dijous, 27 de juny del 2019

LA SUBSTITUCIÓ (Un microrelat de Joaquim Carbó)

-->
En Josep i la Maria s'adonen de la sort que van tenir quan, en lloc d'anar a Rússia, la Xina o el Congo a adoptar una criatura, es van resignar a acollir-ne una de fabricació nacional. És clar que els ha sortit tan ploranera, malagraïda, desordenada, rebeca i malcarada que ara mateix l'acaben de tornar al centre on l'havien anat a buscar. La Mirna, que no s'ha adaptat a la seva manera de viure còmoda, sofisticada, tocada i posada, no ha parat de fer-los quedar malament amb els amics que no s'han estat de plànyer-los per una tria tan poc convenient. La parella està contenta perquè s'ha tret un bon pes de sobre. Com s'ho haurien fet per tornar-la a Rússia? Tots dos han decidit que no en parlaran més, com si la nena no hagués existit, i que esborraran aquest trist capítol que entelava l'harmonia d'un matrimoni exemplar. Confien que quan arribin al pis, els de la casa de mobles s'hauran emportat aquell bé de Déu de color de rosa que havien comprat amb tanta il·lusió. I que el fuster ja haurà instal·lat a la terrassa la caseta de fusta. Ara passaran per la botiga i s'hi miraran molt, no fos cas que tampoc no l'encertessin amb el gos.

Microrelat inclòs al llibre Jocs d'infants (Proteus, 2011)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor de més de cent llibres, entre obres per a nois i noies i per a adults. Redactor de la revista Cavall fort i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Guanyador del premi Víctor Català per Solucions provisionals (1965), va ser finalista del Sant Jordi amb Els orangutans (1966, Males Herbes 2017). És autor dels llibres de microrelats Bonsais de paper (Edi-Liber 1993), El jardí de Lil·liput (Pagès, 1994) i Jocs d'infants (Proteus, 2011).

diumenge, 9 de juny del 2019

MEMÒRIA (Un microrelat de Carles Castell Puig)


Es va deixar caure sobre el pedrís del costat de la porta. Va repenjar l’esquena a la paret i va tancar els ulls amb la calidesa del sol del migdia. Sostenia la destral sobre les cames mentre passava les mans amunt i avall pel mànec. El va inundar tot el cansament d’una llarga vida.

Sempre havia escarnit els que deien que es comunicaven amb la natura. Com aquells hippies que s’havien instal·lat sense permís al mas mig enrunat i feien bestieses al SEU bosc. S’abraçaven als arbres, oloraven herbes, parlaven amb els animals. Una colla de torrats que no sabien què era treballar cada dia a la muntanya. Estava envoltats de beneits que tenien la barra de dir que el boig era ell.

Però ara havia de reconèixer que podia llegir amb els dits la història de la fusta, com si estigués gravada en el mànec de la destral: el dia llunyà que la gla de roure va germinar i el plançó va créixer vigorós cap al cel; les glaçades, sequeres i tempestes que van dibuixar cada anell de la fusta; el matí que el van tallar per transformar-lo en mobles, en bigues, en llenya; en aquell mànec.

Fins la darrera línia del relat, escrita feia només una estona amb la sang calenta que encara regalimava fulla avall.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.