Considerava que ja havia arribat l'hora que la seva
ciutat li dediqués un monument. Per això se'n va anar a veure l'alcalde. Li va
exposar els seus mèrits —que no eren pocs— i l'alcalde hi va estar d'acord, només
faltaria, era un privilegi per la ciutat —o més ben dit, una obligació moral— distingir
els seus fills il·lustres. Van acordar terminis, van encaixar mans, van brindar
amb una copa de xampany.
L'endemà, un escultor va visitar-lo per fer un
motlle de la cara i convenir una postura que el dignifiqués davant la
posteritat: un posat vagament marcial, la barbeta alçada, la mirada desafiadora
mirant l'horitzó, el pit inflat, els braços en un gest dinàmic, inquiet.
El dia abans de la inauguració de l'estàtua, dos
funcionaris de l'ajuntament el van visitar. Un era gras, l'altre, molt prim. El
gras carretejava un maletí. «És un tràmit enutjós, senyor», va anunciar el
prim. Les estàtues commemoratives exigien un requisit. La normativa era
estricta en aquells assumptes i no admetia excepcions. «Per molt que ens dolgui,
ens devem al compliment de les ordenances que regeixen el nostre municipi i a
tot allò que...» Al gran home la xerrameca l'enfarfegava —ell era un home
d'acció— i va interrompre aquella tabarra: «Me'n faig el càrrec: els rigors de
la burocràcia! Procedim, senyors, i no perdem més temps». El prim va somriure,
alleujat, complagut per una bona predisposició que l'honorava i que, es
permetia puntualitzar, no era corrent en casos similars. L'homenatjat va
esbufegar.
Llavors el gras va obrir el maletí. La glòria local
esperava que contingués paperassa —expedients, certificats, declaracions, contractes
amb clàusules per signar—, però a dins només hi havia un ganivet de carnisser.
El funcionari gras va sostenir-lo pel mànec i va dedicar al prohom un somriure que
volia ser tranquil·litzador. «No patirà gens», va assegurar. «Soc molt
eficient.»
Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és
pianista i escriptor. És autor d'Els
reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa
(Males Herbes, 2016) i La biblioteca
fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).
No és que ho fes per molestar, o per impressionar,
més aviat era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era
desagradable veure com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i,
fent palanca, extreia el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de
pelfa fins que amb l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l,
s’aixecava la parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i
empenyent el mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per
acabar d’encaixar-se’l.
