dimarts, 30 de maig del 2017

CANÍBALS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Menja, menja, li deien. I ell, per quedar bé, vinga a atipar-se. I unes hores després, mentre feia xup-xup a l'olla, va entendre tanta insistència. I va entendre, també, que a voltes no cal quedar bé.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017)


David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

divendres, 26 de maig del 2017

TURISME (Un microrelat de Joan Perucho)

Representava un paisatge nevat, i en primer terme es destacaven un simple bressol de color roig i uns esquís. Estava escrit en alemany i francès i fomentava, evidentment, el turisme.

El fixaren en una cantonada de l'estació. Era alegre, i la gent s'aturava a mirar-lo. Molts pensaven que seria agradable poder-hi anar i es contemplaven a si mateixos descendir, fent capriciosos giravolts, per aquella pendent nevada.

Amb el temps, una punta del cartell es desenganxà i voleiava a cada embat del vent. A la matinada, abans de la sortida del tren de dos quarts de sis, bufava una tramuntana gelada que anava produint un petit esquinç en la part fixada al mur i que progressà ràpidament. Algú, després, acabà d'estripar-lo.

El fragment que restava fou successivament deslluït pel sol i per la pluja. En realitat no feia cap efecte, i, sens dubte per aquesta raó, determinaren de canviar-lo. En el seu lloc hi posaren una dona mora i uns nopals, per damunt dels quals es llegia: «Visitez le Maroc». Era com una flama groga.

Microrelat extret del recull Diana i la mar morta (1953) (Edicions 62, 2003). L'il·lustra una obra de Paul Gauguin.

dilluns, 22 de maig del 2017

ÚLTIMES VOLUNTATS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Com que jo era el fill gran sempre m'insistia, quan l'anava a veure:

—Quan em mori vull una cerimònia digna. Sobretot que hi hagi música d'orgue. Un fragment del rèquiem de Mozart i alguna cosa de Bach. I les flors que no siguin gaire virolades, la majoria blanques, que fan més elegant.

I continuava descrivint i precisant tots els detall del sepeli, des del tipus de caixa, fins al vehicle, l'esquela al diari, els recordatoris, les oracions  i a qui s'havia d'avisar i a qui no. Era el principal tema de conversa amb la mare quan la visitava cada quinze dies.

—No duraré gaire, amb tants disgustos com em doneu no arribaré al proper Nadal —anunciava durant el dinar de Nadal, l'únic dia de l'any que es reunia tota la família.

Portava més de deu anys profetitzant la seva mort imminent i sempre arribava un nou Nadal i un altre cap d'any i seguia amb les seves coses. Els disgustos que li donàvem era que volíem fer la nostra voluntat més enllà del que ella pensava o a ella li convenia.

—I sobretot que les flors siguin de temporada, que aquestes d'hivernacle són molt tristes i sense vitalitat. I el taüt folrat amb una tela discreta, un vermell Bordeus o alguna cosa així.

Finalment, va agafar una grip que se li va complicar i la va portar, un vint-i-cinc  de gener, al fatal desenllaç.

Li vam dedicar una cerimònia discreta i sense música. Només hi erem presents els familiars més directes que vam pregar per la seva ànima en silenci i recolliment. I res de cotxes sumptuosos ni grans esqueles al seu diari favorit. Després la vam incinerar i vam llençar les cendres al mar. Perquè tots els fills vam estar d'acord que prou ens havia manegat en vida com per deixar-nos manegar també un cop morta.

