Les coses es veuen millor amb la distància, però la Lola és miop. Ara mateix, no veu res. És clar que és a les fosques i en un laberint construït amb muntanyes de roba curosament plegada. A cegues, estira un mocador de seda natural que havia fet el cim al mur esquerre i s’eixuga la suor del front. Li costa respirar. Juraria que era al Carrer de les Samarretes per Dormir cantonada amb Samarretes per Pintar, però l’olor de naftalina dels abrics la desorienta. Pensa-en-alguna-cosa-bonica. Pensa-en-alguna-cosa-bonica. Fanàtica de les frases que no necessiten espais buits entremig, s’ho està dient a ella mateixa i la veu se li ofega torres bessones de llana endins.
Recorda el matí feliç en què va estrenar l’armari encastat darrere la porta del dormitori. El va omplir amb les bosses de roba que la veïna de l’àtic, sobtadament arrodonida, havia deixat una nit al costat del contenidor. La Lola no va tornar a tancar la porta del lavabo annex (hi va passar llargues i plaents estones, asseguda a la tassa, contemplant l’esplèndida panoràmica de l’armari esbiaixat).
Vuit quilos i dues talles més tard, la veïna va reincidir en l’abandó de roba. La Lola la va recollir i la va col·locar al passadís. Es va emprovar uns pantalons negres de tub i va sentir una immensa buidor. Potser perquè li anaven notablement grans, però ella va alçar el cap i va veure clar que la buidor venia de dalt. Entre el seu serrell mal tallat i el sostre del passadís hi havia molt d’espai desaprofitat. El va omplir amb un Per-si-de-cas-m’engreixo-guardo-la-roba i unes bigues travesseres que li va instal·lar el fuster. Tot embolicat amb un vestit de fusta immens que tenia forma d’armari horitzontal. A l’extrem, una trapa estreta permetia a la Lola enfilar-se al mig pis i passejar-se encongida per l’interior.
En aquestes dates, la va deixar el marit. Ell va al·legar mal d’esquena (una excusa versemblant: era alt com un Sant Pau i havia de circular a la gatzoneta pel passadís escapçat). Però ella sabia que un buit creixent els separava.
Passat el disgust de veure’l marxar, es va adonar que li deixava un armari per omplir. I va descobrir els mercats de segona mà. Era una caçadora nata. Amb un clàssic Demà-començo-règim es va auto-convèncer per endur-se el vestuari complet d’una ex-model rossa platí. L’armari de mig pis engendrat al passadís aviat es va ramificar per totes les habitacions.
No ens confonguem. El planejament urbanístic va ser rigorós. La Lola mai ha actuat a la babalà! Per això ara li costa respirar, perquè el Carrer de les Camises de Coll Mao no ha de fer xamfrà amb l’Avinguda de les Bruses. I on para el Passatge de la roba de Camuflatge? La Plaça de les Faldilles va ser edificada al davant del Castell de Pantalons Curts i al darrera de la Rotonda dels Pantalons Pota d’Elefant (perquè ella sap Que-tot-torna). I en diagonal, hi havia la trapa de sortida que ara no és enlloc!
La Lola força la vista i es concentra per arribar al fons de la qüestió. No és fàcil, però ella té capacitat. Troba un racó buit on estirar-se. L’últim pensament és per la sort que tindran els que la trobin aquí tancada, potser la setmana vinent, o el mes vinent, perquè podran remenar i escudellar-se tot el que els sembli!
Segur que no trobaran a faltar res.
Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.
