dimarts, 28 de juny del 2016

LAMBORGHINI (Un microrelat de Sònia Sureda)

La dona del sex-shop irromp al reservat del restaurant arrossegant una gran maleta de viatge de color vermell cirera. El grup de mares, que s’ha reunit per sopar, esclata a riure anticipant-se a l’espectacle que està a punt de començar. Des del fons de la sala, la Roser, amb els ulls escèptics i encarcarats, es distancia de l’ambient festiu i sense fer soroll es penja la medalla de reprimida de l’any i es corda bé l’armadura, no fos cas que s’infiltrés el virus de l’espontaneïtat i es desinhibís.

La dona del sex-shop enfila la maleta damunt la taula i amb un somriure picantó als llavis, convida al grup a participar del show.

Les mares que seuen a primera fila fan un xisclet enriolat quan la dona treu de la maleta la primera joguina sexual: un penis de làtex de trenta centímetres de llarg i d’un diàmetre semblant al dels carbassons que recull la Roser a l’hort del seu pare. La dona explica, amb molta gràcia, quines són les virtuts d’aquest penis de color violeta, que vibra, gira sobre si mateix i té una punta rotatòria de la qual en surt una protuberància en forma de dit petit torçat, que té la magnífica i extraordinària funció d’estimular el clítoris. La dona el defineix com el Lamborghini dels vibradors.

La verga de plàstic passa de mà en mà: l’examinen, la palpen, l’acaricien, la freguen i com si fos un animaló anguniós i alhora fascinant, inspeccionen amb la punteta dels seus ditets de mare, la morbosa protuberància que tant les encurioseix.

Quan el fal·lus arriba a les mans de la Roser, ella, entre avergonyida i escandalitzada, l’encoloma a la companya del costat en qüestió de dècimes de segon. Es frena un cop més, impermeable als crits esbojarrats i a les riotes del grup. Vol fugir. Aixafada, moixa i emprenyada, barrina la manera de fotre el camp d’aquella reunió de lloques. I ho fa. I torna a casa. I troba al seu home estirat al sofà amb els ulls clavat a la pantalla de la tele, concentrat en una pel·lícula de sèrie B. I la Roser li demana, amb la veu melosa, que pugi amb ella a l’habitació. Però l’home fa com si sentís ploure. La Roser se’n va cap al pis de dalt, es treu la roba i la deixa damunt del llit. Apàtica i nua, es dirigeix cap a la banyera. Obre l’aixeta i deixa caure l’aigua, molt calenta, que es precipita amb força sobre un grapat de sals de bany, amb olor de vainilla, que ha escampat amb un gest parsimoniós. Aviat el vapor satura l’atmosfera. La Roser allarga una cama i posa un peu dins l’aigua. Tan bon punt nota l’escalfor humida a la pell, es retira pensativa. Es gira i, amb un peu moll i l’altre sec, torna a l’habitació. Obre el tercer calaix de la còmoda i hi endinsa la mà. Furga en el seu interior fins que palpa el necesser de vellut negre que conté, embolicat amb una tovallola de bidet, el Lamborghini dels vibradors.


Sònia Sureda Baró (L’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

divendres, 24 de juny del 2016

UN ENTUSIASTA DE LA VELOCITAT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

De menut, un patinet. D’adolescent, una bicicleta. Als divuit anys va estimbar una moto. Ara fa derrapades amb la cadira.


Microrelat inclòs al recull Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010)

dilluns, 20 de juny del 2016

POBRETA (Un microrelat de David Valle)

Abans de marxar a treballar, el camioner observa la seva dona dormida al llit, li fa un petó a la galta i diu: «Pobreta!». Tot seguit se'n va.

Una hora més tard, sona el despertador. La dona es lleva endormiscada. Es dutxa; es vesteix, desperta als seus fills de dos i sis anys, vesteix el petit, esmorzen, surten corrents de casa perquè arriben tard, deixa el nen petit a la llar d'infants, el gran al col·legi i ella marxa a la feina; arriba just a temps; trucades, albarans, factures, reunió, trucades, albarans, factures; dina ràpid una amanida de pasta que duu a la carmanyola; trucades, albarans, factures; torna a buscar als nens, arriben a casa, berenen, sona el telèfon, és el seu cap, necessiten la seva ajuda per tancar avui mateix un negoci important, truca la seva mare que de seguida arriba per quedar-se amb els nens, maleeix una feina que no li deixa tenir vida familiar, condueix el cotxe fins a un hotel, truca a la porta de l'habitació dos-cents dotze, l'obre el seu cap, comencen fent l'amor sobre el parquet, acaben al llit, s'escorren. Ella es queda abraçada al seu pit. Li pregunta per enèsima vegada quan deixarà a la seva dona. S'enganyen, perquè els dos saben de sobres que no la deixarà mai. Es vesteixen, es fan un petó, ella torna a conduir el cotxe fins a casa, li dóna les gràcies a la seva mare quan se'n va, dutxa els nens, sopen; els explica contes i els posa a dormir.