Lluís Julián Barrachina. Cada matí tinc, entre autobús i tren, una hora llarga de viatge de casa a la feina. Aprofito aquest temps per pensar un microrelat que quan estic arribant a l’estació de destí, la Llagosta, apunto a corre-cuita amb quatre frases malgirbades en el quadernet que sempre porto a sobre. Després, en acabar la jornada laboral, dedico el temps del viatge de tornada a desenvolupar la idea i a redactar tan bé com puc el text. I al vespre, abans d’allitar-me, el passo a l’ordinador i l’envio a l’amic Jordi Masó per si el vol publicar al blog de La bona confitura. I llavors dormo en pau, amb la sensació del deure acomplert. Els caps de setmana, però, em llevo tard i no agafo cap transport. Una caterva de femelles (dona, filles, sogra, tietes, conilletes d’Índies) m’envolten i em xuclen tot el temps lliure. Voldria seguir amb la rutina dels feiners: imaginar, esbossar, redactar, passar a net i enviar el relat diari. Però no hi ha manera, el temps passa ràpid ràpid i quan me n’adono és hora d’allitar-se i no he fet res. I llavors em sento neguitós i un sentiment de pèrdua i de buidor m’aclapara i m’impedeix dormir. Per això desitjo tornar als dies feiners i reprendre la rutina de l’escriptura diària que tan bé em fa sentir.

dijous, 18 de maig del 2017

TRANSFIGURACIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Des que en Miquel tenia ús de raó, recordava la seva mare utilitzant expressions molt estranyes quan parlava. Cada cop que ho feia, ell arrufava les celles i es passava hores desconcertat pensant en allò que havia sentit.

Com la primera vegada que li va dir bombonet o quan el va amenaçar de menjar-se’l a petons. Esgarrifat, en Miquel es va cobrir la cara amb les mans, tement que aquelles besades desficioses es poguessin transformar en àvides llepades, primer, i en famolenques mossegades, després. I la cara que posava ella sempre que li deia que era la seva joia! Quina part li arrabassaria per fer-se’n un anell, o un collaret? Potser una dent? Un ull?

Tanmateix, encara resultaven més confuses les paraules que adreçava al seu pare, un senyor sorrut i trist que gairebé mai no badava boca. Li resultava difícil descobrir a quin tros de l’ase corresponia exactament aquell pobre home. O com podia ser un mort de gana si menjava tres cops al dia.

Després que la seva mare li digués banyut, en Miquel no el va tornar a veure. Per això, cada vegada que —en una granja o al zoo— veu vaques, cabres o cérvols, intenta descobrir aquella mirada malenconiosa del pare en els ulls de l’animal.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

diumenge, 14 de maig del 2017

COSSOS ESTRANYS (Un microrelat de Gabriel de Biurrun)

Estic aturat en la mateixa línia que els separa. A la meva dreta, ranquejant de nord a sud, flueixen els físics abruptes. Éssers amb uns orificis nassals que semblen el producte d'un joc de miralls macabre, el subjecte del cap estrany que no pot ser més que el recipient de cubismes forçats, bèsties que són el resultat d'apostes divines, d'equilibrismes cromosòmics; multituds amb dits aberrants que assenyalen amb galanteries ací i allà, belleses insondables que observen amb angles insòlits des dels seus irònics estrabismes. Tots caminen o s'arrosseguen a la meva dreta, seguint el camí que la humanitat va marcar pels cossos estranys.

A la meva esquerra, però, en una secreció densa de massiva normalitat, brollen i vagaregen les formes perfectes, malucs de cosinus preciosos, bíceps i trapezis, mentons i nassos romans però no gaire. Una desfilada de majorettes, un remolí de peixos blaus que torna de seguida al cabdal imposat. La perfecció marcant el compàs amb una harmonia verda i vermella de tan simple que és.

De tant en tant, una fallada en el sistema, un petit tremolor de pota de taula fa saltar a l'aire diversos individus que cauen en la mitjana, on l’herba descurada aplega milers de cargols de nits de pluja. I allà aquesta gent copula amb una feresa de ganes eternes, i dels seus ventres surten els fills que llisquen damunt això que anomenem món.

La traducció del microrelat és de Pere Herrero i Jordi Masó. L'il·lustra una obra de Francis Bacon.

Gabriel de Biurrun Baquedano (Pamplona, 1973) és biòleg i cambrer. Els seus microrelats han aparegut en antologies com Mar de pirañas (Menoscuarto) i De antología (Talentura). Publicava textos breus al seu blog Propílogo, però ara té una tesi entre mans.