfal als llavis, per no aixecar mai més el vol.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

NO ÉS EL QUE SEMBLA (Un microrelat de Maria Cirera)

Fa anys, abans de casar-nos, li vaig dir que era tolerant, jo, una persona molt oberta, que pocs problemes tindríem, però havia de saber que hi havia una cosa que no estava preparat per suportar: no volia que em fos infidel, no volia que jugués al parxís amb cap altre home que no fos jo. Em va mirar desconcertada i em va intentar fer entendre que era una dona i que al llarg de la seva vida hi hauria molts homes que voldrien jugar al parxís amb ella, a més, li agradava tant de jugar-hi… Li vaig dir que o em prometia ser fidel o res de res. Al final m’ho va prometre… amb la mirada fixa en les rajoles del terra.

Ahir em va venir un fort mal de cap, com si un dit m’estigués prement molt fort al mig del crani. Vaig arribar a casa abans de l’hora i me’ls vaig trobar a la taula del menjador. Ell estava a punt d’avançar una fitxa vermella.

Sí senyor. A casa meva, al meu menjador, a sobre de la meva taula, amb les meves fitxes vermelles! Marteta, jo em pensava de debò que m’estimaves… i què fas? Jugar al parxís amb el primer que passa! No és el que sembla. Quant temps fa que dura aquesta comèdia? Puta… sàpigues que allò que em donava més plaer era tenir-te retinguda a la barrera.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.