Ella es prepara el dinar per l'endemà i, baldada com està, decideix anar-se'n al llit. Es quedarà dormida aviat, abans que arribi de treballar el seu marit, que l'observarà, li farà un petó a la galta i dirà: «Pobreta!».

Microrelat inclòs al recull Menú degustació guanyador del 2on Premi al XI Premi Literari Sant Narcís (Girona, 2016).

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. Ha assolit diversos premis literaris com l’Ateneu Domingo Fins de Montcada, el de Microliteratura Joaquim Carbo de Caldes de Malavella, o el Puigmartí de Maçanet de la Selva (poble on ara resideix), entre altres. Ha publicat al llibre Viure (Premis literaris 2008-2011) amb l’editorial electrònica lulu.com. Escriu a “Relats en Català” sota pseudònim dvallegar.

dijous, 16 de juny del 2016

POETA MORT (Un microrelat d'Enric Virgili)

Fins i tot per l’instant suprem en deus portar alguna de cap. No em vull ni imaginar el xivarri que arribaràs a muntar dintre el taüt. Els coneguts haurem desfilat en un perfecte silenci així que el manobre hagi encaixat el marbre. Temorosos dels teus estirabots extemporanis, cap de nosaltres no s’aturarà a escoltar els primers indicis d’un estossec impertinent, ni l’esgratinyament, els cops i els bramuls en què degenerarà la placidesa que t’hauria d’escaure un cop mort. No només nosaltres, que prenem paciència, ¿i les vídues ingènues que fan fregatel·la a l’aparador del marit endreçat? ¿Què s’exposaran a sentir? Fa venir calfreds. Quin final més esqueixat per a aquestes dones honestes: un crit ofegat de dintre el taüt, una demanda insensata amb veu de cadàver loquaç, per força els ha de trencar les vàlvules cordials sense remissió. I el cementiri és un niu, un vesper de velletes. Quina estesa que en pot arribar a quedar! Quin desconsol per a les famílies, quan hagin d’identificar, entre tantes àvies amuntegades quina és la seva. ¿I tot aquell grapat de velletes que ningú no reclama? Mortes en va per causa de la teva desmesura, mortes i enutjoses, les pobres dones. Amuntegades, enterrades cuita corrents a la fossa, o en qualsevol nínxol, entrebarrejades. L’una amb l’amant de fa mig segle, l’altra amb el veí més antipàtic, la de més enllà amb un vidu sense possibles, moltes de dues en dues, capiculades. I algunes, les més escanyolides, si ens hem de refiar de la fila patibulària dels enterramorts d’avui dia, rebregades, fetes un doblec incivil i llençades a la brossa, que dóna menys feina. Una hecatombe d’ancianes per la irresponsabilitat contumaç d’un cadàver. ¿Això és el que pretens? ¿No et fa cap vergonya? 

Il·lustra el microrelat una obra d'Alberto Moreno.

Enric Virgili (Barcelona, 1965) és l'autor de dos llibres de poesia, Mamut (2004) i Peu de rei (2006), de tres novel·les, Betum (2007), Brunilda (2010) i La visita (2015), d'una Nova antologia de poesia catalana i d'una Introducció als gèneres 3. Poesia. Treballa de professor de literatura a l'institut de Sant Quirze del Vallès.

diumenge, 12 de juny del 2016

AMANTS (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Arriba sempre la primera. I l’espera esdevé impaciència. Rere la finestra, espia el carrer fins que el veu. I el neguit es transforma en desig. Es col·loca al voltant del cap, cobrint-li el rostre, aquell mocador de seda que encara conserva l’olor de la darrera trobada. Asseguda al llit, el sent com posa la clau al pany, com la deixa a la safata de l’entrada, com s’atura al menjador per agafar aquell altre mocador, idèntic al seu, fins que obre la porta del dormitori. Els primers petons tenen gust de seda.

Aquell tros de roba tapa qualsevol rastre de culpabilitat i el cap de setmana, a la barbacoa familiar, es tracten com si fossin quasi dos desconeguts.

Il·lustra el microrelat "Els amants" (1928) de René Magritte.

Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius. Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de Full de Cardedeu.