INVASIÓ (Un microrelat d'Eva Llobet)

Entra per la finestra entreoberta quan ja és de nit, la lluna en quart minvant en un cel buit d’estels. L’home dorm profundament, amb el cap un xic tombat. La criatura plega les ales cristal·lines al tòrax, encongeix l’abdomen, i el cos, allargat i prim, s’esmuny pel conducte auditiu. S’arrossega a poc a poc, silenciosa, fins arribar al cervell i, allà, estén les antenes. Palpa els pensaments un a un, amb cura, però, de nou, el panorama és desolador, fins i tot en el còrtex prefrontal. Llistes inacabables (coses per fer, llocs per visitar, objectes per comprar), repetitives, insípides. Una pila de xafarderies llefiscoses. Prejudicis plens de greix. Imatges i riures enllaunats, residus tòxics d’algun programa de teleporqueria. Els budells de la criatura es queixen: té la panxa buida i no hi ha ni un trist pensament complex per omplir-la. Un dubte existencial (un qui sóc o un quin sentit té la vida) seria demanar massa, prou que ho sap, però un objectiu, ni que fos senzill, o una decisió presa, la resolució d’un problema... Xiscla de ràbia, però el so és inaudible per a l’oïda humana; l’home tan sols nota un pessigolleig al cap i es grata el front, en somnis.

Aquesta vegada, la criatura no es molesta a endreçar: contempla el caos, els pensaments escampats, barrejats, i sospira. Mentre s’allunya volant, cada cop més ingràvida, les ales que bateguen mudes, no pot evitar enyorar l’ordre d’abans, les prestatgeries infinites de pensaments arrenglerats, de contorns definits i colors brillants. Hi havia tant on triar, sabors tan variats, textures tan diverses, recorda, i se li fa la trompa aigua.

Els lasnis desapareixen. Cada cop se’n veuen menys. La gent s’enganya parlant de contaminació, de pesticides, del canvi climàtic. Però no és així. Senzillament, moren de gana.

Il·lustra el microrelat Lonely house in the night de Martin Börjesson.

Eva Llobet Martí (Figueres, 1975). Sóc Llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Pompeu Fabra i treballo al Departament de Cultura, en temes de llengua. Sóc una lectora voraç i una escriptora de contes molt lenta. He guanyat el 8è Concurs de Relats TMB 2014 i el 16è Premi de Relats Curts, Relats en Femení Sagrada Família 2016.

TOTS ELS MATINS DEL MÓN (Un microrelat d'Eva Llobet)

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s'acaba amb un cor trencat.

Ens vam conèixer mentre esperàvem l’autobús a la parada, matí rere matí. Somriures tímids, primer. Després ens saludàvem amb una inclinació de cap. Aviat, procuràvem seure junts i viatjàvem en silenci, tu fent veure que llegies el diari, jo recolzant el cap al vidre i deixant que m’acaronés el tímid sol de primera hora. Un matí i un altre; tots els matins del món. Fins que un dia, vam començar a parlar; tu vas començar a fer-me promeses i, jo, ingènua, vaig començar a creure-me-les.

Em vas prometre esmorzars al llit cada matí de diumenge, però quan em llevo només m’esperen plats bruts a la pica. Em vas prometre sopars amb espelmes i música de violins, però molts vespres acabo fent un mos al sofà, a corre-cuita, amb la banda sonora dels teus roncs de fons. Em vas prometre diversió i rialles, no el tedi de les quatre parets del teu pis.

Et deixo. Potser hauria d’haver començat per aquí, perdona. Ja saps que sóc poc organitzada, però m’hi esforço. Per això, et deso les teves promeses ben plegadetes al segon calaix de l’escriptori. Els plats bruts, els trobaràs on els deixes sempre, ben apilats a la pica. Els roncs, serà més difícil, però si escoltes bé en deu quedar algun de perdut entre els plecs del sofà. El tedi no té pèrdua, n’hi ha per tots els racons de la casa; a més, ara que viuràs sol, florirà fàcilment. I, és clar, aquesta carta que deus haver trobat damunt la taula de la cuina.

No pateixis, però, que no me’n vaig amb les mans buides. M’enduc l’olor de cafè i les corredisses dels matins, la pluja dels diumenges a la tarda i els passejos en silenci per la Rambla del Poblenou. Però, sobretot, m’enduc tots els matins del món, aquells viatges en autobús que tornaré a fer sola, recolzant el cap al vidre mentre m’acarona el tímid sol de primera hora.

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s'acaba amb un cor trencat, el teu.

Il·lustra el microrelat un fotograma de la pel·lícula Tous les matins du monde (Alain Corneau, 1991).

Eva Llobet Martí (Figueres, 1975). Sóc Llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Pompeu Fabra i treballo al Departament de Cultura, en temes de llengua. Sóc una lectora voraç i una escriptora de contes molt lenta. He guanyat el 8è Concurs de Relats TMB 2014 i el 16è Premi de Relats Curts, Relats en Femení Sagrada Família 2016.